ANÀLISI DEL 20D: LA DESCONNEXIÓ EN MARXA

Anem a analitzar acadèmicament els resultats de les eleccions del 20D, perquè ofereixen unes conclusions força interessants. Anem a pams:

1. El Front mediàtic. Els lectors d'aquest modest i humil bloc saben que una servidora no s'ha cansat, no es cansa ni es cansarà d'insistir en la importància d'aquest front. Doncs bé, el context mediàtic sota el qual s'ha desenvolupat aquesta campanya electoral ha estat caracteritzada per la monopolització en la visibilització mediàtica per part de quatre forces d'escala espanyola, amb la correlativa desaparició mediàtica dels partits catalans. Naturalment això no és cap casualitat, ni producte de l'atzar. És producte d'una estratègia política conscient i coherent. I en aquesta política d'invisibilització de les opcions catalanes, les dues que es presentaven (secta duranista al marge), el primer de la classe, com no podia ser altrament, ha estat el gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernàndez, que va camí de batre tots els rècords de hooliganisme espanyol. Només vull recordar la portada del dia 20, però en podíem esmentar moltes més. 

Naturalment, aquesta política d'invisibilització va fracassar, com s'ha vist en els resultats, però va tenir un cert impacte, no es pot ignorar, sobretot en les dificultats de les opcions catalanes de fer arribar el seu missatge a la societat. Aquest fet, les dificultats afegides, paradoxalment, dóna més valor als resultats obtinguts, perquè es van obtenir en unes condicions extremamement difícils. 

La cultura democràtica espanyola és bàsicament televisiva. És una herència del franquisme, del paper de TVE durant la dictadura i que després va prosseguir amb la manipulació per part dels successius governs espanyols: la UCD, el PSOE i el PP, també n'han fet un ús a sac, si bé l'arribada de les privades (a partir de 1989) va modificar el panorama. Dir que la cultura democràtica espanyola és televisiva implica que qui controla la televisió té tots els trumfos per guanyar. I sobretot que qui no apareix a la televisió, ho té cardat. També implica que la qualitat de la democràcia és baixa, molt baixa, perquè la televisió és fonamentalment un canal unidireccional que va d'uns pocs cap a molts. 

L'única manera de combatre la televisió com a eina de mobilització política, és la presència damunt del territori. És a dir l'arrelament en tots i cadascun de les ciutats, pobles, comarques, regions, que possibilita contrarestar eficaçment les notícies que arriben centralitzades i, sovint esbiaixades o senzillament, errònies. I és gràcies a aquesta presència en el territori, a aquesta xarxa de gent, patriota, cívica, compromesa, implicada, digueu-li com volgueu, que es pot aconseguir combatre o, com es diu en la teoria del risc, mitigar, l'efecte manipulador de la televisió.

I per sort, si alguna cosa té el patriotisme català, més que recursos materials o tecnològics, és la gent, la bona gent. La gent que es mou, que viu, que sent el país, una xarxa de solidaritat brutal i a prova de tots els Enric Hernàndezs que es fan i es desfan. De tots els Màrius Carols, Joseps Cunís, Susannes Grisos, i altra fauna que ens volen mal. I per això, han fracassat, o com a mínim no han causat l'enfonsament descomunal que desitjaven causar a l'independentisme.

I és aquesta gent els que han donat una, enèsima, lliçó de patriotisme. L'estratègia de minorització de l'independentisme que consistia bàsicament en aconseguir el triomf de C's a Catalunya, ha fracassat de forma total. Una nova derrota de l'espanyolisme. 

2. Una dada històrica. Hi ha una dada històrica que naturalment els espanyols la volen amagar, però que una servidora no es cansarà d'esmbombar a tort i a dret. Malgrat aquesta campanya de bombardeig sistemàtic de l'espanyolisme, per primera vegada en la història, la taxa de participació en unes eleccions espanyoles ha estat inferior, i encara diria més, significativament inferior, a la taxa de participació en unes eleccions catalanes. Això és d'una rellevància, repeteixo, històrica.

En les eleccions del 27S, es va registrar una participació del 77.44%, mentre que en les espanyoles del 20D, ha estat del 70.98%. Això és, senzillament brutal. Espectacular. Definitiu. En el sentit que és una demostració quantitativa fefaent del procés de desconnexió explícit dels catalans i les catalanes respecte la realitat política espanyola. Molts catalans han deixat de votar en eleccions espanyoles, perquè, lògicament ja ho consideren una pantalla passada. I això, repeteixo, malgrat les crides insistents dels mitjans espanyols a rebentar les urnes. Malgrat la propaganda més desaforada a favor de les 4 opcions espanyolistes. Jo diria que aquesta dada és la més rellevant, tant des d'una perspectiva històrica com de present. Brutal. Definitiva. La independència és ja una realitat... entre els ciutadans de Catalunya. 

3. Una altra dada fonamental. El primer partit a Espanya, el PP, és l'últim partit a Catalunya. Algú vol una dada més reveladora que aquesta? Més significativa del divorci de facto que existeix entre ambdues societats?  Qualsevol analista imparcial donaria a aquesta observació una importància transcendental. Penso que no cal afegir res més. Definitiu.

4. Una altra dada fonamental són els resultats obtinguts per l'opció guanyadora a Catalunya-Principat. En les eleccions espanyoles els QWERTY han obtingut 927.940 vots i el 24.75%, que han estat considerats una passada i quasi com una victòria apoteòsica. Però la veritat és que són uns resultats del tot allunyats dels 1.620.973 i el 39.54% obtinguts per JxSí, aconseguits el 27S. Un món de distància. Això no obstant, el relat mediàtic de l'espanyolisme no ha parat de considerar els primers un èxit i els segons un fracàs. Però és clar, ni un servidora, ni molts altres catalans combreguem amb rodes de molí. A més a més cal tenir en compte que els QWERTY van comptar amb el suport explícit d'un dels membres destacat de la CUP, en Quim Arrufat, i que ni així han aconseguit aproximar-se als resultats del 27S. 

La victòria dels QWERTY s'explica clarament pel fet que molts catalans independentistes van votar de forma estratègica per evitar una victòria dels fatxes de C's, que se les prometien molt felices. En aquí és interessant constatar que els catalans i catalanes més pragmàtics no els ha fet res abandonar les opcions més pròpies i apostar puntualment per una opció espanyolista-però-menys, com la dels Odiemos, que brandava el tema del referèndum, encara que tothom sap que és una camama, però que com a mínim, feia més suportable el tràngol de no votar un partit català. Aquest pragmatisme demostra la independència de criteri de molts ciutadans que, contràriament al que es predica des de l'espanyolisme visceral, no estan hipnotitzats per Artur Mas o Oriol Junqueras, si no que voten de forma racional i amb llibertat.

Naturalment, la implicació de la victòria pírrica dels QWERTY és que es pensen que són els reis del mambo, però la xerinola els durarà ben poca estona. De totes maneres, cal fixar-se en el paper jugat per la ni-ni Ada Colau. La seva intervenció en la campanya va anar de menys a més, protagonitzant episodis ben lamentables, com el de Madrid, però que demostren que la seva ambició va molt més enllà de Barcelona. Jo no descartaria que si, finalment hi ha eleccions al mes de març -una opció que cada cop veig amb més bons ulls, tot i que racionalment el lògic seria evitar-les- es presentés com a candidata a Presidenta de la Generalitat.

5. Per acabar, quatre reflexions marginals. 

• 5.1 Si aquestes eleccions han tingut quelcom de sublim és la liquidació de la figura de Josep Antoni Duran i Lleida. Ha estat orgasmàtic. Perquè es liquida no només un individu, si no tota una línia de pensament de submissió a Espanya. Es liquida el model de la Catalunya del 39, que servia només per oferir noves glòries a Espanya. La tercera via està morta, tot i que no descarto que els espanyols el recuperin i l'intentin convertir en una mena de virrei, tal i com ja vaig escriure en un post anterior. El patetisme serà total: intentar col.locar algú que els catalans i les catalanes hem rebutjat a les urnes.

• 5.2. Aquesta tindrà una gran importància si finalment es compleix. És possible que Mariano Rajoy no sigui escollit President del Govern. Si això fos així, seria un altre cap tallat gràcies a la tossuderia i l'astúcia d'Artur Mas. Un més en la seva col.lecció particular, en la qual, per cert, ja figuren un President de la Caixa, un Rei d'Espanya, i dos sociates rellevants (un espanyol i un català), entre d'altres. Ara bé, el sentit d'estat farà, molt probablement que això no passi. El pacte o acord entre PSOE-PP-C's s'activarà, i si es posen tontos, el propi cap de l'Estat, els farà quadrar, fins i tot si cal fent que els militars estosseguin una mica. Amb una estossegada, calculo, n'hi haurà prou.

• 5.3. Erc, ha jugat amb foc presentant un candidat que ha fet la campanya majoritàriament en llengua espanyola. L'aposta li ha sortit relativament bé, o fins i tot bastant bé. Però no tant pel tema de la llengua, sinó per la personalitat del candidat. Un tio tranquil i un pèl crescudet, sobradet, que si del que es tracta és de tenir-se-les amb els espanyols, és ideal, perquè no té el complex del catalanet que vol fer-se el simpàtic. Ara, ha de quedar clar que la llengua republicana és una i només una: la catalana, al marge de les més de dues-centes llengües que en el terreny privat es parlen a Catalunya. 

• 5.4. Pel que fa a CDC, amb la coalició DiL, jo diria que ha ensopegat una altra vegada en la mateixa pedra que va ensopegar la patètica candidatura a les eleccions de Barcelona del Xavier Trias. Bé, potser no tant, però déu n'hi do. Em refereixo al fet que malgrat esbombar per tot arreu el tema de la coalició, i particularment, perquè m'ateny, el nom de Reagrupament, -em sembla que mai havia sentit esmentar-lo tant en una campanya electoral-, la llista que va presentar, tret d'algunes excepcions, era de consum propi -com la de Trias- sense cap fitxatge que obrís el camp i donés més joc a gent de fora "de la casa". No entendre, això, com no ho va entendre en Trias, es paga. Tanmateix, la decidida intervenció d'en Mas en la campanya, va salvar els mobles al candidat, que només va tenir un moment de glòria quan es va enfrontar al Duran i Lleida a Can Cuní, on el va destrossar dels nervis. Allò va ser realment gloriós.