DARRERES LECTURES (1a part)

Acabo de llegir dos llibres molt interessants i que recomano, si bé ja adverteixo que són treballs acadèmics, de manera que no espereu obres literàries. Són lectures que faig per enfortir, encara més (eheheh), el meu bagatge teòric.

A Stability-seeking power

U.S, Foreign Policy and Secessionist Conflicts
Jonathan Paquin

McGill-Queen's University Press 

ISBN-10: 0773537376

ISBN-13: 978-0773537378

Un llibre altament recomanable i que s'adiu amb el context actual, tot i que va ser publicat el 2010, fet que no li permet estudiar el darrer cas d'independència, la de Sudan del Sud, que com sabem, és del 2011. L'autor és professor de ciència política a la Universitat Laval de Quebec. Es tracta d'una anàlisi i caracterització de com els Estats Units reaccionen als conflictes secessionistes, i més concretament, si opten per fer costat als estats preexistents o, si per contra, s'inclinen per donar suport als independentistes. En definitiva, quina és la lògica que guia la seva actuació al respecte. L'aproximació emprada és la de l'escola realista, i la metodologia és la comparada i l'estudi de cas. En concret, estudia els casos de les independències de  Croàcia i Eslovènia, Macedònia, Kosovo, Eritrea i Somalilàndia. Tret del darrer,cas, són estats que de forma immediata a la independència o al passats uns anys, van ser finalment reconeguts pels Estats Units. 

En els primers capítols del llibre, l'autor presenta la seva tesi. Aquesta tesi la construeix en base a l'observació dels casos esmentats. Segons Paquin, els Estats Units es posicionen en els conflictes secessionistes buscant sempre el manteniment de l'estabilitat, que de vegades pot coincidir amb l'statu quo, però d'altres no. La clau, però, és què entén per estabilitat: la defensa dels seus interessos. En concret, la seva actuació al respecte segueix dues etapes. En la primera, quan esclata un conflicte secessionista, lògicament els Estats Units, es preocupa tant per l'estabilitat externa, com per l'estabilitat interna que genera. 

L'estabilitat externa és molt important, perquè implica que el conflicte pot afectar altres estats veïns, i en aquest sentit pot passar de ser un conflicte intern a ser un conflicte regional. Per exemple, si es generen refugiats que volen escapar i anar als estats veïns o si el conflicte afecta a la sobirania d'aquests estat. Si l'estat en perill aconsegueix controlar l'estabilitat externa, els Estats Units, li donaran suport.en detriment del moviment secessionista.

Pel que fa a l'estabilitat interna, els Estats Units donen suport a l'estat si aquest és capaç de neutralitzar de facto, el secessionisme, o accepta obrir negociacions bilaterals o a través de tercers. En cas contrari, o si l'estat entra en perill de col·lapse, optarà per donar suport al moviment secessionista.

En definitiva, en aquesta primera etapa, els Estats Units, segons Paquin, sempre prioritzen el suport a l'estat existent si aquest garanteix tant l'estabilitat interna com l'externa. 

Això no obstant, els Estats Units no han tingut cap problema en trencar amb l'statu quo i donar suport als moviments secessionistes si, un cop constatat que l'estat del qual aquests últims es volen secessionar no és capaç de mantenir l'estabilitat, bé per una repressió indiscriminada que provoca una onada de refugiats que pot desestabilitzar els estats veïns, bé perque afecta les fronteres internacionals, bé perquè es tanca a qualsevol negociació ni intermediació externa o bé perquè entra en crisi o en col·lapse. 

Llavors, i només llavors, els Estats Units miren cap al moviment secessionista, al qual li oferiran suport, si al seu torn, és capaç de mantenir, ell sí, l'estabilitat externa i la interna. 

Pel que fa a l'estabilitat externa, el moviments secessionista o independentista, ha de garantir que la seva reivindicació es dóna sobre un territori ben definit, que respectarà les fronteres internacionals, i la convivència pacífica amb els estats veïns. No són admissibles, doncs, veleïtats expansionistes o reivindicacions d'altres porcions de territoris situats en altres estats. Tampoc cap mostra de revengisme o d'irredentisme.

Quant a l'estabilitat interna, els Estats Units han donat suport als independentistes, quan aquests demostren un control efectiu del territori propi, quan respecten les fronteres interiors, i quan es comprometen a bastir una institucions democràtiques, incloent-hi l'ús del referèndum, el respecte al lliure mercat, i la protecció de les minories.

Els Estats Units, han acabat reconeixent la independència de tots els casos estudiats, que complien (quasi) totes les condicions esmentades, tret del de Somalilàndia. En aquest darrer cas, els Estats Units. no han donat el pas, perquè, segons l'autor, existeix com una aversió envers els afers de Somàlia, que es remunta al 1993, arran dels fets de Mogadishu, on van morir diversos soldats americans. I també perquè, sempre segons l'autor, el reconeixement no aportaria cap canvi significatiu a l'estabilitat del conjunt de Somàlia i de la regió, d'aquesta manera, representa un cas únic.

Paquin, compara l'argument de la recerca de l'estabilitat com a criteri d'actuació del govern dels Estats Units envers els moviments secessionistes, amb altres d'alternatius com són el del poder dels lobbies de les parts enfrontades en cada cas, dins la política americana, o l'argument que l'actuació americana es basa només en els seus interesso empresarials o de negocis. Arguments que, segons ell, no expliquen satisfactòriament l'actuació dels Estats Units en els casos estudiats.

La darrera frase del llibre, referida als moviments independentistes unilaterals del món desenvolupat (Escòcia, Quebec i Euskadi, no inclou Catalunya), sosté que tindran molt difícil el seu reconeixement per part dels Estats Units, atès que,això només ha succeït en casos d'alts nivells de violència o de caos, situacions gens desitjables. Tal vegada, els esdeveniments que s'han donat a Escòcia (referèndum del 2014, Brèxit, 2016), a Euskadi (desaparició de facto d'ETA), o a Catalunya (des del 2010), imposen una nova reflexió al respecte.

ELS INFORMES DEL CATN (5): L'INFORME NÚM. 6*

L’informe núm. 6 del Consell Assessor per a la Transició Nacional que s’ha fet públic recentment, com no podia ser d’una altra manera, ha suscitat un intens debat. D’antuvi avanço que una servidora l’aplaudeix efusivament, atès que el seu contingut és una demostració escrita de pura lògica o, si voleu, més nostradament, de seny o sentit comú. 

Diguem-ho clar, les posicions que argumenten que la Catalunya independent quedarà fora de la UE, pels segles dels segles, o no saben de geografia, i no han vist mai un mapa d’Europa, o, més probablement, són els típics espanyols bocamolls, fatxendes, milhomes, que es pensen que encara no se ha puesto el sol, en el seu ja extingit imperio. Es tanta la tonteria que implica, que considero que ni tan sols plantejar-lo com a escenari o plantejar escenaris alternatius a la pertanyença a la UE, és una veritable pèrdua de temps, i de recursos públics. En aquest sentit, els dels CATN han treballat massa.

Diguem-ho loud and clear, la Catalunya independent no estarà de facto, ni un microsegon fora de la Unió Europea des del moment que se’n declari. Punt. Dit d’una altra manera, els catalans i les catalanes, els ciutadans de la Unió Europea, no percebran cap canvi el dia I (I, d’Independència), respecte el dia I-1 i el dia I+1. Bé, sí que percebran un canvi: la gloriosa bandera catalana onejarà orgullosa en un màstil en companyia de la resta de 28 banderes. Punt.

Dit això, desenvolupem els arguments. En primer lloc, el projecte europeu consisteix en integrar totes les nacions europees a la Unió. Atès que Catalunya és una nació europea com la que més, plantejar una Unió Europea sense Catalunya, és una veritable bestiesa. Una altra cosa és que Catalunya no complís els criteris de Copenhagen.Però és evident que Catalunya no és Somaliland, encara que hi ha provocadors que ho diuen, i els compleix tots i de sobres, de manera que no hi ha excusa. Catalunya, com vol, no només serà lliure i independent, sinó que també serà un estat membre de la Unió Europea. És una obvietat que ja cansa escoltar-la. I avorreix.

La segona discussió és sobre el suposat vet que exercirà el Regne d’Espanya. Els espanyols es pensen que són algú a la Unió Europea, i que imposaran a la resta d’estats membre el vet a l’ingrès de Catalunya. Quin riure! Precisament, no sembla casualitat que al dia següent de fer-se públic l’informe, se sabés que el Regne d’Espanya genera, diàriament, 290 milions de deute! A veure, un país que deu un bilió d’euros, amb b de burro, el que ha de fer és pagar i callar. Punt. Els espanyols es pensen que són una gran potència mundial, quan de fet no són ni goliats, però sí que tenen els peus de fang. Ric quan escolto els espanyols dient que en els processos de secessió, sempre surt més perjudicat el país petit, respecte el país “gran”, com va fer no fa gaire el president del Banc d’Espanya. I naturalment, pressuposava que el país “gran” era Espanya. Però nen, Espanya només és gran en atur, en deute, en corrupció, en manca de mà d’obra qualificada, i en poca cosa més.

Jo, és que la veritat no ho puc entendre. De què van, aquesta gent? La millor manera de fer-los veure que van errats, és que d’una punyetera vegada fem el pas endavant i els deixem amb un pam de nas. El President Mas i el seu govern, les formacions partidàries de la sobirania, i per damunt de tot, la gran majoria dels ciutadans de Catalunya, hem de fer el pas endavant decisiu i de forma contundent, que no deixi cap dubte al respecte del que volem, perquè ho necessitem. I qui sigui tan enze com per comparar-nos amb Somalilàndia, Abkhazia o Ossètia del Sud, doncs és el seu fotut problema. Ja haurà de corregir la seva visió. Nosaltres, hem d’anar de cara a barraca, és a dir, cap a la Independència, i fer-ho el més aviat possible.

Fins i tot, dels tres escenaris plausibles que estableix l’informe, des del meu parer, jo eliminaria el de l’ingrés ordinari, perquè és evident que els catalans i les catalanes, ja som ciutadans europeus des de fa molts anys. I és evident que cada cop més la ciutadania europea assoleix una personalitat pròpia, al marge de la nacionalitat, i és impensable, en aquest sentit, que 7.5 milions de ciutadans europeus deixessin de ser-ho de la nit al dia. Això no s’aguanta per enlloc!

Ha de quedar clar que les amenaces d’exclusió de la UE que branden els espanyols, és només un arma llancívola per fer por en el context d’un referèndum o d’unes eleccions plebiscitàries, però que no té cap mena de connexió amb la realitat. Al dia següent de la victòria independentista, aquests arguments s’esfumaran i no se’n parlarà mai més. De fet, els més interessats en la pertanyença de Catalunya a la Unió Europea, seran els propis espanyols. I no en tingueu cap dubte, el canvi d’argument no els farà caure la cara de vergonya. Als representants catalans a Brussel.les, en la seva primera participació en les instàncies europees, els rebran donant-los un cop a l’esquena i els diran allò tan castís de “Hombre, Artur, no pareces catalán!”. I tal dia farà un any.

*(NOTA: Post penjat al DGS, amb el títol Les vies d'integració a la Unió Europea, el 16.04.2014)