NOU INSULT DE TV3 AL PROCÉS

El dia d'avui serà, sense cap mena de dubte recordat amb vergonya, per alguns, amb ràbia per d'altres, amb tristor per a molts. I ho serà perquè, des de TV3 s'ha decidit apuntar i disparar a matar contra el procés. Una feina pròpia de serveis d'intel·ligència, que estan aconseguint que aquest canal es converteixi en el principal enemic de la independència, en consonància amb el paper d'altres mitjans de comunicació, als quals ja em vaig referir en un post anterior.

Els Matins, de nou

Avui als Matins, la impresentable conductora Lídia Herèdia ha dedicat un publireportatge a la fiscalia espanyola, entrevistant un fiscal molt progressista, ell, que després de dir totes les tonteries de rigor, ha acabat fent un elogi, quasi emotiu ni més ni menys que a un sospitós habitual com és l'ex-fiscal Carlos Jiménez Villarejo, que va ser un dels que va portar el cas Banca Catalana. Quina casualitat, oi? el dia que tothom va ple de la notícia de la mare superiora, va i el personatge aquest reivindica la memòria, i l'odi africà, que en Villarejo sempre ha tingut pels Pujol. 

Lògicament, suposo que està clar, a aquestes alçades de la pel·lícula, que l'objectiu no és Pujol, sinó el procés. Perquè els espanyols pensen que atacant Pujol i destruint-lo, es destrueix el procés. 

Forcadell a les tantes, i sota judici

Però, més greu encara, és aquesta nova punyalada trapera que es cometrà avui a partir de les 22.45 hores, quan s'emeti un especial informatiu titulat, significativament, Presidenta del Parlament, a judici?

Primer de tot, l'hora. A les 22.45 h., per imperatiu de Champions. Però què cony ens importa una Champions on ja no juga el Barça, ni ens va ni ens ve res de res! Però s'avantposa a un programa sobre la segona autoritat de la nació, que està sent assetjada judicialment i mediàticament per defensar els drets dels diputats catalans a actuar amb llibertat.

Per acabar-ho d'adobar, la publicitat  de l'informatiu, diu que es "dona veu a tots els implicats en el judici a Carme Forcadell", fatxandejant, doncs, de neutralitat informativa, que vol dir que quatre grups parlamentaris aniran a sac contra ella, un la defensarà i un altre probablement dirà que sí, però que amb la revolució tot solucionat. En definitiva, canya a la Carme i per un tub.

En definitiva, nou exemple d'afebliment de la imatge institucional de la Presidenta del Parlament per part de l'estratègia espanyolista, que té clar que els dos objectius a abatre són ella i el President. 

Si ahir sentia fàstic i repugnància per per La Vanguàrdia i El Periódico, avui se'm multiplica per 1000 totes dues, i com diu en López Bofill, juro que tindré memòria quan toqui, respecte els responsables d'aquesta intoxicació i d'aquesta operació de guerra informativa que pretén acabar amb el procés independentista, Ho juro.

CATALUNYA, ESTAT PEL PROGRÉS*

Carles Puigdemont - Oriol Junqueras

Catalunya progressa. I progressa adequadament. Les dades són rotundes. La inversió estrangera a Catalunya no només hi continua sent sinó que creix, segons dades del Ministeri d’Hisenda. De fet, el 2015 va ser un any excepcional. I el 2016 s’ha gairebé igualat la xifra de 2015. Estem segurs que el Govern espanyol compartirà la nostra satisfacció. I això malgrat que el 2015 va ser el pitjor any en inversió de l’Estat a Catalunya d’una sèrie històrica, que comença el 1997, la qual cosa fa més gran el dèficit d’infraestructures acumulat, segons detalla el darrer informe del gabinet d'estudis i infraestructures de la Cambra de Comerç de Barcelona. I també fa més extraordinari el creixement econòmic sostingut de Catalunya, el que evidencia una incontestable vitalitat. És important subratllar aquesta qüestió davant les asseveracions constants i repetides –en no poques ocasions des del mateix Govern espanyol i el seu entorn– en el sentit que el procés democràtic que viu Catalunya impactava negativament en l’economia. Pèssims vaticinis que en cap cas voldríem pensar que responien a cap desig ni a cap voluntat de perjudicar la bona marxa de l’economia catalana i, de retruc, l’espanyola. Finalment, i és d’agrair, ha estat el mateix Ministeri d’Economia el que ha admès la major, que la vitalitat econòmica de Catalunya no ha anat a menys els darrers anys, sinó a més. Celebrem aquest consens en la diagnosi.

UN DESCONTENTAMENT QUE VE DE LLUNY

Segons la Cambra de Comerç, en un estudi exhaustiu, el 2015 es van pressupostar 1.040,5 milions d’inversió. Ara bé, només se’n va executar el 71%, el percentatge és el més baix de totes les comunitats (89% de mitjana), tot sigui dit de passada. Rodalies és un dels sectors més perjudicats, una circumstància que pateixen dia rere dia milers de catalans. Retards i avaries contínues són una constant. La portada d’EL PERIÓDICO de 2 de desembre de 2007 (enguany farà 10 anys) obria amb una foto central i apuntava: 'El malestar català ocupa el carrer'. Era un toc d’atenció de la societat catalana, segons les cròniques de l’època. I una de les primeres manifestacions multitudinàries que va viure el país. Seguim on érem. La veritat és que Renfe només ha executat a Catalunya el 5% de la inversió prevista, mentre que el gestor de les infraestructures ferroviàries, Adif, només n’ha complert el 27%. AENA, l’empresa que es dedica al control aeri, ha executat el 14%, i Ports de l’Estat, només el 43%. Les xifres parlen per si soles.

Lluny queda la promesa de la ministra Ana Pastord’invertir 306 milions abans del 2016 per a obres «urgents» de Rodalies. Doncs bé, en els pressupostos estatals per al 2015 només hi havia prevista una partida de 30 milions. És una de tantes promeses que mai no es concreten. L’Estat espanyol fa bona la dita que les paraules se les endú el vent. No cal dir què està passant amb el corredor mediterrani, una actuació negligent que llasta la capacitat exportadora dels territoris més dinàmics de l’Estat. La confiança en les promeses d’inversió a Catalunya que fa el Govern espanyol han perdut tota credibilitat a ulls de la societat catalana.

La inversió de l’Estat a Catalunya representa el 8,2% del total de la inversió total a les comunitats, un percentatge molt per sota del pes de Catalunya, tant econòmic com en població. L’Estat va pressupostar 949,5 milions d’inversió en infraestructures a Catalunya, però només en va gastar 555,9. Catalunya només es va endur el 9,9% de la inversió estatal en infraestructures de transport.

CATALUNYA ESTIRA EL CARRO ESPANYOL

Ja és ben curiós que una potència exportadora com Catalunya, exportacions que han estirat el carro de l’economia durant els pitjors anys de la crisi (per a benefici del conjunt dels espanyols), pateixi un Estat que tan poc interès manifesti a cuidar aquesta imprescindible font d’injecció econòmica. És insòlit que un Govern preocupat per la bona marxa de l’economia faci tan poc per al bon curs de l’economia. Dit d’una altra manera, crida poderosament l’atenció –una preocupació que a Catalunya comparteixen agents econòmics i socials de manera aclaparadora– que no s’inverteixi seguint una lògica econòmica i al servei de l’economia productiva, sinó que es faci en funció de criteris polítics arbitraris i sovint contra la lògica econòmica i de mercat. Sovint, molts catalans senten que no és que no tinguem Estat, és que en patim un que actua deliberadament contra els interessos del conjunt dels nostres ciutadans. I així és obvi que no estem disposats a seguir. La «desafecció» de la societat catalana cap a les institucions de l’Estat de la qual ja va parlar el president Montilla el 2007 va començar, en bona mesura, pel greuge fiscal i les infraestructures. I era una desafecció molt àmplia, en cap cas restringida només als ciutadans netament independentistes.

Ara bé, hi ha un dia a dia en què cal seguir atenent la ciutadania. Hi ha un futur a planificar. Per tant, passi el que passi, els trens han de funcionar. L’aeroport de Barcelona ha de poder ser un aeroport internacional que connecti Catalunya al món. ¿On s’és vist un Estat que interfereix per evitar que l’aeroport principal d’una ciutat, amb projecció i vocació mundial com Barcelona, pugui ser un referent internacional donant validesa a 20 convenis amb estats on obliguen a passar primer per Barajas? Necessitem un Estat que vetlli perquè sigui així.

DISPOSATS A PARLAR DE TOT

Passi el que passi, sempre estarem disposats a parlar de tot i a arribar a acords que beneficiïn el conjunt dels nostres ciutadans en tot allò que sigui possible. Passi el que passi, haurem de seguir convivint. És més, serà profitós per a tots que sigui així. Parlarem d’igual a igual, compartint responsabilitats i interessos comuns. Fins ara, tal com hem descrit anteriorment, en matèria d’infraestructures això no ha estat així.

És per això que el Govern de Catalunya té la determinació de defensar els interessos dels seus ciutadans. Seran els ciutadans de Catalunya els que decidiran quin futur volen per Catalunya. Ningú no ho farà per ells. També en infraestructures. En aeroports, ferrocarrils, carreteres i ports al servei de l’economia productiva i de la ciutadania. Amb vocació de tenir unes institucions d’estat que vetllin i treballin pel seu progrés mantenint sempre una mirada oberta i global,

*(NOTA: Article publicat al Periódico de Catalunya, 28.03.2017)

LES ENQUESTES I LA INDEPENDÈNCIA: FER PASSAR BOU PER BÈSTIA GROSSA*

En les darreres setmanes i fins i tot podem dir dies, la publicació d’enquestes en els mitjans de comunicació han constatat clarament que l’independentisme gaudeix d’una bona salut de ferro. Això no obstant, sobta que l’anàlisi que fan els propis mitjans que les publicitien, té un comú denominador: lluny de fer-ne una interpretació ni que sigui aparentment objectiva, intenten posar aigua (espanyola) al vi (català).

Naturalment ens referim als dos principals mitjans escrits: La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, ambdós clarament decantats cap a l’unitarisme, a falta d’una trista tercera via que portar-se a la boca, que ni hi és, ni se l’espera. El tractament informatiu de les enquestes que aquests dos mitjans informatius fan, és altament qüestionable, amb titulars rebuscats, conclusions gratuïtes, infografies qüestionables, que assenyalen que més que informar als ciutadans, pretenen influir en l’escenari polític i sobretot determinar-ne la seva evolució.

Tant és així, que fins i tot la justícia ha admès com a proves incriminatòries en el procés que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya segueix contra la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, articles apareguts en aquests dos mitjans. Un fet insòlit, que dit sigui de passada, obre una dimensió de l’ofici de periodista: la de poder influir en els processos judicials, amb articles convenientment cuinats.

El trienni rupturista i altres delicatessen

La Vanguardia ha destacat per apostar clarament per acabar amb el que el seu analista electoral, Carles Castro, va qualificar de trienni rupturista, en un article aparegut al mes de desembre, que va aixecar moltes butllofes, on titulava també que Catalunya començava a assimilar un possible pacte amb Madrid, en plena consonància amb l’Operació Diàleg, impulsada des del Govern espanyol. Ja en aquell article, Castro aportava un seguit d’indicadors que, segons el seu parer anunciaven una caiguda espectacular del suport a la causa independentista. L’articulista remarcava dos elements especialment rellevants: el creuament entre desitjos i realitat, i l’afebliment del plantejament binari com a única sortida al conflicte.

Pel que fa al primer, es referia al fet que el somni de la independència, era clarament minoritari, ja que una clara majoria de catalans, més enllà del desig, responen querealisticament, o bé hi haurà un acord, o bé s’abandonarà el procés. Quant al segon, que cada cop més enquestats es decanten cap a un pacte o acord, i rebutgen la tria entre o independència o statu quo.

Naturalment, pel que fa a la projecció d’escons en una hipotètica elecció al Parlament de Catalunya, les forces independentistes, segons l’analista, sumarien entre una forquilla de 65 i 67 escons, és a dir, impossibilitant, la continuïtat del procés independentista.

L’enquesta publicada ahir pel diari, però, contradiu aquesta visió negativa, atès que dóna al bloc sobiranista la majoria absoluta de nou en el Parlament, amb 69 escons. Això sí, pressuposa que ERC i el PDeCAT es presentaran per separat, de manera que no es tornarà a repetir la coalició JuntsXSí, que històricament és la marca electoral que més vots ha donat al llarg de tota la història del Parlament. Aquesta pressuposició, lluny de ser informativa, amaga una intencionalitat política clara, una aposta clara per fer-la volar pels aires. Per aconseguir-ho, lògicament, ha de donar peixet a una de les dues forces que la constitueixen, per tal d’incentivar que doni el primer pas pel trencament.

L’escàndol del Periódico de Catalunya

L’altre diari esmentat, va publicar el passat dia 3, els resultats del seu Baròmetre de Catalunya, amb uns titulars realment escandalosos, perquè intentaven presentar els resultats, extraordinàriament favorables a la Independència, com a totalment negatius. Una pretensió realment agosarada. Així, per exemple, uns dels titulars principals era que El Referèndum unilateral dividia els catalans, però només en lletra petita deia que només un 13.8% dels catalans s’oposen a qualsevol tipus de referèndum. Per altra banda, que un 49,6% de catalans siguin partidaris del Referèndum Unilateral d’Independència (RUI), atès en el context en el que es dóna, és literalment estratosfèric.

L’analista José Antonio Sorolla, tornava a incidir en la dicotomia entre els desitjos i la realitat, un argument, sembla evident que l’unitarisme emprarà com a estratègia, intentant burxar en el caràcter fatalista, pessimista, derrotista, que repetidament s’ha intentat inocular al poble català, en tant que poble, pressumptament derrotat, en el que no és més que una claríssima mostra de guerra psicològica de manual.

Aquí, fins i tot més encara, s’emfasitza la distància en escons entre ERC i el PDeCAT, aquesta darrera es considera que fins i tot podria quedar en cinquena posició al Parlament. Una altra mostra per excitar el trencament de JuntsXSí.

Si es tremola per uns fanalets…

En definitiva, els mitjans escrits amb més difusió intenten fer passar bou per bèstia grossa. I davant les dades que demostren clarament la fortalesa de l’independentisme, els unionistes continuen intentant fer passar el clau per la cabota.

Tal vegada, és que certament, l’aspecte psicològic és el que s’intenta activar. La mostra l’hem tinguda els darrers dies, quan alguns líders socials i d’opinió independentistes han caigut en el parany de la pressió espanyolista, i han protagonitzat una baixada de pantalons ben galdosa. És una lliçó que cal aprendre, perquè si algú ja tremola només per uns fanalets…

*(NOTA: Post penjat a l'Unilateral, el 09.01.2017)

EL PERIÓDICO VOL SANG, COM EL CNI

Diguem-ho delicadament. Aquest titular de la portada del Periódico de Catalunya, és pur i dur, un cóctel molotov mediàtic, que pot arribar a provocar vessament de sang. Vaja, que com l'ABC dels anys trenta, un diari que encara vessa sang quan l'obres.

L'odi i la ràbia del Periódico respecte la situació política, sobretot després dels resultats del diumenge és tan gran, que ja no pot ni dissimular. La mateixa ràbia i odi que traspuen tots i cadascun dels espanyols que veuen com Catalunya se'ls escapa de les mans. 

I van, a per totes, ara. FIns arribar a la violència. Diguem-ho clara: Aquesta portada incita a la violència. És evident que la terminologia és militar. Tanmateix és errònia, perquè mal que els pesi al CNI-El Periódico, no han pogut servir el cap del senyor Prat en safata. Que és el que realment volien.

Els ferits i les destrosses que estan succeint-se en aquests moments, portaran la marca inesborrable del diari.

No conec el senyor Prat, i no conec ni una mil.lèssima part del que realment passa entre bambalines. Però sí puc arribar a les següents conclusios.

Primera. Prat sabia del cert que ell era una baula feble del possible acord entre CiU i ERC, i, probablement, per no posar-lo en perill s'ha avançat als esdeveniments.

Segona. Sobta la coincidència amb la sentència contra la Màfia espanyola, de la qual en parlarem en un proper post. Em refereixo, és clar, a la condemna contra policies espanyols implicats en la xarxa de prostitució del Saratoga, i de l'altre que no recordo el nom, a Castelldefels.

I tercera. Sobta la coincidència d'aquesta portada amb l'extensió de les protestes en múltiples llocs, per tal de dificultar-ne el seu seguiment, per part dels Mossos, i fet que provoca que el govern espanyol ofereixi Policia Nacional i Guàrdia Civl per a reprimir-les...quan la competència de Seguretat Ciutadana és dels Mossos..

Sobta. Però aquesta crida a echarse al monte, aquesta portada que es mostra assedegada de sang, que demostra que els adversaris de la Independència estan disposats, sense més, a saltar-se totes les línies vermelles de la prudència política, algun dia o altre, aquest mitjà la pagarà, moralment, i espero que judicialment i econòmicament.

AU, PRESIDENT, JA NOMÉS LI FALTA UN PAS!

OEEEEEEE OEEEEEEE!

I després hi ha gent que diu que res no ha canviat, que tot continua igual...

EN FERRERRES, DE NOU, GENIAL!!!

Des de que l'he vist aquest matí, tot esmorzant al Dolç i Salat, de Cornellà, no he parat de riure, i m'ha fet passar un millor dia, que ja ho necessitava.

Em refereixo, és clar, al ninotaire Ferrerres, que avui s'ha superat, i això que és molt difícil, perquè el seu nivell és altíssim. Com ha dit un col.lega, avui en Ferrerres dispara amb bala. Bé, tal vegada, jo diria amb bomba, però ja és això.

Quan tingui un moment, faré el canvi a l'edició catalana del Periódico de Catalunya, no us preocupeu (ep, si algú me l'envia ho faré així que ho rebi).

Gran, gran, enorme, Ferrerres...

(Per cert, jo, de l'Espinàs, em preocuparia una mica...)

LA NEUTRALITZACIÓ DE TV3 PER LA VIA SINDICAL

Un que ja s'afaita no s'empassa les casualitats. I menys en política. I és que coincidint en el moment més tens de l'ofensiva espanyola contra el procés cap a la Independència de Catalunya, la Televisió de Catalunya, el principal mitjà de comunicació del país, ha estat neutralitzat, no pel govern espanyol o els tribunals espanyols, sinó per l'acció salvatge del sindicalisme espanyolista que representa el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). En aquest sentit, l'SPC s'ha convertit, en el menys dolent dels casos, en el tonto útil de l'estratègia aznarista. I en el pitjor, en un executor implacable, catalanòfob, d'un pla que té per objectiu la destrucció nacional de Catalunya.

De la mateixa manera que va passar amb la Vaga General del 13 de novembre del 2012, els sindicats estan executant fredament una estratègia de deslegitimació de la independència, a l'hora que públicament aparenten que volen participar de bona fe. És una actitud totalment irresponsable, entre d'altres raons perquè deixa en mans dels sectors més pro-business la reivindicació independentista, i en conseqüència això repercutirà en el model socioeconòmic que adoptarà la República Catalana. 

I això és així perquè el poble català ja està tip d'Espanya i vol trencar amarres el més aviat possible, per pura necessitat material, i per higiene mental. I no perdonarà de cap de les maneres a aquells que intentin posar pals a les rodes, i es converteixin en aliats objectius de la reacció espanyola.

Tan marxistes que pressumeixen que són, i no tenen ni punyetera idea de la lliçó primera del plantejament que Marx feu de la classe nacional. Fins i tot podrien aprendre les lliçons xinesa i vietnamesa al respecte. Però ells no, ells o tot o res, com a bons catalanets assimilats, cauen en l'ideologisme i l'extremisme més aberrant, i de fet més al servei de l'estat espanyol, és a dir, de l'integrisme pur i dur, del capitalisme més salvatge i inhumà.

La seva incapacitat per raonar els impedeix de veure el que és obvi. Per exemple, no els fa pensar que sempre que hi ha protestes sindicals a la Generalitat, qui rep és la llengua? Amb els Mossos, amb els funcionaris de Justícia i ara amb els de TV3? És pura casualitat que abans d'ahir no es locutés el partit Manchester City-Barcelona? 

Una estratègia correcta és la de donar tot el suport possible al President Mas, tant suport que fins i tot s'enfarfagués, i que no tingués cap excusa per fer marxa enrere. Vaja que li fos literalment impossible el fer-ho. A hores d'ara, cal dir-ho, en Mas tindria mil i una excuses per dir que plega, per les deslleialtats bé d'ERC, bé de la CUP, bé d'ICV, i naturalment per les traïcions del PSC i d'UDC. I no ho ha fet. I naturalment, aquest gest mai no li serà reconegut. Però ell tira endavant, pagant el preu de tots els que tenen comptes a saldar i penes a purgar de les dècades anteriors.

Però el que no s'ha de fer mai, mai, és la concomitància amb l'enemic. És a dir, la pinça. I cada dia que passa n'hi ha una mostra. La retroalimentació entre Junqueras i Duran, és repugnant. De fet, és Junqueras qui fa gran Duran, convertint-lo en l'excusa perfecta per avortar la candidatura unitària a les eleccions europees. Es dirà que la solució és trencar la federació. Però és ignorar que UDC, i Duran el primer, per moltes moneries que faci, que només serveixen per excitar els editorialistes de La Vanguardia i El Periódico, at the end of the day, sempre acaben fent el mateix, obeint CDC, és a dir, obrint la boca, tancant els ulls i empassant-s'ho tot.

Per sort, hi ha l'independentisme civil. És a dir, el poble, que com ja he dit més amunt, ja ha decidit que vol la independència, i això avortarà els tacticismes de la política politiquera. 

I ara ja ha arribat el moment. Ara que els espanyols han portat l'enfrontament a una àmbit tan sensible com les escoles. S'ha de ser criminal per utilitzar els nens com a escut per incendiar un conflicte. Això és tocar la part més sensible.

En aquest sentit, per curtcircuitar l'ofensiva criminal espanyola, proposo avançar els esdeveniments: consulta el 23 d'abril o el 24 de juny, i aprovació de la Declaració d'Independència o l'11 de setembre o el ditxós -per llunyà- 9 de novembre. 

L'ART DE LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA*

Ja he escrit en aquest bloc, diversos articles alertant sobre el Front Mediàtic en el procés de la Transició Nacional. Els esdeveniments recents m’obliguen a tornar sobre el tema, perquè sembla que les meves reflexions no anaven pas tan desencertades. A hores d’ara, a ningú no se li escapa que l’acord entre quatre formacions polítiques respecte la data i la pregunta del referèndum d’autodeterminació -parlem clar- ha revolucionat l’escenari polític no només a Catalunya, sinó a Madrid “i rodalies”, i fins i tot, ha tingut un impacte politicomediàtic a nivell internacional. Ha estat, doncs, una gran fita política que semblava impossible d’assolir fa tan sols uns dies, que el nivell de barrabassades que se sentien era cada cop d’un calibre més gros.

La resposta espanyola, inicial, com sempre, va ser la perplexitat. Realment, aquesta gent es pensa que aquí estem jugant, i no els cap al cap que anem de debò, que anem a per totes. Com també sol passar, després de superar l’estat catatònic, li segueix un seguit d’amenaces, fatxenderies, insults, calúmnies de tot tipus d’abast. A aquestes alçades ja tenim la pell dura, de manera que ens afecta ben poc tots aquests penjaments. Oimés quan veiem com, de forma regular, els intents de la diplomàcia espanyola per mobilitzar els seus socis en el Catalan bashing, que diríem, és a dir, en malparlar del procés de transició, està fracassant rotundament, fins i tot en aquells estats que semblaven més amics de Madrid, com poden ser França i Alemanya.

Així les coses, el recurs que mai falla és el dels mitjans de comunicació locals, és a dir, espanyols, que no han dubtat en formar l’avantguarda de l’atac. I més concretament encara, en l’escenari pròpiament català, sembla clar que El Periodico de Catalunya i La Vanguardia van a per totes.

Això es dedueix, si més no de les dues enquestes que sengles diaris han publicat en els darrers dies. La reacció d’aquests mitjans deixa entreveure una profunda irritació amb el redactat de la pregunta referendària, atès que els obliga a fer jocs de mans per trobar un titular que respongui a les seves expectatives que, naturalment, se centren en la derrota de l’opció independentista. Si més no en el moment actual. Qui sap si, depenent de l’evolució en els propers mesos, es passen a aquest mateix bàndol, si perceben que és el que guanyarà, com així esperem que passi.

L’enquesta de La Vanguardia, de forma descarada, arriba a la manipulació de posar en un mateix sac, els que votaran NO amb els que votaran SI-NO, com si fossin exactament el mateix, quan de fet és com si fossin peres i pomes. Fer aquesta manipulació grollera només té una explicació. I ja aviso que és l’explicació bona.

Quan aquests diaris es trenquen el cap per parir titulars anti-independentistes, encara que siguin els més inversemblants possibles, no estan pensant, naturalment en el 9 de novembre. A ells el 9 de novembre els la bufa quatre vegades. No, ells estan pensant en el terme immediat, que en el món de la informació, vol dir el mateix dia que surt, que es publica la notícia, i a tot estirar el dia següent, i excepcionalment, en la setmana, en els set dies posteriors a la seva difusió.

Amb això vull dir, naturalment, que es busca condicionar el debat ara, conduir-lo, marcar-li l’agenda, el seu desenvolupament i forçar els partits i a l’opinió pública a moure’s seguint la seva música. No el 9 de novembre, no. Ara, en el moment mateix que apareix la notícia, per veure si salt la llebre, i poden aconseguir controlar el procés.

Hi ha, doncs, una lluita aferrissada per saber qui porta el lideratge en el procés: si el president, si el Parlament, si els partits polítics, si la ciutadania i la societat civil, si els mitjans de comunicació d’aquí i d’allà, o si ho fan els serveis d’informació i d’intoxicació.

Naturalment, des de la nostra perspectiva, qui ho ha de fer és el President, un cop aquest s’ha decantat públicament pel SI-SI. Un President que ha de notar l’alè de la societat civil, al seu clatell, perque tingui clar que no se li permetrà ni un pas enrere en el que s’ha aconseguit al llarg dels darrers mesos.

Però els mitjans de l’odi no ho veuen, òbviament, de la mateixa manera. S’han posat entre cella i cella que cal neutralitzar el procés. I si és possible, volen evitar arribar a la votació. De manera que posem-nos còmodes, respirem fondo i prenguem totes les til.les necessàries, que això només ha fet que començar. Però si mantenim la calma i la compostura, tenim les de guanyar. No una, sinó cinquanta mil vegades.

Bones festes i feliç any nou 2014.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 25.12.2014)

ESCRIVINT LA INDEPENDÈNCIA, 5, 12.06.2013

Programa de seguiment del procés independentista que s'emet els dimecres a les 22.10 a Canal Català TV. 

Dirigit, produït i presentat per Igor Llongueres Inclou, entre d'altres seccions: 

- LA DADA: Joan Canadell, secretari general del Cercle Català de Negocis explica que l'atur a la Catalunya Estat estaria en la línia de la mitjana europea. La meitat del que tenim ara (13:20) 

- L'alcalde de Montblanc i vicepresident de l'AMI, Josep Andreu (ERC), parla del procés sobiranista a les terres del sud (17:48) 

- Entrevista amb Saül Gordillo, cap de continguts digitals d'El Periódico de Catalunya (24:45) 

- TEST del programa al portaveu de la CUP-AE al Parlament, Quim Arrufat (37:45) 

TWITTER: @Escrivint / #escrivintlaindependència

NO DIGUIS EL PERIÓDICO, DIGUES CNI!!

Disculpeu-me si semblo reiteratiu, però és que estem vivint moments molt intensos, encara que soni a tòpic.

L'ofensiva desfermada per terra, mar, aire, i, també per la xarxa, d'Espanya contra Catalunya, està a punt d'arribar als límits de la ciberagressió russa a Estònia de l'any 2007, amb l'agreujant que llavors Estònia ja era un estat independent i va poder demanar ajuda internacional per superar-la. En el nostre cas, la independència encara està per fer, i això ens situa en una posició molt precària, que només podrem superar, i superarem, amb l'enginy i la fermesa de la nostra gent. No debades portem 300 anys resistint, i no estem ni de lluny, en un dels moments més crítics.

A veure si ens entenem. Tal i com ho veig jo la cosa va així. Els espanyols volen atacar el punt clau de l'estratègia cap a la Transició Nacional. I quin és aquest punt clau? Naturalment la credibilitat i la confiança del President de la Generalitat, principalment, i del govern, i de la política catalana en general.

És sabut que en els processos de transició política, el rol de la credibilitat i de la confiança que assumeixen els lideratges és clau. Sense un referent, sense una cara que generi seguretat i que sigui referencial, el procés pot néixer coix, o afeblit. I la seva culminació és molt més problemàtica, tot i que no impossible.

En aquest sentit, els resultats electorals darrers, amb la no consecució de la majoria absoluta, ja va ser rebuda pels ecspanyols com una victòria (de la mateixa manera que ara qualsevol equip ecspanyol, i els merengues els primers, celebren els empats a casa amb el Barça com una victòria). 

Aprofitant aquest regal que molts vau fer a Espanya, Madrid va clavar una falca en l'atac al President Mas i a tot aquell que arreplegués pel camí. Estic més que segur que si Mas hagués obtingut una majoria absoluta, res d'això no passaria, i a més el penques d'en Duran i Lleida ja seria història, i no com ara, que va de més fatxenda que mai.

En els darrers dies, l'ofensiva mediàtico-político-judicial no ha fet més que incrementar-se fins a límits increïbles. De debò que l'histerisme ecspanyol s´ha desvetllat molt abans del que jo calculava, la qual cosa demostra que estan molt, però que molt acollonits. Quant més borden, és que més por tenen.

I com ja he dit en altres posts, aquí els serveis d'intel.ligència, bé directament, bé a través dels seus col.laboradors civils, estan treballant a preu fet.

L'objectiu, matxacar la credibilitat i la confiança en el President de la Generalitat i en els seus col.laboradors més estrets. Segons pensen a Madrid, només d'aquesta manera poden tenir una oportunitat d'evitar la Independència de Catalunya, atès que la solució militar no és de rebut en el context internacional. 

Només si el poble català deixa de confiar en els seus dirigents, es podrà desmuntar la Transició Nacional. I per aconseguir-ho, naturalment, tiren de tots els casos de corrupció que saben que hi ha, perquè van ser ells mateixos qui van teixir les teranyines al llarg dels darrers 30 anys, i on els els espavilats s'han quedat enganxats.

Tampoc m'estanyaria que tota l'onada indignada, en tant que qüestionament de la classe política catalana -per cert, s'han manifestat mai davant del despatx de Llanos de Luna?- també anés en la mateixa direcció, inspirada per la mà invisible del CNI.

Però de qui no tinc cap dubte, ni un de sol, és que, atenent al tractament informatiu que està portant a terme el diari El Periódico de Catalunya, en els darrers dies, és que segueixen fil per randa les instruccions dels serveis d'informació i d'intel.ligència. Del CNI, vaja. Un organisme que compta amb centenars d'agents a Catalunya ara mateix, i segurament que també amb molts col.laboradors entusiastes en la societat catalana.

De manera que no no diguis El Periódico, digues CNI. És més curt. I és veritat.

I EL PERIÓDICO... CNI CONNECTION!!!

Però qui es porta la palma avui, i possiblement els propers dies, és el competidor de La Vanguardia. Fixeu-vos quines són les entrades a la Secció de Política del diari El Periódico de Catalunya, que també està que esgarrapa amb el fracàs de l'akelarre eqüestre.

Les entrades de la secció de política són:

Cas ITV -- Cas Crespo -- Cas Urdangarin -- Corrupció PP -- Debat sobiranista - Operació Mercuri

Heu captat la jugada?

La visió que té l'esmentat diari de la política és tot de casos de corrupció i per mig, com un bolet, el debat sobiranista. Naturalment, l'associació entre corrupció i sobiranisme és ben evident, fins i tot diríem, ben pornogràfica.

La gent del Periódico de Catalunya, volen associar, equiparar, igualar, mimetizar, digueu-li com volgueu els casos de corrupció, amb el debat sobiranista, i d'aquesta manera embolica que fa fort.

Naturalment aquest intent no és únic del diari. De fet, tota l'estratègia espanyola tant de cara endins com de cara enfora és la d'assenyalar el caràcter mafiós, corrupte, de la Transició Nacional endegada pel poble català. És una estratègia que deriva directament dels serveis d'intel.ligència espanyols, és a dir, del CNI, i probablement dels diversos think tanks que viuen de les subvencions d'Espanya.

Clar que, ben mirat, també s'assembla a l'estratègia del nazi Joseph Goebbels, de barrejar mentides i veritats, fins a confondre el personal.

El Periódico de Catalunya, continua assumint un paper d'ariet contra la Independència de Catalunya, com ja ho va fer amb aquell impresentable editorial del dia de la Consulta per la Independència a Barcelona, suposo que us en enrecordeu.

El Periódico de Catalunya = CNI, penso que seria la "nostra" resposta a l'associació d'idees que ells practiquen.

De totes maneres, penso que si només a aquestes alçades, els espanyols ja no paren de posar-se histèrics, penso que és un bon senyal.

Perquè la lluita, encara tot just ha començat. I ja guanyem 2-0.