EL FRONT MEDIÀTIC (5a part)*

Fins ara ens hem fixat en l’àmbit privat del front mediàtic. Però no podem deixar de banda l’àmbit públic. I això vol dir parlar de la ràdio i la televisió públiques espanyoles. Actualment, la Corporació de RTVE passa per unes hores baixes. Tant en la televisió com en la ràdio, ha de fer front a una competència ferotge de les privades, que fins i tot li han privat del monopoli de retransmissions tan patriòtiques com les de la Selecció espanyola (en els diferents esports). Per altra banda, a nivell català, ha estat superada totalment per una altra competidora pública, com són els mitjans depenents de la CCMA.

Això no obstant, no ens ha de fer perdre de vista el paper que històricament ha jugat la televisió pública espanyola. Mai em cansaré de dir-ho i fins i tot d’escriure-ho on calgui. Particularment en el cas de TVE, creada el 1956, ha esdevingut el principal agent d’espanyolització dels tres-cents anys que portem de submissió. Vull dir amb això, que ha estat qui ha interioritzat en cadascuna de les llars catalanes una visió espanyola i espanyolista, particularment entre 1958 i 1983, que és quan va gaudir d’un monopoli absolut de la televisió, sense que cap altra cadena li fes ombra. I ho va fer amb una estratègia que és la quintaessència de la perfecció: associant la seva implantació amb la modernitat, el progrés, el benestar, fins i tot amb la moda, el bon gust, el glamour o el fashion. L’impacte de TVE en aquests trenta anys mal comptats, en la modificació dels costums, dels gustos, de les preferències va ser infinitament superior a tota la influència que pogués exercir l’aparell repressiu espanyol, format per policies, guàrdies civils, militars, jutges, alcaldes o capellans. I és que el secret es trobava en ser un poder tou que, per dir-ho de forma acadèmica, te l’endinya sense que te n’adonis.

No és cap casualitat que alguns dels principals protagonistes de la transició política dels anys setanta, van ocupar càrrecs a TVE abans de saltar a la primera línia política o dels mitjans de comunicació. Em refereixo a casos com el propi Adolfo Suárez, que en fou el màxim responsable anys abans de ser nomenat President del Govern. I també la del seu col.laborador i després Ministre, Juan José Rosón, que va aplicar les tècniques informatives apreses a l’ens públic a la lluita contraterrorista quan ocupà el càrrec de Ministre de l’Interior. I sense oblidar el periodista Juan Luís Cebrián, que abans de ser el periodista més important de la transició, sobretot com a director del diari El País, en els seus anys de glòria i esplendor progre, va ser un altíssim càrrec de la TVE franquista.

Amb tota aquesta reflexió vull dir que, malgrat que en l’actualitat RTVE sigui superada per altres grups mediàtics, continua tenint un pòsit, sobretot en els que ja superem els quaranta anys d’estar per aquest món, molt important. En aquest sentit, no es pot menysprear de cap de les maneres el seu paper. I en aquest sentit, és indubtable que els diversos canals de televisió i de ràdio que controla, també jugaran un paper molt important en el procés de transició nacional. Probablement no arribaran al tractament paranoic dels seus competidors privats, si no que ho faran amb més cura i, aparentment, amb més ponderació, i és precisament per això que la fa més perillosa perquè se li atribueix més credibilitat. Tanmateix, és evident que, fidel al seu propòsit fundacional, RTVE jugarà sense cap dubte la carta de reforçar l’estat i la nació espanyoles arribat el moment.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 11.09.2013)

EL FRONT MEDIÀTIC (1a Part)*

Si hi ha una cosa que tinc clara és que el front mediàtic serà clau en el pols que tindrem amb Espanya en els propers mesos. Podem llegir centenars, fins i tot milers de pàgines referides als arguments jurídics i constitucionals, o apel.lant a l’ètica i als principis filosòfics, que això, en definitiva, serà marginal en el moment clau. Si encara algú no s’ha adonat, vivim en una societat mediàtica, i si no partim d’aquesta elemental constatació, correm el risc d’equivocar-nos d’estratègia. Podem tenir tota la raó del món, que la tenim. Però si no guanyem la batalla mediàtica, serà molt difícil, encara que no impossible, aconseguir la victòria final.

Els espanyols, aquest plantejament, el de la rellevància del front mediàtic, el tenen claríssim. No debades han après que en la societat del segle XXI, la comunicació és clau. I per això consideren que per fer front a la Transició Nacional , és a dir a la Independència de Catalunya, impulsada per una part molt majoritària del Poble Català, i assumida com a pròpia pel President Mas i pel lider d’ERC, Junqueras, un objectiu principal a neutralitzar són els canals que depenen de la CCMA, i particularment TV3, i estan fent tot el possible per aconseguir-ho. Fins i tot, diria que una gran part de l’estratègia d’escanyament financer que practica el govern espanyol a la Generalitat, va adreçada, precisament, a aconseguir que se’n desfaci, bé per la via del tancament o de la seva privatització.  El que és claríssim és que, com l’experiència ho demostra, els espanyols no poden arriscar a que TV3 principalment, però també Catalunya Ràdio, juguin un paper actiu en l’hipotètic cas, que jo personalment veig cada cop més llunyà, que es convoqui una consulta per la independència.

Salvant les distàncies, els espanyols copien el model d’actuació militar dels Estats Units, en particular, quan han d’intervenir en un país estranger. El primer que neutralitzen són els seus mitjans de comunicació, particularment, les cadenes de televisió. Això sí, ells utilitzen els drones o les bombes de precisió. No sé si els espanyols arribarien a aquest extrem, tot i que segur que de ganes no els falta.

Naturalment, l’afebliment de l’adversari és correlatiu al reforçament propi. En aquest sentit, els grans grups mediàtics espanyols han jugat, juguen i, òbviament jugaran un paper capdavanter contra la Transició Nacional Catalana. Seran, més que mai, una brunete mediàtica, encarregada de torpedinar-la. De fet, ja es van apuntar un èxit més que notable, amb la campanya d’intoxicació que es va dur a terme durant les eleccions del 25N, amb els resultats per tots coneguts. Però això només era el començament. En els darrers mesos, personatges com José Manuel Lara Bosch, el gran referent mediàtic a escala catalana i fins i tot gosaria dir, espanyola, han esdevingut la punta de llança de l’espanyolisme. Lara Bosch, per qui no ho sàpiga, a més d’encapçalar el Grupo Planeta, és el màxim representant d’Atresmedia, el principal grup de comunicació espanyol, del qual Planeta posseeix  el 41,70%.

Però aquest no és l’únic grup mediàtic que jugarà a fons la campanya espanyolista. N’hi ha d’altres com són Mediaset, Vocento, i naturalment, tot l’entramat dels mitjans audiovisuals públics que depenen del govern espanyol (TVE, RNE…). La propera setmana ens detindrem en tots ells i n’analitzarem les seves connexions, i alguns dels seus principals referents i cares públiques.

Val a dir que hi ha altres grups mediàtics privats referencials, com són el Grup Godó i el Grup Zeta. Ambdós tenen una forta presència a Catalunya. Però a escala espanyola, a diferència del Grup Planeta, han perdut totes les guerres empresarials en les que han participat. Això no obstant, no vol dir que no tinguin una rellevància. De fet són grups que jugaran, a Catalunya, un paper clau en la formació de la decisió dels ciutadans a l’hora de posicionar-se en un sentit o en altre. Però en l’estratègia espanyolista, molt més contundent i dura, segur que tindran clarament un paper secundari, quant no sospitós. Encara que sembli impossible pensar-ho, des de Catalunya estant.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 14.08.2013)