56,58% PER LA INDEPENDÈNCIA, SEGONS L'ICPS

Conec l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) des de fa molts anys, de quan estudiava a l'Autònoma. I us puc ben assegurar que de simpatia per a l'independentisme, ni gota. Més aviat al contrari. És un reducte de la casta politològica inicial. Per això és significatiu que en la seva darrera publicació acadèmica, no tingui més remei que reconèixer que, en el cas d'un referèndum per la Independència, el vot favorable arribaria al 56.58%, és a dir, superaria fins i tot els resultats del Sí al Independència a Montenego, el 2008. Fins i tot supera les meves pròpies expectatives, que arribaven al 56%. Brutal.

Ara, aquells que s'amaguen rere el 48% de marres, què diran? Que no és suficient? Que fins que no arribem al 75%, res? Al 85%? al 95%? Si us plau, deixem de fer el pallasso. A Europa s'escriuen articles que ja comencen a dir que la cosa ja cansa, que a veure si anem per feina, i ens deixem de prevencions, pors i dubtes.

Que la Independència guanyarà de carrer ho sap tothom. Per això els espanyols es tanquen en banda. Però que la independència superarà fins i tot la zona grisa del 55%, em sembla que només ho havia dit una servidora... fins ara. Ara, un institut gens sospitós de ser independentista, més aviat al contrari, no només ho diu, sinó que ho incrementa encara més. Me n'alegro. No m'interessen les medalles... m'interessa que el meu país sigui lliure, i jo, d'una punyetera vegada, deixi de ser independentista, per ser un català normal, ciutadà d'un estat normal. 

Així que deixem-nos de fricades per atraure els qwerties i comuns de pacotilla. El país està preparat, i no ens pararà ni déu.

FOTEM-LI 60%, AMB DOS COLLONS!

Atès que qui no té feina, el gat pentina, ara ens hem de posar a discutir sobre percentatges, oi? Jo és que al.lucino. 

Després del vot estúpid a favor d'un referèndum entre Monarquia i República... espanyoles, que va fer-se dimarts passat al Parlament, i que constitueix una gran victòria per als carronyaires ... i pels espanyols, i que, ja dic ara que, ni els un ni els altres, la deixaran oblidada a l'habitació dels mals endreços, ara va i es comencen a discutir pels percentatges. Uns diuen el 55%, els altres el 50%+1..., tot plegat assenyala que hi ha gent que, o no té clares les coses, o ja està tan cardat que vol anar-se de vacances.

Doncs, no, senyors i senyores. Aquest estiu no hi ha putes vacances que valguin. Millor, qui se'n vagi de vacances, serà amb totes les de la llei, un malparit. Entesos? O és que penseu que els espanyols faran vacances. Ens aproximem a l'agosticidad, que deia en Vàzquez Montalban, ell que coneixia tan bé els espanyols, per raons òbvies. És a dir, quan els espanyols aprofiten per clavar tots els punyals possibles als seus enemics. I no tinc cap mena de dubte, que enguany hi haurà agosticidad per un tub, si badem. Que si els Mossos, que si el 155 de marres... Ja veurem.

Però tornem a l'inici. Baralles per percentatges. Uns volen repescar el cas montenegrí, on es va posar un  percentatge mínim per reconèixer la independència, en el referèndum que es va celebrar el 2006. Un 55% de vots afirmatius, amb un 50% de participació, igualment mínima. Naturalment, un plantejament totalment antidemocràtic, que va ser un diktat imposat per la UE, i molt particularment pel senyor Javier Solana, que llavors actuava de Mr. Pesc, i que va fer tot el possible per evitar la Independència montenegrina, i no se'n va sortir. Abans havia imposat un estat frankenstein, que no va funcionar. Els montenegrins, enfotent-se, el van batejar com a Solanistan. Passats dos anys, van dir prou de bromes i es va aprovar la celebració del referèndum, amb les condicions abans esmentades.

Ara bé, llavors, Montenegro, no formava part de la UE, entre d'altres raons, perquè hi havia dubtes sobre si complia els criteris democràtics, els anomenats criteris de Copenhague. No oblidem que fins llavors els montenegrins van tenir un paper d'aliats dels serbis en les guerres dels balcans dels anys 90s.

La pregunta immediata és la següent: per quins set sous, hem d'aplicar el criteri del 55%, si els catalans ja fa molts anys que formem part de la Unió Europea, i doncs, acomplim de sobra amb els esmentats criteris democràtics? És que ens hem tornat bojos.

El més normal, és doncs, afirmar que amb un 50%+1 n'hi ha de prou i de sobra per guanyar el referèndum, i sense posar cap límit al percentatge de participació, perquè si no aquest límit es converteix en una arma que afavoreix els contraris de la Independència, atès que els estalvia l'esforç d'anar a votar.

El més normal, doncs, 50%+1. Com a qualsevol país.

Però és clar, ja he dit moltes vegades que la pallissa que fotrem als espanyols, en la consulta, serà històrica. Perquè l'important no és el resultat, sinó que es faci la consulta. I cada cop és més clar que es farà. Els baròmetres d'opinió pública assenyalen que cada cop la gent té clar que es farà. I per això dic que la guanyarem.

I és que a hores d'ara ja tenim geo-localitzat el vot del no. Sabem qui són, fins i tot on viuen. I, només en alguns casos, ens falta saber la seva talla de calçotets. Si és que n'usen.

Tan convençut estic que la guanyarem, i amb l'objectiu de tallar de socarrel aquest debat imbècil, que jo proposo un 60% de vot favorable. I si em colleu, amb un 60% mínim de participació. 

Apa, amb dos collons. 

Quants en manté la farina...

COMPARAR NACIONS*

En els casos de secessió i creació d’un estat nou, és evident que qui més ha de treballar són els partidaris de la independència. Però a ningú se li escapa que si aquests compten amb la complicitat d’altres estats, l’esforç i el sacrifici a fer, potser no serà tan gran. Si a més a més, aquests estats còmplices són gran potències, llavors la situació encara és més favorable. Llavors és quan apareix el concepte de padrins, és a dir, de grans estats que posen sota la seva protecció, els partidaris de la independència, i ajuden a que aquesta sigui molt més possible en un lapse de temps molt més curt. La contrapartida, és clar, és que quant més important sigui el protagonisme de l’estat padrí, més influència exercirà aquest en la política domèstica del nou estat constituït, per la qual cosa el marge d’actuació –un eufemisme per evitar dir la sobirania- d’aquest últim, serà, en principi, més estret. 

Un exemple d’apadrinament serien els casos d’Eslovènia i Croàcia, respecte Alemanya. O els de Montenegro i sobretot Kosova, respecte els Estats Units.

En el cas català, és evident que a hores d’ara no comptem amb un padrí, internacional. Ni tan sols amb aliats, tot i que sí que alguns dirigents polítics ja han mostrat la seva predisposició de reconèixer una Catalunya independent si aquesta ho esdevé per mitjans democràtics i pacífics.

Aquesta mancança, però, no ens ha de desanimar. Més aviat ens hauria de fer veure que el cas català és un cas molt específic. Catalunya com a subjecte econòmic és molt més important que qualsevol dels darrers estats que han accedit a la independència. Vull dir que no és un mindundi, com sempre ens volen fer creure els nostres adversaris. Contràriament, Catalunya és un tema major, particularment en l’escenari europeu. Si som conscients d’aquest pes, en comparació amb altres casos recents, actuarem de forma més ferma i més segura de nosaltres mateixos. I, penso, que cada cop ho som més, de conscients.

Llavors a partir d’aquesta consciència, d’un posicionament polític ferm a favor de la creació d’un estat propi, independent, serà més fàcil convèncer, interessar, atraure els nostres socis europeus i globals. No debades, Catalunya és un país profundament internacionalitzat i per això mateix interdependent. Si Catalunya progressa, creix, sense el llast espanyol, els interessos i els beneficis dels nostres socis també creixeran. En definitiva, que quant més ens convencem que no som un país petit, molt millor. I fins i tot no caldrà dependre de padrins, que després intenin cobrar els serveis prestats. Entre d’altres raons, perquè els beneficis obtinguts per formar part d’una Catalunya rica i plena, ja els haurà compensat de sobres.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 32, Gener 2014)

EGIPTE, I TURQUIA, COM A EXEMPLES

El cop d'estat a Egipte ha aixecat la moral de molts espanyols. No han trigat ni una micronèssima de segon en traçar els paral.lelismes corresponents. "El dret a decidir", és a dir, les urnes, la democràcia, té uns límits, Pedro Jota dixit. I quan se superen aquests límits, l'exèrcit ha d'intervenir per restablir l'ordre. I punt. Sigui a Egipte, o sigui a Catalunya. Queda clar?

Salvant les distàncies, aquesta situació recorda a la prèvia del cop d'estat del 23F del 1981. Pocs mesos abans, el mes de setembre, i més en concret, entre la nit de l'11 i el 12 de setembre del 1980 -que ja és casualitat, per altra banda- els generals turcs van decidir acabar amb la democràcia existent al seu país i van protagonitzar un cop d'estat amb el suport dels Estats Units, o si més no, d'alguns dels seus elements, de les seves agències. Eren temps de Guerra Freda, encara, però ja s'apuntaven nous elements: la Revolució Islàmica a l'Iran, la presa d'ostatges a l'ambaixada dels Estats Units, la invasió soviètica de l'Afganistan, les revoltes de Solidarnosc a Polònia, la victòria sandinista a Nicaragua...

En aquest sentit, el suport americà al cop d'Estat turc, va ser interpretat pels colpistes espanyols com un senyal. Va ser un element que va influir poderosament en la decisió de tirar endavant el 23F. Pels colpistes, la situació política i socioeconòmica espanyola era insostenible i calia que els militars fessin alguna cosa al respecte. Si a Turquia, els colpistes havien comptat amb la connivència dels Estats Units, perquè no havia de passar el mateix a Espanya?

Doncs bé, pot l'exemple egipci esdevenir un nou senyal per als militars espanyols que volen intervenir políticament davant el repte de la Transició Nacional Catalana? En el seu dia, el New York Times, ja va titllar els militars que amenaçaven Catalunya de troglodytes, entre ells l'actual màxim responsable del CNI, Félix Sanz. Tot sembla indicar que sí.

Fèlix Sanz, cap del CNI espanyol

Naturalment, però, hi ha una diferència fonamental. Catalunya forma part de la Unió Europea, la qual institució no contempla de cap de les maneres que un estat no democràtic, en formi part. 

Es quedarà de mans plegades la UE, si un dels estats membres, prohibeix un referendum o unes eleccions democràtiques? Em fa l'efecte que no. 

La Unió Europea no compta actualment amb cap mecanisme institucional que determini que si un nou estat es constitueix separant-se d'un estat membre, aquell esdevé o no automàticament un nou estat membre, si aquesta és la seva voluntat és clar.

Amb el que sí compta la UE, i això és inqüestionable, és un mecanisme sancionador per aquell estat membre que vulneri els seus, diguem-ne, principis fundacionals o rectors. 

La Unió es fonamenta en els valors del respecte a la dignitat humana, de la llibertat, de la democràcia, de la igualtat, de l’estat de dret i del respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no- discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.

L'Estat Membre que violi aquests principis se'l pot arribar a privar dels seus drets polítics, és a dir, del seu dret de participació i de vot dins de la Unió. Si persisteix en la seva actitud, a ningú se li escapa que es pot arribar molt més lluny, encara.

Per altra banda, l'absència d'una normativa aplicable que abans deia, és cada cop menys rellevant atès que cada cop hi ha més precedents, alguns de caràcter jurídic i d'altres polítics, que permeten gestionar el conflicte i evitar que es violin els valors al.ludits.

Sintèticament, aquests precedents són:

a. L'opinió de la Cort Suprema del Canadà, que declara que el govern federal haurà de negociar amb una província del Canadà, si aquesta es pronuncia de forma clara a una pregunta clara a favor de la separació. No existeix, doncs, el dret a no negociar, altrament dit, el negacionisme, fet que atempta contra la dignitat humana, perquè pressuposa un no reconeixement de l'altri. Tota comunitat humana que s'autodetermina i cerca la seva llibertat, de forma democràtica i sense cap discriminació, ha de tenir el dret de ser reconeguda com a interlocutora per l'autoritat de la qual es vol separar. Un cop assolit aquest reconeixement, s'inicia la negociació bé de forma bilateral, bé amb la intermediació de tercers. En cap cas és de rebut, benentès, una actitud supremacista, en el sentit que un dels interlocutors es consideri superior o per damunt de l'altra interlocutor, negant, doncs, el valor de la igualtat i a l'hora de la diferència. 

b. La Llei que va regular el referèndum d'autodeterminació de Montenegro, que es va elaborar en gran part sota la inspiració de la pròpia Unió Europea, i que va evitar un nou conflicte als Balcans. De fet, va ser un dels grans èxits de la UE en la seva dimensió de prevenció de conflictes. La llei montenegrina establia que la Independència s'assoliria si en  la votació participava un mínim del 50% del cens electoral i el vot favorable a la Independència, arribava a un mínim del 55%. La Unió Europea, per la seva part, només reconeixeria el nou estat si es complien les dues condicions esmentades. Naturalment, aquí hi ha algunes consideracions a fer, com per exemple, què passaria si el resultat favorable era entre el 50%+1 però no arribava al 55% esmentat. El no reconeixement de la independència atemptaria clarament contra un dels valors de la UE, com és el de la igualtat, atès que amb aquesta mesura, no hi ha una igualtat entre el vot d'un partidari de la  independència, que pot perdre tot i guanyar, i el vot d'un partidari de l'unitarisme, que pot guanyar tot i perdre. En aquest sentit, cal tenir en compte que quan es va aprovar la llei referendària, Montenegro no formava part de la Unió Europea. En cas de formar-ne part, difícilment aquesta llei hauria encaixat en el marc de la normativa europea.

Reconeixement de Kosovo pels Estats Units i la Unió Europea

c. L'opinió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, una institució que depèn de l'ONU, sobre la declaració de sobirania de Kosovo. En aquesta opinió, es deixa clar que les declaracions de sobirania, en tant que declaracions polítiques, no van en contra del dret internacional, si no que representen un parer d'una comunitat en funció d'una determinada correlació de forces, sempre i quan, naturalment, aquesta hagi estat el producte d'un procés democràtic. Igualment, la declaració de sobirania d'un territori que forma part d'un estat sobirà no atempta contra el dret a la integritat territorial que contempla el dret internacional, perquè aquest dret afecta a les relacions entre estats sobirans, no entre un estat sobirà i una part de la seva població, que es vol separar. En definitiva, el TIJ deixa clara la naturalesa política d'una declaració de sobirania democràtica, per la qual cosa no pot ser portada davant de cap tribunal, perquè òbviament, no es pot judicialitzar les ideologies polítiques que no atemptin contra els drets humans. Un extrem que al Tribunal Constitucional espanyol li costa entendre, i que encara entendrà menys amb la renovació de membres que s'ha produït darrerament.

d. L'acord entre el Govern del Regne Unit de la Gran Bretanya i el Govern d'Escòcia, en virtut del qual el primer accepta que el segon pugui organitzar un referèndum d'autodeterminació, és un exemple fefaent d'una actitud oberta i favorable al dret a decidir, és a dir, a l'exercici de la democràcia, concretada en la frase que recentment, el propi Primer Ministre Cameron va pronunciar Let the People decide. Òbviament, el Regne Unit és un estat membre que ha acceptat que els ciutadans que viuen en una part del seu territori estatal decideixin el seu futur polític. 

Cal afegir, que des d'aquesta perspectiva, també podem aportar el cas de Groenlàndia, que en tant que part del territori de Dinamarca, va aprovar en el seu moment sortir de la Unió Europea, un altre exemple, doncs, de dret a decidir exercit per una part de la ciutadania d'un Estat Membre. Un procés que, tot ho sembla indicar, tot i que no es pot avançar esdeveniments, en la plena independència de Groenlàndia.

En definitiva, com podem veure, tenim tot un conjunt de casos que, per molt que responen a casos particulars, és del tot òbvi que marquen unes fites que han de permetre legitimar no només el dret, sinó sobretot l'exercici de l'autodeterminació del Poble Català. 

La unificació d'Alemanya la va encapçalar el Poble, no els polítics

L'exercici del dret a l'autodeterminació també s'ha invocat en altres casos recents que no són per a l'accessió a la Independència, però que tenen en comú l'element central del dret a decidir per part dels ciutadans: em refereixo, entre d'altres, a l'acord d'unificació del poble alemany, que es fa al.ludint explícitament al dret d'autodeterminació. I l'acord de pau al nord d'Irlanda, en el qual a banda de les dues comunitats enfrontades secularment, van participar com a mediadors, tres estats més: el del Regne Unit, el de la República d'Irlanda i el dels Estats Units. Aquí també es va al.ludir explícitament al dret a l-autodeterminació dels nordirlandesos, posant d'aquesta manera fi a dècades de violència, o en tot cas disminuint-la a uns nivells molt inferiors.