NOU RIDÍCUL INTERNACIONAL D'ESPANYA, ARA AMB LETÒNIA*

Nou episodi de derrota internacional d’Espanya i del seu servei diplomàtic, un dels òrgans estatals més elitistes i, val a dir, més costosos que paguem els ciutadans, catalans inclosos, naturalment.

El passat dia 2, es feia públic un comunicat de l’Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció (KNAB) de Letònia, en el qual s’afirmava que no s’havia trobat cap evidència que assenyalés que l’any 2013, el llavors Primer Ministre Valdis Dombrovskis hagués cobrat un sis milions d’euros, per fer unes declaracions favorables a la Independència de Catalunya.  Aquesta acusació va ser llançada des de la polèmica revista Interviu, el mes de febrer del 2016, citant fonts policials espanyoles, concretament vinculades a la no menys polèmica Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal (UDEF).

Les declaracions de Dombrovskis  van ser fetes en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies, publicades immediatament després de la celebració de la Via Catalana, la qual va tenir un gran impacte internacional, particularment, per raons històriques, en els països bàltics, que són els que la van inspirar. Dombrovskis hi va dir que el govern de Letònia estaria disposat a reconèixer la independència de Catalunya “si és un procés legítim” i va rematar amb un “per què no?“. Aquelles declaracions van motivar una reacció per part del govern espanyol, que va protestar davant l’ambaixador letó, Janis Eichmanis. Però la tensió no va anar més enllà en aquell moment.

Això no obstant, quan Interviu va treure la notícia de la suposada corrupció de Dombrovskis per part de l’independentisme català, dos anys i mig després, la notícia va agafar una dimensió encara més àmplia, atès que llavors ja havia deixat de ser Primer Ministre del seu país i ocupava -i continua ocupant- ni més ni menys que un càrrec tan rellevant a escala europea, com és el de Vicepresident de la Comissió Europea i Comissari de l’Euro i del Diàleg Social. Les acusacions espanyoles van motivar un clar posicionament de la Comissió en la seva defensa, tot rebutjant-les.

Això no obstant, les autoritats letones van iniciar una investigació al respecte, que finalment ha donat un resultat negatiu, de manera que no s’ha trobat cap prova que Dombrovskis hagués cobrat cap quantitat de diners per fer aquelles declaracions.

Val a dir que la notícia ha aixecat una certa conya entre els mèdia letons, que han comparat la policia espanyola a la, segons alguns comentaristes, la matusseria tradicional dels serveis policials russos.

Expulsió del cònsol honorari a Barcelona

Aquest episodi, però, no ha estat l’únic que ha provocat una topada entre ambdós estats. Més recentment, en concret, el passat mes d’octubre, el govern espanyol va expulsar el Cònsol Honorari de Letònia a Barcelona, en Xavier Vinyals, considerant-lo una “persona no acceptable per al desenvolupament de les funcions consulars“. El motiu d’aquesta actuació va ser, segons fonts espanyoles, que Vinyals va fer penjar una bandera estelada en el balcó de la façana del consolat. Vinyals ho negà, i va declarar que la seva expulsió era deguda a la seva ideologia independentista catalana, fet que, lògicament, era mal vist pels espanyols. Letònia es va indignar amb l’actitud espanyola i es va negar a cessar-lo, limitant-se a informar-lo que Madrid li havia retirat unilateralment l’exequàtur per exercir les funcions consolars, i en conseqüència havia de cessar en la seva activitat.

El ressò d’aquesta expulsió es va fer sentir pocs dies després al Parlament Europeu, on diversos eurodiputats letons van condemnar de forma duríssima l’actitud del govern espanyol. Així, per exemple, l’eurodiputat Roberts Zile, antic Ministre de Finances, va advertir el govern espanyol  que “s’equivoca lluitant brutalment i criminalitzant una nació que vol ser independent”, afegint que, “encara és pitjor quan això perjudica les relacions diplomàtiques”. Per concloure dient que “Sóc prou vell per recordar quan la bandera del meu país era il·legal i la seva exhibició durament castigada. Els separatistes catalans no són pocs, i les seves opinions han de ser tingudes en compte”.

Com una taca d’oli

Ambdós episodis demostren clarament com el procés independentista català està cada cop més present en la política europea. A hores d’ara, en tres parlaments d’Europa, ja s’han format sengles intergrups que segueixen de ben a prop els esdeveniments a Catalunya, sobretot en relació a l’estratègia espanyola de judicialització del debat polític i a la seva negativa d’acceptar la celebració d’un referèndum d’independència de forma pactada, com sí que va acceptar en el seu moment el govern del Regne Unit de la Gran Bretanya respecte d’Escòcia.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 10.01.2017)

A POLÒNIA, A LITUÀNIA, A LETÒNIA...

A Polònia

A Polònia

A Lituània

A Letònia

Una esquadra del model Stryker de vehicle de combat d'infanteria dels Estats Units participa en unes maniobres a Polònia i els països bàltics, cridant, naturalment, molt l'atenció dels ciutadans d'aquests països que estan més que preocupats per la feble resposta de la Unió Europea a l'expansionisme del President Putin. Sobretot per l'actitud de la cancellera Merkel que va de tova amb el mandatari rus. No cal dir que en aquesta actitud hi té molt a veure els enormes interessos empresarials entre Rússia i Alemanya, que els països bàltics i la pròpia Polònia (i Moldàvia i Geòrgia, i fins i tot els països escandinaus), veuen com una amenaça, davant el risc que es converteixin en una moneda de canvi. 

Per altra banda, aquesta actitud submissa de la Merkel amb Rússia, no deixa de contrastar amb l'actitud duríssima amb Grècia, la qual cosa resulta un exemple paradigmàtic de com la realpolitik encara gaudeix d'una mala salut de ferro a Europa.

UNA GRAN OPORTUNITAT: LETÒNIA

Letònia, sense cap mena de dubte un dels països que més s'ha mostrat favorable, fins i tot amb un cert desacomplexament oficial, al dret a decidir dels Catalans, presidirà la Unió Europea durant els primers sis mesos del 2015. És una gran oportunitat que no podem pas deixar passar. Naturalment, ja se sap que la presidència rotatòria del Consell, no és sinònim de barra lliure per part de qui la detenta. De fet, funciona un sistema de trio, on les decisions sobre els temes a discutir en cada presidència es consensuen entre la presidència anterior, la vigent, i la futura. D'aquesta manera, es fa una planificació a 18 mesos que permet tenir una visió més global. Però tot i això, és evident que hi ha un cert marge de maniobra, i qui ostenta la presidència pot introduir alguns matisos i posar determinats èmfasis, que poden ser significatius. 

Logo de la presidència letona

En el cas que ens ocupa, el trio el formen Itàlia, que ara acaba la seva presidència, Letònia, que la tindrà en la primera meitat del 2015, i Luxemburg, que la rellevarà en la segona meitat. (També és interessant saber que les presidències del 2016 correspondran als Països Baixos i a Eslovàquia). 

Monument a la Pàtria i la Llibertat a Riga

Quan queden poques setmanes per iniciar-se, la Presidència letona ja ha establert quins són els seus objectius, i naturalment, ja es pot consultar el calendari de totes les cimeres i esdeveniments europeus, de diversos rangs, que s'hi celebraran.

Pel que fa a Catalunya, penso que caldria aprofitar aquests sis mesos que vénen, per convèncer els socis europeus de la seva necessària implicació en el procés, atesa la nul.la disposició del soci espanyol a moure fitxa, més aviat al contrari. Caldria fer-los veure que l'actitud espanyol és profundament negativa per a l'estabilitat de la pròpia Unió Europea, i sobretot que els espectacles lamentables que cada cop més protagonitzen els diplomàtics espanyols (des dels ambaixadors al darrer mindundi) comprometen la credibilitat de la UE a nivell global (és a dir davant de les organitzacions internacionals, i de la resta de grans potències mundials, com els Estats Units, Xina, Rússia, etc.).

Ara, perquè això sigui possible, i sobretot, per a que això sigui eficaç, cal que Catalunya es presenti de forma decidida i ferma davant de la comunitat internacional i, naturalment, davant dels nostres socis europeus. I per aconseguir això cal comptar amb una majoria sòlida a favor de la Independència, tant a nivell de la ciutadania, com a nivell del govern i del Parlament. I penso que aconseguir aquesta solidesa és ja un prioritat immediata. Una Catalunya que durant aquests sis mesos, però sobretot durant la primera part d'aquests sis mesos, donés a la Unió Europea, sobretot, però també a la resta del món, una prova de fermesa, unitat i decisió cap a la Independència, trobaria en la presidència letona més un aliat que no pas un detractor. (I amb una mica de sort, no ens cal gaire, la reacció espanyola, augmentaria encara més el suport internacional a la nostra causa). 

Modestament, penso que és una oportunitat que no podem deixar passar. 

VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA

El passat dia 4 Rcat d'Osona amb la col.laboració de l'heroica i mai prou elogiada Llibreria La Tralla, van organitzar la presentació del llibre Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia del periodista Martí Anglada. Es tracta d'un llibre de referència, força voluminós i amb una enorme quantitat d'informació, producte d'un intensa vida professional que va començar l'any 1976. Les següents línies combinen una ressenya de l'obra amb algunes de les idees exposades per l'autor en l'esmentat acte.

Els països objecte d'estudi van ser triats en base a una sèrie d'indicadors: la presència de minories lingüístiques rellevants (en 3 dels 4 casos), el de formar part, tots, actualment de la Unió Europea i, tres d'ells, de l'eurozona; el d'haver accedit a la independència de forma relativament pacífica; el de tenir unes dimensions petites, etc.

Segons l'autor, l'interessava estudiar com havia anat el procés d'independència, però fins i tot més destacar quines polítiques s'havien portat a terme en la postindependència. L'objectiu, és clar, és que el lector català tingui unes receptes de com altres pobles han aconseguit la seva Independència, per tal de saber què cal fer i, fins i tot més important encara, què cal no fer. 

Però potser allò més important a deduir de la feina feta per l'autor és saber quin és l'element que els quatre casos comparteixen, malgrat llur heterogeneïtat, i que doncs, probablement, també pot ser d'utilitat per al cas català ara que ens trobem en ple procés de transició nacional.

I en aquest cas, segons l'autor, l'element clau és el paper dels Parlaments. En tots quatre casos, els quatre parlaments van fer el pas decisiu de la proclamació de la independència, de manera que van trencar amb la legalitat fins llavors vigent i van aprovar la supremacia de les lleis nacionals, mentre que les dels estats soviètic, iugoeslau o txecoslovac, van deixar de tenir vigència. En definitiva, en tots els casos es va produir una Declaració d'Independència, que fou de tipus unilateral en 3 dels 4 casos. Únicament en el cas eslovac, hi va haver un acord mutu amb l'altra part, en aquest cas, amb els txecs.

Aquesta lliçó és profundament aclaridora. Tal i com ja des del primer moment ha defensat Reagrupament, cal una majoria parlamentària escollida democràticament, que sigui qui gosi fer el primer pas, sense cap mena de recança. En el nostre cas, és obvi que arribat el moment, la via haurà de ser el de la Declaració Unilateral.

Una segona reflexió molt relacionada amb la primera és la referida al referèndum. Per l'autor del text, el referèndum no és un element clau del procés. De fet, en el cas eslovac, no hi va haver referèndum. Per la seva banda, en els casos estonià i letó, s'aprofità un referèndum convocat per Gorbatxev, a tota la Unió Soviètica, sobre les reformes polítiques que proposava, per donar-li la volta i convertir-lo en una consulta a favor de la Independència. Només en el cas d'Eslovènia hi va haver un referèndum explícit d'autodeterminació, que va resoldre´s amb una amplíssima majoria a favor del sí a la Independència. Segons Anglada, els referèndums són en tot cas un plus, una delicatessen, que legitima el procés democràtic. En aquest sentit, la gran diferència que hi haurà en el cas català respecte els aquí estudiats, és que aquí accedirem a la Independència un cop ja dins de la Unió Europea. I la pertanyença a aquest marc “obliga”, per carregar-nos encara més de raons, a fer-lo.

Finalment, un tercer element que segons Anglada és fonamental són “els amics”. I no els de Facebook, precisament, sinó els aliats que, arribat el moment ens ajudaran a que la ruptura sigui més  suau i en certa mesura ens acomboiï en els primers moments. En els quatre casos estudiats, van jugar un paper molt important les comunitats d'expatriats en estats com Alemanya, els països escandinaus, Àustria, Estats Units, que van moure fitxa davant dels governs corresponents per tal que aquests juguessin a favor, tenint present que aquelles independències van tenir lloc en un context on el vent era favorable: el de la fallida del bloc soviètic i la fi de la guerra freda.

En el cas català, més de vint anys després, és evident que ara el vent que bufa a escala global és el de la crisi econòmica. Quins amics poden estar interessats en la independència de Catalunya en aquest context? Per a Anglada, sembla evident que cal activar l'interès alemany al respecte i a l'hora acaronar i fins i tot amanyagar França (amb llepoleries, es podria suggerir, com el transvasament del Roine, o la consolidació de la SNCF en la xarxa ferroviària catalana, entre d'altres). I això, en cap cas implica obviar altres estats claus com els propis Estats Units, la Xina, Rússia, o fins i tot el Vaticà.

(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 24, abril 2013)

A VIC, AMB EN MARTÍ ANGLADA

Avui al vespre seré a Vic, a la presentació del llibre del periodista Martí Anglada, Quatre vies per a la Independència. L'acte, organitzat per Reagrupament d'Osona (RCAT), promet molt.

El llibre tracta de l'accés a la Independència de quatre estats europeus: Eslovènia, Eslovàquia, Letònia i Estònia. Curiosament, no tracta del cas lituà. És un llibre d'una actualitat més que notable i que segur interessarà a molts vigatans i de rodalies. A més, el seu autor és un autèntic poc de saviesa europea, una persona que ja està jubilada, per cert, i que doncs té tot el temps del món per, si vol, difondre el seu coneixement acumulat al llarg dels anys, al servei del país. Un periodista de raça que segur farà una intervenció ben lluïda i interessant.

Jo de vosaltres no me'l perdria.