PER PETAR-SE DE RIURE!

Spain's vanity has led politicians to play with fire and they must learn its dangers*

*Author: Norman Tebbit

Date: 02.04.2017

Source: The Telegraph

As I read of the efforts of our would-be masters in Brussels to use Gibraltar, like the fate of British people living and working in the 27 EU states, as a bargaining chip in the Brexit negotiations, I become all the more sure that the people of this kingdom took the right decision in the referendum. There is something disgusting in the determination of the masters of the EU to contemplate any action to prevent our people from using the law of the EU itself to regain our historic right to govern ourselves.

It was in a argument with a senior EU official at a meeting of the Council of Ministers, when I was still a minister, that I was told that I did not understand how the EU worked. "We," he said, "make the law. They - the people - have to obey the law. We do not have to obey the law because we are here to make it." That was when I realised Ernie Bevin had been right about the EU and I had been wrong.

The status of Gibraltar was settled by the Treaty of Utrecht some 300 years ago when, in a complex series of provisions governing frontiers not only in Europe but in the Americas too, it was ceded in perpetuity by Spain to Britain. It is grimly fitting that at a time when Brussels is seeking to prevent the UK from exercising its lawful right under Article 50 of the Lisbon Treaty to leave the EU, it is also egging on the Spanish government to break the Treaty of Utrecht.

Lest we forget, Gibraltar is not a colony. It is a British Overseas Territory and 96 per cent of its 30,000 citizens voted recently in favour of staying that way. As with the Falkland Islands, which Argentina persists in calling the Malvinas, there should in a sane world be no possible argument against them remaining as they are.

Now the European Council has suggested that our Brexit arrangements "should not apply to Gibraltar without an agreement between the kingdom of Spain and the UK". That is, Article 50 would not be honoured unless we allow Spain to welch on the Treaty of Utrecht.

I can only guess this is yet another stunt from Brussels, desperately struggling to defy the decision of the British people to regain independence. The BBC reports that Spain lobbied for the inclusion of Gibraltar within the council's statement, and that would fit the EU's objectives nicely: any excuse to make mischief and insert wholly inappropriate lost causes into the gears of Brexit. I imagine the council was only too happy to include it.

But Gibraltar has an importance well beyond European politics. It controls the entrance to the Mediterranean and was able to deny entry to German warships during the Second World War, just as it could today deny passage to Russian warships of the Black Sea fleet.

I doubt President Donald Trump would see it as in the interests of the US for "the Rock" to fall out of British hands. Already the Trump administration is questioning for how long it can maintain its commitment to the Nato guarantee that an attack on any one member state would be regarded as an attack on all while only the Americans and British are willing to fulfil their commitment to spend 2 per cent of GDP on defence. We might therefore not be without allies in this matter.

The UK can do without another long-standing dispute akin to that with Argentina over the Falklands, but it cannot let down the people of Gibraltar nor sacrifice a vital Western strategic interest. So this is no time for diplomatic niceties.

Were I in No 10 I think I would let it be known in Madrid that I was thinking of inviting leaders of the Catalan independence movement to London, or even to raising their desire for independence at the United Nations. The Catalans are different from the Spanish. They are an outward-looking Atlanticist people who were trading with Cornwall and Wales a thousand years ago.

The Spanish government has to realise it is playing with fire. There is a strong German interest in keeping a secure and open trading regime with the UK, and Mrs Merkel has to be brought to put pressure on Madrid to understand this goal matters more to her than indulging in Spanish vanity over a treaty battle lost 300 years ago.

NOU ESQUETX ANTI-TRUMP, MOLT BO!

Darrera paròdia anti-Trump abans de festes, protagonitzada per Alec Baldwin. Boníssima. Hi apareix en Vladimir Putin, que entra per la xemeneia i li regala un nino, naturalment amb una ull digital per vigilar-lo. Més endavant, entra en escena el proper Secretari d'Estat, el petrolier Rex W. Tillerson, interpretat per l'actor John Goodman, que quan veu en Putin, comencen a planificar negocis d'explotació i deixen de banda en Trump, que no se n'assabenta de res.

DONALD TRUMP: FÒBIES I FÍLIES D'UN PRESIDENT ELECTE*

Durant les setmanes posteriors a la seva victòria electoral, Donald Trump no ha deixat pràcticament passar un dia sense ser notícia bé per les seves declaracions, les seves decisions, el seu capteniment i, perquè no dir-ho, algun estirabot, que ha deixat mitja humanitat sorpresa i l’altra bastant o molt preocupada.

En aquest article ens proposem analitzar dos àmbits molt delicats, que cada cop centren més l’atenció d’analistes, polítics i periodistes, i naturalment, també de molts ciutadans, no només dels Estats Units, sinó també d’arreu del món. El primer és el de la Intel·ligència i el segon el pes creixent que els militars estan obtenint en els nomenaments de la futura (immediata) Administració Trump. Mentre que en el primer àmbit, es considera que Trump deixa entreveure una gran desconfiança, una fòbia, envers l’anomenada Comunitat d’Intel·ligència, en el segon, per contra, es detecta una proximitat amb veterans militars, ja retirats del servei actiu, però que si finalment són confirmats, poden assumir un protagonisme polític molt rellevant i, atès el seu full de serveis militar, certament inquietant, si més no per una part important de l’opinió pública americana i global. Vegem-ho.

Trump obvia els Informes d’Intel·ligència

Des de fa dècades, els Presidents dels Estats Units, reben cada dia, un document ultrasecret, l’Informe Diari Presidencial (Presidential Daily Brief,PDB), que conté les darreres informacions sobre seguretat nacional i internacional elaborades pels diferents serveis d’intel·ligència, i que és clau per prendre decisions, sobretot en moments delicats. És un document que requereix una enorme capacitat de síntesi, per exposar en un espai forçosament reduït, allò considerat  imprescindible per tal que les decisions que, si s’escau, es prenen, siguin el màxim de fonamentades.

El PDB també es fa arribar al President-electe, durant les setmanes que transcorren entre la seva elecció (novembre) i el seu accés al càrrec (gener). A diferència dels seus immediats antecessors Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama, els quals van fer durant aquestes setmanes una immersió completa en el llenguatge específic de la intel·ligència, Donald J. Trump ha alarmat pel fet de dedicar un escàs interès a la lectura i comprensió d’aquest material, fins al punt que fins al moment de redactar aquest article, només es té constància d’haver llegit tres d’aquests informes diaris, un mes després de la seva elecció.

Aquest aparent desinterès per una font d’informació tan delicada, s’ha atribuït a la profunda desconfiança que Trump ha demostrat envers la Comunitat d’Intel·ligència dels Estats Units, formada per un total de 16 agències, entre les quals trobem la CIA, l’FBI, la NSA, la NRO o la DIA.

Considerades com la quinta essència de l’establishment, és a dir de l’Administració Federal, durant la campanya electoral, el llavors candidatTrump no va perdre oportunitat per criticar o menysprear les alertes que des d’aquestes agències es llançaven sobre una hipotètica intromissió russa en el seu desenvolupament. Trump també atribuïa a aquesta comunitat una major proximitat a la seva oponent Hillary Clinton. Paradoxalment, un cop assumeixi la presidència, Trump haurà de procedir al nomenament dels nous responsables d’aquestes agències, si s’escau, alguns dels quals, per cert, ja han començat a sonar públicament, tot i que cal veure si es confirmaran definitivament.

L’alarma generada, s’ha vist en part, només en part, esmorteïda, pel coneixement que en el cas del vicepresident electe Mike Pence, l’actitud és totalment la contrària, és a dir, que, ell sí, s’ha submergit en el coneixement diari dels temes d’intel·ligència i seguretat nacional al llarg de les darreres setmanes. Una diferència que, en certa mesura, alimenta la interpretació de considerarPence com un polític de pes, provinent, a diferència de Trump, de l’establishment republicà de sempre, i que, si es donés la hipotètica situació que l’hagués de substituir, significaria un cert retorn a la normalitat, que l’ascens de Trump ha trencat.

L’ascens dels militars

Quan el 7 de desembre es va conèixer que Trump proposava el general retirat dels Marines, John Kelly, com a nou Secretari de Seguretat Interior (Homeland Security), van començar a sonar les alarmes. I és que era el tercer militar, el tercer general, que ocuparà un lloc clau en la nova administració presidencial. Ja amb anterioritat, s’havien fet públics dues altres designacions. La del Secretari de Defensa, per al també general dels Marines retirat, James“Mad Dog” Mattis (foto), que haurà de ser confirmat pel Senat. I la del Tinent General de l’Exèrcit de Terra (Army) retirat, Mike Flynn, com a Conseller de Seguretat Nacional, una posició, que no requereix confirmació senatorial.

Però la cosa no acaba aquí, atès que entre els noms que corren, també hi ha la del polèmic general retirat David Petraeus, antic director de la CIA amb Obama, i que sona com a Secretari d’Estat, la de l’Almirall de l’Armada (Navy) Michael S. Rogers, com a nou Director Nacional d’Intel·ligència (DNI).

La sobrepresència de militars en llocs claus de l’administració Trump, que encara es pot incrementar més, presenta, lògicament, importants incògnites i no poques inquietuds.

Per una banda, cal tenir en compte que molts d’aquests militars es van caracteritzar en el seu moment per parlar amb una franquesa impròpia del registre dels polítics, en temes tan delicats com les tècniques d’interrogació reforçades, com el waterboarding, o envers els musulmans, o l’oposició al tancament de Guantanamo, o a la presència de dones en unitats de combat. Són, doncs, persones no acostumades a les subtileses, i que tampoc està clar que puguin entendre’s amb l’estil de gestió personalista que, ben probablement, Trump donarà a la seva presidència.

No obstant això, el mateix Trump, al llarg de la seva campanya electoral, no es va estar de valorar l’estil directe d’autèntics referents de la història militar nord-americana, com els casos dels generals Pershing, Patton i McArthur. Uns referents, que alguns dels ara escollits per Trump, semblaria que tracten d’emular.

*(NOTA: Article aparegut a Geopolitica.cat, 09.12.2016)

I AIXÍ VA CONTINUAR....

AQUÍ VA COMENÇAR TOT

El primer anunci per TV de Trump (04.01.2016): Great Again

NO NOMÉS EXISTEIX EL POLÒNIA.... AQUESTS TAMBÉ SÓN BONS!

Genials Alec Baldwin i Tom Hanks. La noia no tinc el gust, però en conjunt, molt bons