En els casos de secessió i creació d’un estat nou, és evident que
qui més ha de treballar són els partidaris de la independència. Però a ningú se
li escapa que si aquests compten amb la complicitat d’altres estats, l’esforç i
el sacrifici a fer, potser no serà tan gran. Si a més a més, aquests estats
còmplices són gran potències, llavors la situació encara és més favorable.
Llavors és quan apareix el concepte de padrins,
és a dir, de grans estats que posen sota la seva protecció, els partidaris de
la independència, i ajuden a que aquesta sigui molt més possible en un lapse de
temps molt més curt. La contrapartida, és clar, és que quant més important
sigui el protagonisme de l’estat padrí, més influència exercirà aquest en la
política domèstica del nou estat constituït, per la qual cosa el marge
d’actuació –un eufemisme per evitar dir la sobirania- d’aquest últim, serà, en
principi, més estret.
En el cas català, és evident que a hores d’ara no comptem amb un padrí, internacional. Ni tan sols amb
aliats, tot i que sí que alguns dirigents polítics ja han mostrat la seva
predisposició de reconèixer una Catalunya independent si aquesta ho esdevé per
mitjans democràtics i pacífics.
Aquesta mancança, però, no ens ha de desanimar. Més aviat ens hauria
de fer veure que el cas català és un cas molt específic. Catalunya com a
subjecte econòmic és molt més important que qualsevol dels darrers estats que
han accedit a la independència. Vull dir que no és un mindundi, com sempre ens volen fer creure els nostres adversaris.
Contràriament, Catalunya és un tema major, particularment en l’escenari europeu.
Si som conscients d’aquest pes, en comparació amb altres casos recents,
actuarem de forma més ferma i més segura de nosaltres mateixos. I, penso, que
cada cop ho som més, de conscients.
Llavors a partir d’aquesta consciència, d’un posicionament polític
ferm a favor de la creació d’un estat propi, independent, serà més fàcil
convèncer, interessar, atraure els nostres socis europeus i globals. No
debades, Catalunya és un país profundament internacionalitzat i per això mateix
interdependent. Si Catalunya progressa, creix, sense el llast espanyol, els interessos
i els beneficis dels nostres socis també creixeran. En definitiva, que quant
més ens convencem que no som un país
petit, molt millor. I fins i tot no caldrà dependre de padrins, que després
intenin cobrar els serveis prestats. Entre d’altres raons, perquè els beneficis
obtinguts per formar part d’una Catalunya rica i plena, ja els haurà compensat
de sobres.
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 32, Gener 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada