LA (SEGONA) LLIÇÓ KURDA

Fa unes setmanes ja vaig referir-me a la situació al Kurdistan meridional, és a dir, a la situada a l'Iraq. Ho vaig fer amb motiu de l'entrada dels peshmergues a la seva ciutat santa de Kirkkuk. De fet, en les darreres setmanes, les tropes kurdes han incrementat un 40% el territori que controlen. I ho han fet lluitant en solitari contra les milícies islamistes de l'ISIL i davant la desaparició fàctica de l'exèrcit regular iraquià sota les ordres de Baghdad. Aquesta expansió territorial kurda ha tingut en compte aquelles poblacions on els kurds formen la majoria o una part significativa de la població, que es trobaven fora de la regió kurda autònoma, i tenia per objectiu protegir tant a kurds com a altres minories religioses i ètniques, que estan sent objecte d'atacs per part dels gihadistes.

En els darrers dies, però, les milicies islamistes han ocupat algunes poblacions, arran del fet que els kurds se'ls esgotava ràpidament les municions. Això els ha obligat a replegar-se, a l'hora que provocaven terribles pèrdues als seus adversaris. El problema logístic, com sempre, té un fonament econòmic. El govern de Baghdad no ha traspassat els fons provinents de la venda del petroli, un 18% del total, al govern kurd, i això fa que pateixi una escassetat econòmica. 

Davant d'aquesta situació els kurds han reaccionat en tres direccions. 

La primera ha estat assumint la competència d'exportar petroli pel seu compte. És a dir, una acció unilateral com déu mana i ha cedit llicències d'explotació a companyies petrolieres internacionals, per la qual cosa, ja comença a tenir ingressos propis, sense haver de dependre de Baghdad. De calaix.

La segona és enviant una delegació a l'ONU per tal d'aconseguir un permís per comprar armes sense passar per Baghdad. Una  demanda delicada, atès que, per exemple, els Estats Units són favorables a que aquest tipus de compres es canalitzi pel govern iraquià. Els delegats kurds, tenen, però, una basa. Les armes són imprescindibles per protegir els centenars de milers de població civil refugiada, kurda i no kurda, que està entrant en el seu territori, o que es troba aïllada i, sense la protecció dels peshmergues, seran objecte d'agressió per part dels gihaddistes. Ras i curt, la seva supervivència depèn que les tropes kurdes disposin d'armament per defensar-les. A no ser que vulguin que ho facin a cops de pedra o d'escopinades...

(D'aquesta segona direcció hi ha una derivada que cal tenir en compte. Els peshmergues tradicionalment han tingut una vocació militar defensiva, i els manca, doncs, una cultura ofensiva, pròpia dels exèrcits invasors  o expansionistes. Per exemple, no compten amb aviació).

Finalment, la tercera direcció, és la que políticament més interès té. Em refereixo a la crida feta per tal que les diferents milícies kurdes, tant les de l'Iraq, com les de Síria i les de Turquia, es coordinin per anihilar l'amenaça gihaddista. Es tracta d'una iniciativa molt ambiciosa que pot posar terme a anys de tensió entre elles, sovint enfrontades a causa de ser instrumentalitzades pels estats de la zona, i, perquè no dir-ho, pels Estats Units. En concret, segons les darreres notícies, les forces del PKK (kurds del nord, Turquia), del PUK (kurds del Sud, Iraq), i del PYD (kurds sirians), estan llançant ara mateix atacs coordinats contra els gihaddistes, cadascú des de les seves bases, bé per recuperar algunes de les poblacions perdudes, bé per protegir els refugiats que es troben dispersos per les muntanyes en condicions infrahumanes, amb molts iinfants i gent gran que ja han mort.

Una nova lliçó, doncs, de dignitat i de fortalesa, que ens ofereix aquest poble que està atravessant una situació molt dificíl, però amb una voluntat de ferro per sobreviure i aconseguir la seva llibertat.

I, és que als kurds, els cal alguna cosa més que fortalesa psicològica...

LA LLIÇÓ KURDA

La revetlla d'ahir la vaig passar actualitzant la informació sobre la situació al Kurdistan. Aquest tema m'apassiona. De fet, juntament amb la situació al Mar del Sud de la Xina (o el Mar de l'Est del Vietnam, o el Mar de l'Oest de Filipines, digueu-li com volgueu) són dos dels tres temes que darrerament més em sedueixen, i que si tingués temps, diners, i menys preocupacions, aprofundiria, probablement in situ.

Tancs kurds dirigint-se a Kirkuk

Fa uns deu dies, aproximadament, els peshmergues kurds, és a dir, les forces armades del Govern Regional del Kurdistan (GRK), concretament, del Kurdistan Meridional, van ocupar l'anomenada Jerusalem kurda, és a dir, la ciutat de Kirkuk. D'aquesta manera EL GRK acomplia una de les fites històriques, recuperar el control d'aquesta ciutat, que malgrat ser majoritàriament kurda, es trobava fora dels seus límits territorials. Efectivament, la ciutat havia estat objecte d'un pols entre els diferents grups ètnics que hi habiten: els kurds, els àrabs, majoritàriamente sunnites, els turkmens i altres minories. El fet que és una ciutat rica en petroli, per altra banda, la va convertir també en objecte del desig i el seu control en una prioritat pel govern iraquià de Baghdad, i naturalment pel GRK, i sense oblidar Turquia, que amb l'excusa de protegir la minoria turkmena, sempre s'ha oposat al control per part dels kurds (i naturalment perquè això podia tenir un efecte dominó entre els kurds de Turquia). Fins i tot l'Iran i, abans, Síria, veien amb mals ulls la presència kurda a la ciutat, per motius semblants. Val a dir, que ja el 2007, s'havia de celebrar un referèndum d'autodeterminació de la ciutat, per decidir el seu futur, però a causa de la inestabilitat permanent que viu tot l'Iraq, tret, significativament, del Kurdistan Meridional, és a dir, el governat pel GRK, no s'ha pogut celebrar encara. Així, durant els darrers anys, Kirkuk ha patit atacs sectaris dels gihadistes sunnites que han atemptat contra els kurds i altres grups, inclosos cristians. 

Peshmerga 

En les darreres setmanes, la situació havia empitjorat encara més, arran l'ofensiva de l'ISIL i la desintegració de l'exèrcit iraquià, que va fugir de la ciutat cames ajudeu-me. Davant aquest buit de poder, que anunciava l'adveniment d'un caos pel de violència i sang, el govern provincial de Kirkuk, va sol.licitar l'ajuda als peshmergues, per tal que hi mantinguessin l'ordre i la defensessin dels possibles atacs gihaddistes. 

D'aquesta manera, les forces armades kurdes van entrar finalment a la ciutat, aconseguint un objectiu que feia molts anys que cercaven. Oficialment, doncs, no s'ha produît la seva annexió per part del GRK, sinó que hi són per protegir les diferents comunitats que hi viuen. Però a ningú se li escapa que, un cop dins, la seva retirada serà molt complexa, i segurament només serà factible si hi ha una demanda expressa per part dels seus aliats nord-americans. 

Unitats peshmergues

Aquest episodi, constitueix una autèntica lliçó per als catalans, tot i que, naturalment, el context és molt diferent. Però si fem abstracció de les condicions concretes, podem constatar com els kurds han jugat bé les seves cartes i han aprofitat la feblesa iraquiana provocada per la guerra civil sectària entre sunnites i xiïtes, ambdós enemics declarats de la sobirania kurda, per aconseguir allò que feia anys que volien, recuperar la ciutat santa de Kirkuk.

Malauradament, això és el que no vam saber fer els catalans la tardor del 1936. Llavors, quan Madrid estava assetjada pel bàndol feixista, la Generalitat hauria pogut declarar la independència de Catalunya. Calia, però, abans restablir l'ordre públic i catalanitzar la revolució, que és el que preteníem els independentistes d'aquella època. No va poder ser, i per això, ara som on som. 

Soldats del Regiment Pirinenc, Barcelona, 1936

Per sort, tenim, ara, una nova oportunitat, i el President Mas, a diferència del President Companys, està jugant molt bé les seves cartes, evitant convertir Catalunya en una aliada -una tonta útil- d'una de les dues Espanyes. Que de banderes espanyoles, ni bicolors ni tricolots no en volem saber res. És una lliçó que algun altre polític hauria d'aprendre.