NOU RIDÍCUL INTERNACIONAL D'ESPANYA, ARA AMB LETÒNIA*

Nou episodi de derrota internacional d’Espanya i del seu servei diplomàtic, un dels òrgans estatals més elitistes i, val a dir, més costosos que paguem els ciutadans, catalans inclosos, naturalment.

El passat dia 2, es feia públic un comunicat de l’Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció (KNAB) de Letònia, en el qual s’afirmava que no s’havia trobat cap evidència que assenyalés que l’any 2013, el llavors Primer Ministre Valdis Dombrovskis hagués cobrat un sis milions d’euros, per fer unes declaracions favorables a la Independència de Catalunya.  Aquesta acusació va ser llançada des de la polèmica revista Interviu, el mes de febrer del 2016, citant fonts policials espanyoles, concretament vinculades a la no menys polèmica Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal (UDEF).

Les declaracions de Dombrovskis  van ser fetes en una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies, publicades immediatament després de la celebració de la Via Catalana, la qual va tenir un gran impacte internacional, particularment, per raons històriques, en els països bàltics, que són els que la van inspirar. Dombrovskis hi va dir que el govern de Letònia estaria disposat a reconèixer la independència de Catalunya “si és un procés legítim” i va rematar amb un “per què no?“. Aquelles declaracions van motivar una reacció per part del govern espanyol, que va protestar davant l’ambaixador letó, Janis Eichmanis. Però la tensió no va anar més enllà en aquell moment.

Això no obstant, quan Interviu va treure la notícia de la suposada corrupció de Dombrovskis per part de l’independentisme català, dos anys i mig després, la notícia va agafar una dimensió encara més àmplia, atès que llavors ja havia deixat de ser Primer Ministre del seu país i ocupava -i continua ocupant- ni més ni menys que un càrrec tan rellevant a escala europea, com és el de Vicepresident de la Comissió Europea i Comissari de l’Euro i del Diàleg Social. Les acusacions espanyoles van motivar un clar posicionament de la Comissió en la seva defensa, tot rebutjant-les.

Això no obstant, les autoritats letones van iniciar una investigació al respecte, que finalment ha donat un resultat negatiu, de manera que no s’ha trobat cap prova que Dombrovskis hagués cobrat cap quantitat de diners per fer aquelles declaracions.

Val a dir que la notícia ha aixecat una certa conya entre els mèdia letons, que han comparat la policia espanyola a la, segons alguns comentaristes, la matusseria tradicional dels serveis policials russos.

Expulsió del cònsol honorari a Barcelona

Aquest episodi, però, no ha estat l’únic que ha provocat una topada entre ambdós estats. Més recentment, en concret, el passat mes d’octubre, el govern espanyol va expulsar el Cònsol Honorari de Letònia a Barcelona, en Xavier Vinyals, considerant-lo una “persona no acceptable per al desenvolupament de les funcions consulars“. El motiu d’aquesta actuació va ser, segons fonts espanyoles, que Vinyals va fer penjar una bandera estelada en el balcó de la façana del consolat. Vinyals ho negà, i va declarar que la seva expulsió era deguda a la seva ideologia independentista catalana, fet que, lògicament, era mal vist pels espanyols. Letònia es va indignar amb l’actitud espanyola i es va negar a cessar-lo, limitant-se a informar-lo que Madrid li havia retirat unilateralment l’exequàtur per exercir les funcions consolars, i en conseqüència havia de cessar en la seva activitat.

El ressò d’aquesta expulsió es va fer sentir pocs dies després al Parlament Europeu, on diversos eurodiputats letons van condemnar de forma duríssima l’actitud del govern espanyol. Així, per exemple, l’eurodiputat Roberts Zile, antic Ministre de Finances, va advertir el govern espanyol  que “s’equivoca lluitant brutalment i criminalitzant una nació que vol ser independent”, afegint que, “encara és pitjor quan això perjudica les relacions diplomàtiques”. Per concloure dient que “Sóc prou vell per recordar quan la bandera del meu país era il·legal i la seva exhibició durament castigada. Els separatistes catalans no són pocs, i les seves opinions han de ser tingudes en compte”.

Com una taca d’oli

Ambdós episodis demostren clarament com el procés independentista català està cada cop més present en la política europea. A hores d’ara, en tres parlaments d’Europa, ja s’han format sengles intergrups que segueixen de ben a prop els esdeveniments a Catalunya, sobretot en relació a l’estratègia espanyola de judicialització del debat polític i a la seva negativa d’acceptar la celebració d’un referèndum d’independència de forma pactada, com sí que va acceptar en el seu moment el govern del Regne Unit de la Gran Bretanya respecte d’Escòcia.

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, 10.01.2017)

INDEPENDÈNCIA O ... INDEPENDÈNCIA*

D’aquí a poques hores s’iniciarà la campanya electoral per al Parlament Europeu. No cal dir, que en la conjuntura política que ens trobem, són unes eleccions claus. Els resultats a Catalunya seran, de forma incontestable, una ratificació del procés de Transició Política cap a la Independència, que estem portant a terme. No tinc cap mena de dubte, per exemple, que la participació serà més alta a Catalunya que a la resta de l’estat. Tampoc no tinc cap mena de dubte que a la Catalunya quatriprovincial guanyarem de carrer els partits democràtics, és a dir, els favorables a la celebració de la consulta. Personalment, m’hagués agradat que s’hagués format una entesa electoral, com a mínim entre CiU i ERC, que com ja es va publicar en el seu moment, hauria donat uns resultats espectaculars. No és el moment de remenar-ho més, perquè ja és impossible de fer marxa enrere. Així les coses, cal anar a votar amb el convenciment que és un vot per la Independència, que és un vot que s’examinarà amb lupa. 

És un vot per la Independència o … Independència! 

Ningú no pot quedar-se a casa el dia 25. Tothom que va participar a la Via Catalana ha d’anar a votar, i els qui no hi van anar per causa d’imperatiu major, ara poden aportar un nou gra de sorra per la Independència, com estic segur que l’aporten cada dia. 

És per això, que per una banda, no entenc els que han decidit fer campana en aquestes eleccions. És una responsabilitat que hauran d’assumir. 

Per l’altra, penso que s’acosten setmanes i mesos claus. I necessitem persones que a més a més del seu compromís insubornble amb la Independència, afegeixin experiència, coneixement, incisives i infatigables en el treball. Necessitem els millors. Ja no és el moment de l’amateurisme, per molt il.lustre que ho sigui. I és quasi un crim, considerar Brussel.les, en els moments actuals, com un cementiri d’elefants! Ara que precisament necessitem gent que sigui ferma, activa, capaç de plantar cara! A ningú se li escapa que quants més eurodiputats independentistes tinguem a Brussel.les, més garanties tindrem que els nostres drets estaran protegits. Ells seran la veu de Catalunya en el cor d’Europa, i. doncs, estan cridats a jugar un paper estratègic clau en els propers mesos. No val a badar, doncs.

(*NOTA: Post penjat al DGS el 07.05.2014)

ACTE DE PRESENTACIÓ DE MONTSERRAT AYMAMÍ

Aquest dijous, a les 19.00 hores i a la seu nacional de Reagrupament (c. Roger de Llúria, 5, 2n 2a, a tocar de Plaça Urquinaona), tindré l'honor de presentar la candidata reagrupada a les llistes europees, la Montserrat Aymamí. Ja n'he parlat, d'ella, en anteriors posts. Però ara s'acosta el moment de la veritat. L'inici de la campanya. Una campanya on els catalans i les catalanes ens hem de mobilitzar com si ens anés la vida... perquè ens hi va. No són unes eleccions qualssevol. Hem de donar un cop de puny damunt la taula i fer veure a Europa que anem a per totes. Que Independència o ... Independència. I per això necessitem les millores persones, els candidats més ben preparats. Ja no és el moment per a personatges il.lustres, però amateurs. I encara menys, és el moment per a engruixir el cementiri d'elefants, dignes, però elefants. 

Ens hi juguem molt. Moltíssim. Massa. I per això necessitem els millors: gent de vàlua, amb experiència a Europa i a la vida, que no són polítics professionals, sinó professionals que, per voluntat de servei al seu país, a la seva gent, han decidit fer un pas endavant i acomplir amb el seu deure cívic i patriòtic. Com la Montserrat, que s'ha compromès a fons i ja porta dies participant en actes. I naturalment, el propi candidat, en Ramon Tremosa, que cada cop que fa una declaració, és una fiblada que desmunta tots els arguments necis, roïns dels espanyols. 

Ningú no pot quedar-se a casa el dia 25. Tothom que va participar a la Via Catalana ha d'anar a votar, i els qui no hi van anar per causa d'imperatiu major, ara poden aportar un nou gra de sorra per la Independència, com estic segur que l'aporten cada dia. 

Europa veurà que la resposta catalana és brutal i abasssagadora, i que és impossible qualsevol altra opció que la Independència. Perquè la Independència és democràcia, la democràcia catalana. Independència és treball, Independència és benestar i seguretat. I Catalunya la necessita, no com un somni, sinó per sobreviure (com recentment a declarat en Chomsky) i per promoure la seva gent i el seu  llegat, als nostres fills i a tota la Humanitat.

Us hi espero, doncs, aquest dijous, a les 19.00 hores.

EL MISTERI DE LA VIA CATALANA: EN CARRETERO DUPLICAT!!!

A més d'un li agafarà un cobriment!

AVANCEM AMB PAS FERM*

Ahir, a banda de ser el meu cinquantè aniversari (aixxx), va fer sis mesos de la Via Catalana. Fins l’any passat no m’havia adonat de la importància estratègica de tots els 11 de març, que òbviament és un referent de com evoluciona el procés respecte l’anterior 11 de setembre, i també de cara al proper 11 de setembre. Un 11 de setembre, el del 2014, que serà més importanta encara, per raons òbvies, als dos anteriors, encara que sembli impossible. Plantejat d’aquesta manera, deixeu-me que reflexioni respecte aquestes dues perspectives.

1. La post-Diada. Els sis mesos que han passat des de la Via Catalana, presenten un balanç, en general, positiu, fins i tot molt positiu, tot i que no ens hem de pensar que ja tot està fet. Podem dir que el procés avança a batzegades. Sembla que s’atura i de sobte fa un pas de gegant. Això és el que ha passat en els darrers sis mesos. Després de l’èxit de la Via i del seu impacte internacional, el procés va començar a entrar en camins estrets i poc a poc semblava que tot anava a caure pel pedregar. El progressiu allunyament dels socialistes, ha acabat sent definitiu. I l’actitud del govern espanyol ha estat duríssima, no donant mostres de cap flexibilitat. Per altra banda, el pols s’ha traslladat sobretot a l’escenari internacional, fins al punt que els espanyols van intentar implicar el propi Obama, fracassant, tot cal dir-ho lamentablement. L’ofensiva exterior espanyola ha estat un desastre rere un altre, amb ridículs espantosos. En el front interior, es veia amb desesperació com s’acostava el mes de desembre i el més calent era a l’aigüera: la data i la pregunta. De cop i volta, tot va canviar, i quatre formacions polítiques (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP), en un acció audaç van consensuar aquests dos temes. Va ser com una glopada d’oxigen a algú que s’estava ofegant. La situació va canviar com un mitjó, i de nou l’optimisme va consolidar-se entre els catalans favorables a la Independència. Tot semblava indicar que assolit l’acord el següent pas era un govern de coalició CiU-ERC, però de seguida es va veure que era un miratge. Nova decepció, tot i que d’importància relativa. Artur Mas havia sortit reforçat de l’acord, i això malgrat les punyalades reiterades del seu soci, en Duran i Lleida, que no pot pair de cap de les maneres els èxits de Mas, i que no deixa de perdre cap oportunitat per intentar marcar paquet. Un paquet, val a dir-ho, cada cop més escarransit.

Però on realment va fer mal l’acord de desembre va ser en el bloc espanyol. Com sempre, Madrid es va quedar amb cara de póker, perquè no s’esperaven pas que s’arribés a un acord. L’histerisme catalanòfob va pujar encara més, i les crides de tall ètnic adreçades als catalans nascuts a la resta de l’Estat, es van multiplicar. Així com les amenaces, el foment del terror, i l’advertència que caurien sobre Catalunya totes les plagues bíbliques, fins que el propi Garcia-Margallo, ha advertit que una Catalunya independent vagarà eternament, pels segles dels segle, per l’espai sideral…

L’altre gran episodi ha estat la crisi al PSC, que en el seu procés de submissió al PSOE, s’està convertint en una formació cada cop més marginal i patètica, de la qual, la gent amb una mica de dignitat (no és el cas del Paer de Lleida, per cert) l’abandonen en totes direccions.

En definitiva, l’etapa post-Diada, ens ha estat clarament favorable en tots els fronts, tant exteriors com interior, si bé, s’ha hagut de patir més del que era necessari per aconseguir-ho.

2. La pre-Diada. Naturalment els sis mesos que ja hem començat seran claus. En mig d’aquest periode se situen les eleccions europees. En bona lògica, s’haurien d’aprofitar per donar un missatge al món mundial que els catalans volem de forma aclaparadora la Independència. Per fer-ho possible, el millor hauria estat una llista el més unitària possible de les 4 forces que signaren l’acord de desembre. De seguida es va veure que no seria possible. Una primera, s’hi va desmarcar ràpidament, argumentant entre altres raons, una paranoica submissió a l’estat d’Israel.Una segona, va decidir no concórre-hi. Una tercera, va decidir que ara, precisament ara, era el moment d’anar més sola que un mussol, perquè considera que no la para ni Déu. Finalment, però, va optar per incorporar alguns elements penjats del big bang sociata, conscient que necessitava donar mostres, mínimes, d’una certa transversalitat, això sí, d’esquerres. Quant a la quarta, en principi la més favoable a la unitat, conscient que duia plom a les ales, va practicar amb empentes i rodolons, un procés d’higienització política, desempallegant-se d’algun element tòxic menor, si bé caldrà veure si això és suficient per aixecar el vol, tenint present que encara porta a la motxilla l’element tòxic major.

Un cop passades les eleccions europees no és descartable que els espanyols, seguint la seva tàctica habitual aprofitin les vacances d’estiu (el mes d’agost, tot i que no es pot descartar alguna acció prèvia durant la pròpia setmana santa) per portar a terme alguna actuació contundent amb l’objectiu d’afeblir institucionalment el poder, sobretot, del President de la Generalitat. L’aposta, d’arrel aznariana, de fracturar Catalunya, abans que es fracturi  Espanya, s’accelerarà en les setmanes prèvies a la Diada, i amb l’objectiu d’evitar la celebració de la consulta del dia 9 de novembre.

En el bloc espanyolista, cada cop és més clara la crisi dels dos partits tradicionals (PSOE i PP) a Catalunya, i el sorgiment de C’s com a força principal. Paradoxalment, és un canvi altament positiu per a l’independentisme. C’s no deixa de ser un producte genuïnament català, totalment inexportable al conjunt de l’estat espanyol. Dit en llenguatge acadèmic, C’s és la nostra pròpia merda, és el rebuig, el detritus, la morralla, la deixalla, que fabrica la societat catalana, i més concretament la barcelonina, en forma de freakys plens d’auto-odi, de complex d’inferioritat, i de hòbbit, i que no saben què volen ser quan siguin grans.

Per la seva banda, en els propers mesos, els partidaris de la Consulta i de la Independència, hem de fer una campanya internacional ambiciosa, que aconsegueixi que la Unió Europea comprengui que no es troba davant d’un afer interior espanyol, sinó realment d’un repte europeu i que a partir d’aquí pressioni Madrid a seure a negociar. Si aconseguim això, la victòria ja serà a l’abast de la mà, atès que no hi ha cap argumentari sòlid que resisteixi l’evidència que l’únic futur pels catalans i les catalanes, és la Independència.

Per aconseguir això, però, és necessari tornar a donar una mostra d’una cohesió transversal tan forta com la del passat mes de desembre. Una cohesió que neix de l’arrelament d’un sentit d’estat, d’estat català, naturalment, i que ha de comportar avantposar, en aquest procés, els interessos col.lectius als interessos de partit.

En definitiva, els propers mesos, caldrà estar amatents a les fuetades d’animal ferit que llançarà Espanya. És una bèstia enrabiada, que dispara en totes direccions i que per això mateix, els seus propis socis ja n’estan fins al capdamunt. Davant la bogeria espanyola, cal mostrar una calma serena, però una determinació de ferro per aconseguir d’una vegada allò que portem anys aconseguir. La nostra Independència, La nostra Llibertat.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.03.2014)

I EL PROPER ANY SEREM 1,7 MILIONS*

En la manifestació del 2012 érem, posem que 1,5 milions. A la Via cap a la Independència d’aquest darrer dimecres, n’érem 1.6 milions. Quin és el següent pas? Que en la diada del 2014 en siguem 1,7 milions, tots formant una sardana, per exemple?  I després que en la del 2015, 1,8 milions de catalans i catalanes es disfressin de dimonis i saltin passeig de Gràcia amunt i passeig de Gràcia avall? I així anar fent fins que el 2090 tots els catalans i les catalanes, surtin al carrer sense que quedi cap català silenciós? Serà llavors que proclamarem la independència per KO tècnic de l’espanyolada?

Disculpeu-me la boutade. Però si després del brutal èxit de la Via, en els propers 12 mesos no passa res que canviï l’status quo actual, ben bé que haurem perdut el tren de la història. Com diuen els francesos, il faut battre le fer pendant qu’il est chaud, és a dir, cal actuar, ara és el moment. No podem deixar que la situació es refredi. Cal actuar amb fredor, però amb contundència.

Quin és el següent pas? Al marge que jo penso que els espanyols mai s’avindran a acceptar la consulta, el següent pas és anunciar en les properes hores la data de la celebració de la consulta i naturalment, el redactat de la pregunta, que ha de ser tan clar que només deixi marge a dues respostes: “sí” o “no”. Una pregunta del tipus: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”. O per l’estil. I punt. La data ha de ser quant abans millor, i sempre al llarg de l’any 2014.

La fixació de la data i la pregunta desfermarà, no cal dir, un psicodrama a Espanya. Els atacs d'histerisme i la sensació de fi de règim serà total i complert. Fins i tot hi haurà propostes revolucionàries per capgirar el règim polític i amb ells intentar retenir Catalunya. Qui sap si saltarà la monarquia i tot. Caldrà anar amb molt de compte amb els voltors que intentaran canalitzar Catalunya cap aquesta “nova” Espanya.

Per evitar aquests riscs, caldrà que la pressió sigui constant. No hem de deixar ni respirar a aquells que tinguin la temptació de repensar res. Ja he dit moltes vegades, i ho repeteixo ara: la nostra credibilitat internacional es juga en la percepció que els governs dels estats tinguin de la fermesa de les nostres intencions d’arribar fins al final. Si hi detecten dubtes, hesitacions, repensaments o per l’estil, no ens faran ni cas.

I això seria fatal, encara que no definitiu. Si Espanya té la temptació d’impedir la consulta, és evident que la resposta catalana no ha de ser esperar dos anys, sinó de manera immediata aprovar una declaració unilateral d’independència per part del Parlament, i fer una crida al seu reconeixement internacional. I aquest només s’obtindrà si hi ha una credibilitat assegurada, que eviti que el govern estranger que faci el pas, quedi amb el cul enlaire.

I per acabar, no tinc cap mena de dubte que el primer govern que ens reconeixerà, si hi percep seriositat i determinació per part dels dirigents catalans, serà, el de la República Francesa. Pagaré per veure la cara de pòquer que els quedarà als polítics espanyols quan això passi.

(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 16.09.2013)

LA MAJORIA SILENCIOSA OPTA PER TV3

CONSUM TELEVISIU 

DE LA "MAJORIA SILENCIOSA"

DURANT LA VIA CATALANA

TV3  24.1%

Tele 5  7.7%

Antena 3  7.6%

La Sexta  5.2%

Cuatro  5.0%

8TV  4.7%

La 1  4.4%

3/24  3.6%

Això corre pel Facebook, i és molt bo. Ara ja coneixem una mica més la misteriosa majoria silenciosa...

EL TRAM 767

Tot i que, naturalment, n'hi havia en molts altres, des del Pertús a Alcanar, el tram 767 de la Via Catalana, és el que va concentrar un major nombre de reagrupats el darrer 11 de setembre.

Era el que passava pel Pla de Palau de Barcelona, on ja és tradició que l'Associació celebri el Dinar de la Diada Nacional.

Un tram, doncs, com tota la resta, òbviament, que ja ha passat a la història!

LA VIA CATALANA A NOVA YORK

Gran, gran vídeo!!!

VIA CATALANA A BANGKOK

I més concretament, lleidatana!

APUNTA'T A LA VIA CATALANA!