El primer és pensar que el fet que qualsevol dels estats membres actuals disposi d'un dret de vet, equival automàticament a que l'usi. Fins al moment, no s´ha usat mai per vetar l'accés d'un estat candidat. De fet, el dret de vet no deixa de ser una mena de mecanisme de negociació que en la pràctica serveix per arrencar compensacions i poca cosa més. Com per exemple, quan Grècia va amenaçar amb exercir-lo pel tema, ben ridícul, dit sigui de passada, de la denominació de Macedònia. En aquest sentit, Espanya no es troba en les millors de les condicions per vetar res. Amb una situació financera, macroeconòmica i social de pena, els seus socis la poden collar per on vulguin per desincentivar-la a que sigui la primera en recórre-hi. I això, per molta pantomima que facin des de Madrid, és cosa d'un cap de setmana tancats en règim de tercer grau. I punt. Fins i tot es pot recórrer, com ja ha passat recentment, al Big Brother, de l'altre cantó de l'Atlàntic, per acabar de donar una empenteta. Un possible acord, en aquest sentit, passaria perquè Catalunya assumís un percentatge superior al que li correspondria del deute espanyol (18%), per exemple el 20% o a tot estirar un 22%. I avall que fa baixada.
El segon error és considerar que els ciutadans de Catalunya perdran la ciutadania europea quan deixin de ser espanyols. Atès que la majoria de catalans i catalans no som nacionals d'un altre estat que no sigui l'espanyol, no podem renunciar a la nacionalitat espanyola. De manera que, els catalans tindrem la nacionalitat espanyola, i doncs la ciutadania europea, fins al dia que Catalunya esdevingui estat membre de la UE, quan serem ciutadans europeus i nacionals catalans. Per aconseguir-ho només caldrà establir un periode de transició entre la Declaració d'Independència i la seva entrada en vigor. Un periode que pot durar entre 12 o 18 mesos, on, en cap moment, és important dir-ho, deixarem de ser membres de la UE, primer en tant que nacionals espanyols, i després en tant que nacionals catalans. Durant aquest període, es faran els ajustaments necessaris de caire institucional i es procedirà a la ratificació per part dels Estats Membres del Tractat d'Adhesió de la República de Catalunya a la UE. Un dels canvis institucionals més rellevants és que a Catalunya se li assignaran un nombre d'eurodiputats en funció de la seva població (aproximadament uns 17 o 18), que naturalment seran restats dels que actualment té el Regne d'Espanya, que passarà, doncs, a tenir-ne uns 36 o 37, fet que sense cap mena de dubte alegrarà a Polònia, que la superarà en nombre.
Aquest procés només es podria avortar si Espanya privés els catalans de la nacionalitat espanyola abans de l'ingrés a la UE, però llavors això atemptaria contra els drets humans perque ens deixaria jurídicament desprotegits, fet que és contrari a la legislació europea segons la doctrina del Tribunal de Justícia Europeu. Llavors, Espanya s'exposaria a la suspensió de determinats drets, inclosos els drets de vot (al Consell, al Parlament...), d'acord el que estableix l'article 7 del TEU, per violació continuada dels valors esmentats en l'article 2 del TEU (respecte per la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'estat de dret, el respecte pels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a les minories ... prevalença del pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre les dones i els homes).
(NOTA: Article aparegut inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, núm. 23, Març 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada