Fins ara ens hem fixat en l’àmbit privat del front mediàtic. Però no podem deixar de banda l’àmbit públic. I això vol dir parlar de la ràdio i la televisió públiques espanyoles. Actualment, la Corporació de RTVE passa per unes hores baixes. Tant en la televisió com en la ràdio, ha de fer front a una competència ferotge de les privades, que fins i tot li han privat del monopoli de retransmissions tan patriòtiques com les de la Selecció espanyola (en els diferents esports). Per altra banda, a nivell català, ha estat superada totalment per una altra competidora pública, com són els mitjans depenents de la CCMA.
Això no obstant, no ens ha de fer perdre de vista el paper que històricament ha jugat la televisió pública espanyola. Mai em cansaré de dir-ho i fins i tot d’escriure-ho on calgui. Particularment en el cas de TVE, creada el 1956, ha esdevingut el principal agent d’espanyolització dels tres-cents anys que portem de submissió. Vull dir amb això, que ha estat qui ha interioritzat en cadascuna de les llars catalanes una visió espanyola i espanyolista, particularment entre 1958 i 1983, que és quan va gaudir d’un monopoli absolut de la televisió, sense que cap altra cadena li fes ombra. I ho va fer amb una estratègia que és la quintaessència de la perfecció: associant la seva implantació amb la modernitat, el progrés, el benestar, fins i tot amb la moda, el bon gust, el glamour o el fashion. L’impacte de TVE en aquests trenta anys mal comptats, en la modificació dels costums, dels gustos, de les preferències va ser infinitament superior a tota la influència que pogués exercir l’aparell repressiu espanyol, format per policies, guàrdies civils, militars, jutges, alcaldes o capellans. I és que el secret es trobava en ser un poder tou que, per dir-ho de forma acadèmica, te l’endinya sense que te n’adonis.
No és cap casualitat que alguns dels principals protagonistes de la transició política dels anys setanta, van ocupar càrrecs a TVE abans de saltar a la primera línia política o dels mitjans de comunicació. Em refereixo a casos com el propi Adolfo Suárez, que en fou el màxim responsable anys abans de ser nomenat President del Govern. I també la del seu col.laborador i després Ministre, Juan José Rosón, que va aplicar les tècniques informatives apreses a l’ens públic a la lluita contraterrorista quan ocupà el càrrec de Ministre de l’Interior. I sense oblidar el periodista Juan Luís Cebrián, que abans de ser el periodista més important de la transició, sobretot com a director del diari El País, en els seus anys de glòria i esplendor progre, va ser un altíssim càrrec de la TVE franquista.
Amb tota aquesta reflexió vull dir que, malgrat que en l’actualitat RTVE sigui superada per altres grups mediàtics, continua tenint un pòsit, sobretot en els que ja superem els quaranta anys d’estar per aquest món, molt important. En aquest sentit, no es pot menysprear de cap de les maneres el seu paper. I en aquest sentit, és indubtable que els diversos canals de televisió i de ràdio que controla, també jugaran un paper molt important en el procés de transició nacional. Probablement no arribaran al tractament paranoic dels seus competidors privats, si no que ho faran amb més cura i, aparentment, amb més ponderació, i és precisament per això que la fa més perillosa perquè se li atribueix més credibilitat. Tanmateix, és evident que, fidel al seu propòsit fundacional, RTVE jugarà sense cap dubte la carta de reforçar l’estat i la nació espanyoles arribat el moment.
*(NOTA: Post penjat al DGS, 11.09.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada