GONZÀLEZ ENS ASSENYALA EL CAMÍ*

Quan Felipe Gonzalez advoca per un govern d’unitat PP-PSOE, és un reconeixement del nivell d’alarma, de pànic que es registra a Madrid davant l’empenta del moviment independentista català. Estan, literalment, aterrits amb la perspectiva que es presenta en els propers mesos.

Montserrat Aymamí, candidata de Reagrupament, amb el cap de llista, Ramon Tremosa

Aquestes declaracions han de ser aplaudides des de l’independentisme. Ens han de donar moral, si encara ens cal, que penso que no, per entomar les darreres etapes del procés. Anem bé, anem collonudament bé, si se’m permet. Gonzalez, no és un zero a l’esquerra. Té contactes arreu del món. I segur que li arriben inputs que el deixen matxacat. Tant que va fer ell per recuperar el nacionalisme espanyol! I ara veu com tota la seva feina, i la del seu successor, l’Aznar, se n’està anant en orris.

Té possibilitats de prosperar la proposta felipista? Tal qual, in strictu sensu, potser no. Però els resultats de les eleccions europees a Espanya és possible que els facin reaccionar d’alguna manera. A Espanya, tot sembla indicar, que hi haurà un big bang del bipartidisme que ha predominat des del 1977. Clar que es tracta d’unes europees. Però serà un senyal d’alarma, que combinat amb el frente catalán, usant, naturalment, terminologia militar, despertarà totes les pors. De fet, i pel que fa a la cultura política, l’espanyola no ha evolucionat des de l’alternança en el poder del segle XIX, entre dues castes polítiques, que tenen més interessos que els uneixen que no que els separen. I particularment un interès comú: l’estat, l’aparell d’estat espanyol.

Com ja vaig escriure en un post anterior, el President Mas ha jugat bé les cartes. No s’ha casat ni amb uns ni amb altres. Ni Espanya blava, ni Espanya roja.

Les seves paraules ens han d’afermar en el nostre capteniment. Guanyem, guanyem de carrer, i a més ho fem amb la col.laboració generosa d’aquests dos stakhanovistes que fabriquen independentistes cada cop que obren llurs boquetes de pinyó. Em refereixo, és clar, a la Sànchez Camacho i al Pere Navarro. Quins elementus! Quin perill que representen i quin benefici que ens aporten! Que no dimiteixin mai, si us plau. Que continuïn on són fins al 9 de novembre. Després ja no tindrà cap mena d’importància el que diguin o el que facin. Estaran amortitzats.

Anem bé, anem molt bé, el Felipe ho reconeix i es desespera. Bon senyal.

Catalunya i endavant!

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 14.05.2014)