A CATALUNYA RÀDIO, 6.10.2017

Kurdistan i repúbliques bàltiques: altres processos d'independència

En les últimes dècades diversos països han fet referèndums d'independència. 

Què ha passat en les hores i en els dies posteriors a aquests referèndums? 

Parlem d'un cas molt recent: el Kurdistan iraquià, amb la periodista Amina Hussein. Parlem del cas de les repúbliques bàltiques amb el periodista Llibert Ferri, i amb el doctor en Ciència Política Josep Sort repassem altres casos de la història recent.

Escoltar el podcast

MÉS GRAAAN ENCARA!

La visita del Ministre d'Afers Exteriors del Govern Regional Kurdistan Meridional a Catalunya, ha passat força desapercebuda pels mitjans catalans, de manera incomprensible. D'ella en parlaré amb més detall en un proper post. De moment, us deixo aquesta magnífica foto extreta del web Kurdistan24, on sí que es parla de forma desacomplexada.

ALWAYS IN MY HEART AND IN MY MIND

SHIFA GARDI, REST IN PEACE.

BRUTAL VÍDEO

Peshmergues destrueixen un vehicle suicida de l'Isis 

REAGRUPAMENT S'ADHEREIX A LA CONCENTRACIÓ PEL KURDISTAN

Reagrupament Independentista s'adhereix i assistirà a la concentració pel Kurdistan que se celebra aquest proper dissabte, 7 de febrer,  al Consolat de Turquia, al Passeig de Gràcia de Barcelona. 

El poble català mira amb admiració el coratge del poble kurd en la lluita per la seva Independència. La seva lluita és la nostra lluita. La lluita per uns pobles lliures i solidaris. 

Des de Reagrupament pensem que sobretot en aquests moments tan durs, hem de fer-los costat i no podem tancar els ulls a una resistència que, estem segurs, culminarà amb una victòria. 

De les nostres respectives experiències en podem aprendre molt, i possiblement siguem, ara mateix, les dues nacions que estem més a prop d'aconseguir l'anhelada Independència, encara que aquesta, de moment, només sigui efectiva en una part del nostre respectiu territori nacional. Però les nacions kurda i catalana, no hi ha cap mena de dubte que continuaran el seu camí fins a la victòria definitiva.

Convocatòria:

Dissabte, 7 de febrer 2015, a les 17.00 hores

Consolat de Turquia, Passeig de Gràcia, núm, 7, Barcelona

ELS KURDS HAN DERROTAT L'ESCÒRIA A KOBANE

MOLT CONTENT I ADMIRAT!

MOLT BO!

DIA D, HORA H*

Aquests darrers dos mesos hem assistit a una acceleració de tot el procés cap a la Independència. Fins i tot hem hagut d’entomar una sorpresa desagradable,una píndola amarga que, tanmateix,ens ha fet més forts. La dimensió internacional hi ha jugat, i encara jugarà més, a mesura que ens apropem al 9N, que ja el tenim a tocar,un paper clau. Hem vist com com en pobles germans també s´han produït fets extraordinaris.

Al Kurdistan, les potències mundials han acabat cedint a les exigències kurdes d’armament i d’ajuda militar. Potser encara no som conscients del simbolisme que representa el fet que un actor no estatal, com és el govern del Kurdistan Meridional (per entendre’ns, el govern del Kurdistan iraquià), hagi esdevingut un protagonista de la política mundial. I, encara més rellevant, no només no ha renunciat a res, sinó que cada cop es mostra més decidit a donar el pas definitiu cap a la Independència. Produeix un plaer excitant assistir al fet que Espanya es comprometi a armar els independentistes kurds, en contradicció total amb el discurs monòton del Ministre d’Exteriors que mai deixa de passar l’oportunitat per recordar la defensa a ultrança de la integritat dels Estats. Un discurs caspós, avorrit, desmentit en múltiples ocasions i que fastigueja els seus interlocutors, que ja n’estan ben tips.

L’altre escenari privilegiat de les darreres setmanes ha estat, sense cap mena de dubte, Escòcia. En el moment d’escriure aquestes ratlles, Europa, i fins i tot el Món sencer, es troba perplexa per l’evolució de les enquestes d’intenció de vot dels escocesos. Per primera vegada el Sí a la Independència agafa avantatge. Un terratrèmol, un tsunami. Probablement quan es pengi a la xarxa aquest número de La Veu, o ja se sabrà el resultat o estarem a poques hores de conèixer-lo. El xoc ha estat monumental. Si finalment, es dóna un resultat favorable a la Independència, viurem un moment històric. I l’impacte a Catalunya serà estratosfèric. De fet, ja a hores d’ara ja ho està sent.

La mobilització interior i exterior del Poble Català guanya cada cop més rellevància mundial. A hores d’ara, el 9N ja es troba en l’agenda global. La política mediàtica internacional del Govern Català, i molt especialment del President Artur Mas, s’està demostrant d’una eficàcia total. Catalunya és a hores d’ara, i ho serà més en les properes setmanes, un actor polític a tenir en compte. Aquells que parlaven del soufflé, o que apostaven per una humiliant retirada, comprenen que això no passarà. Els de la tercera via dimiteixen, els del federalisme amb més pa que formatge, no saben com posar-s´hi quan llegeixen editorials com les del New York Times, o escolten discursos com el del President Obama on situa per damunt de tot la democràcia. 

Aquest 11S que estem a les portes de celebrar, ha estat definit com a decisiu. Hi estic d’acord. Decisiu a Catalunya. Però també al Món. Siguem-ne conscients.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.39,Setembre 2014)

LA (TERCERA) LLIÇÓ KURDA (I Espanya armarà els independentistes kurds, ahahahah!)

Amb pocs dies tot ha evolucionat molt ràpidament. I el kurds han guanyat una victòria espatarrant a nivell polític. Si Artur Mas s'ha carregat, amb poques setmanes de diferència, el rei espanyol i el cap de l'oposició, els kurds s'acaben de carregar el primer ministre iraquià, que com tothom sap, era una autèntic energumen i odiava a mort els kurds. Fins i tot, els kurds han estat capaços de doblegar la negativa dels Estats Units a donar-los armes. Recordo que en el discurs que va llegir Obama on anunciava l'operació d'ajuda, de dues pàgines, hi esmentava vint-i-nou cops la paraula Iraq i cap ni tan sols una, la paraula Kurdistan. El xaval estava dels nervis. I no volia reconèixer que els kurds li havien guanyat la partida. Finalment, els Estats Units han baixat del burro, i han acceptat lliurar armes directament als kurds sense passar per Baghdad. I per fer això han hagut de canviar el titella Maliki per un altre més presentable.

Quina gran victòria kurda! I és que un poble que sap que es juga la seva supervivència no s'està per hòsties. 

Ara, com sempre a rebuf dels Estats Units, la Gran Bretanya, França, Canadà i, avui, la Unió Europea en el seu conjunt, han decidit donar barra lliure als seus membres per si volen també armar els kurds. 

Ara tot déu els vol armar (no deu ser pas perquè saben que tenen petroli a punta pala, oi?). Fins i tot, i això ja és l'hòstia, els espanyols. Per no perdre l'oportunitat de fer novament el ridícul, el ministre espanyol d'afers exteriors ha declarat amb aquell posat fatxenda que en tot cas ho faran sempre amb el consentiment del govern de Baghdad i sempre que es respecti la sacrosanta integritat territorial del país. No cal dir que els brams de riure s'han sentit des de Vladivostok a Ougandoudou. Fins i tot des de l'espai els astronautes de l'Estació Internacional han copsat un lleuger alentiment en la rotació de la terra. Si se n´ha de ser sòmines! 

Consell als peshmergues (tot i que no els cal): no accepteu els submarins espanyols (per sort no els necessiten). No accepteu eurofighters espanyols. Vigileu amb els mariners espanyols, que n´hi ha de narcos. 

Hòstia, qui ho havia de dir. Ara que els kurds tenen més clar que mai que volen la Independència, va i els espanyols els ofereixen armes. La Realpolitik és això: un actor no estatal -encara- s´ha convertit en l'objecte del desig de totes les potències occidentals. 

És, no cal dir-ho, un precedent que ens pot ser molt i molt útil en els propers dies, setmanes i mesos. 

També penso que el Govern de Catalunya hauria d'enviar un Comunicat Oficial de Suport al seu homòleg del Kurdistan, sobretot després del lleig que féu el Parlament de Catalunya de no aprovar una moció a favor del Poble Kurd. Ho farà? Vull dir, té previst solidaritzar-se públicament amb el Poble Kurd?

LA (SEGONA) LLIÇÓ KURDA

Fa unes setmanes ja vaig referir-me a la situació al Kurdistan meridional, és a dir, a la situada a l'Iraq. Ho vaig fer amb motiu de l'entrada dels peshmergues a la seva ciutat santa de Kirkkuk. De fet, en les darreres setmanes, les tropes kurdes han incrementat un 40% el territori que controlen. I ho han fet lluitant en solitari contra les milícies islamistes de l'ISIL i davant la desaparició fàctica de l'exèrcit regular iraquià sota les ordres de Baghdad. Aquesta expansió territorial kurda ha tingut en compte aquelles poblacions on els kurds formen la majoria o una part significativa de la població, que es trobaven fora de la regió kurda autònoma, i tenia per objectiu protegir tant a kurds com a altres minories religioses i ètniques, que estan sent objecte d'atacs per part dels gihadistes.

En els darrers dies, però, les milicies islamistes han ocupat algunes poblacions, arran del fet que els kurds se'ls esgotava ràpidament les municions. Això els ha obligat a replegar-se, a l'hora que provocaven terribles pèrdues als seus adversaris. El problema logístic, com sempre, té un fonament econòmic. El govern de Baghdad no ha traspassat els fons provinents de la venda del petroli, un 18% del total, al govern kurd, i això fa que pateixi una escassetat econòmica. 

Davant d'aquesta situació els kurds han reaccionat en tres direccions. 

La primera ha estat assumint la competència d'exportar petroli pel seu compte. És a dir, una acció unilateral com déu mana i ha cedit llicències d'explotació a companyies petrolieres internacionals, per la qual cosa, ja comença a tenir ingressos propis, sense haver de dependre de Baghdad. De calaix.

La segona és enviant una delegació a l'ONU per tal d'aconseguir un permís per comprar armes sense passar per Baghdad. Una  demanda delicada, atès que, per exemple, els Estats Units són favorables a que aquest tipus de compres es canalitzi pel govern iraquià. Els delegats kurds, tenen, però, una basa. Les armes són imprescindibles per protegir els centenars de milers de població civil refugiada, kurda i no kurda, que està entrant en el seu territori, o que es troba aïllada i, sense la protecció dels peshmergues, seran objecte d'agressió per part dels gihaddistes. Ras i curt, la seva supervivència depèn que les tropes kurdes disposin d'armament per defensar-les. A no ser que vulguin que ho facin a cops de pedra o d'escopinades...

(D'aquesta segona direcció hi ha una derivada que cal tenir en compte. Els peshmergues tradicionalment han tingut una vocació militar defensiva, i els manca, doncs, una cultura ofensiva, pròpia dels exèrcits invasors  o expansionistes. Per exemple, no compten amb aviació).

Finalment, la tercera direcció, és la que políticament més interès té. Em refereixo a la crida feta per tal que les diferents milícies kurdes, tant les de l'Iraq, com les de Síria i les de Turquia, es coordinin per anihilar l'amenaça gihaddista. Es tracta d'una iniciativa molt ambiciosa que pot posar terme a anys de tensió entre elles, sovint enfrontades a causa de ser instrumentalitzades pels estats de la zona, i, perquè no dir-ho, pels Estats Units. En concret, segons les darreres notícies, les forces del PKK (kurds del nord, Turquia), del PUK (kurds del Sud, Iraq), i del PYD (kurds sirians), estan llançant ara mateix atacs coordinats contra els gihaddistes, cadascú des de les seves bases, bé per recuperar algunes de les poblacions perdudes, bé per protegir els refugiats que es troben dispersos per les muntanyes en condicions infrahumanes, amb molts iinfants i gent gran que ja han mort.

Una nova lliçó, doncs, de dignitat i de fortalesa, que ens ofereix aquest poble que està atravessant una situació molt dificíl, però amb una voluntat de ferro per sobreviure i aconseguir la seva llibertat.

I, és que als kurds, els cal alguna cosa més que fortalesa psicològica...

LA LLIÇÓ KURDA

La revetlla d'ahir la vaig passar actualitzant la informació sobre la situació al Kurdistan. Aquest tema m'apassiona. De fet, juntament amb la situació al Mar del Sud de la Xina (o el Mar de l'Est del Vietnam, o el Mar de l'Oest de Filipines, digueu-li com volgueu) són dos dels tres temes que darrerament més em sedueixen, i que si tingués temps, diners, i menys preocupacions, aprofundiria, probablement in situ.

Tancs kurds dirigint-se a Kirkuk

Fa uns deu dies, aproximadament, els peshmergues kurds, és a dir, les forces armades del Govern Regional del Kurdistan (GRK), concretament, del Kurdistan Meridional, van ocupar l'anomenada Jerusalem kurda, és a dir, la ciutat de Kirkuk. D'aquesta manera EL GRK acomplia una de les fites històriques, recuperar el control d'aquesta ciutat, que malgrat ser majoritàriament kurda, es trobava fora dels seus límits territorials. Efectivament, la ciutat havia estat objecte d'un pols entre els diferents grups ètnics que hi habiten: els kurds, els àrabs, majoritàriamente sunnites, els turkmens i altres minories. El fet que és una ciutat rica en petroli, per altra banda, la va convertir també en objecte del desig i el seu control en una prioritat pel govern iraquià de Baghdad, i naturalment pel GRK, i sense oblidar Turquia, que amb l'excusa de protegir la minoria turkmena, sempre s'ha oposat al control per part dels kurds (i naturalment perquè això podia tenir un efecte dominó entre els kurds de Turquia). Fins i tot l'Iran i, abans, Síria, veien amb mals ulls la presència kurda a la ciutat, per motius semblants. Val a dir, que ja el 2007, s'havia de celebrar un referèndum d'autodeterminació de la ciutat, per decidir el seu futur, però a causa de la inestabilitat permanent que viu tot l'Iraq, tret, significativament, del Kurdistan Meridional, és a dir, el governat pel GRK, no s'ha pogut celebrar encara. Així, durant els darrers anys, Kirkuk ha patit atacs sectaris dels gihadistes sunnites que han atemptat contra els kurds i altres grups, inclosos cristians. 

Peshmerga 

En les darreres setmanes, la situació havia empitjorat encara més, arran l'ofensiva de l'ISIL i la desintegració de l'exèrcit iraquià, que va fugir de la ciutat cames ajudeu-me. Davant aquest buit de poder, que anunciava l'adveniment d'un caos pel de violència i sang, el govern provincial de Kirkuk, va sol.licitar l'ajuda als peshmergues, per tal que hi mantinguessin l'ordre i la defensessin dels possibles atacs gihaddistes. 

D'aquesta manera, les forces armades kurdes van entrar finalment a la ciutat, aconseguint un objectiu que feia molts anys que cercaven. Oficialment, doncs, no s'ha produît la seva annexió per part del GRK, sinó que hi són per protegir les diferents comunitats que hi viuen. Però a ningú se li escapa que, un cop dins, la seva retirada serà molt complexa, i segurament només serà factible si hi ha una demanda expressa per part dels seus aliats nord-americans. 

Unitats peshmergues

Aquest episodi, constitueix una autèntica lliçó per als catalans, tot i que, naturalment, el context és molt diferent. Però si fem abstracció de les condicions concretes, podem constatar com els kurds han jugat bé les seves cartes i han aprofitat la feblesa iraquiana provocada per la guerra civil sectària entre sunnites i xiïtes, ambdós enemics declarats de la sobirania kurda, per aconseguir allò que feia anys que volien, recuperar la ciutat santa de Kirkuk.

Malauradament, això és el que no vam saber fer els catalans la tardor del 1936. Llavors, quan Madrid estava assetjada pel bàndol feixista, la Generalitat hauria pogut declarar la independència de Catalunya. Calia, però, abans restablir l'ordre públic i catalanitzar la revolució, que és el que preteníem els independentistes d'aquella època. No va poder ser, i per això, ara som on som. 

Soldats del Regiment Pirinenc, Barcelona, 1936

Per sort, tenim, ara, una nova oportunitat, i el President Mas, a diferència del President Companys, està jugant molt bé les seves cartes, evitant convertir Catalunya en una aliada -una tonta útil- d'una de les dues Espanyes. Que de banderes espanyoles, ni bicolors ni tricolots no en volem saber res. És una lliçó que algun altre polític hauria d'aprendre.