LA CAIXA: NINGÚ NO N'HA DE DIR RES?

Aquestes darreres setmanes estan passant coses molt grosses a l'entorn de la primera entitat privada del país. És a dir La Caixa. I malgrat això, sembla que els mèdia catalans no mostren cap interès per esbombar-ho. Estrany, oi? Anem a pams.

El 22 de juny, quan tots ens preparàvem per la revetlla, van desaparèixer 110 anys d'història. Va passar en només tres hores. En concret, va desaparèixer La Caixa, com a caixa d'estalvis, i en el seu lloc es va constituir la Fundació Bancària La Caixa, que, com el seu nom indica, és una Fundació. Va ser un harakiri en tota regla. Més enllà dels cercles especialitzats, algú n'ha parlat? Ha estat objecte de debat en les tertúlies? Em sembla que no. Si no vaig errat, la nova Fundació és la tercera del món en fons propis.   

La Fundació tindrà com a objecte la gestió de la seva importantíssima Obra Social mentre que la gestió dels negocis es vehicularà a traves de Criteria Caixaholding, un holding empresarial que controla al 100%. 

Aquest holding, al seu torn controla Caixabank, que és un banc, i una cartera industrial i immobiliària molt important. Actualment, Criteria controla el 60,5% de Caixabank, però és previst que disminueixi fins al 55%, fet que no és ben vist per alguns sectors.

La creació d'aquest nou conglomerat, o la seva reconversió respecte l'anterior, ha donat lloc a un ball d'altes i baixes, de nomenaments en les diferents instàncies. Alguns dels quals són força interessants o força indicatius. 

Així, la instància podríem dir que superior, el Patronat de la Fundació està compost per un seguit de personatges alguns dels quals força coneguts:

Hi trobem des del seu President, i home fort, Isidre Fainé, passant pel multimilionari mexicà Carlos Slim; el president de Telefónica, Cèsar Alierta; Javier Godó; el tertulià somnífer Juan José López Burniol; l'exconseller d'Economia, Francesc Homs, un espanyolista recalcitrant i enemic declarat d'Artur Mas, per cert; l'ex-Abertis, Salvador Alemany, i  president del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), nomenat, precisament, per Artur Mas, o Javier Solana, entre d'altres. 

És significatiu que en la foto que es va difondre del nou Patronar,
els dos patrons espanyols, Alierta i Solana, són els que flanquegin Fainé

Un cop nomenat el Patronat, el 30 de juny va saltar una altra notícia bomba, com era el cessament del fins llavors número 2 de Caixabank, el vicepresident i conseller delegat Joan Maria Nin. Malgrat la rellevància de la notícia, és de destacar que la seva repercussió mediàtica va ser més aviat modesta, fet altament sorprenent. Segons sembla les relacions entre l'1 i el 2, és a dir, entre Fainé i Nin, no eren gaire bones. Però el que crida l'atenció és que l'estrella emergent que es beneficia de la marxa de Nin és Gonzalo Gortázar, que passa a ocupar el càrrec de conseller delegat de Caixabank, mentre que la vicepresidència l'ocuparà Antoni Massanell. En aquests canvis, s'ha assenyalat que per primera vegada, un no català arribà a les instàncies més altes del grup. Gortázar, a més, hi entrà el 2009, fet que tampoc és ben vist pels directius més veterans.

De tot plegat, se'n poden treure unes conclusions:

1. Fainé, un cop eliminat Nin, que era l'únic que li podia fer ombra, acapara el poder omnímode, atès que assumeix les presidències de les tres entitats clau: la Fundació, el Hòlding i Caixabanc. Una situació que haurà de variar el 2016, que és quan, per llei, haurà de deixar algun d'aquests càrrrecs.

2. Aquesta acumulació de càrrecs ha anat paral.lel a l'operació de sostreure's de la tutela de la Generalitat. Efectivament, a diferència de la finiquitada Caixa de Pensions, que jurídicament exercia la seva tasca principalment a la Catalunya Principat, la nova entitat té en els seus Estatuts que la seva àrea d'actuació és l'Estat espanyol, de manera que la Generalitat ja no la pot condicionar. Aquesta nova situació era una obsessió per Fainé, que va viure molt d'aprop, la dimissió de Josep Vilarasau, del qual va ser la seva mà dreta durant molts anys, impulsada entre d'altres, però de forma destacada, pel llavors Conseller d'Economia, Artur Mas. Arran d'aquella experiència traumàtica, Fainé sempre ha tingut una desconfiança envers l'ara President de la Generalitat. La prova més fefaent és que la Generalitat no ha tingut pràcticament cap informació prèvia dels canvis recents i només ha pogut més que acceptar-los per la força.

Gest de submissió al nou amo?

3. Fainé ha estat des de sempre un joancarlista convençut. Era un dels pilotes oficials de l'anterior cap de l'Estat. Ara, en el context del procés cap a la Independència, encetat per Artur Mas, els espanyols el pressionen cada cop més fort perquè es posicioni clarament en contra d'aquest. No fa pas gaires dies, una de les veus mediàtiques i polítiques més destacades de l'espanyolisme, José Antonio Zarzalejos, del qual ja me n'he ocupat en aquest bloc, li va enviar un míssil en forma d'article digital, que va fer parlar molt. Li exigia que es deixés de mitges tintes i que sortís a l'arena en contra de la Independència. I és que gràcies a l'actuació de Fainé, ara els espanyols consideren que La Caixa ja és a tots els efectes una entitat d'àmbit espanyol i on la Generalitat ja no pinta res.

Paradoxalment, en el ball de nomenaments, qui ha entrat també és un gran empresari de l'Íbex 35, i que és qui més probablement s'ha definit a favor d'Artur Mas. Em refereixo, és clar a Víctor Grifols, que acaba de ser fitxat com a conseller del hòlding Criteria, una decisió que, de ben segur, no haurà agradat a Madrid.

En definitiva, l'espanyolització del grup pot arribar a ser definitiva el 2016, en funció de qui substitueixi Fainé en alguna de les seves actuals presidències. Però, segurament, abans, aquest s'haurà de mullar, sobretot de cara al 9N. En aquest sentit, es pot interpretar l'eliminació de Nin en clau política?  O plantejant-ho d'una altra manera, té la seva defenestració un origen polític? I l'entrada de destacades personalitats espanyolistes en els òrgans màxims? Segurament que haurem de deixar passar unes setmanes, per saber-ho, però, és evident que el wait and see, en aquest context, no funcionarà.

UN GRANDE DE ESPANYA AMB DUES PALANGANES

El Grande de Espanya, i Comte, l'estrafet Javier de Godó, té dues palanganes. Es diuen Josep Cuní i Jordi Basté. Tots dos semblen proposar-se enfonsar la Transició cap a la Independència. Es pensen que amb el seu oligopoli informatiu, podran tombar la decisió i la fermesa del poble català. Però què s'han tornat bojos, aquesta gent?

De lluny, qui ataca amb més ganes, i es veu com gaudeix, pràcticament com ejacula davant les càmeres quan carrega les tintes contra el govern és en Cuní. Ja fa molt temps, molt, que li té ganes a CiU, de quan el van fer fora de Catalunya Ràdio i van posar en el seu lloc a l'altre escolanet, l'Antoni Bassas, més domesticable, sense cap mena de dubte.

En Cuní s'envolta de la guàrdia de corps espanyolista: que si el Lluís Foix, que si el Juanjo López Burniol, que si tal, que si qual. Tots van en una mateixa direcció: trencar-li les cames a l'Artur Mas i desactivar el procés iniciat el darrer 11 de setembre. Cada dia que el veig, al Cuní, està més assedegat de sang independentista. Fins i tot hi ha dies que perd els papers tant, que fa angúnia veure´l. Pateixo fins i tot per la seva salut, perquè algun dia li donarà un patatús davant de les càmeres. No et preocupis Cuní, no ens espanten els teus monòlegs sobreactuats i plens d'autosuficiència. Per sort a tu no t'ha escollit ningú. Els catalans i les catalanes ja n'estan fins al capdamunt de tot plegat. I si tens audiència, segur que molts és per veure la pinya que en qualsevol moment et fotràs i veure en directe la teva cara de tonto que posaràs immediatament després.

El cas d'en Basté és una altra història. Bàsicament és de (manca) de quoficient intel.lectual. On no hi ha no es pot fer res, Fi de la història. En Basté mai hauria d'haver de deixat de fer esports. Allà es troba més o menys realitzat, però no se li pot demanar més. Quan la cosa es complica, no dóna la talla o fa, directament el ridícul. L'entrevista que va fer ahir a l'Ester Quintana, va ser de jutjat de guàrdia. Servil fins al bavovisme, jo al.lucinava com podia baixar-se tant els pantalons davant i a l'hora com donava canya als dolents, que gràcies a la imputació judicial ara són molt i molt dolents. La veritat he de dir que la Quintana va fer una explicació dels fets més que pobra, amb escassíssima informació. Realment, jo estic en contra de les pilotes de goma, naturalment, però també ho estic dels muntatges dels serveis d'intel.ligència espanyols. Per això no acabo de veure clar (perdó per l'expressió) tot aquest tema. Que jo sàpiga o bé hi ha una confessió de la persona imputada o s'ha de demostrar més enllà de qualsevol dubte raonable que aquesta persona ha comès un delicte. No s'hi valen suposicions. I no hi ha cap prova, cap, física que demostri, per la informació que tinc, que van ser els mossos qui van agredir a la Quintana.

Per altra banda, quan entre 1,5 i 2 milions de persones es manifesten per la Independència, no hi ha ni un sol incident, ni un sol atac. En canvi, quan ho fan d'altres, ja sabem com s'acaba sempre. Casualitat?