NO ACONSEGUIREU QUE EM SOLIDARITZI AMB EN PUJOL*

Hi estic més que temptat. Hi ha dies que dic, cony doncs si és un evasor fiscal, segurament és per que ho pot fer. Quants que ho poden fer, ho fan, al capdavall? Suposo que si volessin, com els altres, no veuríem mai el sol…

Em refereixo, és clar, a la campanya d’odi desfermada contra Jordi Pujol i la seva família. Una campanya que l’agafa com a excusa. Però que va  molt més allà. Amb l’excusa del tema Pujol es passen tres, quatre o mitja dotzena de pobles… Però tranquils. No aconseguiran que em solidaritzi amb Pujol. Ni de conya. Pujol ja no és Catalunya. Pujol ara és, i em temo que ho serà per sempre més, Espanya. Mal que el pesi. Pujol és l’exemple fefaent que Espanya perdona la corrupció, el frau i la delinqüència. Però el que no perdona, mai, és la traïció. I Pujol els ha traït. O ells ho veuen així. I l’odi els surt per tot arreu. Com va dir el seu cunyat, en Cabana, el destrossaran.

Pujol és Espanya. És l’Espanya del Borbó. La de Suárez, la de González, i la d’Aznar, pel cap baix. Amb tots ells va pactar. Amb tots ells se’n va anar al llit, i s´ho va passar pipa. Ara, però, quan de forma inesperada ha canviat de tren, o així ho deixava entreveure, els espanyols han tirat de la manta. És així com es funciona en els estats colonials: si el capo indígena fa el milhomes i vol anar  més enllà, l’autoritat colonial li llegeix la cartilla i si s’escau ventila els seus drapets bruts, que, amb el pas dels anys ha anat acumulant en compensació pels seus serveis a l’Imperi. “Tu”, diuen els  espanyols, “mentre tinguis el galliner tranquil, tira milles, que nosaltres no en volem saber res”. Però és clar, els espanyols no són babaus i, per si de cas,van acumulant dossiers, perquè en el fons saben que el galliner s’acabarà descontrolant.

Fa un parell de dies, es va arribar a comparar Pujol amb Gaddafi i Mubàrak. Exacte: la mateixa col-i-flor sinó que era un bròquil. Ho va fer un periodista que va de progre i que respon al nom d’Ignacio Escolar. Jo pensava que després de la frase del Pedro Sanchez comparant l’independentisme amb la violència de gènere, cap altra manifestació  dels progres espanyols (perquè van de progres) la podia superar. Però vet aquí que el tal Escolar va i la supera.

Molt bé, nens, ja podeu dir totes les bajanades que vulgueu. Però penseu que, per molt que us esforceu, no aconseguireu que em solidaritzi amb en Pujol. Entre d’altres raons perquè ha estat el nou escenari polític el que n’ha motivat l’esclat del cas. I a aquest nou escenari molts hi hem contribuït, en major o menor mesura. I solidaritzar-se amb ell, encara  que a vegades em vinguin temptacions, fóra com llançar pedres a la teva pròpia teulada o, com es diu darrerament, fer-se un Froilan. I ja som massa grandets per fer aquests errors de passerell.

*(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 16.09.2014)

N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES!

Funerals d'Estat a la memòria d'Adolfo Suàrez. Tota la patuleia fent el sòmines. Tota? No! Dos individus criden l'atenció. A quin més nazi: el dictador de Guinea Equatorial, Teodoro Obiang Ngema ocupa un lloc privilegiat en la cerimònia. L'amic de Josep Antoni Duran i Lleida, tan demòcrata, ell. No hem d'oblidar que Obiang va aconseguir el poder quan Suarez presidia el govern espanyol. És de ben nascuts, encara que siguis un nazi, negre, però nazi, està agraït a qui et va fer tot un homenet, oi Teodoro? 

I l'altre elementu, l'inefable Cardenal Rouco Varela, ja destronat de la CEE, i que no perd oportunitat per dir les barbaritats més increïbles, ple d'odi i amb ganes de revenja, intenta excitar les passions i fins i tot incitar a la guerra civil. Aixxx, és que amb la guerra civil es vivia tan bé! 

Realment, aquesta galeria dels errors que és Espanya, és incomprensible com pot atraure ningú que no sigui un autèntic depravat, una desferra humana. Per això quan escolto els finolis, els tiquis miquis, intentant caure simpàtic els espanyols, només puc pensar en una cosa: 

Au, aneu a cagar a la via!

UN AGOST SENSE VACANCES*

Aquest agost està prohibit fer vacances. Vaja que ningú amb un mínim de seny pensa que els espanyols no aprofitaran l’oportunitat de colar-nos un gol, o si més no d’intentar-ho. Ja és una tradició política ben arrelada, això d’aprofitar aquest mes que jo, particularment, odio amb totes les meves forces. I l’aprofiten per pujar impostos, de cessar, per nomenar, per fer les mil i unes barrabassades. Tret que enguany tenen un problema. I dels grossos.

Clar que ben mirat, abans de l’agost hi ha la setmana santa aquesta, uns dies que a mi, i això ja ho he escrit en anteriors ocasions, que tampoc mai m’han agradat. Ara que ha traspassat en Suàrez, recordo que va ser en plena setmana santa catòlica que va legalizar el Partit Comunista espanyol, el 1977. I és que aquests dies, els de la setmana aquesta i els de l’agost, sempre són proclius a agafar la gent desprevinguda. Com si l’estat fes vacances…

Però encara hi ha més. Penso que resultaria problemàtic que ara a les portes d’unes eleccions europees, els espanyols es decidissin a intentar donar el pas per tallar de socarel tot el procés per la Independència. Clar que han aconseguit que no hi hagi llista unitària, i això és un gran què. Si s;hagués imposat el patriotisme de país, i no el de partit, a hores d’ara els espanyols encara estarien més enfurismats i, sobretot, més acollonits, perquè els cauria un xàfec ben gros. Saben que en el front internacional els hem apallissat dia sí i dia també, i ja estan més que escaldats.

En conseqüència, considero poc probable que abans de les eleccions moguin peces importants. Ja han mogut els seus peons: el sindicat aquest de Manos Limpias que fa la feina bruta. I naturalment , aquesr monument a la infàmia que respon al nom de Tribunal Constitucional, que acaba de fer el que era previsible i ha declarat inconstitucional la Declaració de Sobirania del 23 de gener del 2013. Cap novetat. Ni tan sols cal comentar-ho. Ja s’ho faran.

Llavors si gosen fer res, el més probable és que ho facin o bé passades les eleccions esuropees , de forma immediata, o bé, com deia més amunt, el mes d’agost. Repeteixo, prohibit fer vacances, doncs.

Clar que també hi ha una altra eventualitat, que darrerament també sona. Que intentin provocar algun tipus de conflicte l’11 de setembre d’enguany. No és cap casualitat que hagin centrat ara els atacs en l’Assemblea Nacional Catalana, que ha estat la responsable de les dues darreres i exitoses Diades. Pensen que posant-la en dificultats, impediran que la del 2014, sigui també un èxit esclatant a nivell mundial.

En definitiva que se’ns presenta unes setmanes i uns mesos on hem d’estar plenament concentrats i actius, sense permetre’ns cap relax. L’objectiu, naturalment, és la consulta del 9 de Novembre, i hi hem d’arribar amb totes les forces i les piles ben carregades, per assolir un nou i definitiu èxit,. Una victòria incontestable, que la tenim a l’abast, de debò. N’estic més que convençut.

* (NOTA: Post penjat al DGS, 26.03.2014)

IRONIES DE LA HISTÒRIA (1a part)

Aquest dilluns està prevista la celebració de l'acte formal, oficial i jo diria que solemne, de la signatura de l'acord d'associació entre Reagrupament (RCAT) i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Hi participaran, naturalment, els seus dos màxims dirigents: Joan Carretero i Artur Mas.

Aquest, acte coincidirà -i espero que no ho interfereixi- amb l'agonia o, diuen, més que probable traspàs d'Adolfo Suarez, al qual se li oferirà un funeral d'estat. 

Ironies de la història. La mort d'Adolfo Suarez, considerat el protagonista clau de la transició al règim polític actual, s'esdevindrà, si fa no fa, el mateix dia que, un dels principals partits que han protagonitzat aquesta transició, la ja esmentada CDC, signi per primera vegada un document que la compromet explícitament a assolir la Independència. 

És un senyal evident que amb la més que imminent mort del Sr. Suàrez, se tanqués un experiment fracassat, com ha estat clarament les darreres dècades de conllevancia, que han degenerat en un procés de recentralització del poder del tot inassumible per una immensa majoria dels catalans i les catalanes.

Per cert, recordo que Suàrez va ser aquell que va dir, en plena negociació dels primers traspassos de competències a la Generalitat, que era impensable ensenyar química en català. Doncs si es descuida...

I el que em satisfà molt, és que en aquesta ironia històrica, un dels agents detonadors, ha estat Reagrupament, que per molt que en el seu moment va criticar, començant pel propi Carretero, les postures autonomistes de CiU, ha sabut entendre que, en la situació actual, la raó d'estat, d'estat català, s'entèn, passa per defensar i promoure el President de la Generalitat de Catalunya que ha decidit fer el pas endavant i, no només donar la veu al poble, per tal que decideixi el seu futur polític, sinó que també s'ha pronunciat favorable a la Independència.

Això converteix Mas, nova ironia de la història, en el forjador d'un nou canvi de règim, però d'un règim, en aquest cas, català, republicà i profundament democràtic. Una versió actualitzada, i europea, del Suàrez dels setanta.

EL FRONT MEDIÀTIC (5a part)*

Fins ara ens hem fixat en l’àmbit privat del front mediàtic. Però no podem deixar de banda l’àmbit públic. I això vol dir parlar de la ràdio i la televisió públiques espanyoles. Actualment, la Corporació de RTVE passa per unes hores baixes. Tant en la televisió com en la ràdio, ha de fer front a una competència ferotge de les privades, que fins i tot li han privat del monopoli de retransmissions tan patriòtiques com les de la Selecció espanyola (en els diferents esports). Per altra banda, a nivell català, ha estat superada totalment per una altra competidora pública, com són els mitjans depenents de la CCMA.

Això no obstant, no ens ha de fer perdre de vista el paper que històricament ha jugat la televisió pública espanyola. Mai em cansaré de dir-ho i fins i tot d’escriure-ho on calgui. Particularment en el cas de TVE, creada el 1956, ha esdevingut el principal agent d’espanyolització dels tres-cents anys que portem de submissió. Vull dir amb això, que ha estat qui ha interioritzat en cadascuna de les llars catalanes una visió espanyola i espanyolista, particularment entre 1958 i 1983, que és quan va gaudir d’un monopoli absolut de la televisió, sense que cap altra cadena li fes ombra. I ho va fer amb una estratègia que és la quintaessència de la perfecció: associant la seva implantació amb la modernitat, el progrés, el benestar, fins i tot amb la moda, el bon gust, el glamour o el fashion. L’impacte de TVE en aquests trenta anys mal comptats, en la modificació dels costums, dels gustos, de les preferències va ser infinitament superior a tota la influència que pogués exercir l’aparell repressiu espanyol, format per policies, guàrdies civils, militars, jutges, alcaldes o capellans. I és que el secret es trobava en ser un poder tou que, per dir-ho de forma acadèmica, te l’endinya sense que te n’adonis.

No és cap casualitat que alguns dels principals protagonistes de la transició política dels anys setanta, van ocupar càrrecs a TVE abans de saltar a la primera línia política o dels mitjans de comunicació. Em refereixo a casos com el propi Adolfo Suárez, que en fou el màxim responsable anys abans de ser nomenat President del Govern. I també la del seu col.laborador i després Ministre, Juan José Rosón, que va aplicar les tècniques informatives apreses a l’ens públic a la lluita contraterrorista quan ocupà el càrrec de Ministre de l’Interior. I sense oblidar el periodista Juan Luís Cebrián, que abans de ser el periodista més important de la transició, sobretot com a director del diari El País, en els seus anys de glòria i esplendor progre, va ser un altíssim càrrec de la TVE franquista.

Amb tota aquesta reflexió vull dir que, malgrat que en l’actualitat RTVE sigui superada per altres grups mediàtics, continua tenint un pòsit, sobretot en els que ja superem els quaranta anys d’estar per aquest món, molt important. En aquest sentit, no es pot menysprear de cap de les maneres el seu paper. I en aquest sentit, és indubtable que els diversos canals de televisió i de ràdio que controla, també jugaran un paper molt important en el procés de transició nacional. Probablement no arribaran al tractament paranoic dels seus competidors privats, si no que ho faran amb més cura i, aparentment, amb més ponderació, i és precisament per això que la fa més perillosa perquè se li atribueix més credibilitat. Tanmateix, és evident que, fidel al seu propòsit fundacional, RTVE jugarà sense cap dubte la carta de reforçar l’estat i la nació espanyoles arribat el moment.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 11.09.2013)