LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (7)*

La campanya referendària (Part 1)

L'1 d'octubre començà la campanya referendària. Hi havia, doncs, quatre setmanes intenses per convèncer els indecisos i refermar el vot dels ja convençuts. Les enquestes que des de feia mesos assenyalaven un clar triomf del NO, començaren a assenyalar que el resultat podia variar. En aquest sentit, els sobiranistes calculaven que la campanya els seria clarament favorable. Afirmaven que el 1980, les intencions de vot a l'inici de la campanya eren d'un 20% i que el resultat final fou el doble. Ara, el 1995, començaven amb un suport del 39% i que, en conseqüència, tenien molt més a l'abast de la mà la possibilitat de remuntar i finalment guanyar el referèndum. 

Per la seva banda, els federalistes, encapçalats per Daniel Johnson, no dubtaven del seu triomf. Era tanta la seva confiança inicial que els seus aliats, Jean Chrétien (PLC) i Jean Charest (PCP), no es mobilitzaren durant els primers dies de campanya. Chrétien, a més a més, afirmava taxativament, que fos quin fos el resultat, no tornaria a iniciar negociacions constitucionals per reconèixer el Quebec com a societat diferent. Aquest posicionament tancat va enutjar molt Johnson, ja que el deixava sense arguments davant els sobiranistes. Per a aquests, el referèndum era un pols entre l'statu quo existent des del 1982 i la sobirania del Quebec. La negativa de Chrétien a parlar de la Constitució era, segons els sobiranistes, una demostració que no era possible una tercera via que inclogués un reconeixement del Quebec dins del Canadà com a societat diferent. En definitiva, que la posició dels federalistes era objectivament pitjor a la de 1980, quan Trudeau afirmà que un vot contra la sobirania era un vot per un federalisme renovat, amb reconeixement del Quebec inclòs. Ara, un vot contra la sobirania era un vot per l'statu quo, era, en definitiva, un vot per consolidar la reforma constitucional que el Quebec mai havia reconegut com a legítima.

La reacció contra el posicionament de Chrétien no tan sols fou criticat per Johnson. La immensa majoria dels federalistes quebequesos, incloent-hi la minoria anglòfona, titllaren Chrétien d'irresponsable i d'afavorir el bàndol sobiranista. El comminaven de presentar noves propostes constitucionals i de declarar que si es rebutjava la proposta sobiranista, es reprendrien les negociacions constitucionals. Chrétien, però, continuà mantenint la seva posició immobilista, i la mantindria fins ben avançada la campanya.

Segons la Llei quebequesa de consultacions populars, en el cas d'un referèndum es preveu la creacióde dos comitès, un per cada posicionament (favorable i contrari), als quals s'hi podien adscriure els diputats i altres organitzacions.

El Comitè del Sí estava integrat per tres formacions: el Partit Quebequès, el Bloc Quebequès i Acció Democràtica del Quebec. Els seus liders respectius, Jacques Parizeau, Lucien Bouchard i Mario Dumont, constituïen els caps visibles del Comitè. Aquest, però, també comptà amb la participació dels anomenats Partenaires pour la Souverainété, un conjunt d'organitzacions politicosocials que col·laboraven en la campanya i mobilitzaven molts sectors socials. Entre els més importants d'aquests partenaires destaquem les tres centrals sindicals (CSN, CEQ, FTQ), el Moviment d'Estudiants per la Sobirania, la Unió dels Artistes (UDA) i organitzacions patriòtiques com el Moviment Nacional de les Quebequeses i els Quebequesos o la històrica Societat Sant Joan Baptista de Montréal. En definitiva, el Comitè del Sí fonamentà la seva actuació no sols a través de la xarxa dels partits que en formaven part, sinó també a través de diverses organitzacions sectorials molt arrelades en la societat quebequesa, que li permeteren portar a terme una gran mobilització en el moment del referèndum.

Per la seva banda, el Comitè del No, format pel Partit Liberal del Quebec, el Partit Liberal del Canadà i el Partit Conservador del Canadà, tenia com a figures principals Daniel Johnsons, Lucienne Robillard i Jean Charest. Robillard era ministra del govern federal, i inicialment fou l'encarregada per Jean Chrétien de ser la representant del PLC al Comitè. En els darrers dies de la campanya, fou desplaçada pel mateix Chrétien, quan aquest canvià de comportament i prengué una actitud més participativa. El partidaris del NO comptaven també amb diverses organitzacions socials que els donaven suport, particularment la patronal quebequesa, el Consell del Patronat del Quebec (CPQ), tradicionalment arrenglerat amb les tesis federalistes. També el Partit Igualtat donava suport al NO, si bé el seu protagonisme fou més aviat escàs. Per contra, sí que tingueren un paper rellevant les organitzacions defensores del bilingüisme, com Aliança Quebec i les entitats que aplegaren les comunitats al·lòfones (sobretot les jueves, italianes i gregues). Fora del Comitè, però amb un gran poder d'influència, cal esmentar el diari anglòfon de Montreal, Thee Gazzette, de lluny el mitjà més identificat amb un dels dos bàndols.

L'anàlisi de la correlació de forces, però, no seria completa si no tinguéssim en compte que fora del Quebec, a la resta del Canadà, també es participà activament en la campanya. Per una banda, diversos primers ministres provincials anglòfons deixaren ben clar que mai no acceptarien negociar amb un Quebec sobirà. En aquest sentit, premiers com Clyde Wells (Terranova), Roy Romanow (Saskatchewan) o Frank McKenna (Nou Brunswick), veterans de les crisis de Meech i Charlottetown, destacaren per llurs posicionaments irreductibles. Àdhuc McKenna intentà treure profit de la conjuntura i, atès que la seva província és fronterera amb el Quebec, arribà a oferir condicions especials a aquelles empreses que optessin per marxar d'un Quebec sobirà. Les crítiques li caigueren, no cal dir-ho, de totes bandes. Altres premiers, com els ultraconservadors Ralph Klein (Alberta) o Mike Harris (Ontàrio), no s'estaren també de fer declaracions contra la sobirania, però sobretot contra Chrétien, pel fet de no impedir-ne l'avançament en les enquestes que regularment es publicaven. Aquest posicionament també fou defensat pel Partit de la Reforma, de Preston Manning. Per la seva banda, els mitjans de comunicació anglòfons de la resta del Canadà, no es quedaren pas curts. Particularment el prestigiós The Globe and Mail, de Toronto, el Toronto Star o l'Ottawa Citizen, foren tal vegada els que més directament s'implicaren en la campanya. Àdhuc la premsa anglòfona internacional, sobretot la financera, com el Financial Times, no amagava la seva preferència pels federalistes. També l'empresariat del Canadà anglès participà activament, contra la sobirania tal i com analitzarem més endavant. Finalment, el mateix govern federal no s'estigué d'intervenir en la campanya. A banda de Lucienne Robillard, un altre ministre, el d'Economia i Finances, Paul Martin, tingué una participació destacada i, val a dir-ho, gens afortunada, en la campanya. Les seves declaracions que un Quebec sobirà posaria en perill un milió de llocs de treball, més que ajudar perjudicaren la causa federalista, ja que eren clarament exagerades, fins i tot ridícules.

* (NOTA: Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.178-183. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (6)*

La proposta definitiva i les seves implicacions

El 7 de setembre, finalment, el primer ministre del Quebec Jacques Parizeau, feia públic el Projecte de Llei sobre el Futur del Quebec. Aquest document legislatiu estava compost d'u Preàmbul, un total de 27 articles i un Annex. En el preàmbul hi havia la Declaració de Sobirania, mentre que en l'annex es reproduïa íntegrament l'acord del 12 de juny al qual ens acabem de referir. De bel antuvi, el que més sobtava era el canvi de nom que havia sofert la proposta. Ara en el títol no es feia cap menció a la Sobirania, ans es parlava del futur del Quebec. Aquest fet ja donà peu a les crítiques per part dels federalistes, els quals el consideraven una estratègia del govern i els seus aliats per moderar el seu missatge, Per altra banda, el Projecte no seria debatut a l'Assemblea Nacional fins després de la celebració del referèndum i, òbviament, sempre que hagués guanyat el Sí. Per contra, el que donaria lloc a un debat parlamentari seria la pregunta referendària, de la qual ja ens ocupem més endavant.

Sintèticament, podem dir que el Projecte de llei seguia fil per randa allò que s'havia signat el 12 de juny. En conseqüència, afirmava que, en cas que el Sí guanyés en el referèndum, l'Assemblea Nacional estava autoritzada a proclamar la sobirania del Quebec. Amb tot, abans que es pogués portar a terme aquesta proclamació, s'havia de fer una oferta formal d'associació al Canadà. Les negociacions derivades d'aquesta oferta no es podien allargar més enllà d'un any (concretament fins al 30 d'octubre del 1996), si bé la pròpia Assemblea Nacional podia modificar aquest termini. En tot cas, si l'evolució de les negociacions fos poc positiva, s'autoritzava l'Assemblea Nacional a proclamar la sobirania fins i tot abans que aquelles finalitzessin. Abans, però, de prendre una decisió d'aquest tipus, caldria escoltar l'opinió del Comitè d'Orientació i Vigilància, el qual estaria format per personalitats eminents.

Alguns dels aspectes que també diferenciaven el Projecte de l'Avantprojecte eren els que feien referència als funcionaris i als treballadors federals i a la possibilitat d'adoptar una Constitució transitòria fins que la nova Constitució del Quebec fos redactada i sotmesa a referèndum. Respecte al primer punt, la seva inclusió fou motivada també per la preocupació existent en determinades regions amb una important presència de funcionaris i treballadors del govern federal, com lÓutaouais o Montreal. Per tal que l'accessió a la sobirania no fos vista per aquests sectors com una amença, s'incloïa en el Projecte la possibilitat que el govern quebequés els absorbís, és a dir, que passessin a ser funcionaris del Quebec sobirà. En la mateixa línia, el Projecte preveia que la seu de les institucions comunes de l'Associació tendís a ser l'Outaouais. Paradoxalment, aquestes mesures tindran unes conseqüències ne-fastes en el moment del referèndim, tal i com veurem més endavant.

Respecte a la inclusió d'una Constitució transitòria, aquesta era deguda al fet d'evitar el risc  d'un buit de poder entre la declaració de sobirania i l'aprovació de la Constitució del Quebec sobirà. Val a dir que aquest darrer text seria elaborat per una Comissió constituent composta per un nombre igual d'homes i de dones. El Projecte de Constitució es lliuraria a l'Assemblea Nacional, la qual l'aprovaria en la seva versió final. Aquesta versió se sotmetria a referèndum i només entraria en vigor si s'aprovava.

Quant a la declaració de sobirania, era un text que es podia qualificar d'èpic on es feia un recordatori de la lluita històrica que havia menat el poble quebequès per la seva supervivència, en unes condicions fisicoambientals i polítiques molt adverses. Però no tot era retòrica. Hi havia, per exemple, una clara delimitació de la unitat territorial -una advertència claríssima a aquells que defensaven que un Quebec sobirà cedís en contrapartida una part més o menys important del territori actual. Tampoc no tot era història. Tot i que s'afirmava que el Quebec era un país de llengua francesa, s'hi reconeixia la presència i els drets de la minoria anglòfona i de les comunitats al·lòfones i els drets constitucionals dels pobles autòctons. Finalment, també s'hi trobaven referències a mantenir lligams estrets amb el poble canadenc, els Estats Units, França, i amb la resta de països americans i de la francofonia.

L'altra qüestió clau coneguda a principis de setembre fou la pregunta referendària. Ja hem assenyalat que la proposta inicial inclosa en l'avantprojecte rebria moltes crítiques pel fet de ser massa tancada. Semblava en aquest sentit que, respecte a la del 1980, s'havia anat a l'altre extrem. Finalment, doncs, s'optà pel camí del mig. Se'n trià una que responia a la necessitat de ser una "question gagnante" en paraules del propi Lucien Bouchard. En concret el seu enunciat era el següent:

"Accepteu que el Quebec esdevingui sobirà després d'haver ofert formalment al Canadà una nova associació econòmica i política dins el marc del Projecte de Llei sobre el Futur del Quebec i de l'acord signat el 12 de juny de 1995?"

És evident que no era una pregunta pensada per als convençuts d'un i altre bàndol, sinó sobretot per als indecisos. Per a aquell sector de la societat quebequesa que es declarava nacionalista però que temia les conseqüències de l'accessió a la sobirania, sobretot pel que feia al manteniment de l'espai econòmic canadenc. També s'intentava amb la pregunta traspassar la responsabilitat de l'èxit o el fracàs de l'oferta al Canadà.

La recepció que tingué la pregunta fou diversa. Des del bàndol federalista fou objecte de durs atacs, ja que es considerava que es pretenia amagar la realitat. És a dir, que l'accessió a la sobirania era sinònim de separació i de destrucció de tots els lligams amb el Canadà. Els federalistes afegiren que era una qüestió massa complexa. Els sobiranistes replicaren contundentment que, comparada amb el referèndum sobre l'Acord de Charlottetown -al qual els federals havien donat suport-, era molt més senzilla.

Però també rebé crítiques des del mateix bàndol sobiranista, sobretot d'elements que la consideraven massa moderada, cosa que podria induir a la no participació de determinats segments del moviment sobiranista. Destacats sociòlegs i d'altres acadèmics incidiren en aquest fet, la qual cosa creà certes tensions en l'interior del sobiranisme. Amb tot, es pot dir que la pregunta no queia en els errors de la del 1980, massa complexa, llarga i feixuga, ni en els de la de l'Avantprojecte del 1994, massa directa i tancada.

Finalment, el darrer enigma que calia desvetllar era la data. Després d'haver corregut insistents rumors a principis d'any, en el sentit que el referèndum havia de tenir lloc el mes de juny, es veié clar que no se celebraria fins a la tardor o àdhuc l'hivern del 1995. Enfront de les pressions per aplaçar-lo encara més, provinents fins i tot del mateix Mario Dumont, Parizeau mantingué fermament el compromís de convocar-lo duran l'any en curs. No debades, el risc d'un aplaçament repetit, tal i com havia succeït amb el del 1980, per tal de cercar una millor conjuntura política, no volia ser assumit per Parizeau, ja que considerava que seria donar armes als contraris de la sobirania. Fidel, doncs, a la seva paraula, Parizeau acabà fixant la data del referèndum: el 30 d'octubre de 1995. Tot, doncs, semblava llest per a l'inici de la campanya referendària.

* (NOTA: Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.174-178. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (5)*

L'acord del 12 de juny de 1995

Entre els mesos d'abril i juny es produeix un canvi d'orientació en la posició referendària sostinguda pel govern quebequès. El retorn a la primera línia de l'actuació política de Lucien Bouchard, superada la seva terrible malaltia, de seguida es notarà, i serà un precedent del protagonisme que aquest polític tindrà durant els mesos immediats. Davant d'unes enquestes que si bé registraven que tot i que el Sí anava guanyant més partidaris, encara es trobava lluny de superar el No, Bouchard es declarà partidari de modificar la pregunta referendària per tal d'aconseguir un consens més ampli a l'entorn del Sí. En aquest sentit, comptava amb el suport de Mario Dumont. Per altra banda, el report de la Comissió Nacional sobre el Futur del Quebec també assenyalava que calia que la proposta governamental fos más àmplia i no tant taxativa com figurava a l'Avantprojecte. D'aquesta manera, es proposava que es reforcés la idea que la sobirania del Quebec no significava el trencament econòmic amb el Canadà. En altres paraules, els principals aliats del PQ es mostraven partidaris d'emfasitzar que la sobirania podia ser perfectament compatible amb l'associació econòmica i que, fins i tot, seria el mateix Quebec sobirà qui oferiria negociar la creació d'institucions econòmiques i polítiques comunes amb el Canadà. L'acceptació per part del Primer Ministre Jacques Parizeau i del seu partit d'aquest posicionament, malgrat l'escepticisme que sempre havia manifestat al respecte al fet de vincular la sobirania política a l'associació econòmica, significà la definitiva materialització del que seria conegut a partir de llavors com el Bloc del Sí. 

Parizeau, Bouchard i Dumont

El 12 de juny, els tres partits (PQ, BQ i ADQ) signaren un acord de consens per tal de mantenir una posició conjunta respecte al referèndum. Aquesta posició es caracteritzava per oferir al Canadà, en cas que guanyés el Sí, un projecte comú d'unió política i econòmica, que tindria la forma de tractat (és a dir, que el signarien dos Estats iguals) i que inclouria qüestions com la ciutadania, i diverses institucions comunes (un Consell, una Assemblea Parlamentària i un Tribunal). Amb tot, l'acord també deixava ben clar que, en cas que les negociacions per arribar a aquest projecte comú no avancessin, l'Assemblea Nacional podria declarar la sobirania del Quebec. Per tal d'evitar una actuació unilateral immediata de la majoria parlamentària, però, es preveia la constitució d'un Comitè d'Orientació i Vigilància de les Negociacions, format per personalitats independents, el qual, entre altres tasques, havia d'informar a la població de l'evolució i el procés de les negociacions.

En definitiva, podem afirmar que l'acord del 12 de juny era el producte d'un consens entre el PQ, d'una banda, i el BQ i ADQ, de l'altra, El primer aconseguia que no se subordinés totalment la sobirania política a la consecució d'un acord d'associació econòmica amb el Canadà. Els segons, per la seva banda, obtenien la possibilitat d'arribar a un acord d'unió política i econòmica amb el Canadà, mitjançant la creació d'institucions comunes. Una unió, recordem-ho, que prendria la forma de tractat, és a dir, que implicaria dos Estats iguals en drets i deures, Canadà i Quebec,

El bloc de partits que lluitarien pel Sí en la campanya referendària, doncs, comptava amb el suport de 54 dels 75 diputats federals del Quebec i de 78 dels 125 diputast de l'Assemblea Nacional del Quebec. El PQ i ADQ plegats havien obtingut el 51,16% del vot popular en les eleccions del 1994.

Per la seva banda, els partits que es posicionaven en contra de la proposta governamental (PLQ, PLC i PCP) comptaven amb un nombre considerablement inferior de diputats (20 federals i 47 provincials). Amb tot, ja veurem que això no serà cap obstacle, ja que comptaran amb importants ajuts tant a l'interior del Quebec com de l'exterior.

* (NOTA: Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.172-174. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (3)*

L'avantprojecte de llei sobre la sobirania del Quebec

Durant la tardor de 1994, els estrategues sobiranistes es dedicaren plenament a la redacció de l'avantprojecte de llei sobre la sobirania del Quebec. Per fer-ho, disposaven d'una enorme quantitat de material. d'informes i de memòries elaborats en els darrers temps, sobretot en el marc de les ja esmentades Comissió Bélanger-Campeau (1990-91) i la Comissió d'Estudi sobre les Qüestions relacionades a l'accessió del Quebec a la sobirania (1991-92), l'anàlisi detallada de les quals ens ocuparia tot un llibre. Només a la Comissió Bélanger-Campeau es presentaren un total de 607 memòries per part d'organismes públics i socials i també d'individus i es consultaren dotzenes d'especialistes en diverses disciplines -politòlegs, juristes, economistes, sociòlegs, demògrafs, geògrafs, etc. Entre les qüestions que més s'estudiaren podem esmentar el procés jurídicolegal d'accessió a la sobirania, sobretot des de la perspectiva del dret públic internacional i del dret constitucional canadenc, el problema de la successió d'estats, la integritat de les fronteres quebequeses, el reconeixement internacional, els drets de les minories a l'interior del Quebec sobirà, el repartiment del deute i dels actius, les relacions amb els autòctons del Quebec, la redacció d'una nova Constitució, etc.

Lucien Bouchard

Finalment, el 6 de desembre, Jacques Parizeau presentà davant l'Assemblea Nacional l'avantprojecte de Llei sobre la Sobirania del Quebec. Aquest text constava d'un preàmbul -una Declaració de Sobirania-, el redactat del qual es deixava per més endavant, un cop s'hagués produït la consulta popular i s'haguessin rebut suggeriments per part dels ciutadans i les ciutadanes. Quant a l'articulat, contenia 17 articles distribuïts en diverses seccions, les quals tractaven de la sobirania, l'associació econòmica, la nova Constitució, el territori, la ciutadania, la moneda, els tractats, les aliances internacionals, la continuïtat de les lleis, el repartiment dels actius i el deute i l'entrada en vigor. Sintèticament, podem dir que pel que feia a l'associació econòmica, el text només preveia l'autorització al govern per part de l'Assemblea Nacional, per tal de concloure un acord sobre el manteniment de l'associació econòmica entre el Quebec i el Canadà, però en cap cas, aquesta possibilitat era una condició indispensable per tal de declarar la sobirania. També s'hi incloïa la integritat territorial del Quebec. Tal vegada, però, el darrer article mereix un comentari particular. En aquest article s'especificava que la Llei en qüestió seria sotmesa a consultació popular i que només podria entrar en vigor si una majoria d'electors, en un referèndum tingut segons s'especifica en la Llei (quebequesa) de consultació popular, es pronunciessin a favor de la pregunta següent:

• Esteu a favor de la Llei aprovada per l'Assemblea Nacional que declara la sobirania del Quebec?

La presentació d'aquest avantprojecte a l'Assemblea Nacional donà lloc a un tens debat entre Parizeau i el cap de l'Oposició, Daniel Johnson, el qual ja anuncià que el seu partit no participaria en el procés de consultació popular que havia de tenir lloc a partir del febrer de 1995. Els liberals no s'estaren d'afirmar que el procediment escollit pel govern no era més que una vasta operació de propaganda i que, en conseqüència, més que perdre el temps en participar en la consultació popular, esmerçarien tots els seus esforçosa derrotar la proposta del govern durant la campanya referendària. Els sondatges que fins llavors es coneixien, en aquest sentit, assenyalaven que el NO guanyava de forma clara, ja que la sobirania només aconseguia recollir el 39% dels vots. Per això, els liberals no tenien cap incentiu per participar-hi.

Aquesta actitud gens col·laboradora de l'oposició oficial no ajudava precisament a consolidar la legitimitat  del procés. L'única manera de contrarestar el boicot liberal era comptar amb la participació del tercer partit present a l'Assemblea Nacional, és a dir, l'Acció Democràtica del Quebec (ADQ). Tot i tenir un sol diputat, la conjuntura reforçava el seu paper dins l'escena política quebequesa. Així, si el govern aconseguia que l'ADQ participés en la consultació, el procés d'accessió a la sobirania ja no seria vist exclusivament com un projecte de partit, sinó com un projecte plural i de retruc, s'aïllaria el Partit Liberal del Quebec (PLQ). El líder i únic diputat d'ADQ, Mario Dumont, conscient del paper clau de la seva formació, posà determinades condicions, les quals en ser acceptades per Parizeau, suposaven que l'ADQ participaria en el procés de consultació. Entre les condicions, n'hi ha una que cal subratllar. Per a ADQ, no es podia tancar la possibilitat de presentar altres opcions de futur polític pel Quebec. En conseqüència, en el procés de consultació sobre l'avantprojecte, hi era lícita la consultació d'altres alternatives que emfasitzessin el manteniment d'una associació econòmica (partneariat) amb el Canadà.

Mario Dumont

Amb qui no hi hagué tants problemes per arribar a un acord de col·laboració, no solament de cara al projecte de consultació popular, sinó ja directament respecte el referèndum, fou amb el Bloc Quebequès (BQ). Així, a finals de desembre del 1994, ambdues organitzacions acordaren treballar plegades, formant el que seria conegut popularament com a Team-Quebec.

Val a dir que els dos darrers mesos del 1994, foren difícils per a BQ. A principis de novembre, el seu líder Lucien Bouchard, pati una malaltia greu que obligà l'amputació d'una cama, cosa que estigué a punt de costar-li la vida. Aquesta desgràcia l'obligà a retirar-se de la vida política, i no hi retornà fins al mes de març següent. Si Bouchard no hagués vençut la malaltia, el BQ no sols hauria perdut el seu líder, sinó que tant el moviment sobiranista com el Quebec en el seu conjunt haurien perdut un polític a l'alça, com es demostrarà mesos després.

*Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.166-169. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.