"THE SHAME OF SPAIN"

Intervenció de l'eurodiputat Steven Woolfe... Absolutament brillant! 

Traducció ràpida: 

Diumenge, 1 d'octubre, serà per sempre recordat, a Espanya i arreu del món, com el dia de la brutalitat de l'estat espanyol sobre la seva gent. 

Vaig veure amb horror una àvia amb la cara ensangonada, després de ser agredida per la policia espanyola. 

Vaig veure joves amb les mans enlaire, pacíficament, ser esclafats per tropes d'assalt armades vestides de negre amb les seves porres. 

La vergonya d'Espanya rau principalment damunt de Rajoy i ara també en el Rei d'Espanya, no només per permetre la brutalitat de la seva policia sinó també, vergonyantment per culpar de la violència a aquells violats, i per menystenir l'abús sent-ne els responsables. 

I, en relació a la resposta de la Unió Europea. La primera resposta hauria d'haver estat condemnar completament la violència. Però no. A diferència del que hauria fet qualsevol persona amb seny (criteri), va romandre silenciosa en la crítica, de la violència. Han preferit desviar el tema envers el trencament de l'estat de dret (rule of law) fet pels catalans. 

Això ho diu la Unió Europea que reconeix la independència de Kosovo sense referèndum? O que reconeix Palestina com un estat-nació, malgrat que els tractats de la UE no ho permeten? 

Fa 25 anys, Barcelona va celebrar els Jocs Olímpics. La cançó de comiat va ser "Amics per Sempre". Era escrita pel britànic Lloyd Webber i cantada pel català Josep Carreras. Significava amics per sempre. Bé, doncs, jo dic al Poble català que aquells que s'oposen a la violència contra vosaltres són amics per sempre, però si la UE continua ingorant la violència contra la vostra gent, sabreu que ella mai serà la vostra amiga. 

Moltes gràcies.

AUTOBOMBO QUE, UNA MICA, TOCA

Bé ja som plenament al 2014, l'Any de la Llibertat. Però abans de llançar-nos-hi de cap, és convenient, és just i necessari, que deien a missa quan anava de menut, que fem un petit balanç del ja traspassat 2013, sobretot a nivell d'aquest humil i modest bloc.

L'any passat en va fer 10 que sóc a la Catosfera de forma ininterrompuda. Al mes de gener, però, vaig canviar de pell bloguera i vaig iniciar aquest nou bloc, amb un nom lleugerament diferent. Des de llavors he penjat 315 posts, al marge d'uns corresponents al 2012, que eren de prova. I això que he tingut mesos molt escassos de productivitat. Més de 27.000 accessos, que naturalment no em situen en el top de res, però que representen una bona clientela i gosaria dir prou fidel. Per cert alguns trolls d'altres etapes han desaparegut de la pantalla i ens han fet la vida més fàcil. Vull agrair-vos la vostra fidelitat, la dels més veterans i la dels lectors més recents.

No tinc cap mena de dubte que aquest 2014 serà encara més mogudet, i sobretot quan el 9 de novembre al vespres celebrem la Independència de Catalunya, pot passar qualsevol cosa. Ja em començo a preparar psicològicament per agafar un bona trompa. No em digueu res fins passades unes 48 hores. Aviso. Clar que igual quan estigui serè ja us haureu repartit el pastís i jo em quedaré amb les engrunes...  Que aquí, on mengen tres, mengen dos de puta mare...

Tornant al balanç, voldria remarcar els 5 posts que han merescut més atenció per part de vosaltres, els lectors fidels.

A molta distància dels altres quatre, el post més lllegit ha estat una gran sorpresa, com a mínim per a mi.  Es tracta de Surten de l'armari, i més que ho faran... penjat el 10 de juny, i on em feia ressò que personatges tan populars i tan estimats com en Josep Carreras, en Peret o en Dyango, s'havien declarat decidits partidaris de la Independència. Són persones que, com vaig escriure llavors, formen part de la nostra biografia personal, els hem vist per televisió i fins i tot actuar en directe al llarg de dècades i que ara ens acompanyin en aquest tram, va omplir d'orgull a molta gent, i suposo que això explica el nombre d'accessos que va rebre en el seu moment.

El segon post més visitat del 2013, és a l'hora el més emotiu de tots. Fins a la victòria, Jordi-Carles, escrit arran la mort d'en Jordi-Carles Burillo i Roig, un camarada de lluita que vaig conèixer a l'AEIU, quan érem estudiants d'universitat a primers dels vuitanta, i després al MDT i a Catalunya Lliure. Passats els anys ens retrobàrem a Reagrupament, i treballàrem a l'assemblea local de Cornellà. Va ser un cop molt dur, la seva pèrdua. El dolor i la ràbia se'm van apoderar a parts iguals. Si algú en aquest món es mereixa veure i viure la independència, aquest era en Jordi-Carles.

Els altres tres posts més visitats, a molta distància respecte els anteriors, són tots ells més recents. El tercer, Hi estàs convidat, anunciava l'acte que que es va fer el 17 d'octubre sobre internacionalització i independentisme, als dijous de Reagrupament, amb la participació de l'Anna Aroca, l'Anna Arqué, la Helena-Isabel Martí, una servidora i com a moderador l'amic Vallfosca. El quart, Hi insisteixo, el Front Mediàtic, toca un dels temes que considero clau i al qual he dedicat altres posts, com és la rellevància, en el context de la Transició cap a la Independència, del combat ideològic en el mass media, és a dir, en els mitjans de comunicació de massa. Tendeixo a crispar-me quan sento parlar de molts articles, lleis, constitucions o quan es parla de somnis, per justificar la independència. Tinc molt clar que l'esfera pública és essencialment mediàtica, i les societats contemporànies, són essencialment societats mediàtiques, per la qual cosa el front mediàtic és clau per a la victòria. I penso que no sóc jo sol, afortunadament, que ho veu així. Finalment, el cinquè post més llegit, es tot recent, Surto a l'ABC, on explico que el meu nom ha estat esmentat a un article del diari neofatxa ABC, com un dels caps de l'ANC que en algun moment he tingut contactes amb els abertzales. Sempre és un honor que l'enemic et reconegui com a tal, demostra que no t'ignora, encara que si no recordo malament em titllava de ser el fantasmagòric secretari general del MDT, càrrec, curiosament, que mai no ha existit. Per altra banda, no era la primera vegada que els espanyols m'inclouen en llistes negres. En els vuitanta, ja va passar, i ben orgullós que n'estic. S'hauran de menjar el seu odi amb patates d'aquí a uns mesos.

Bé, prou d'autobombo. Ara a treballar pel 9 de novembre, per enllestir el tema i dedicar-se a altres coses. Que enguany faré una edat mig centenària i ja cal que m'espavili per fer moltes coses que tinc pendents.

SURTEN DE L'ARMARI I MÉS QUE HO FARAN...

En els darrers dies són notícia la sortida de l'armari, dit amb tot el carinyo, de famosos de tota la vida que es declaren independentistes. És un senyal de victòria. Anem en el camí correcte. Hem tocat ós. Quan gent que has vist des de nen, que formen part de la teva vida des de menut, que els veies a la tele en blanc i negre, i ara te n'adones que estan amb tu, que estan de la teva part, que també volen el que tu vols, realment t'emociona. 

D'en Josep Carreras, ja sabíem, fa mesos, que era independentista. Va sortir en un vídeo, enrabiat com una mona, i cridant Visca Catalunya Lliure. Em sembla que era al Barça, suposo que després d'un matx i feia cara d'estar-ne fins als collons dels espanyols. Com centenars i milers de catalans i catalanes. Ja no es pot aguantar més...

Aquests dies, però, ens hem assabentat que dues celebritats que formen part de nosaltres des de petits, que sempre els hem vist, i fins i tot, en ocasions, ens hem emocionat també han declarat que opten per la Independència. Són cracks que ja ho han fet tot, i que no busquen res, perquè ja ho tenen. I això encara és més valuós. No esperen res a canvi. Senzillament han dit el que senten, després de tota una vida.

Em refereixo, és clar a en Peret i en Dyango. Cap dels dos és, precisament, de la meva quinta. Són molt més grans, naturalment. Per això, una servidora, ha crescut amb ells, ha vist com un d'ells actuava a Eurovisión, quan encara aquest xou era una mica presentable. Ha vist com envellien, com entraven i sortien de les graelles de televisió, com passaven els anys i semblaven desapareguts en combat i com, de sobte, emergien amb força durant una temporada per després tornar a desaparèixer, i així quasi cinquanta anys.

En definitiva, tots dos, en algun moment o altre, han format part de la meva vida, de la vida de molts catalans i catalanes. I és per això que ara, que ens apropem a moments claus de les nostres vides, com a persones i com a poble, m'omple d'orgull i de joia, que ells a la seva manera, naturalment, amb la saviesa que donen els anys, estiguin on estan, col.laborin i s'afegeixin a aquest gran pas que milers, fins i tot, milions de compatriotes, estem a punt de donar.

Ho volia dir -escriure- que si no rebentava...