LA CRISI DE FILIPINES, 1898 (WITH ENGLISH SUBTITLES)

LES INDEPENDÈNCIES AL MÓN (10): JUNY

En la història de la Humanitat, els mesos calorosos, acostumen a ser d'una gran activitat. En tots els sentits. També en les declaracions o celebracions de les Independències i altres diades assenyalades. Així, a diferència dels mesos anteriors, el mes de juny és ple de celebracions. En concret, commemoren la seva independència o altra data assenyalada, els següents estats:

Samoa (1),  Itàlia (2), Tonga (4), Suècia (6), Portugal (10), Filipines (12), Rússia (12), Islàndia (17), Kuwait (19), Luxemburg (23),  Quebec (24), Croàcia (25), Eslovènia (25), Moçambic (25), Madagascar (26), Djibouti (27), Seychelles (29), República Democràtica del Congo (30).

De totes elles destaca el cas de Filipines i Portugal, no sé ben bé per què (eheheheh).El Dia de Portugal, de Camoes i de les Comunitats Portugueses, commemora la mort del gran literat Luis de Camoes, autor del poema èpic Os Lusiadas, sobre l'expansió portuguesa arreu del món.

Banderes filipines celebrant la Independència

Per la seva banda, en el cas de Filipines, celebra la Declaració d'Independència del Poble Filipí, signada a Cavite, i el contingut de la qual paga la pena de llegir, per comprendre els immensos greuges que va patir a mans dels espanyols.

Com sempre, felicitarem aquests països des del nostre compte de twitter.

EL DIA DE LA INDEPENDÈNCIA

Avui, 4 de juliol, és per definició, el Dia de la Independència. Bé, d'acord, de la Independència dels Estats Units, però també, perquè negar-ho, de totes les Independències posteriors que, d'alguna manera o altra se n'han inspirat. El llistat és enorme: Índia, Filipines, Algèria, etc.

Per això, també, en part, és també un referent per a Catalunya, que encara no l'hem assolida, però estem molt a prop de fer-ho. I és que llegir la Declaració d'Independència dels Estats Units, estudiar-la, conèixer-la, fins i tot memoritzar-la, hauria de ser una activitat d'obligat compliment a les escoles. I no tant pel seu component patriòtic americà, que òbviament a nosaltres no ens al.ludeix, sinó pel seu tarannà revolucionari, democràtic i naturalment republicà. Va ser la Revolució Americana, que diuen ells. 

Nosaltres, Catalans, ara estem fent la Revolució Catalana, i vull que d'aquí dos-cents anys i escaig, la gent de llavors també ens estudïin amb el mateix respecte que ara es té per la dels Estats Units.

L'ESTRATÈGIA NAVAL XINESA

Ja fa temps que m'interesso pels esdeveniments que se succeeixen al sud-est asiàtic, i particularment, a l'anomenat genèricament, com el Mar Meridional de la Xina (China South Sea), que els filipins anomenen el Mar Occidental de les Filipines, i vés a saber si els vietnamites anomenen el Mar Oriental. En aquest cas, com sempre, la denominació de l'espai forma part del debat, atès que no és gens ni mica d'innocent (això els espanyols ja ho saben, com passa amb la denominació de Maó, o de la Franja de Ponent).

Diguem-li com li diguem el cert és que aquest immens espai marítim de més de 3,5 milions de km2, que s'estén entre els estrets de Taiwan  i Malacca, té i tindrà en el futur immediat una importància estratègica de primer nivell. I això per diverses raons: perquè hi circula un terç del comerç marítim mundial, perquè conté enormes reserves de petroli i gas, o si més no això se suposa, i last but not least, perquè alimenta  700 milions de persones dels països limítrofs (les dues Xines, Vietnam, Filipines, Indonèsia, Brunei i Malàisia), a través dels seus recursos naturals, principalment la pesca.

Per això el seu control ha esdevingut una prioritat per aquests països. De tots ells, qui porta la iniciativa és, sense cap mena de dubte, la República Popular de la Xina (RPX), la segona potència mundial, que ja ha delimitat una anomenada línia de nou punts (guionets), que l'afavoreix d'allò més, i que intenta imposar als estats veïns a través d'una mena de diplomàcia de canonera, enviant llurs bucs militars a les zones més delicades, com són les illes Spratly, les Paracels i els esculls d'Scarborough. En anys anteriors ja van haver enfrontaments directes, per exemple, entre la RPX i el Vietnam. I darrerament, amb la tensió ha augmentat amb les Filipines. 

Però més enllà dels implicats geogràficament, altres potències mundials semblen cada cop més interessades: l'Índia, el Japó, i els aliats històrics de Filipines, els Estats Units, i del Vietnam, l'actual Rússia. De manera que la zona s'ha convertit en un centre d'atenció mundial, encara que probablement a Europa això no ho sembli, perquè ja prou problemes que tenim, per ocupar-nos dels dels altres.

Tanmateix, l'actitud proactiva de la RPX en aquesta regió del Pacífic, a tocar de l'Ìndic, no és una excepció. 

De fet, la RPX, conscient que ha esdevingut la segona potència mundial, vol desenvolupar una estratègia militar que li garanteixi els recursos energètics i econòmics suficients per sostenir el seu creixement econòmic en les properes dècades. I en aquesta estratègia militar, el component naval ocupa un lloc capdavanter, emulant el cas dels Estats Units i de les seves diverses flotes distribuïdes arreu dels oceans.

Naturalment, a hores d'ara, la flota xinesa no té comparació amb la nordamericana. Però l'entrada en funcionament del seu primer portaavions i una priorització en la despesa militar en els propers anys, assenyala que a mig termini, la branca naval de l'Exèrcit d'Alliberament Popular (EAP), pot esdevenir un actor clau en la política mundial.

Un exemple d'aquest futur hipotètic el tenim en aquest mapa que ens mostra les 18 bases navals a l'exterior que les autoritats xineses tenen en consideració obrir. Són les de Xongjin (Corea del Nord), Port Moresby (Papua Nova Guinea), Sikhanukville (Cambodja), Kho Lanta (Tailàndia), Sittwe (Birmània), Dhakka (Bangladesh). Gwadar (Pakistan), Hambantota (Sri Lanka), Maldives, Seychelles, Djobuti, Lagos (Nigèria), Mombassa (Kènia), Dar es Saalam (Tanzània), Luanda (Angola) i Walvis (Namíbia).

Com es pot veure, Àsia i Àfrica són el seu àmbit d'actuació prioritari. Fins i tot, també es parla que l'Iran els ofereixi una illa com a base naval. De moment, ni Europa, ni Amèrica, sembla que entrin en els seus plans. Però no seria descartable que, atès que la presència econòmica xinesa és cada cop més important a Amèrica del Sud, se n'acabés creant una, bé al Brasil, o bé a alguns dels països de la costa del Pacífic, fet que sense cap mena de dubte seria declarat com una acció hostil per Washington, que continua defensant la Doctrina Monroe a capa i espasa i no vol veure cap potència extra-americana en tot el continent.

Pel que fa a Europa, bé suposo que recordareu que l'ambaixada xinesa va resultar bombardejada durant l'atac de l'OTAN a Iugoslàvia, l'any 1999, fet que va ser titllat d'error, però que els xinesos -ni molta altra gent- s'ho van acabar d'empassar, atès els estrets lligams que tenien amb el règim de Slobodan Milosevic.  Una acció, per cert, en la que van morir tres periodistes xinesos, i que va ser ordenada pel llavors Secretari General de l'OTAN, l'espanyol Javier Solana.

Per altra banda, no seria descartable que qualsevol dels estats europeus o de l'entorn mediterrani, acabés oferint als xinesos algunes facilitats al respecte, sobretot els que es troben en una situació econòmica crítica. No debades, la Líbia de Gaddaffi havia arribat a importants acords en tots els camps amb la RPX, i no són pocs els analistes que assenyalen que en va ser un dels estats més perjudicats per la intervenció militar de ... l'OTAN de nou, l'any 2011. Per contra, a Síria, fidel aliat de Rússia, no hi ha hagut intervenció directa i plena de l'aliança militar.

Fins i tot, ara fa unes setmanes algú va gosar dir que Barcelona seria una bona base. Conyes a banda, a hores d'ara, i a nivell estrictament  comercial -i espero que només comercial- el Port de Barcelona, ja és com aquell qui diu, una base xinesa (i russa).