ESTÒNIA I EL DIA "D" CONTRA RÚSSIA per Marc Guerrero (30.06.2023)

Estònia, un petit país fronterer amb Rússia, ha posat la seva economia en peu de guerra. En una societat mobilitzada contra l'espectre d'una invasió, la primera ministra Kaja Kallas no ha patit a les urnes ( per l'escalada de preus, a causa de la brusca interrupció de les importacions de gas rus i l'augment vertiginós de la despesa militar). Fora del seu país, atrau als qui tenen una línia més bel·ligerant amb Moscou.

Des de la invasió russa d'Ucraïna a Estònia regna una atmosfera enrarida. Per començar, a la cúspide de l'Estat. La seva primera ministra defineix el conflicte en terres ucraïneses com a "existencial" per al seu país. El Parlament d’Estònia (el Riigikogu) va aprovar, l’octubre de 2022, una declaració que qualificava de règim terrorista a Rússia. Tallinn ha invertit més de l'1% del seu producte interior brut (PIB) en ajuda militar a Kiev, una de les contribucions més elevades del món en proporció a la riquesa nacional, just per darrere de la de Letònia i per davant de la de Lituània.

La defensa d'aquest petit territori d'1,3 milions d'habitants descansa en gran part en l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). Des de febrer de 2022, l'Aliança Atlàntica no deixa de reconèixer la necessitat de reforçament del seu flanc oriental. Des del 2008, després d'una onada de ciberatacs contra institucions privades i públiques del país, Estònia, que s'havia unit a l'organització quatre anys enrere, compta amb un Centre de Ciberdefensa creat pels membres de l'Aliança i qualificat com "d'excel·lència".

El país ha emprès un camí vigorós de rearmament, multiplicant aquest any el pressupost militar per dos i dedicant una partida inèdita de 1.200 milions d'euros a la compra de dispositius d'artilleria. Al mes de febrer, Hanno Pevkur, ministre de Defensa, va expressar la seva voluntat de doblar els efectius de les forces terrestres del país, per passar, a finals del 2024, de 9500 a 20.000 combatents, a sumar als 35.000 reservistes i la "lliga de defensa civil" composta per prop de 30.000 ciutadans comuns (una institució creada dies abans del començament de la guerra d'Independència el 1918, i de la qual va ser cofundador el besavi de l'actual primera ministra). Amb Letònia també estan considerant l'adquisició d'un sistema de defensa aeri Iris-T SLM, desenvolupat pel grup alemany Diehl Defence. A finals de l'any passat també van comprar sis sistemes de llançacoets estatunidencs HIMARS.

A Estònia, el temor al gegant rus s'ha de fer als pupitres de les escoles, i els de més edat recorden l'època soviètica. En tota la seva història moderna, la jove república només ha conegut 42 anys d'independència.

L'1 d'abril de 2022, els tres Estats bàltics van anunciar de manera coordinada que posaven fi a les importacions de gas rus. Una decisió espectacular per a Estònia que depenia en un 90% del subministrament rus. L'ús del port de metà de la veïna Lituània, ha suposat una solució substitutòria que permet rebre gas liquat d'origen principalment noruec i estatunidenc, mentre es construeix el primer port de metà del país a Paldiski. La conseqüència ha estat que Estònia va registrar l'agost del 2022 la taxa d'inflació més elevada de la zona euro, amb un 23% en l'índex de consum. Actualment, la inflació anual s'ha reduït al 8,99% (segons dades del mes passat).

Però, aquest impacte econòmic i social no ha impedit que el Partit Reformista Estonià, al qual pertany la primera ministra, guanyés novament les eleccions legislatives del 5 de març del 2023. Un país de per si liberal en l'econòmic que compta amb un tipus impositiu únic no progressiu (o flat tax) del 20%. Tot i que es calcula que el dèficit pressupostari s'acostarà al 5% a finals d'any, la primera ministra s'ha compromès a posar-lo per sota del llindar fixat a Maastricht (3%) a partir de l’any vinent.

El nom de Kaja Kallas sona intensament a la premsa i cercles governamentals com a possible successora de Jens Stoltenberg en el lloc de secretari general de l'Aliança Atlàntica. L’actual secretari general de l'OTAN continuarà un any més al capdavant de l'organització militar, d’acord amb la decisió de la darrera cimera celebrada fa unes setmanes a Vilnius. L'ex primer ministre noruec seguirà en la responsabilitat fins a la cimera de líders prevista als Estats Units l'any que ve, coincidint amb el 75è aniversari de l'Organització. Els aliats porten mesos amb el debat de la successió, i tot sembla indicar que per primera vegada una dona serà la nova cap de l'organització militar. Conjuntament amb la primera ministra d'Estònia, Kaja Kallas, també sona amb força la primera ministra danesa, Mette Frederiksen.

VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA

El passat dia 4 Rcat d'Osona amb la col.laboració de l'heroica i mai prou elogiada Llibreria La Tralla, van organitzar la presentació del llibre Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia del periodista Martí Anglada. Es tracta d'un llibre de referència, força voluminós i amb una enorme quantitat d'informació, producte d'un intensa vida professional que va començar l'any 1976. Les següents línies combinen una ressenya de l'obra amb algunes de les idees exposades per l'autor en l'esmentat acte.

Els països objecte d'estudi van ser triats en base a una sèrie d'indicadors: la presència de minories lingüístiques rellevants (en 3 dels 4 casos), el de formar part, tots, actualment de la Unió Europea i, tres d'ells, de l'eurozona; el d'haver accedit a la independència de forma relativament pacífica; el de tenir unes dimensions petites, etc.

Segons l'autor, l'interessava estudiar com havia anat el procés d'independència, però fins i tot més destacar quines polítiques s'havien portat a terme en la postindependència. L'objectiu, és clar, és que el lector català tingui unes receptes de com altres pobles han aconseguit la seva Independència, per tal de saber què cal fer i, fins i tot més important encara, què cal no fer. 

Però potser allò més important a deduir de la feina feta per l'autor és saber quin és l'element que els quatre casos comparteixen, malgrat llur heterogeneïtat, i que doncs, probablement, també pot ser d'utilitat per al cas català ara que ens trobem en ple procés de transició nacional.

I en aquest cas, segons l'autor, l'element clau és el paper dels Parlaments. En tots quatre casos, els quatre parlaments van fer el pas decisiu de la proclamació de la independència, de manera que van trencar amb la legalitat fins llavors vigent i van aprovar la supremacia de les lleis nacionals, mentre que les dels estats soviètic, iugoeslau o txecoslovac, van deixar de tenir vigència. En definitiva, en tots els casos es va produir una Declaració d'Independència, que fou de tipus unilateral en 3 dels 4 casos. Únicament en el cas eslovac, hi va haver un acord mutu amb l'altra part, en aquest cas, amb els txecs.

Aquesta lliçó és profundament aclaridora. Tal i com ja des del primer moment ha defensat Reagrupament, cal una majoria parlamentària escollida democràticament, que sigui qui gosi fer el primer pas, sense cap mena de recança. En el nostre cas, és obvi que arribat el moment, la via haurà de ser el de la Declaració Unilateral.

Una segona reflexió molt relacionada amb la primera és la referida al referèndum. Per l'autor del text, el referèndum no és un element clau del procés. De fet, en el cas eslovac, no hi va haver referèndum. Per la seva banda, en els casos estonià i letó, s'aprofità un referèndum convocat per Gorbatxev, a tota la Unió Soviètica, sobre les reformes polítiques que proposava, per donar-li la volta i convertir-lo en una consulta a favor de la Independència. Només en el cas d'Eslovènia hi va haver un referèndum explícit d'autodeterminació, que va resoldre´s amb una amplíssima majoria a favor del sí a la Independència. Segons Anglada, els referèndums són en tot cas un plus, una delicatessen, que legitima el procés democràtic. En aquest sentit, la gran diferència que hi haurà en el cas català respecte els aquí estudiats, és que aquí accedirem a la Independència un cop ja dins de la Unió Europea. I la pertanyença a aquest marc “obliga”, per carregar-nos encara més de raons, a fer-lo.

Finalment, un tercer element que segons Anglada és fonamental són “els amics”. I no els de Facebook, precisament, sinó els aliats que, arribat el moment ens ajudaran a que la ruptura sigui més  suau i en certa mesura ens acomboiï en els primers moments. En els quatre casos estudiats, van jugar un paper molt important les comunitats d'expatriats en estats com Alemanya, els països escandinaus, Àustria, Estats Units, que van moure fitxa davant dels governs corresponents per tal que aquests juguessin a favor, tenint present que aquelles independències van tenir lloc en un context on el vent era favorable: el de la fallida del bloc soviètic i la fi de la guerra freda.

En el cas català, més de vint anys després, és evident que ara el vent que bufa a escala global és el de la crisi econòmica. Quins amics poden estar interessats en la independència de Catalunya en aquest context? Per a Anglada, sembla evident que cal activar l'interès alemany al respecte i a l'hora acaronar i fins i tot amanyagar França (amb llepoleries, es podria suggerir, com el transvasament del Roine, o la consolidació de la SNCF en la xarxa ferroviària catalana, entre d'altres). I això, en cap cas implica obviar altres estats claus com els propis Estats Units, la Xina, Rússia, o fins i tot el Vaticà.

(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 24, abril 2013)

NO DIGUIS EL PERIÓDICO, DIGUES CNI!!

Disculpeu-me si semblo reiteratiu, però és que estem vivint moments molt intensos, encara que soni a tòpic.

L'ofensiva desfermada per terra, mar, aire, i, també per la xarxa, d'Espanya contra Catalunya, està a punt d'arribar als límits de la ciberagressió russa a Estònia de l'any 2007, amb l'agreujant que llavors Estònia ja era un estat independent i va poder demanar ajuda internacional per superar-la. En el nostre cas, la independència encara està per fer, i això ens situa en una posició molt precària, que només podrem superar, i superarem, amb l'enginy i la fermesa de la nostra gent. No debades portem 300 anys resistint, i no estem ni de lluny, en un dels moments més crítics.

A veure si ens entenem. Tal i com ho veig jo la cosa va així. Els espanyols volen atacar el punt clau de l'estratègia cap a la Transició Nacional. I quin és aquest punt clau? Naturalment la credibilitat i la confiança del President de la Generalitat, principalment, i del govern, i de la política catalana en general.

És sabut que en els processos de transició política, el rol de la credibilitat i de la confiança que assumeixen els lideratges és clau. Sense un referent, sense una cara que generi seguretat i que sigui referencial, el procés pot néixer coix, o afeblit. I la seva culminació és molt més problemàtica, tot i que no impossible.

En aquest sentit, els resultats electorals darrers, amb la no consecució de la majoria absoluta, ja va ser rebuda pels ecspanyols com una victòria (de la mateixa manera que ara qualsevol equip ecspanyol, i els merengues els primers, celebren els empats a casa amb el Barça com una victòria). 

Aprofitant aquest regal que molts vau fer a Espanya, Madrid va clavar una falca en l'atac al President Mas i a tot aquell que arreplegués pel camí. Estic més que segur que si Mas hagués obtingut una majoria absoluta, res d'això no passaria, i a més el penques d'en Duran i Lleida ja seria història, i no com ara, que va de més fatxenda que mai.

En els darrers dies, l'ofensiva mediàtico-político-judicial no ha fet més que incrementar-se fins a límits increïbles. De debò que l'histerisme ecspanyol s´ha desvetllat molt abans del que jo calculava, la qual cosa demostra que estan molt, però que molt acollonits. Quant més borden, és que més por tenen.

I com ja he dit en altres posts, aquí els serveis d'intel.ligència, bé directament, bé a través dels seus col.laboradors civils, estan treballant a preu fet.

L'objectiu, matxacar la credibilitat i la confiança en el President de la Generalitat i en els seus col.laboradors més estrets. Segons pensen a Madrid, només d'aquesta manera poden tenir una oportunitat d'evitar la Independència de Catalunya, atès que la solució militar no és de rebut en el context internacional. 

Només si el poble català deixa de confiar en els seus dirigents, es podrà desmuntar la Transició Nacional. I per aconseguir-ho, naturalment, tiren de tots els casos de corrupció que saben que hi ha, perquè van ser ells mateixos qui van teixir les teranyines al llarg dels darrers 30 anys, i on els els espavilats s'han quedat enganxats.

Tampoc m'estanyaria que tota l'onada indignada, en tant que qüestionament de la classe política catalana -per cert, s'han manifestat mai davant del despatx de Llanos de Luna?- també anés en la mateixa direcció, inspirada per la mà invisible del CNI.

Però de qui no tinc cap dubte, ni un de sol, és que, atenent al tractament informatiu que està portant a terme el diari El Periódico de Catalunya, en els darrers dies, és que segueixen fil per randa les instruccions dels serveis d'informació i d'intel.ligència. Del CNI, vaja. Un organisme que compta amb centenars d'agents a Catalunya ara mateix, i segurament que també amb molts col.laboradors entusiastes en la societat catalana.

De manera que no no diguis El Periódico, digues CNI. És més curt. I és veritat.