LA LLIÇÓ KURDA

La revetlla d'ahir la vaig passar actualitzant la informació sobre la situació al Kurdistan. Aquest tema m'apassiona. De fet, juntament amb la situació al Mar del Sud de la Xina (o el Mar de l'Est del Vietnam, o el Mar de l'Oest de Filipines, digueu-li com volgueu) són dos dels tres temes que darrerament més em sedueixen, i que si tingués temps, diners, i menys preocupacions, aprofundiria, probablement in situ.

Tancs kurds dirigint-se a Kirkuk

Fa uns deu dies, aproximadament, els peshmergues kurds, és a dir, les forces armades del Govern Regional del Kurdistan (GRK), concretament, del Kurdistan Meridional, van ocupar l'anomenada Jerusalem kurda, és a dir, la ciutat de Kirkuk. D'aquesta manera EL GRK acomplia una de les fites històriques, recuperar el control d'aquesta ciutat, que malgrat ser majoritàriament kurda, es trobava fora dels seus límits territorials. Efectivament, la ciutat havia estat objecte d'un pols entre els diferents grups ètnics que hi habiten: els kurds, els àrabs, majoritàriamente sunnites, els turkmens i altres minories. El fet que és una ciutat rica en petroli, per altra banda, la va convertir també en objecte del desig i el seu control en una prioritat pel govern iraquià de Baghdad, i naturalment pel GRK, i sense oblidar Turquia, que amb l'excusa de protegir la minoria turkmena, sempre s'ha oposat al control per part dels kurds (i naturalment perquè això podia tenir un efecte dominó entre els kurds de Turquia). Fins i tot l'Iran i, abans, Síria, veien amb mals ulls la presència kurda a la ciutat, per motius semblants. Val a dir, que ja el 2007, s'havia de celebrar un referèndum d'autodeterminació de la ciutat, per decidir el seu futur, però a causa de la inestabilitat permanent que viu tot l'Iraq, tret, significativament, del Kurdistan Meridional, és a dir, el governat pel GRK, no s'ha pogut celebrar encara. Així, durant els darrers anys, Kirkuk ha patit atacs sectaris dels gihadistes sunnites que han atemptat contra els kurds i altres grups, inclosos cristians. 

Peshmerga 

En les darreres setmanes, la situació havia empitjorat encara més, arran l'ofensiva de l'ISIL i la desintegració de l'exèrcit iraquià, que va fugir de la ciutat cames ajudeu-me. Davant aquest buit de poder, que anunciava l'adveniment d'un caos pel de violència i sang, el govern provincial de Kirkuk, va sol.licitar l'ajuda als peshmergues, per tal que hi mantinguessin l'ordre i la defensessin dels possibles atacs gihaddistes. 

D'aquesta manera, les forces armades kurdes van entrar finalment a la ciutat, aconseguint un objectiu que feia molts anys que cercaven. Oficialment, doncs, no s'ha produît la seva annexió per part del GRK, sinó que hi són per protegir les diferents comunitats que hi viuen. Però a ningú se li escapa que, un cop dins, la seva retirada serà molt complexa, i segurament només serà factible si hi ha una demanda expressa per part dels seus aliats nord-americans. 

Unitats peshmergues

Aquest episodi, constitueix una autèntica lliçó per als catalans, tot i que, naturalment, el context és molt diferent. Però si fem abstracció de les condicions concretes, podem constatar com els kurds han jugat bé les seves cartes i han aprofitat la feblesa iraquiana provocada per la guerra civil sectària entre sunnites i xiïtes, ambdós enemics declarats de la sobirania kurda, per aconseguir allò que feia anys que volien, recuperar la ciutat santa de Kirkuk.

Malauradament, això és el que no vam saber fer els catalans la tardor del 1936. Llavors, quan Madrid estava assetjada pel bàndol feixista, la Generalitat hauria pogut declarar la independència de Catalunya. Calia, però, abans restablir l'ordre públic i catalanitzar la revolució, que és el que preteníem els independentistes d'aquella època. No va poder ser, i per això, ara som on som. 

Soldats del Regiment Pirinenc, Barcelona, 1936

Per sort, tenim, ara, una nova oportunitat, i el President Mas, a diferència del President Companys, està jugant molt bé les seves cartes, evitant convertir Catalunya en una aliada -una tonta útil- d'una de les dues Espanyes. Que de banderes espanyoles, ni bicolors ni tricolots no en volem saber res. És una lliçó que algun altre polític hauria d'aprendre.