VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA

El passat dia 4 Rcat d'Osona amb la col.laboració de l'heroica i mai prou elogiada Llibreria La Tralla, van organitzar la presentació del llibre Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovènia i Eslovàquia del periodista Martí Anglada. Es tracta d'un llibre de referència, força voluminós i amb una enorme quantitat d'informació, producte d'un intensa vida professional que va començar l'any 1976. Les següents línies combinen una ressenya de l'obra amb algunes de les idees exposades per l'autor en l'esmentat acte.

Els països objecte d'estudi van ser triats en base a una sèrie d'indicadors: la presència de minories lingüístiques rellevants (en 3 dels 4 casos), el de formar part, tots, actualment de la Unió Europea i, tres d'ells, de l'eurozona; el d'haver accedit a la independència de forma relativament pacífica; el de tenir unes dimensions petites, etc.

Segons l'autor, l'interessava estudiar com havia anat el procés d'independència, però fins i tot més destacar quines polítiques s'havien portat a terme en la postindependència. L'objectiu, és clar, és que el lector català tingui unes receptes de com altres pobles han aconseguit la seva Independència, per tal de saber què cal fer i, fins i tot més important encara, què cal no fer. 

Però potser allò més important a deduir de la feina feta per l'autor és saber quin és l'element que els quatre casos comparteixen, malgrat llur heterogeneïtat, i que doncs, probablement, també pot ser d'utilitat per al cas català ara que ens trobem en ple procés de transició nacional.

I en aquest cas, segons l'autor, l'element clau és el paper dels Parlaments. En tots quatre casos, els quatre parlaments van fer el pas decisiu de la proclamació de la independència, de manera que van trencar amb la legalitat fins llavors vigent i van aprovar la supremacia de les lleis nacionals, mentre que les dels estats soviètic, iugoeslau o txecoslovac, van deixar de tenir vigència. En definitiva, en tots els casos es va produir una Declaració d'Independència, que fou de tipus unilateral en 3 dels 4 casos. Únicament en el cas eslovac, hi va haver un acord mutu amb l'altra part, en aquest cas, amb els txecs.

Aquesta lliçó és profundament aclaridora. Tal i com ja des del primer moment ha defensat Reagrupament, cal una majoria parlamentària escollida democràticament, que sigui qui gosi fer el primer pas, sense cap mena de recança. En el nostre cas, és obvi que arribat el moment, la via haurà de ser el de la Declaració Unilateral.

Una segona reflexió molt relacionada amb la primera és la referida al referèndum. Per l'autor del text, el referèndum no és un element clau del procés. De fet, en el cas eslovac, no hi va haver referèndum. Per la seva banda, en els casos estonià i letó, s'aprofità un referèndum convocat per Gorbatxev, a tota la Unió Soviètica, sobre les reformes polítiques que proposava, per donar-li la volta i convertir-lo en una consulta a favor de la Independència. Només en el cas d'Eslovènia hi va haver un referèndum explícit d'autodeterminació, que va resoldre´s amb una amplíssima majoria a favor del sí a la Independència. Segons Anglada, els referèndums són en tot cas un plus, una delicatessen, que legitima el procés democràtic. En aquest sentit, la gran diferència que hi haurà en el cas català respecte els aquí estudiats, és que aquí accedirem a la Independència un cop ja dins de la Unió Europea. I la pertanyença a aquest marc “obliga”, per carregar-nos encara més de raons, a fer-lo.

Finalment, un tercer element que segons Anglada és fonamental són “els amics”. I no els de Facebook, precisament, sinó els aliats que, arribat el moment ens ajudaran a que la ruptura sigui més  suau i en certa mesura ens acomboiï en els primers moments. En els quatre casos estudiats, van jugar un paper molt important les comunitats d'expatriats en estats com Alemanya, els països escandinaus, Àustria, Estats Units, que van moure fitxa davant dels governs corresponents per tal que aquests juguessin a favor, tenint present que aquelles independències van tenir lloc en un context on el vent era favorable: el de la fallida del bloc soviètic i la fi de la guerra freda.

En el cas català, més de vint anys després, és evident que ara el vent que bufa a escala global és el de la crisi econòmica. Quins amics poden estar interessats en la independència de Catalunya en aquest context? Per a Anglada, sembla evident que cal activar l'interès alemany al respecte i a l'hora acaronar i fins i tot amanyagar França (amb llepoleries, es podria suggerir, com el transvasament del Roine, o la consolidació de la SNCF en la xarxa ferroviària catalana, entre d'altres). I això, en cap cas implica obviar altres estats claus com els propis Estats Units, la Xina, Rússia, o fins i tot el Vaticà.

(NOTA: Post publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 24, abril 2013)