L'episodi de la vaga del metro ha demostrar ben a les clares que els espanyols estan disposats a engegar-ho tot a rodar abans de rendir-se. No és cap novetat. Només que cal estar preparats.
Que l'aristocràcia dels treballadors es mobilitzi contra la precarització és lògic. No volen perdre els seus privilegis. Amb sous de més de 30.000 euros anuals, per apretar botonets en uns vagons que quasi funcionen sols, naturalment no volen veure perillar el seu estatus. És el mateix que passa amb els treballadors de la SEAT, de TV3, de moltes de les empreses de l'IBEX, amb els catedràtics de la pública que cobren sous més que arregladets, fet que no els impedeix segregar discursos ultraesquerranosos... I per no parlar de la burocràcia sindical, que viu d'allò més bé... Una servidora tenia claríssim que no cedirien. Després de l'exemple de la CUP, estava clar que anaven a per totes.
Però no penso que sigui adient carregar els neulers sobre els que, teòricament, són els febles. No, aquí hi ha un responsable directe i un de principal. El responsable directe és, sense cap mena de dubte Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). Aquesta empresa pública és un autèntic cementiri d'elefants sociates, i els seus actuals gestors, uns passerells com una casa de pagès. TMB no ha actuat amb responsabilitat, ha deixat que el conflicte es pudrís i arribés a una situació insostenible. L'estratègia és molt clara: deixar que es degradi el conflicte i després intentar emmerdar la Generalitat, que tòtila com és, mediarà i acabarà emportant-se totes les hòsties. Però és que és de manual! Sempre ho han fet, això. Com quan les protestes estudiantils de fa uns anys. Els rectors, anaven de durs, no cedien, la situació es degradava i llavors havia de sortir la Generalitat a posar ordre, i de passada rebia de valent. Sobretot quan recorria a accions contundents.
A veure si ho entenem, l'empresa, per definició, ha de procurar que el conflicte no esclati en tota la seva cruesa. Per responsabilitat. I si cal seure 24 hores, es fa. I si són 48, també. O més. I ha de fer una cosa més: ha de desarmar d'arguments als representants sindicals per evitar que ells es vegin temptats d'aixecar-se. Si cal, la victòria ha d'arribar per esgotament. Punt.
Però a ningú no se li escapa, que l'empresa i els seus gestors, són un manats per part del poder polític que els controla, que no és altre que el govern local de Barcelona, és a dir, la fada Colau. La responsable principal de tot el pollastre. L'autèntic tumor de la política catalana a hores d'ara. Jo és que encara no entenc com amb només 11 regidors pot arribar a tenir tant poder, i sobretot tanta visibilitat mediàtica. Hi ha partits polítics que han de replantejar si és intel.ligent donar oxigen a aquesta ni-ni.
Bé, sí que ho entenc. El tumor colauista, que ara intentarà eixamplar-se per tota Catalunya (aixxx que ara no podran fer noubarrisme!) és un invent espanyolista, un frankenstein per evitar el triomf de l'Independentisme.
Pels colauistes, el MWC 2016, sobra. Com el turisme multinacional a Barcelona, també. Ells volen una Barcelona ben espanyola, sobretot si és disfressa de republicana, sobretot si del que es tracta és de sacrificar a seva catalanitat, com està passant amb la Plaça Llucmajor.
En definitiva, entre una aristocràcia proletària que per imposar les seves exigències és capaç de tot, més el femer sociata i el tumor colauista, és evident que Catalunya necessita fer una esbandida. Calen uns institucions, siguin un comitè d'empresa, sigui una empresa pública, sigui un govern local -oimés si és el de la Capital Nacional- en mans de gent compromesa amb el país, és a dir, amb la seva gent. I per aconseguir-ho cal que tots aquells que ens sentim compromesos, ens mobilitzem en aquests moments decisius. No valen ni estripades, ni excuses. Ni tampoc cometre errors, com en el passat, que ens han costat molts cars. Ens hi juguem molt. Ens ho juguem tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada