AFERS EXTERIORS, AFERS ESTRATÈGICS

Si Catalunya es troba com es troba en l'actualitat, en un estat, segons les paraules del Conseller Mas-Colell, de subsistèncIa, és perquè està subordinada a Espanya, espoliada i marginalitzada. I una part molt important de la responsabilitat d'aquest estat, va ser, en el seu moment, pel fracàs de les relacions diplomàtiques, que ens van condemnar. És molt important tenir en compte que no va ser perquè els nostres soldats, els dels segles XVII, el XVIII o el XX, fossin uns maldestres, ben al contrari. Senzillament , la diplomàcia havia fet inevitable la derrota militar. Bé amb l'ajuda del rei de França, bé amb la de les potències feixistes, els espanyols van treure profit de les seves més que ben preparades relacions diplomàtiques per trobar l'ajut necessari per acabar allò que ells tot sols no haurien pogut acabar mai. Aquesta reflexió, penso que hauria d'estar gravada en foc roent en el cervell de tots nosaltres. 

En un procés d'independència, en un món cada cop més interdependent, els afers exteriors, i dins d'ells, les relacions diplomàtiques, són de naturalesa estratègica. Esdevenen elements clau que cal gestionar amb la màxima cura. 

Pensem que els estats sobirans formen com una mena de club. I com sol passar en els clubs, els membres tenen una profunda solidaritat interna, de manera que en principi, si un dels membres presenta problemes, la reacció de la resta és la solidaritzar-s'hi. Dient-ho planerament, "avui per tu i demà per mi", de manera que s'actua seguint la lògica de la pòlissa d'assegurança.

Per això és tan difícil per als que no són membres del club, o en termes més digitals, de la xarxa d'estats sobirans, fer que els membres els escoltin i acceptin els seus plantejaments, que lògicament, van en contra dels interessos d'un dels nostres, i en conseqüència, i per extensió, de tots i cadascun de nosaltres (efecte solidaritat). 

I tanmateix, la història ens demostra que és possible trencar aquesta llei de ferro de la solidaritat entre els estats. Però és una possibilitat que com més s'avança en la interdependència, més difícil resulta. El creuament d'interessos genera complicitats de tot tipus, naturalment, i obviar això és impossible. 

L'única manera de fer-ho és aplicar aquesta mateixa lògica, la de la interdependència, al nostre favor. Dit amb altres paraules, quant més sigui el compromís de Catalunya amb el món, més el món -la resta d'estats- estaran temptats o escoltaran els nostres plantejaments. Sobretot si els demostrem que anem molt més enllà que els espanyols, cosa, per altra banda, no gaire difícil, atès el catetisme tradicional que els fa pensar que són el centre del món mundial. 

Però per aconseguir aquest objectiu, és necessari tenir una potent estructura diplomàtica que tregui profit d'una economia i d'un país que aposti descaradament per fer del món el nostre referent econòmic, cultural i social. Sense elements interposats, totalment prescindibles i, sovint, que actuen com a frens, més que com a dinamitzadors. 

S'entén, oi?

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.22, gener 2013)