Ahir vaig assistir al 3er esmorzar de la FOCIR, per escoltar el Secretari d'Afers Exteriors, en Jordi Solé. L'acte es va fer en una de les sales de l'Institut d'Estudis Catalans. El ponent va parlar sobre les línies d'actuació de la Secretaria, els recursos dels que disposa, i la orientació de l'acció exterior de la Generalitat. Un tema d'allò més sensible, i que excita summament els espanyols, com ja he comentat en ocasions anteriors. La presentació va anar a càrrec de la Mònica Sabata, presidenta de la FOCIR.
Dues reflexions em va generar la sessió. La primera és el pressupost amb el que compta la Secretaria per a fer una activitat immensa, com es pot veure aquí, incloent la xarxa de delegacions i la cooperació internacional al desenvolupament (CID).
Concretament, el pressupost del que podem dir que és l'Enemic Número 1 d'Espanya, els Afers Exteriors de la Generalitat és d'exactament 17 milions d'euros. Dels quals, a més, 7,2 milions, es dediquena la CID. De manera que, la temible xarxa de delegacions de la Generalitat ha de compartir un pressupost de menys de 10 milions d'euros! I tenint en compte que la Secretaria compta amb poc menys de 100 persones... El propi Jordi Solé, va demostrar la magnitud de la tragèdia quan va reconèixer que el pressupost del municipi del qual ell n'és el batlle, Caldes de Montbui (Vallès Oriental), amb poc més de 17.000 habitants, és superior a aquesta quantitat. Terrible! I fixeu-vos el terrabastall que munten els espanyols, per aquesta minúcia. Això no pot ser!
L'altre tema que em va cridar l'atenció és la pressió que es palpava en l'ambient de determinats representants d'ONGD, per marcar d'aprop els pressupostos de la Secretaria, buscant lògicament, aconseguir un trosset en forma de subvencions. Jo, la veritat, no acabo d'entendre que el 42% del pressupost d'Afers Exteriors es dediqui a CID. Això jo diria que no passa enlloc del món. Som els més flowerpowers i multicultis del món mundial.... Si no fos que...
Si no fos que... ja no ens mamem el dit. Ja ho he escrit altres vegades: a mi tot aquest entourage de les organitzacions solidàries, multicultis, flowerpowers, que es presenten com la bondat en la terra, com l'ètica activista, que et miren per damunt de l'espatlla perquè es consideren moralment superiors, em fan activar les alarmes. Cal dir que constitueixen un autèntic poder fàctic, engreixat amb enormes subvencions d'ajuntaments, diputacions, governs d'aquí i d'arreu del món, i el que em preocupa, com sempre, és la seva accountability, és a dir, si realment donen comptes del que fan i qui ho fa, la seva transparència, en definitiva. Paradoxalment, poques hores després de la sessió, cap al vespre, es coneixia la dimissió de la directora de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), un organisme autònom vinculat a la Secretaria (o al Departament). Digueu-me malpensat, però jo no penso que existeixin angelets a la terra, i quan veig individus que es pretenen comportar com a tals, tendeixo a la desconfiança.
En definitiva, la CID és absolutament un deure cívic i solidari, no ho nego, però, com sempre, no cal que siguem els primers de la classe, i menys encara tenint present quina és la nostra situació com a país.
Per altra banda, és de calaix que la tasca de CID es podrà fer de forma molt més efectiva si s'és un estat independent que una comunitat autònoma espoliada, de manera que no posem el carro davant dels bous.
Siguem normals i fem les coses amb sentit i responsabilitat. I ara, la prioritat és la promoció de la política exterior de la Generalitat, sobretot en els propers 15 o 14 mesos, per raons òbvies. Suposo que se m'entèn,
