LES CLAVEGUERES DE L'ESTAT I LES MANIPULACIONS INFORMATIVES

I ENCARA MÉS BO!

MOLT BO!

SUBMISSION!

Spaniard Vice-President, Soraya Sáenz de Santamaria lecturing grown-up Catalan Journal Directors how to intoxicate about Catalonia Independence: Enric Hernàndez from El Periodico de Catalunya (left), Xavier Vidal-Folch from El País (middle) and La Vanguardia's Màrius Carol (right, as always). Have you ever seen a similiar photo in a mature democracy? Sometimes a pic says so much!

EL FRONT MEDIÀTIC DEPENDENTISTA, REBENT INSTRUCCIONS

Graaaaan foto de Sergi Alcázar, publicada al diari electrònic El Nacional. Hi veiem la Vice, amb el seu ditet, donant instruccions a la plana major del dependentisme mediàtic nostrat; Joan Tàpia, Enric Hernàndez, Xavier Vidal Folch i Marius Carol. Tots ells l'envolten en mode "Sí, bwana!", que fa feredat!

Un argument més, si cal, per la Independència!

LA MIRADA DE L'ODI

La portada d'avui de l'edició d'avui del Periódico de Catalunya, és tota una declaració de principis. És el somni dolç de tot espanyol embogit per anys de soufflé independentista que ja no pot aguantar més. De pobre diable que ja no pot respirar en una atmosfera independentista contra la qual no pot fer res.

I què li queda. Li queda com sempre, com a tots els progres, la Guàrdia Civil, com a referent de l'espanyolitat, del Todo por la Patria. És el retorn als discursos demencials, patològics, del Ministre Barrionuevo, quan s'esgargamellava davant els ferètres dels números morts per l'organització armada ETA, els anys 82, 83, 84, mentre que el Senyor X anava donant peixet al GAL.

És, en definitiva l'Espanya de la calç viva, del segrest de Segundo Marey, dels que disparen a éssers humans que s'ofeguen al mar. Els mateixos que se suiciden a punta pala, perquè ja no poden aguantar més la tirania mental a la qual són sotmesos, en els seus quarters on els caps trolegen els números, i vés a saber si també a algú més. On els fills escolten com els seus pares "treballen" amb els detinguts, que criden i ploren. Aquella que es fotografia amb estàtues de genocides dictadors

Aquesta és l'Espanya per la que sospira el gran fill del Periódico de Catalunya Enric Hernàndez, la que amb la mirada amenaça Catalunya. La que està obsessionada amb Artur Mas, sobretot des que es va declarar "astut", que li volen la pell. Una obsessió que va més enllà del normal i que assoleix nivells patològics.

Tothom sap que arribat el moment, la Guàrdia Civil serà la que no fallarà, la que si cal, es posarà a la reraguarda, vigilant que els Mossos no facin l'imbècil. 

L'Espanya eterna, l'Espanya de l'odi, L'Espanya que no riu. 

L'Espanya a la que donarem pel sac més aviat que tard. A ella i als seus guàrdies del dimoni. Per molt que ens amenacin, per molt que ens facin guerra psicològica. Per moltes fotos de portada amenaçadores, que per voler provocar el terror, són terroristes. Terrorisme mediàtic. Això és el que són.

Per què aquest poble que l'Hernàndez i els seus guàrdies volen callat i obedient, submís, amb les estàtutes franquistes no es fa fotos, sinó que les destrossa i les humilia, sense complexos.

La millor resposta? Rebentar el carrer el 6F. Que l'Enric Hernàndez i tota la seva gentussa, els seus guàrdies, la seva calanya, es posin dels nervis i que a partir d'ara, no parin de fer portades amb guàrdies civils palplantats a totes les portes de Catalunya, encara que ni així podran res contra un Poble que ha decidit que la Llibertat es conquereix, es guanya, al carrer i a les urnes.

L'ENQUESTA CNI

Ahir El Periódico del CNI, que és el nom que li pertoca en tota justícia, publicava una operació psicològica en forma d'enquesta, que va ser convenientment difosa arreu, com sempre passa amb totes les ofensives espanyolistes. El titular era d'allò més contundent, "tal partit escombra tal altre", i després l'agent espanyol que el dirigeix atemptava amb un comentari que era, per variar, per fer venir basques.

De fet, no cal estendre-s'hi gaire en aquest nou, i enèsim, episodi de guerra psicològica, o fins i tot d'i-war, del camarada Hernàndez, equiparable als atemptats a la democràcia que cometen dia sí i dia també, personatges com Putin o Erdogan, però si he decidit penjar aquest post és perquè l'episodi delata les obsessions de l'espanyolisme, i des d'aquest punt de vista resulta interessant.

L'enquesta té un objectiu evident, que és dinamitar JuntsXSí, això és de calaix. Per fer-ho, assumeix que JXSí, ja no existeix, i que en unes properes eleccions els dos grans partits que el constitueixen aniran cadascun per separat. Naturalment, això és més un desig que una realitat, de fet, presentar els resultats d'aquesta manera, sense encomanar-se a ningú, és una manipulació grollera que demostra l'obsessió malaltissa del camarada Hernàndez, i per extensió de tot l'espanyolisme per dinamitar-lo, perquè els fa mal, perquè representa una coça a Espanya.

I és que JXSí, va ser i continua sent l'exemplificació de la voluntat unitària dels Catalans i les Catalanes, de caràcter transversal i patriòtic que és impensable que passi en la política espanyola. I perquè no dir-ho, als ulls del camarada Hernàndez, que és el mateix que dir als ulls del CNI, i de tota l'espanyolada, JXSí és un producte d'Artur Mas, que en un moment determinat va agafar pels collons als d'ERC -com també, en un altre moment, va agafar pels ovaris, a la CUP, i els va fer acordar un pacte indigne -sempre des de la perspectiva espanyola, i la de tontos del cul com el tal Sergi Palà de marres. Perquè per a l'espanyolisme, tot plegat és una conxorxa elitista, i el poble, naturalment, una mera comparsa... I l'única manera d'acabar-ho és la decapitació, és a dir, seguint el manual de la contrainsurgència clàssica, liquidant el líder.

De manera que del que es tracta és d'afavorir la destrucció de JXSí, donant-la ja per feta... abans que passi.

Hi ha, però, un tema que és el que, en definitiva m'ha mogut a escriure aquest post. Les operacions de guerra psicològica com la del Periódico del CNI dirigit pel camarada Hernàndez, per tenir un cert ressò i no ser preses en broma (tipus La Razón, per entendre'ns) han de contenir algun aspecte que, ni que sigui remòtament, els doni algun tipus de credibilitat. I en aquest cas, aquesta aparença de credibilitat consisteix en projectar damunt ERC l'odi africà que els partits espanyols tenen els uns respecte els altres, i que ha evitat el pacte de legislatura, envers CDC, i molt particularment, envers Artur Mas. I, certament, n'hi ha d'erkys d'aquesta calanya, com també a la inversa, però el que es pretén és que tot el partit caigui en aquesta trampa. I per fer-ho, naturalment, s'excita les expectatives per tal de desfermar el trencament del que realment importa, de la candidatura unitària i transversal que va derrotar Espanya en les eleccions més disputades de tota la història.

En definitiva, ens trobem davant un nou intent de manipulació mediàtica, inspirada, naturalment pels aparells d'intel.ligència espanyols, que pretén petar-se JxSí, i de passada, també afeblir el màxim possible la figura d'Artur Mas, en una tesitura delicada com és el del debat sobre la formació d'un nou partit pensat per a una Catalunya Independent, aprofitant, promovent o excitant la set de revenja d'alguns.

ELS PALLASSOS DE LA TELE

La fatxenderia dels espanyols no té límits. I la seva voluntat de reescriure la història, tampoc. Ara, del que es tracta és de fer veure que les eleccions del 27S no van passar, i en conseqüència, els seus resultats, tampoc. El Parlament de Catalunya, ergo, no existeix. És un actor que no compta, perquè té majoria independentista, naturalment. 

És des d'aquesta perspectiva que cal entendre la iniciativa que ara s'han tret de la màniga aquests dos pallassos de la tele que són en Miquel Iceta, àlies el canadenc, i en Xavier Domènech, àlies el bolivarià.

Aquests dos tipus, sense encomanar-se a ningú, han decidit que es reuniran ells i que resoldran la cuestión catalana. Així, amb dos collons. Perquè daixonses ha d'existir el Parlament de Catalunya, si amb aquests dos cracks n'hi ha prou. Que s'apartin les criatures!

I, si bé encara no hi ha un acord, naturalment, els trets van per intentar introduir el tema del federalisme en la travessa que ara només està composta per o Independència o Statu Quo, és a dir, Espanya. Del que es tractaria és oferir una nova -i ditxosa- tercera via, federal. Una via que no té cap sentit, com és ben sabut, perquè per ser federal, se n'han de ser dos, i, a Espanya, no hi ha ningú que en sigui partidari, de debò. I a Catalunya, cada cop són més minoria, perquè no té cap mena de credibilitat.

De l'Iceta, no cal fer gaire presentacions. Té un currículum prou conegut, que es remunta als incis locals, que inclou el salt a la Moncloa per fer d'analista i prospectivista de Narcís Serra quan era Vice, per després retornar a cas per tallar el cap a Maragall, com a capità i finalment, un cop liquidat per manifesta incapacitat, en Navarro, convertir-se ell en la Reina del Carnaval, pujant als escenaris a moure l'esquelet i tocar cuixa del Sànchez, que segur que està per menjar-se'l, xato. 

Darrerament, però, se'ns ha tornat, canadenc. Vaja, doncs, si és veritat, serà un gran pas endavant, atès que, el fet d'apuntar-se a la via canadenca, tal i com ja he escrit en un altre lloc, pressuposa considerar Espanya divisible. És a dir, o Iceta es declara insubmís a la Constitució espanyola, o ens enganya. Ara, aquesta insubmissió constitucional, és creïble? I més enllà d'això, què li diran els seus hermanos espanyols? Sobretot aquells afeccionats a fer anar al ribot... li riuran les gràcies? Em penso que no.

I què dir del New Kid in the Block, en Xavier Domènech? Un xaval que ha passat del no-res a ser un Master del Univers, en pocs dies, i que encara està en ple subidón. És el típic apparatxik, que històricament ha segregat l'engrunisme català. Un sobrat de collons que mira l'independentisme per damunt de l'espatlla, i que de tant en tant, si li rota i està tovet, li perdona la vida. Però quan està high, el menysprea olímpicament, com quan va declarar que mai s'havia plantejat la qüestió de la independència. I això és un historiador? 

El xaval, a més, és prou hàbil per haver estat tota una campanya electoral gallejant que serien el primer grup parlamentari català, i enganxant amb aquesta idea-força molts catalanets i catalanetes que encara els falta un bull per arribar a ser majors d'edat, políticament, i no combregar amb rodes de molí d'aquesta mida. Naturalment, un cop passades les eleccions, vés i busca'l el "primer" grup parlamentari català, que no el trobaràs pas, però ell ja s'havia quedat ben tip! 

Per acabar-ho d'arreglar, un cop desembarcat a Madrid, que per un català normal, és el cul del món, però per ell és el no-va-plus, va i els seu amo amb coleta li diu que serà el ministre de la plurinacionalitat, que és la seva manera diplomàtica de dir que és un puto pijo provinent de la Santa Cruz bolivariana, però ell s'estarrufa de satisfacció i li comencen a caure entrevistes de totes bandes, i el seu ego està a punt de rebentar com Mr. Creosote de The Meaning of Life.

En definitiva, que aquests dos pàjarus, single-handedly, arreglarant el tema, i la voluntat dels catalans i les catalanes, doncs a fer, directament, la mà, i tal dia farà un any. 

L'estratègia ja està clara, és aturar el rellotge. El rellotge dels 18 mesos, lògicament. Que ara ja són 15 -estem al mes d'abril. Per aturar el rellotge és fonamental que a Catalunya es tingui la percepció que els espanyols accepten fer un referèndum pactat. Només d'aquesta manera, s'ha dit de forma bén il·lusa, s'acceptaria aturar el procés, o, tornar unes quantes pantalles enrere. 

Però, a banda d'en Tardà, hi ha algun sòmines que es pensa que els polítics espanyols són bona gent? 

Aturar el rellotge, és la primera etapa d'un procés que després implicarà la desnaturalització del suposat referèndum, que es pot fer de mil-i-una maneres: fent una pregunta trinària, incloent l'opicó federal, com ja s'ha dit abans; o bé lligant independència amb sortida de la UE; o bé incident en un mínim de participació o en una majoria qualificada, seguint el cas de Montenegro.... I així, anant desinflant el globus, fins a liquidar-lo.

No tinc cap dubte, que malgrat l'ofensiva mediàtica espanyola favorable als pallassos de la tele serà immensa, començant pel gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernandez, els catalans i les catalanes no ens empassarem aquesta hòstia no precisament consagrada, i centrarem els nostre esforços tant en la tasca infatigable del Parlament, com en la mobilització popular arreu del país, com en la creació d'aliances arreu del món. Així per quan el rellotge arribi al final del compte-enrere tot plegat serà un pur tràmit, amb el punt d'èpica necessari, però que farà justícia a una de les demandes més antigues d'Europa.

LA LLAVOR DE L'ODI O L'INFERN QUE ESPERA A LES 3.577 CUPAIRES A SABADELL

Els qui tenim una certa edat, els qui tenim un cert currículum en la militància independentista, en el meu cas es remunta al 1983, però n'hi ha d'altres que, naturalment, és molt més anterior, sabem perfectament que l'elecció del lloc on celebrar una reunió política, tipus congrés o assemblea, ho és tot menys neutral. 

L'exemple obvi que em ve al cap va ser les famoses Assemblees del MDT del 1986, quan es va produir l'escissió (aiiix quants anys fa d'allò!). Uns van escollir fer-la a Barcelona i uns altres vam escollir fer-la a València. I la tria, repeteixo, ho era de tot, menys innocent. L'efecte seu, podem dir, és cabdal. Qui controla el territori, l'escenari, controla l'assemblea i s'alça amb la victòria. De calaix. I això és encara més clar en aquelles organitzacions on la participació no està del tot controlada, és a dir, on és més laxa. En el cas de les cupaires, sembla que l'únic que cal per participar-hi no és ser militant de quota, si no tenir l'aval de la teva assemblea local. Diuen que hi ha unes 500 persones que han estat rebutjades i no podran participar. Però a ningú se li escapa que l'efecte seu farà que les assemblees locals cupaires de Sabadell i rodalies seran les que expendiran més avals d'assistència, per raons òbvies.

Bé, doncs si us fixeu en la foto, això és el que trobaran les participants en l'assemblea cupaire. Odi. Un odi total, letal. Tipus Gemma Ubasart, per entendre'ns. O de la Marina aquella impresentable que ara no recordo el seu cognom. Algú capaç de parir aquesta pancarta és un malalt mental que hauria de ser tancat a un psiquiàtric. 

Per altra banda, cal recordar que ja l'efecte seu va ser determinant en l'Assemblea Nacional Oberta (ANO, per cert) que es va celebrar al Bages fa unes setmanes. Territori de la femella alfa Anna Gabriel, per entendre'ns, i que va donar el resultat que va donar. Patètic.

En el cas de Sabadell, em ve al cap ara que qui circula per allà és una altra impresentable, sectària fins a la medul.la que porta per nom Esther Vivas, que no sé si és de la CUP, però que tinc per segur que no li costarà gens ser avalada per l'assemblea local corresponent. Només cal escoltar-la a les tertúlies de Catalunya Ràdio, per certificar el seu sectarisme més absolut i el seu espanyolisme integral. 

És aquesta fauna de l'extrema esquerra espanyola i espanyolista la que vol manipular l'assemblea de la CUP i destrossar les esperances de milers, de centenars de milers, de milions de catalans i catalanes. Amb l'aval corresponent del CNI, naturalment.

En definitiva, que, com sempre, els independentistes haurem de lluitar. De fet és el nostre destí, lluitar fins a la victòria, Ningú no ens va dir que seria fàcil. Però ja hem fet molt camí i ja hem guanyat, però la reacció espanyolista, ferida de mort encara es guarda algunes fuetejades més producte dels espasmes que de res més. 

Jo confio molt amb gent amb la que porto dècades lluitant, i que diumenge seran a Sabadell. Gent que conec, que confio i que estimo, encara que algun cop hagi discrepat amb ells. Gent que no pocs d'ells han patit la repressió en les seves pròpies carns, sent torturats per la policia franquista, per la policia de la transició, per la policia del PSOE i del GAL, gent que saben distingir perfectament el que era una gris o un marró del que és ara un mosso d'esquadra. Gent que més aviat tenen dificultats en expressar-se davant una càmera de televisió o d'una escarxofa de ràdio, perquè són gent d'acció, no com aquests modelnos que es pensen que parlant a La Sexta o escrivint al diari dirigit per l'Enric Hernàndez, el gran fill del Periódico de Catalunya, ja estan fent la Revolució i assaltant el Palau d'Hivern. Colla de freakies! que diria aquell.

Gent als quals confiaria la meva vida, i la dels meus éssers estimats si fos necessari. I per això no tinc cap dubte que tindran una actitud digna. I per això els exigeixo i els commino que derrotin d'una vegada a aquests sectaris que estan fent un mal terrible al país, a la moral de la gent, a l'autoestima i al record de tots aquells i aquelles que no han tingut la sort d'arribar al dia d'avui, però que amb el seu patriotisme sincer, han fet possible que siguem avui on som.

ANÀLISI DEL 20D: LA DESCONNEXIÓ EN MARXA

Anem a analitzar acadèmicament els resultats de les eleccions del 20D, perquè ofereixen unes conclusions força interessants. Anem a pams:

1. El Front mediàtic. Els lectors d'aquest modest i humil bloc saben que una servidora no s'ha cansat, no es cansa ni es cansarà d'insistir en la importància d'aquest front. Doncs bé, el context mediàtic sota el qual s'ha desenvolupat aquesta campanya electoral ha estat caracteritzada per la monopolització en la visibilització mediàtica per part de quatre forces d'escala espanyola, amb la correlativa desaparició mediàtica dels partits catalans. Naturalment això no és cap casualitat, ni producte de l'atzar. És producte d'una estratègia política conscient i coherent. I en aquesta política d'invisibilització de les opcions catalanes, les dues que es presentaven (secta duranista al marge), el primer de la classe, com no podia ser altrament, ha estat el gran fill del Periodico de Catalunya, l'Enric Hernàndez, que va camí de batre tots els rècords de hooliganisme espanyol. Només vull recordar la portada del dia 20, però en podíem esmentar moltes més. 

Naturalment, aquesta política d'invisibilització va fracassar, com s'ha vist en els resultats, però va tenir un cert impacte, no es pot ignorar, sobretot en les dificultats de les opcions catalanes de fer arribar el seu missatge a la societat. Aquest fet, les dificultats afegides, paradoxalment, dóna més valor als resultats obtinguts, perquè es van obtenir en unes condicions extremamement difícils. 

La cultura democràtica espanyola és bàsicament televisiva. És una herència del franquisme, del paper de TVE durant la dictadura i que després va prosseguir amb la manipulació per part dels successius governs espanyols: la UCD, el PSOE i el PP, també n'han fet un ús a sac, si bé l'arribada de les privades (a partir de 1989) va modificar el panorama. Dir que la cultura democràtica espanyola és televisiva implica que qui controla la televisió té tots els trumfos per guanyar. I sobretot que qui no apareix a la televisió, ho té cardat. També implica que la qualitat de la democràcia és baixa, molt baixa, perquè la televisió és fonamentalment un canal unidireccional que va d'uns pocs cap a molts. 

L'única manera de combatre la televisió com a eina de mobilització política, és la presència damunt del territori. És a dir l'arrelament en tots i cadascun de les ciutats, pobles, comarques, regions, que possibilita contrarestar eficaçment les notícies que arriben centralitzades i, sovint esbiaixades o senzillament, errònies. I és gràcies a aquesta presència en el territori, a aquesta xarxa de gent, patriota, cívica, compromesa, implicada, digueu-li com volgueu, que es pot aconseguir combatre o, com es diu en la teoria del risc, mitigar, l'efecte manipulador de la televisió.

I per sort, si alguna cosa té el patriotisme català, més que recursos materials o tecnològics, és la gent, la bona gent. La gent que es mou, que viu, que sent el país, una xarxa de solidaritat brutal i a prova de tots els Enric Hernàndezs que es fan i es desfan. De tots els Màrius Carols, Joseps Cunís, Susannes Grisos, i altra fauna que ens volen mal. I per això, han fracassat, o com a mínim no han causat l'enfonsament descomunal que desitjaven causar a l'independentisme.

I és aquesta gent els que han donat una, enèsima, lliçó de patriotisme. L'estratègia de minorització de l'independentisme que consistia bàsicament en aconseguir el triomf de C's a Catalunya, ha fracassat de forma total. Una nova derrota de l'espanyolisme. 

2. Una dada històrica. Hi ha una dada històrica que naturalment els espanyols la volen amagar, però que una servidora no es cansarà d'esmbombar a tort i a dret. Malgrat aquesta campanya de bombardeig sistemàtic de l'espanyolisme, per primera vegada en la història, la taxa de participació en unes eleccions espanyoles ha estat inferior, i encara diria més, significativament inferior, a la taxa de participació en unes eleccions catalanes. Això és d'una rellevància, repeteixo, històrica.

En les eleccions del 27S, es va registrar una participació del 77.44%, mentre que en les espanyoles del 20D, ha estat del 70.98%. Això és, senzillament brutal. Espectacular. Definitiu. En el sentit que és una demostració quantitativa fefaent del procés de desconnexió explícit dels catalans i les catalanes respecte la realitat política espanyola. Molts catalans han deixat de votar en eleccions espanyoles, perquè, lògicament ja ho consideren una pantalla passada. I això, repeteixo, malgrat les crides insistents dels mitjans espanyols a rebentar les urnes. Malgrat la propaganda més desaforada a favor de les 4 opcions espanyolistes. Jo diria que aquesta dada és la més rellevant, tant des d'una perspectiva històrica com de present. Brutal. Definitiva. La independència és ja una realitat... entre els ciutadans de Catalunya. 

3. Una altra dada fonamental. El primer partit a Espanya, el PP, és l'últim partit a Catalunya. Algú vol una dada més reveladora que aquesta? Més significativa del divorci de facto que existeix entre ambdues societats?  Qualsevol analista imparcial donaria a aquesta observació una importància transcendental. Penso que no cal afegir res més. Definitiu.

4. Una altra dada fonamental són els resultats obtinguts per l'opció guanyadora a Catalunya-Principat. En les eleccions espanyoles els QWERTY han obtingut 927.940 vots i el 24.75%, que han estat considerats una passada i quasi com una victòria apoteòsica. Però la veritat és que són uns resultats del tot allunyats dels 1.620.973 i el 39.54% obtinguts per JxSí, aconseguits el 27S. Un món de distància. Això no obstant, el relat mediàtic de l'espanyolisme no ha parat de considerar els primers un èxit i els segons un fracàs. Però és clar, ni un servidora, ni molts altres catalans combreguem amb rodes de molí. A més a més cal tenir en compte que els QWERTY van comptar amb el suport explícit d'un dels membres destacat de la CUP, en Quim Arrufat, i que ni així han aconseguit aproximar-se als resultats del 27S. 

La victòria dels QWERTY s'explica clarament pel fet que molts catalans independentistes van votar de forma estratègica per evitar una victòria dels fatxes de C's, que se les prometien molt felices. En aquí és interessant constatar que els catalans i catalanes més pragmàtics no els ha fet res abandonar les opcions més pròpies i apostar puntualment per una opció espanyolista-però-menys, com la dels Odiemos, que brandava el tema del referèndum, encara que tothom sap que és una camama, però que com a mínim, feia més suportable el tràngol de no votar un partit català. Aquest pragmatisme demostra la independència de criteri de molts ciutadans que, contràriament al que es predica des de l'espanyolisme visceral, no estan hipnotitzats per Artur Mas o Oriol Junqueras, si no que voten de forma racional i amb llibertat.

Naturalment, la implicació de la victòria pírrica dels QWERTY és que es pensen que són els reis del mambo, però la xerinola els durarà ben poca estona. De totes maneres, cal fixar-se en el paper jugat per la ni-ni Ada Colau. La seva intervenció en la campanya va anar de menys a més, protagonitzant episodis ben lamentables, com el de Madrid, però que demostren que la seva ambició va molt més enllà de Barcelona. Jo no descartaria que si, finalment hi ha eleccions al mes de març -una opció que cada cop veig amb més bons ulls, tot i que racionalment el lògic seria evitar-les- es presentés com a candidata a Presidenta de la Generalitat.

5. Per acabar, quatre reflexions marginals. 

• 5.1 Si aquestes eleccions han tingut quelcom de sublim és la liquidació de la figura de Josep Antoni Duran i Lleida. Ha estat orgasmàtic. Perquè es liquida no només un individu, si no tota una línia de pensament de submissió a Espanya. Es liquida el model de la Catalunya del 39, que servia només per oferir noves glòries a Espanya. La tercera via està morta, tot i que no descarto que els espanyols el recuperin i l'intentin convertir en una mena de virrei, tal i com ja vaig escriure en un post anterior. El patetisme serà total: intentar col.locar algú que els catalans i les catalanes hem rebutjat a les urnes.

• 5.2. Aquesta tindrà una gran importància si finalment es compleix. És possible que Mariano Rajoy no sigui escollit President del Govern. Si això fos així, seria un altre cap tallat gràcies a la tossuderia i l'astúcia d'Artur Mas. Un més en la seva col.lecció particular, en la qual, per cert, ja figuren un President de la Caixa, un Rei d'Espanya, i dos sociates rellevants (un espanyol i un català), entre d'altres. Ara bé, el sentit d'estat farà, molt probablement que això no passi. El pacte o acord entre PSOE-PP-C's s'activarà, i si es posen tontos, el propi cap de l'Estat, els farà quadrar, fins i tot si cal fent que els militars estosseguin una mica. Amb una estossegada, calculo, n'hi haurà prou.

• 5.3. Erc, ha jugat amb foc presentant un candidat que ha fet la campanya majoritàriament en llengua espanyola. L'aposta li ha sortit relativament bé, o fins i tot bastant bé. Però no tant pel tema de la llengua, sinó per la personalitat del candidat. Un tio tranquil i un pèl crescudet, sobradet, que si del que es tracta és de tenir-se-les amb els espanyols, és ideal, perquè no té el complex del catalanet que vol fer-se el simpàtic. Ara, ha de quedar clar que la llengua republicana és una i només una: la catalana, al marge de les més de dues-centes llengües que en el terreny privat es parlen a Catalunya. 

• 5.4. Pel que fa a CDC, amb la coalició DiL, jo diria que ha ensopegat una altra vegada en la mateixa pedra que va ensopegar la patètica candidatura a les eleccions de Barcelona del Xavier Trias. Bé, potser no tant, però déu n'hi do. Em refereixo al fet que malgrat esbombar per tot arreu el tema de la coalició, i particularment, perquè m'ateny, el nom de Reagrupament, -em sembla que mai havia sentit esmentar-lo tant en una campanya electoral-, la llista que va presentar, tret d'algunes excepcions, era de consum propi -com la de Trias- sense cap fitxatge que obrís el camp i donés més joc a gent de fora "de la casa". No entendre, això, com no ho va entendre en Trias, es paga. Tanmateix, la decidida intervenció d'en Mas en la campanya, va salvar els mobles al candidat, que només va tenir un moment de glòria quan es va enfrontar al Duran i Lleida a Can Cuní, on el va destrossar dels nervis. Allò va ser realment gloriós.

ENTRE ARQUÍMEDES I TESEU

L'enèsima punyalada trapera que han clavat les xicotes de la CUP (utilitzo el genèric no masclista, com veieu) ha estat publicar un text pretenciós al diari que amb més odi, més ràbia va demostrar contra la Independència de Catalunya, en la darrera campanya electoral. Un diari, el director del qual, el gran fill del Periódico, Enric Hernàndez, factoria El País, per entendre'ns, no es va estar de dir les mentides més grosses, les intoxicacions més infumables que no havia sentit mai, com a mínim des de l'època dels GAL, naturalment. Doncs, sí, en aquest diari, les xicotes de la CUP, van abocar la seva vomitera plena d'odi, marcant paquet de la seva basta cultura, amb citacions clàssiques a cada cantonada, per demostrar que han anat a la universitat i que tenen no sé quants títols... i suposo que també per sublimar el seu enorme complex d'inferioritat, però vaja, en això no entraré, que és el seu fotut problema, i ja el resoldran elles soletes, si és que se n'adonen que el tenen, el problema, perquè si no, difícilment faran res per resoldre´l.

Arquímedes

No entraré en el contingut del text, per la meva pròpia salut mental, i perquè és una demostració fefaent del seu elitisme el fet que es dediquin a perdre el temps buscant cites clàssiques quan el poble pateix, quan el poble és humiliat dia sí i dia també per Espanya, amb els seus ministres i vicepresidentes, amb un somriure d'orella a orella, fardant d'haver posat de genolls els catalans i les catalanes. A tots i totes, 

Però això, a elles, els importa un rave: elles el que volen és que el pijo de poble que sempre les ha donades pel cul, i després s'ha anat amb la rosseta de torn, pagui, que pateixi, i la resta del món que es foti. Per no haver-les convidat mai a cardar al seu Audi, sí, com el del vídeo, perquè de fet, el seu univers simbòlic no va més enllà de l'Audi del seu veí pijo...

La resposta de la gent de seny, dels que tenen com a mínim sentit d'estat, d'estat català, naturalment, ha caigut, pel que fa al títol, en la trampa de l'elitisme, però bé, potser és una concessió per tal d'establir el diàleg. Ara, a aquestes alçades de la pel.lícula, qualificar Madrid de govern central, em sembla molt d'esquerres engrunes o Qwerty. 

A veure si tenim clar que el nostre govern central és el de Barcelona, i només el de Barcelona. 

A veure si tenim clar que el Minotaure de marres, ja el vam matar el 27S, i que la situació actual només es pot responsabilitzar a aquells que fa unes setmanes es van negar a que Catalunya tingués un govern. 

A veure si tenim clar que a hores d'ara ja portaríem tres o quatre setmanes aplicant un pla de xoc contra la crisi, parint lleis a punta pala i fent pam-i-pipa als feixistes espanyols... Desmuntant les estructures opressores que ens atenallen, i castigant amb el nostre més absolut menyspreu al búnquer espanyol i a les rates contrainsurgents de l'esquerra engrunes i dels qwerty.

A veure si tenim clar que a hores d'ara ja portaríem tres o quatres setmanes fent que el Consejo de Estado, el Tribunal Constitucional, es reunissin dia sí i dia també, en reunions extraordinàries i maratonianes per anul.lar totes les lleis aprovades per una àmplia majoria al Parlament de Catalunya. Treurien fum, i tal vegada els seus membres acabarien dimitint al.ludint sobrecàrrega laboral i estar amb síndrome de burnout.

A veure si tenim clar que el Borbó no tindria temps de llegir tots els discursos ridículs, cínics i inútils que li plantessin davant, per no deixar d'amenaçar-nos.

Teseu matant el Minotaure

A veure si tenim clar que a hores d'ara ja portaríem tres o quatre setmanes fent viatges arreu del món recollint suports internacionals, i que a més a més de l'ambaixador de Suïssa, molts altres diplomàtics i membres de governs ens haurien obert la porta de bat a bat, i no hauria passat mai això que ha passat a la Xina, per exemple....

A veure si tenim clar que a hores d'ara ja portaríem tres o quatre setmanes elaborant la Constitució de la República de Catalunya, en un procés participatiu, democràtic, a la catalana, que diríem, ampliant la base social amb unes institucions amb una qualitat democràtica infinitament superiors a les espanyoles, cosa, per altra banda, gens difícil. 

A veure si tenim clar que ser reactius és una estratègia equivocada, Hem de ser proactius i ser nosaltres qui portem la iniciativa política. Portem tres o quatre setmanes que només les entomem, i això no és bo. Precisament, ara que el govern espanyol està en funcions, i les Corts espanyoles (més espanyoles que mai) estan dissoltes, és quan hauríem d'aprofitar més i fer més feina, i passa totalment el contrari...

A veure si tenim clar, que probablement, ja ens haurien aplicar l'art. 155, i ja seríem al cap del carrer...

A veure si tenim clar, en definitiva, que la victòria, la que vam assolir de forma gloriosa el 27S serveix per exercir-la i executar-la, i no és un florero que només serveix de decoració o com una medalla simbòlica.

ENRIC HERNÀNDEZ, GRAN FILL DEL PERIODICO DE CATALUNYA....

Per què no escups ara odi contra la Guàrdia Civil com ho vau fer contra els Mossos? 

UNA ABSTENCIÓ ESPANYOLA!

La nini de la Fada Colau diu que s'abstindrà en la moció per a la integració de Barcelona a l'AMI. Anem a pams.

El gran fill del Periòdico de Catalunya, Enric HernandeSS

Una cosa és que el gran fill del Periòdico de Catalunya, Henrik HernàndeSS, redacti un articlet dient que a ell l'espoliació de Catalunya, els atacs, els insults, les multes, les querelles, les ofenses que els espanyols ens claven diàriament, l'importen un rave, i que vol mantenir-se neutral mentre un atonyina l'altre, perquè naturalment, el gran fill del Periodico de Catalunya, ell no és d'eixe món. Però ell, és un actor, en principi, privat (mentre no es demostri el contrari, que intueixo que s'acabarà demostrant).

Tu quoque, Jaume?

Ara, que aquesta desgràcia amb potes que alguns han col.locat de primera autoritat a la Capital Nacional de Catalunya, promogui activament l'abstenció, posant un ganivet al coll als seus (per exemple, Jaume Asens, tu també t'abstindràs? I tu, Gerardo Pisarello, també?, ja tinc clar que la Janet i l'altra que ara no recordo el seu (mal)nom, sí que ho faran!), això, a diferència de l'agent Hernàndez, això sí que és greu.

Amb la seva abstenció, la nini Colau està fent un pacte de sang amb Espanya, amb l'Ibex35, amb la monarquia, amb la CEOE... I va de progre! Quins ovaris i quina poca-vergonya!

La nini Colau amb l'iphone6 plus i el Wyoming

D'esquerres, nena? Tu una fatxa, populista i mediàtica, que vols perpetuar l'espoli del poble català per part d'Espanya i el teu odi envers la independència, no fa més que provocar patiments i desesperació. 

Però tingues present que no perdrem la calma. Qui la fa, la paga. D'això, en pots estar segura. Nini.