LA LLAVOR DE L'ODI O L'INFERN QUE ESPERA A LES 3.577 CUPAIRES A SABADELL

Els qui tenim una certa edat, els qui tenim un cert currículum en la militància independentista, en el meu cas es remunta al 1983, però n'hi ha d'altres que, naturalment, és molt més anterior, sabem perfectament que l'elecció del lloc on celebrar una reunió política, tipus congrés o assemblea, ho és tot menys neutral. 

L'exemple obvi que em ve al cap va ser les famoses Assemblees del MDT del 1986, quan es va produir l'escissió (aiiix quants anys fa d'allò!). Uns van escollir fer-la a Barcelona i uns altres vam escollir fer-la a València. I la tria, repeteixo, ho era de tot, menys innocent. L'efecte seu, podem dir, és cabdal. Qui controla el territori, l'escenari, controla l'assemblea i s'alça amb la victòria. De calaix. I això és encara més clar en aquelles organitzacions on la participació no està del tot controlada, és a dir, on és més laxa. En el cas de les cupaires, sembla que l'únic que cal per participar-hi no és ser militant de quota, si no tenir l'aval de la teva assemblea local. Diuen que hi ha unes 500 persones que han estat rebutjades i no podran participar. Però a ningú se li escapa que l'efecte seu farà que les assemblees locals cupaires de Sabadell i rodalies seran les que expendiran més avals d'assistència, per raons òbvies.

Bé, doncs si us fixeu en la foto, això és el que trobaran les participants en l'assemblea cupaire. Odi. Un odi total, letal. Tipus Gemma Ubasart, per entendre'ns. O de la Marina aquella impresentable que ara no recordo el seu cognom. Algú capaç de parir aquesta pancarta és un malalt mental que hauria de ser tancat a un psiquiàtric. 

Per altra banda, cal recordar que ja l'efecte seu va ser determinant en l'Assemblea Nacional Oberta (ANO, per cert) que es va celebrar al Bages fa unes setmanes. Territori de la femella alfa Anna Gabriel, per entendre'ns, i que va donar el resultat que va donar. Patètic.

En el cas de Sabadell, em ve al cap ara que qui circula per allà és una altra impresentable, sectària fins a la medul.la que porta per nom Esther Vivas, que no sé si és de la CUP, però que tinc per segur que no li costarà gens ser avalada per l'assemblea local corresponent. Només cal escoltar-la a les tertúlies de Catalunya Ràdio, per certificar el seu sectarisme més absolut i el seu espanyolisme integral. 

És aquesta fauna de l'extrema esquerra espanyola i espanyolista la que vol manipular l'assemblea de la CUP i destrossar les esperances de milers, de centenars de milers, de milions de catalans i catalanes. Amb l'aval corresponent del CNI, naturalment.

En definitiva, que, com sempre, els independentistes haurem de lluitar. De fet és el nostre destí, lluitar fins a la victòria, Ningú no ens va dir que seria fàcil. Però ja hem fet molt camí i ja hem guanyat, però la reacció espanyolista, ferida de mort encara es guarda algunes fuetejades més producte dels espasmes que de res més. 

Jo confio molt amb gent amb la que porto dècades lluitant, i que diumenge seran a Sabadell. Gent que conec, que confio i que estimo, encara que algun cop hagi discrepat amb ells. Gent que no pocs d'ells han patit la repressió en les seves pròpies carns, sent torturats per la policia franquista, per la policia de la transició, per la policia del PSOE i del GAL, gent que saben distingir perfectament el que era una gris o un marró del que és ara un mosso d'esquadra. Gent que més aviat tenen dificultats en expressar-se davant una càmera de televisió o d'una escarxofa de ràdio, perquè són gent d'acció, no com aquests modelnos que es pensen que parlant a La Sexta o escrivint al diari dirigit per l'Enric Hernàndez, el gran fill del Periódico de Catalunya, ja estan fent la Revolució i assaltant el Palau d'Hivern. Colla de freakies! que diria aquell.

Gent als quals confiaria la meva vida, i la dels meus éssers estimats si fos necessari. I per això no tinc cap dubte que tindran una actitud digna. I per això els exigeixo i els commino que derrotin d'una vegada a aquests sectaris que estan fent un mal terrible al país, a la moral de la gent, a l'autoestima i al record de tots aquells i aquelles que no han tingut la sort d'arribar al dia d'avui, però que amb el seu patriotisme sincer, han fet possible que siguem avui on som.

AUTOBOMBO QUE, UNA MICA, TOCA

Bé ja som plenament al 2014, l'Any de la Llibertat. Però abans de llançar-nos-hi de cap, és convenient, és just i necessari, que deien a missa quan anava de menut, que fem un petit balanç del ja traspassat 2013, sobretot a nivell d'aquest humil i modest bloc.

L'any passat en va fer 10 que sóc a la Catosfera de forma ininterrompuda. Al mes de gener, però, vaig canviar de pell bloguera i vaig iniciar aquest nou bloc, amb un nom lleugerament diferent. Des de llavors he penjat 315 posts, al marge d'uns corresponents al 2012, que eren de prova. I això que he tingut mesos molt escassos de productivitat. Més de 27.000 accessos, que naturalment no em situen en el top de res, però que representen una bona clientela i gosaria dir prou fidel. Per cert alguns trolls d'altres etapes han desaparegut de la pantalla i ens han fet la vida més fàcil. Vull agrair-vos la vostra fidelitat, la dels més veterans i la dels lectors més recents.

No tinc cap mena de dubte que aquest 2014 serà encara més mogudet, i sobretot quan el 9 de novembre al vespres celebrem la Independència de Catalunya, pot passar qualsevol cosa. Ja em començo a preparar psicològicament per agafar un bona trompa. No em digueu res fins passades unes 48 hores. Aviso. Clar que igual quan estigui serè ja us haureu repartit el pastís i jo em quedaré amb les engrunes...  Que aquí, on mengen tres, mengen dos de puta mare...

Tornant al balanç, voldria remarcar els 5 posts que han merescut més atenció per part de vosaltres, els lectors fidels.

A molta distància dels altres quatre, el post més lllegit ha estat una gran sorpresa, com a mínim per a mi.  Es tracta de Surten de l'armari, i més que ho faran... penjat el 10 de juny, i on em feia ressò que personatges tan populars i tan estimats com en Josep Carreras, en Peret o en Dyango, s'havien declarat decidits partidaris de la Independència. Són persones que, com vaig escriure llavors, formen part de la nostra biografia personal, els hem vist per televisió i fins i tot actuar en directe al llarg de dècades i que ara ens acompanyin en aquest tram, va omplir d'orgull a molta gent, i suposo que això explica el nombre d'accessos que va rebre en el seu moment.

El segon post més visitat del 2013, és a l'hora el més emotiu de tots. Fins a la victòria, Jordi-Carles, escrit arran la mort d'en Jordi-Carles Burillo i Roig, un camarada de lluita que vaig conèixer a l'AEIU, quan érem estudiants d'universitat a primers dels vuitanta, i després al MDT i a Catalunya Lliure. Passats els anys ens retrobàrem a Reagrupament, i treballàrem a l'assemblea local de Cornellà. Va ser un cop molt dur, la seva pèrdua. El dolor i la ràbia se'm van apoderar a parts iguals. Si algú en aquest món es mereixa veure i viure la independència, aquest era en Jordi-Carles.

Els altres tres posts més visitats, a molta distància respecte els anteriors, són tots ells més recents. El tercer, Hi estàs convidat, anunciava l'acte que que es va fer el 17 d'octubre sobre internacionalització i independentisme, als dijous de Reagrupament, amb la participació de l'Anna Aroca, l'Anna Arqué, la Helena-Isabel Martí, una servidora i com a moderador l'amic Vallfosca. El quart, Hi insisteixo, el Front Mediàtic, toca un dels temes que considero clau i al qual he dedicat altres posts, com és la rellevància, en el context de la Transició cap a la Independència, del combat ideològic en el mass media, és a dir, en els mitjans de comunicació de massa. Tendeixo a crispar-me quan sento parlar de molts articles, lleis, constitucions o quan es parla de somnis, per justificar la independència. Tinc molt clar que l'esfera pública és essencialment mediàtica, i les societats contemporànies, són essencialment societats mediàtiques, per la qual cosa el front mediàtic és clau per a la victòria. I penso que no sóc jo sol, afortunadament, que ho veu així. Finalment, el cinquè post més llegit, es tot recent, Surto a l'ABC, on explico que el meu nom ha estat esmentat a un article del diari neofatxa ABC, com un dels caps de l'ANC que en algun moment he tingut contactes amb els abertzales. Sempre és un honor que l'enemic et reconegui com a tal, demostra que no t'ignora, encara que si no recordo malament em titllava de ser el fantasmagòric secretari general del MDT, càrrec, curiosament, que mai no ha existit. Per altra banda, no era la primera vegada que els espanyols m'inclouen en llistes negres. En els vuitanta, ja va passar, i ben orgullós que n'estic. S'hauran de menjar el seu odi amb patates d'aquí a uns mesos.

Bé, prou d'autobombo. Ara a treballar pel 9 de novembre, per enllestir el tema i dedicar-se a altres coses. Que enguany faré una edat mig centenària i ja cal que m'espavili per fer moltes coses que tinc pendents.