LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (6)*

La proposta definitiva i les seves implicacions

El 7 de setembre, finalment, el primer ministre del Quebec Jacques Parizeau, feia públic el Projecte de Llei sobre el Futur del Quebec. Aquest document legislatiu estava compost d'u Preàmbul, un total de 27 articles i un Annex. En el preàmbul hi havia la Declaració de Sobirania, mentre que en l'annex es reproduïa íntegrament l'acord del 12 de juny al qual ens acabem de referir. De bel antuvi, el que més sobtava era el canvi de nom que havia sofert la proposta. Ara en el títol no es feia cap menció a la Sobirania, ans es parlava del futur del Quebec. Aquest fet ja donà peu a les crítiques per part dels federalistes, els quals el consideraven una estratègia del govern i els seus aliats per moderar el seu missatge, Per altra banda, el Projecte no seria debatut a l'Assemblea Nacional fins després de la celebració del referèndum i, òbviament, sempre que hagués guanyat el Sí. Per contra, el que donaria lloc a un debat parlamentari seria la pregunta referendària, de la qual ja ens ocupem més endavant.

Sintèticament, podem dir que el Projecte de llei seguia fil per randa allò que s'havia signat el 12 de juny. En conseqüència, afirmava que, en cas que el Sí guanyés en el referèndum, l'Assemblea Nacional estava autoritzada a proclamar la sobirania del Quebec. Amb tot, abans que es pogués portar a terme aquesta proclamació, s'havia de fer una oferta formal d'associació al Canadà. Les negociacions derivades d'aquesta oferta no es podien allargar més enllà d'un any (concretament fins al 30 d'octubre del 1996), si bé la pròpia Assemblea Nacional podia modificar aquest termini. En tot cas, si l'evolució de les negociacions fos poc positiva, s'autoritzava l'Assemblea Nacional a proclamar la sobirania fins i tot abans que aquelles finalitzessin. Abans, però, de prendre una decisió d'aquest tipus, caldria escoltar l'opinió del Comitè d'Orientació i Vigilància, el qual estaria format per personalitats eminents.

Alguns dels aspectes que també diferenciaven el Projecte de l'Avantprojecte eren els que feien referència als funcionaris i als treballadors federals i a la possibilitat d'adoptar una Constitució transitòria fins que la nova Constitució del Quebec fos redactada i sotmesa a referèndum. Respecte al primer punt, la seva inclusió fou motivada també per la preocupació existent en determinades regions amb una important presència de funcionaris i treballadors del govern federal, com lÓutaouais o Montreal. Per tal que l'accessió a la sobirania no fos vista per aquests sectors com una amença, s'incloïa en el Projecte la possibilitat que el govern quebequés els absorbís, és a dir, que passessin a ser funcionaris del Quebec sobirà. En la mateixa línia, el Projecte preveia que la seu de les institucions comunes de l'Associació tendís a ser l'Outaouais. Paradoxalment, aquestes mesures tindran unes conseqüències ne-fastes en el moment del referèndim, tal i com veurem més endavant.

Respecte a la inclusió d'una Constitució transitòria, aquesta era deguda al fet d'evitar el risc  d'un buit de poder entre la declaració de sobirania i l'aprovació de la Constitució del Quebec sobirà. Val a dir que aquest darrer text seria elaborat per una Comissió constituent composta per un nombre igual d'homes i de dones. El Projecte de Constitució es lliuraria a l'Assemblea Nacional, la qual l'aprovaria en la seva versió final. Aquesta versió se sotmetria a referèndum i només entraria en vigor si s'aprovava.

Quant a la declaració de sobirania, era un text que es podia qualificar d'èpic on es feia un recordatori de la lluita històrica que havia menat el poble quebequès per la seva supervivència, en unes condicions fisicoambientals i polítiques molt adverses. Però no tot era retòrica. Hi havia, per exemple, una clara delimitació de la unitat territorial -una advertència claríssima a aquells que defensaven que un Quebec sobirà cedís en contrapartida una part més o menys important del territori actual. Tampoc no tot era història. Tot i que s'afirmava que el Quebec era un país de llengua francesa, s'hi reconeixia la presència i els drets de la minoria anglòfona i de les comunitats al·lòfones i els drets constitucionals dels pobles autòctons. Finalment, també s'hi trobaven referències a mantenir lligams estrets amb el poble canadenc, els Estats Units, França, i amb la resta de països americans i de la francofonia.

L'altra qüestió clau coneguda a principis de setembre fou la pregunta referendària. Ja hem assenyalat que la proposta inicial inclosa en l'avantprojecte rebria moltes crítiques pel fet de ser massa tancada. Semblava en aquest sentit que, respecte a la del 1980, s'havia anat a l'altre extrem. Finalment, doncs, s'optà pel camí del mig. Se'n trià una que responia a la necessitat de ser una "question gagnante" en paraules del propi Lucien Bouchard. En concret el seu enunciat era el següent:

"Accepteu que el Quebec esdevingui sobirà després d'haver ofert formalment al Canadà una nova associació econòmica i política dins el marc del Projecte de Llei sobre el Futur del Quebec i de l'acord signat el 12 de juny de 1995?"

És evident que no era una pregunta pensada per als convençuts d'un i altre bàndol, sinó sobretot per als indecisos. Per a aquell sector de la societat quebequesa que es declarava nacionalista però que temia les conseqüències de l'accessió a la sobirania, sobretot pel que feia al manteniment de l'espai econòmic canadenc. També s'intentava amb la pregunta traspassar la responsabilitat de l'èxit o el fracàs de l'oferta al Canadà.

La recepció que tingué la pregunta fou diversa. Des del bàndol federalista fou objecte de durs atacs, ja que es considerava que es pretenia amagar la realitat. És a dir, que l'accessió a la sobirania era sinònim de separació i de destrucció de tots els lligams amb el Canadà. Els federalistes afegiren que era una qüestió massa complexa. Els sobiranistes replicaren contundentment que, comparada amb el referèndum sobre l'Acord de Charlottetown -al qual els federals havien donat suport-, era molt més senzilla.

Però també rebé crítiques des del mateix bàndol sobiranista, sobretot d'elements que la consideraven massa moderada, cosa que podria induir a la no participació de determinats segments del moviment sobiranista. Destacats sociòlegs i d'altres acadèmics incidiren en aquest fet, la qual cosa creà certes tensions en l'interior del sobiranisme. Amb tot, es pot dir que la pregunta no queia en els errors de la del 1980, massa complexa, llarga i feixuga, ni en els de la de l'Avantprojecte del 1994, massa directa i tancada.

Finalment, el darrer enigma que calia desvetllar era la data. Després d'haver corregut insistents rumors a principis d'any, en el sentit que el referèndum havia de tenir lloc el mes de juny, es veié clar que no se celebraria fins a la tardor o àdhuc l'hivern del 1995. Enfront de les pressions per aplaçar-lo encara més, provinents fins i tot del mateix Mario Dumont, Parizeau mantingué fermament el compromís de convocar-lo duran l'any en curs. No debades, el risc d'un aplaçament repetit, tal i com havia succeït amb el del 1980, per tal de cercar una millor conjuntura política, no volia ser assumit per Parizeau, ja que considerava que seria donar armes als contraris de la sobirania. Fidel, doncs, a la seva paraula, Parizeau acabà fixant la data del referèndum: el 30 d'octubre de 1995. Tot, doncs, semblava llest per a l'inici de la campanya referendària.

* (NOTA: Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.174-178. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)