Bé ja som plenament al 2014, l'Any de la Llibertat. Però abans de llançar-nos-hi de cap, és convenient, és just i necessari, que deien a missa quan anava de menut, que fem un petit balanç del ja traspassat 2013, sobretot a nivell d'aquest humil i modest bloc.
L'any passat en va fer 10 que sóc a la Catosfera de forma ininterrompuda. Al mes de gener, però, vaig canviar de pell bloguera i vaig iniciar aquest nou bloc, amb un nom lleugerament diferent. Des de llavors he penjat 315 posts, al marge d'uns corresponents al 2012, que eren de prova. I això que he tingut mesos molt escassos de productivitat. Més de 27.000 accessos, que naturalment no em situen en el top de res, però que representen una bona clientela i gosaria dir prou fidel. Per cert alguns trolls d'altres etapes han desaparegut de la pantalla i ens han fet la vida més fàcil. Vull agrair-vos la vostra fidelitat, la dels més veterans i la dels lectors més recents.
No tinc cap mena de dubte que aquest 2014 serà encara més mogudet, i sobretot quan el 9 de novembre al vespres celebrem la Independència de Catalunya, pot passar qualsevol cosa. Ja em començo a preparar psicològicament per agafar un bona trompa. No em digueu res fins passades unes 48 hores. Aviso. Clar que igual quan estigui serè ja us haureu repartit el pastís i jo em quedaré amb les engrunes... Que aquí, on mengen tres, mengen dos de puta mare...
Tornant al balanç, voldria remarcar els 5 posts que han merescut més atenció per part de vosaltres, els lectors fidels.
A molta distància dels altres quatre, el post més lllegit ha estat una gran sorpresa, com a mínim per a mi. Es tracta de Surten de l'armari, i més que ho faran... penjat el 10 de juny, i on em feia ressò que personatges tan populars i tan estimats com en Josep Carreras, en Peret o en Dyango, s'havien declarat decidits partidaris de la Independència. Són persones que, com vaig escriure llavors, formen part de la nostra biografia personal, els hem vist per televisió i fins i tot actuar en directe al llarg de dècades i que ara ens acompanyin en aquest tram, va omplir d'orgull a molta gent, i suposo que això explica el nombre d'accessos que va rebre en el seu moment.
El segon post més visitat del 2013, és a l'hora el més emotiu de tots. Fins a la victòria, Jordi-Carles, escrit arran la mort d'en Jordi-Carles Burillo i Roig, un camarada de lluita que vaig conèixer a l'AEIU, quan érem estudiants d'universitat a primers dels vuitanta, i després al MDT i a Catalunya Lliure. Passats els anys ens retrobàrem a Reagrupament, i treballàrem a l'assemblea local de Cornellà. Va ser un cop molt dur, la seva pèrdua. El dolor i la ràbia se'm van apoderar a parts iguals. Si algú en aquest món es mereixa veure i viure la independència, aquest era en Jordi-Carles.
Els altres tres posts més visitats, a molta distància respecte els anteriors, són tots ells més recents. El tercer, Hi estàs convidat, anunciava l'acte que que es va fer el 17 d'octubre sobre internacionalització i independentisme, als dijous de Reagrupament, amb la participació de l'Anna Aroca, l'Anna Arqué, la Helena-Isabel Martí, una servidora i com a moderador l'amic Vallfosca. El quart, Hi insisteixo, el Front Mediàtic, toca un dels temes que considero clau i al qual he dedicat altres posts, com és la rellevància, en el context de la Transició cap a la Independència, del combat ideològic en el mass media, és a dir, en els mitjans de comunicació de massa. Tendeixo a crispar-me quan sento parlar de molts articles, lleis, constitucions o quan es parla de somnis, per justificar la independència. Tinc molt clar que l'esfera pública és essencialment mediàtica, i les societats contemporànies, són essencialment societats mediàtiques, per la qual cosa el front mediàtic és clau per a la victòria. I penso que no sóc jo sol, afortunadament, que ho veu així. Finalment, el cinquè post més llegit, es tot recent, Surto a l'ABC, on explico que el meu nom ha estat esmentat a un article del diari neofatxa ABC, com un dels caps de l'ANC que en algun moment he tingut contactes amb els abertzales. Sempre és un honor que l'enemic et reconegui com a tal, demostra que no t'ignora, encara que si no recordo malament em titllava de ser el fantasmagòric secretari general del MDT, càrrec, curiosament, que mai no ha existit. Per altra banda, no era la primera vegada que els espanyols m'inclouen en llistes negres. En els vuitanta, ja va passar, i ben orgullós que n'estic. S'hauran de menjar el seu odi amb patates d'aquí a uns mesos.
Bé, prou d'autobombo. Ara a treballar pel 9 de novembre, per enllestir el tema i dedicar-se a altres coses. Que enguany faré una edat mig centenària i ja cal que m'espavili per fer moltes coses que tinc pendents.
Crec que Peret va dir que no.
ResponElimina