LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (8)*

La campanya referendària (2a part)

Quant al desenvolupament de la campanya, val a dir que conegué diverses alternatives. Així, la primera setmana, els federalistes arrencaren amb força, sobretot gràcies a un aparell propagamdístic molt superior que inundà els carrers de cartells i tanques publicitàries. Durant aquests primers dies, els sobiranistes semblaven no reaccionar i es començà a témer una ensopegada històrica. L'única iniciativa que es portà a terme fou la promoció de diversos estudis, encarregats pel Secretariat de la Reestructuració, sobre l'impacte de la sobirania en diversos àmbits socioeconòmics. Això no obstant, la filtració que algun d'aquests estudis, efectuats per professionals independents, havia estat maquillat o àdhuc amagat perquè no afavoria les tesis governamentals, provocà un escàndol i perjudicà molts els partidaris del SÍ.

El 9 d'octubre, però, s'esdevingué un fet de gran transcendència. Parizeau nomenà Bouchard negociador en cap del Quebec en les converses que haurien d'iniciar-se posteriorment a un resultat positiu del referèndum. Aquesta decisió marcà una fita en la campanya, fins llavors més aviat grisa, dels sobiranistes. Implicava que Bouchard passava a liderar de fet el Bloc del Sí, que continuava presidint de fet per Parizeau. El primer es consolidà com un orador molt més ben dotat que el segon, i a mesura que passaren els dies, la veu cantant del sobiranisme passà del primer ministre al cap de l'oposició oficial en la Cambra dels Comuns d'Ottawa. 

Historia / Dans les coulisses du référendum de 1995 (extrait) from Corus Média on Vimeo.

Bouchard canvià el discurs del SÍ. Arraconà els estudis socioeconòmics i els arguments tecnocràtics i focalitzà el seu discurs en els sentiments, en el rebuig constant del Canadà anglès al reconeixement del Quebec com a poble o societat diferent, a la traïció del 1981, al record de Lévesque. Però també en l'orgull de ser quebequesos (la fierté, concepte emprat per tots els líders polítics d'un i d'altre bàndol), d'haver mantingut una cultura genuïna en un entorn advers, de la lluita per la supervivència al llarg dels segles, en definitiva, de les enormes possibilitats que s'obrien amb l'accessió a la sobirania, alhora que es garantia el manteniment de l'espai econòmic comú, ja que la negativa del Canadà a accedir-hi aniria en contra dels seus propis interessos.

L'impacte Bouchard, però, estigué a punt de fracassar quan en un míting celebrat el 15 d'octubre assenyalà que els quebequesos era una de les races blanques que tenia l'índex de natalitat més baix. L'escàndol fou important. Se'l titllà de racista.i de masclista. Els mitjans anglòfons, tant del Quebec com de la resta del Canadà i àdhuc de l'estranger, intentaren treure profit d'aquesta relliscada. Els aclariments que féu ràpidament apaivagaren, en gran manera, la cridòria. Pocs dies després, ja ningú no en parlava.

Aquest contratemps retardà tal vegada uns dies la remuntada espectacular de les intencions de vot favorables al SÍ. Després de 3 setmanes de campanya, el SÍ semblava haver recuperat terreny. Fou, però, a partir de la quarta setmana, aproximadament cap al 20 d'octubre, que les enquestes assenyalaven ja un considerable avantatge del SÍ respecte del NO quant al vot decidit, si bé el vot indecí continuava sent important. El capgirament era una realitat. El SÍ treia entre dos (18 octubre) i sis punts (25 octubre) al NO. L'alarma sonà en el bàndol federal. Johnson titllà Bouchard de magicien, car prometia impossibiles. La premsa anglòfona titllava el líder del BQ de Saint Lucien, i no s'estava de difondre a tort i a dret fotografies d'uns seguidors sobiranistes besant-li la mà i se l'arribà a comparar amb Luc Jouret, líder de la secta de l'Orde Sola, llavors famosa pels suïcidis i assassinats col·lectius que s'havien produït al Quebec i a Suïssa alguns mesos abans.

El 23 d'octubre, el dòlar canadenc registra la major crisi dels darrers 3 anys, i la premsa anglòfona emfasitza una suposada retirada de capitals de determinats bancs del Quebec i l'increment de les cues per obtenir el passaport canadenc. Pierre Paradis, membre destacat del Partit Liberal del Quebec, afirma que el NO tindrà molt difícil la victòria si no compta amb l'ajut de fora de la província.

No és fins aquest precís moment -inici de la darrera setmana de campanya- que Chrétien decideix canviar d'estratègia. Les pressions provinents tant del Canadà anglès com del mateix Quebec i la realitat de les enquestes, el mouen a participar directament en la campanya. En gran manera, l'audiència aconseguida per Bouchard, l'obliga a intervenir i sobretot a variar el seu radical immobilisme constitucional. Àdhuc comença a manifestar que és possible que, en cas que guanyi el NO, es podria estudiar un reconeixement del Quebec com a societat diferent. Chrétien, igual que Bouchard amb Parizeau, comença a fer ombra a Johnson. 

El 24 d'octubre, Charest, Chrétien i Johnson participen en un mítinga la ciutat de Verdun, prop de Montréal. El 25 d'octubre, adreça un dramàtic missatge a la nació per televisió, utilitzant únicament la llengua francesa -fet extremament rar en ell. Aquest discurs és seguit per un del mateix Bouchard en qualitat de Cap de l'Oposició Oficial. El mateix dia, els indis Cree del Quebec celebren un referèndum particular, en el qual, el 96,3% es pronuncia en contra de la sobirania del Quebec. El 26 són els innuit qui es pronuncien en el mateix sentit. El 27 d'octubre té lloc a Montréal una concentració de milers de persones (entre 35.000 i 150.000), moltes de les quals provenen de la resta del Canadà i que han viatjat al Quebec gràcies a descomptes  en el bitllet de fins al 90% per gentilesa de les companyies privades d'avió, de tren o d'autobusos. El fet indigna gran part dels quebequesos, i Bouchard titlla aquest fet d'una actuació que viola descaradament la Llei quebequesa de les consultes populars, ja que el cost del trasllat no ha estat comptabilitzat com a despesa del Comitè del NO. Malgrat la consigna de no acostar-se a la concentració pro-federalista, alguns partidaris del SÍ es manifesten i es produeixen discussions, però sense que arribi a haver-hi enfrontaments físics. A la resta del Canadà també es produeixen diverses manifestacions favorables al manteniment del Quebec dins del Canadà. Els participants porten pancartes que diuen I love you Quebec/ Je t'aime Quebec. Diversos polítics del Canadà anglès fan declaracions públiques favorables al reconeixement constitucional del Quebec com a societat diferent. Fins i tot, en la seva edició del dia, el president i editor del diari anglòfon de Montréal, The Gazzette, Michael Goldbloom, publicà per primera vegada en 217 anys -el diari es fundà el 1778- i en la portada una carta oberta en francès adreçada als seus lectors. Aquest fet singular demostra que els federalistes tenen la por al cos.

El dia següent (28), però, tornen a somriure. Tots els mitjans de comunicació anglòfons i àdhuc algun francòfons profederalista no s'estan de qualificar la jornada anterior d'històrica i de demostració que realment el Canadà anglès vol canvis profunds en el sistema polític per tal d'acomodar-hi el Quebec. A més a més, el darrer sondatge mostra una situació d'empat (50%-50%) entre els dos bàndols. L'eufòria és tan alta que els dies 29 i 30 es difon la notícia que determinades companyies telefòniques del Canadà anglès ofereixen conferències a preu reduït per tal que els canadencs d'arreu del país truquin al Quebec per convèncer els electors quebequesos de votar pel NO. Aquesta notícia motiva un rebuig generalitzat al Quebec i finalment les parts proposants de la iniciativa acaben desdient-se'n. Amb tot, l'objectiu ja ha estat aconseguit. El Canadà anglès, violant clarament la legislació quebequesa, ha intervingut descaradament en la campanya a favor dels federalistes quebequesos. Molt sobiranistes, sobretot els que ja han viscut el referèndum de 1980, conclouen que novament el Canadà ha violat la legalitat. Amb tot, encara no hi ha res decidit. Caldrà esperar el resultat de les votacions. Caldrà esperar el 30 d'octubre.

 *(NOTA: Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.183-187. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (7)*

La campanya referendària (Part 1)

L'1 d'octubre començà la campanya referendària. Hi havia, doncs, quatre setmanes intenses per convèncer els indecisos i refermar el vot dels ja convençuts. Les enquestes que des de feia mesos assenyalaven un clar triomf del NO, començaren a assenyalar que el resultat podia variar. En aquest sentit, els sobiranistes calculaven que la campanya els seria clarament favorable. Afirmaven que el 1980, les intencions de vot a l'inici de la campanya eren d'un 20% i que el resultat final fou el doble. Ara, el 1995, començaven amb un suport del 39% i que, en conseqüència, tenien molt més a l'abast de la mà la possibilitat de remuntar i finalment guanyar el referèndum. 

Per la seva banda, els federalistes, encapçalats per Daniel Johnson, no dubtaven del seu triomf. Era tanta la seva confiança inicial que els seus aliats, Jean Chrétien (PLC) i Jean Charest (PCP), no es mobilitzaren durant els primers dies de campanya. Chrétien, a més a més, afirmava taxativament, que fos quin fos el resultat, no tornaria a iniciar negociacions constitucionals per reconèixer el Quebec com a societat diferent. Aquest posicionament tancat va enutjar molt Johnson, ja que el deixava sense arguments davant els sobiranistes. Per a aquests, el referèndum era un pols entre l'statu quo existent des del 1982 i la sobirania del Quebec. La negativa de Chrétien a parlar de la Constitució era, segons els sobiranistes, una demostració que no era possible una tercera via que inclogués un reconeixement del Quebec dins del Canadà com a societat diferent. En definitiva, que la posició dels federalistes era objectivament pitjor a la de 1980, quan Trudeau afirmà que un vot contra la sobirania era un vot per un federalisme renovat, amb reconeixement del Quebec inclòs. Ara, un vot contra la sobirania era un vot per l'statu quo, era, en definitiva, un vot per consolidar la reforma constitucional que el Quebec mai havia reconegut com a legítima.

La reacció contra el posicionament de Chrétien no tan sols fou criticat per Johnson. La immensa majoria dels federalistes quebequesos, incloent-hi la minoria anglòfona, titllaren Chrétien d'irresponsable i d'afavorir el bàndol sobiranista. El comminaven de presentar noves propostes constitucionals i de declarar que si es rebutjava la proposta sobiranista, es reprendrien les negociacions constitucionals. Chrétien, però, continuà mantenint la seva posició immobilista, i la mantindria fins ben avançada la campanya.

Segons la Llei quebequesa de consultacions populars, en el cas d'un referèndum es preveu la creacióde dos comitès, un per cada posicionament (favorable i contrari), als quals s'hi podien adscriure els diputats i altres organitzacions.

El Comitè del Sí estava integrat per tres formacions: el Partit Quebequès, el Bloc Quebequès i Acció Democràtica del Quebec. Els seus liders respectius, Jacques Parizeau, Lucien Bouchard i Mario Dumont, constituïen els caps visibles del Comitè. Aquest, però, també comptà amb la participació dels anomenats Partenaires pour la Souverainété, un conjunt d'organitzacions politicosocials que col·laboraven en la campanya i mobilitzaven molts sectors socials. Entre els més importants d'aquests partenaires destaquem les tres centrals sindicals (CSN, CEQ, FTQ), el Moviment d'Estudiants per la Sobirania, la Unió dels Artistes (UDA) i organitzacions patriòtiques com el Moviment Nacional de les Quebequeses i els Quebequesos o la històrica Societat Sant Joan Baptista de Montréal. En definitiva, el Comitè del Sí fonamentà la seva actuació no sols a través de la xarxa dels partits que en formaven part, sinó també a través de diverses organitzacions sectorials molt arrelades en la societat quebequesa, que li permeteren portar a terme una gran mobilització en el moment del referèndum.

Per la seva banda, el Comitè del No, format pel Partit Liberal del Quebec, el Partit Liberal del Canadà i el Partit Conservador del Canadà, tenia com a figures principals Daniel Johnsons, Lucienne Robillard i Jean Charest. Robillard era ministra del govern federal, i inicialment fou l'encarregada per Jean Chrétien de ser la representant del PLC al Comitè. En els darrers dies de la campanya, fou desplaçada pel mateix Chrétien, quan aquest canvià de comportament i prengué una actitud més participativa. El partidaris del NO comptaven també amb diverses organitzacions socials que els donaven suport, particularment la patronal quebequesa, el Consell del Patronat del Quebec (CPQ), tradicionalment arrenglerat amb les tesis federalistes. També el Partit Igualtat donava suport al NO, si bé el seu protagonisme fou més aviat escàs. Per contra, sí que tingueren un paper rellevant les organitzacions defensores del bilingüisme, com Aliança Quebec i les entitats que aplegaren les comunitats al·lòfones (sobretot les jueves, italianes i gregues). Fora del Comitè, però amb un gran poder d'influència, cal esmentar el diari anglòfon de Montreal, Thee Gazzette, de lluny el mitjà més identificat amb un dels dos bàndols.

L'anàlisi de la correlació de forces, però, no seria completa si no tinguéssim en compte que fora del Quebec, a la resta del Canadà, també es participà activament en la campanya. Per una banda, diversos primers ministres provincials anglòfons deixaren ben clar que mai no acceptarien negociar amb un Quebec sobirà. En aquest sentit, premiers com Clyde Wells (Terranova), Roy Romanow (Saskatchewan) o Frank McKenna (Nou Brunswick), veterans de les crisis de Meech i Charlottetown, destacaren per llurs posicionaments irreductibles. Àdhuc McKenna intentà treure profit de la conjuntura i, atès que la seva província és fronterera amb el Quebec, arribà a oferir condicions especials a aquelles empreses que optessin per marxar d'un Quebec sobirà. Les crítiques li caigueren, no cal dir-ho, de totes bandes. Altres premiers, com els ultraconservadors Ralph Klein (Alberta) o Mike Harris (Ontàrio), no s'estaren també de fer declaracions contra la sobirania, però sobretot contra Chrétien, pel fet de no impedir-ne l'avançament en les enquestes que regularment es publicaven. Aquest posicionament també fou defensat pel Partit de la Reforma, de Preston Manning. Per la seva banda, els mitjans de comunicació anglòfons de la resta del Canadà, no es quedaren pas curts. Particularment el prestigiós The Globe and Mail, de Toronto, el Toronto Star o l'Ottawa Citizen, foren tal vegada els que més directament s'implicaren en la campanya. Àdhuc la premsa anglòfona internacional, sobretot la financera, com el Financial Times, no amagava la seva preferència pels federalistes. També l'empresariat del Canadà anglès participà activament, contra la sobirania tal i com analitzarem més endavant. Finalment, el mateix govern federal no s'estigué d'intervenir en la campanya. A banda de Lucienne Robillard, un altre ministre, el d'Economia i Finances, Paul Martin, tingué una participació destacada i, val a dir-ho, gens afortunada, en la campanya. Les seves declaracions que un Quebec sobirà posaria en perill un milió de llocs de treball, més que ajudar perjudicaren la causa federalista, ja que eren clarament exagerades, fins i tot ridícules.

* (NOTA: Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.178-183. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (6)*

La proposta definitiva i les seves implicacions

El 7 de setembre, finalment, el primer ministre del Quebec Jacques Parizeau, feia públic el Projecte de Llei sobre el Futur del Quebec. Aquest document legislatiu estava compost d'u Preàmbul, un total de 27 articles i un Annex. En el preàmbul hi havia la Declaració de Sobirania, mentre que en l'annex es reproduïa íntegrament l'acord del 12 de juny al qual ens acabem de referir. De bel antuvi, el que més sobtava era el canvi de nom que havia sofert la proposta. Ara en el títol no es feia cap menció a la Sobirania, ans es parlava del futur del Quebec. Aquest fet ja donà peu a les crítiques per part dels federalistes, els quals el consideraven una estratègia del govern i els seus aliats per moderar el seu missatge, Per altra banda, el Projecte no seria debatut a l'Assemblea Nacional fins després de la celebració del referèndum i, òbviament, sempre que hagués guanyat el Sí. Per contra, el que donaria lloc a un debat parlamentari seria la pregunta referendària, de la qual ja ens ocupem més endavant.

Sintèticament, podem dir que el Projecte de llei seguia fil per randa allò que s'havia signat el 12 de juny. En conseqüència, afirmava que, en cas que el Sí guanyés en el referèndum, l'Assemblea Nacional estava autoritzada a proclamar la sobirania del Quebec. Amb tot, abans que es pogués portar a terme aquesta proclamació, s'havia de fer una oferta formal d'associació al Canadà. Les negociacions derivades d'aquesta oferta no es podien allargar més enllà d'un any (concretament fins al 30 d'octubre del 1996), si bé la pròpia Assemblea Nacional podia modificar aquest termini. En tot cas, si l'evolució de les negociacions fos poc positiva, s'autoritzava l'Assemblea Nacional a proclamar la sobirania fins i tot abans que aquelles finalitzessin. Abans, però, de prendre una decisió d'aquest tipus, caldria escoltar l'opinió del Comitè d'Orientació i Vigilància, el qual estaria format per personalitats eminents.

Alguns dels aspectes que també diferenciaven el Projecte de l'Avantprojecte eren els que feien referència als funcionaris i als treballadors federals i a la possibilitat d'adoptar una Constitució transitòria fins que la nova Constitució del Quebec fos redactada i sotmesa a referèndum. Respecte al primer punt, la seva inclusió fou motivada també per la preocupació existent en determinades regions amb una important presència de funcionaris i treballadors del govern federal, com lÓutaouais o Montreal. Per tal que l'accessió a la sobirania no fos vista per aquests sectors com una amença, s'incloïa en el Projecte la possibilitat que el govern quebequés els absorbís, és a dir, que passessin a ser funcionaris del Quebec sobirà. En la mateixa línia, el Projecte preveia que la seu de les institucions comunes de l'Associació tendís a ser l'Outaouais. Paradoxalment, aquestes mesures tindran unes conseqüències ne-fastes en el moment del referèndim, tal i com veurem més endavant.

Respecte a la inclusió d'una Constitució transitòria, aquesta era deguda al fet d'evitar el risc  d'un buit de poder entre la declaració de sobirania i l'aprovació de la Constitució del Quebec sobirà. Val a dir que aquest darrer text seria elaborat per una Comissió constituent composta per un nombre igual d'homes i de dones. El Projecte de Constitució es lliuraria a l'Assemblea Nacional, la qual l'aprovaria en la seva versió final. Aquesta versió se sotmetria a referèndum i només entraria en vigor si s'aprovava.

Quant a la declaració de sobirania, era un text que es podia qualificar d'èpic on es feia un recordatori de la lluita històrica que havia menat el poble quebequès per la seva supervivència, en unes condicions fisicoambientals i polítiques molt adverses. Però no tot era retòrica. Hi havia, per exemple, una clara delimitació de la unitat territorial -una advertència claríssima a aquells que defensaven que un Quebec sobirà cedís en contrapartida una part més o menys important del territori actual. Tampoc no tot era història. Tot i que s'afirmava que el Quebec era un país de llengua francesa, s'hi reconeixia la presència i els drets de la minoria anglòfona i de les comunitats al·lòfones i els drets constitucionals dels pobles autòctons. Finalment, també s'hi trobaven referències a mantenir lligams estrets amb el poble canadenc, els Estats Units, França, i amb la resta de països americans i de la francofonia.

L'altra qüestió clau coneguda a principis de setembre fou la pregunta referendària. Ja hem assenyalat que la proposta inicial inclosa en l'avantprojecte rebria moltes crítiques pel fet de ser massa tancada. Semblava en aquest sentit que, respecte a la del 1980, s'havia anat a l'altre extrem. Finalment, doncs, s'optà pel camí del mig. Se'n trià una que responia a la necessitat de ser una "question gagnante" en paraules del propi Lucien Bouchard. En concret el seu enunciat era el següent:

"Accepteu que el Quebec esdevingui sobirà després d'haver ofert formalment al Canadà una nova associació econòmica i política dins el marc del Projecte de Llei sobre el Futur del Quebec i de l'acord signat el 12 de juny de 1995?"

És evident que no era una pregunta pensada per als convençuts d'un i altre bàndol, sinó sobretot per als indecisos. Per a aquell sector de la societat quebequesa que es declarava nacionalista però que temia les conseqüències de l'accessió a la sobirania, sobretot pel que feia al manteniment de l'espai econòmic canadenc. També s'intentava amb la pregunta traspassar la responsabilitat de l'èxit o el fracàs de l'oferta al Canadà.

La recepció que tingué la pregunta fou diversa. Des del bàndol federalista fou objecte de durs atacs, ja que es considerava que es pretenia amagar la realitat. És a dir, que l'accessió a la sobirania era sinònim de separació i de destrucció de tots els lligams amb el Canadà. Els federalistes afegiren que era una qüestió massa complexa. Els sobiranistes replicaren contundentment que, comparada amb el referèndum sobre l'Acord de Charlottetown -al qual els federals havien donat suport-, era molt més senzilla.

Però també rebé crítiques des del mateix bàndol sobiranista, sobretot d'elements que la consideraven massa moderada, cosa que podria induir a la no participació de determinats segments del moviment sobiranista. Destacats sociòlegs i d'altres acadèmics incidiren en aquest fet, la qual cosa creà certes tensions en l'interior del sobiranisme. Amb tot, es pot dir que la pregunta no queia en els errors de la del 1980, massa complexa, llarga i feixuga, ni en els de la de l'Avantprojecte del 1994, massa directa i tancada.

Finalment, el darrer enigma que calia desvetllar era la data. Després d'haver corregut insistents rumors a principis d'any, en el sentit que el referèndum havia de tenir lloc el mes de juny, es veié clar que no se celebraria fins a la tardor o àdhuc l'hivern del 1995. Enfront de les pressions per aplaçar-lo encara més, provinents fins i tot del mateix Mario Dumont, Parizeau mantingué fermament el compromís de convocar-lo duran l'any en curs. No debades, el risc d'un aplaçament repetit, tal i com havia succeït amb el del 1980, per tal de cercar una millor conjuntura política, no volia ser assumit per Parizeau, ja que considerava que seria donar armes als contraris de la sobirania. Fidel, doncs, a la seva paraula, Parizeau acabà fixant la data del referèndum: el 30 d'octubre de 1995. Tot, doncs, semblava llest per a l'inici de la campanya referendària.

* (NOTA: Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.174-178. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (5)*

L'acord del 12 de juny de 1995

Entre els mesos d'abril i juny es produeix un canvi d'orientació en la posició referendària sostinguda pel govern quebequès. El retorn a la primera línia de l'actuació política de Lucien Bouchard, superada la seva terrible malaltia, de seguida es notarà, i serà un precedent del protagonisme que aquest polític tindrà durant els mesos immediats. Davant d'unes enquestes que si bé registraven que tot i que el Sí anava guanyant més partidaris, encara es trobava lluny de superar el No, Bouchard es declarà partidari de modificar la pregunta referendària per tal d'aconseguir un consens més ampli a l'entorn del Sí. En aquest sentit, comptava amb el suport de Mario Dumont. Per altra banda, el report de la Comissió Nacional sobre el Futur del Quebec també assenyalava que calia que la proposta governamental fos más àmplia i no tant taxativa com figurava a l'Avantprojecte. D'aquesta manera, es proposava que es reforcés la idea que la sobirania del Quebec no significava el trencament econòmic amb el Canadà. En altres paraules, els principals aliats del PQ es mostraven partidaris d'emfasitzar que la sobirania podia ser perfectament compatible amb l'associació econòmica i que, fins i tot, seria el mateix Quebec sobirà qui oferiria negociar la creació d'institucions econòmiques i polítiques comunes amb el Canadà. L'acceptació per part del Primer Ministre Jacques Parizeau i del seu partit d'aquest posicionament, malgrat l'escepticisme que sempre havia manifestat al respecte al fet de vincular la sobirania política a l'associació econòmica, significà la definitiva materialització del que seria conegut a partir de llavors com el Bloc del Sí. 

Parizeau, Bouchard i Dumont

El 12 de juny, els tres partits (PQ, BQ i ADQ) signaren un acord de consens per tal de mantenir una posició conjunta respecte al referèndum. Aquesta posició es caracteritzava per oferir al Canadà, en cas que guanyés el Sí, un projecte comú d'unió política i econòmica, que tindria la forma de tractat (és a dir, que el signarien dos Estats iguals) i que inclouria qüestions com la ciutadania, i diverses institucions comunes (un Consell, una Assemblea Parlamentària i un Tribunal). Amb tot, l'acord també deixava ben clar que, en cas que les negociacions per arribar a aquest projecte comú no avancessin, l'Assemblea Nacional podria declarar la sobirania del Quebec. Per tal d'evitar una actuació unilateral immediata de la majoria parlamentària, però, es preveia la constitució d'un Comitè d'Orientació i Vigilància de les Negociacions, format per personalitats independents, el qual, entre altres tasques, havia d'informar a la població de l'evolució i el procés de les negociacions.

En definitiva, podem afirmar que l'acord del 12 de juny era el producte d'un consens entre el PQ, d'una banda, i el BQ i ADQ, de l'altra, El primer aconseguia que no se subordinés totalment la sobirania política a la consecució d'un acord d'associació econòmica amb el Canadà. Els segons, per la seva banda, obtenien la possibilitat d'arribar a un acord d'unió política i econòmica amb el Canadà, mitjançant la creació d'institucions comunes. Una unió, recordem-ho, que prendria la forma de tractat, és a dir, que implicaria dos Estats iguals en drets i deures, Canadà i Quebec,

El bloc de partits que lluitarien pel Sí en la campanya referendària, doncs, comptava amb el suport de 54 dels 75 diputats federals del Quebec i de 78 dels 125 diputast de l'Assemblea Nacional del Quebec. El PQ i ADQ plegats havien obtingut el 51,16% del vot popular en les eleccions del 1994.

Per la seva banda, els partits que es posicionaven en contra de la proposta governamental (PLQ, PLC i PCP) comptaven amb un nombre considerablement inferior de diputats (20 federals i 47 provincials). Amb tot, ja veurem que això no serà cap obstacle, ja que comptaran amb importants ajuts tant a l'interior del Quebec com de l'exterior.

* (NOTA: Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.172-174. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (3)*

L'avantprojecte de llei sobre la sobirania del Quebec

Durant la tardor de 1994, els estrategues sobiranistes es dedicaren plenament a la redacció de l'avantprojecte de llei sobre la sobirania del Quebec. Per fer-ho, disposaven d'una enorme quantitat de material. d'informes i de memòries elaborats en els darrers temps, sobretot en el marc de les ja esmentades Comissió Bélanger-Campeau (1990-91) i la Comissió d'Estudi sobre les Qüestions relacionades a l'accessió del Quebec a la sobirania (1991-92), l'anàlisi detallada de les quals ens ocuparia tot un llibre. Només a la Comissió Bélanger-Campeau es presentaren un total de 607 memòries per part d'organismes públics i socials i també d'individus i es consultaren dotzenes d'especialistes en diverses disciplines -politòlegs, juristes, economistes, sociòlegs, demògrafs, geògrafs, etc. Entre les qüestions que més s'estudiaren podem esmentar el procés jurídicolegal d'accessió a la sobirania, sobretot des de la perspectiva del dret públic internacional i del dret constitucional canadenc, el problema de la successió d'estats, la integritat de les fronteres quebequeses, el reconeixement internacional, els drets de les minories a l'interior del Quebec sobirà, el repartiment del deute i dels actius, les relacions amb els autòctons del Quebec, la redacció d'una nova Constitució, etc.

Lucien Bouchard

Finalment, el 6 de desembre, Jacques Parizeau presentà davant l'Assemblea Nacional l'avantprojecte de Llei sobre la Sobirania del Quebec. Aquest text constava d'un preàmbul -una Declaració de Sobirania-, el redactat del qual es deixava per més endavant, un cop s'hagués produït la consulta popular i s'haguessin rebut suggeriments per part dels ciutadans i les ciutadanes. Quant a l'articulat, contenia 17 articles distribuïts en diverses seccions, les quals tractaven de la sobirania, l'associació econòmica, la nova Constitució, el territori, la ciutadania, la moneda, els tractats, les aliances internacionals, la continuïtat de les lleis, el repartiment dels actius i el deute i l'entrada en vigor. Sintèticament, podem dir que pel que feia a l'associació econòmica, el text només preveia l'autorització al govern per part de l'Assemblea Nacional, per tal de concloure un acord sobre el manteniment de l'associació econòmica entre el Quebec i el Canadà, però en cap cas, aquesta possibilitat era una condició indispensable per tal de declarar la sobirania. També s'hi incloïa la integritat territorial del Quebec. Tal vegada, però, el darrer article mereix un comentari particular. En aquest article s'especificava que la Llei en qüestió seria sotmesa a consultació popular i que només podria entrar en vigor si una majoria d'electors, en un referèndum tingut segons s'especifica en la Llei (quebequesa) de consultació popular, es pronunciessin a favor de la pregunta següent:

• Esteu a favor de la Llei aprovada per l'Assemblea Nacional que declara la sobirania del Quebec?

La presentació d'aquest avantprojecte a l'Assemblea Nacional donà lloc a un tens debat entre Parizeau i el cap de l'Oposició, Daniel Johnson, el qual ja anuncià que el seu partit no participaria en el procés de consultació popular que havia de tenir lloc a partir del febrer de 1995. Els liberals no s'estaren d'afirmar que el procediment escollit pel govern no era més que una vasta operació de propaganda i que, en conseqüència, més que perdre el temps en participar en la consultació popular, esmerçarien tots els seus esforçosa derrotar la proposta del govern durant la campanya referendària. Els sondatges que fins llavors es coneixien, en aquest sentit, assenyalaven que el NO guanyava de forma clara, ja que la sobirania només aconseguia recollir el 39% dels vots. Per això, els liberals no tenien cap incentiu per participar-hi.

Aquesta actitud gens col·laboradora de l'oposició oficial no ajudava precisament a consolidar la legitimitat  del procés. L'única manera de contrarestar el boicot liberal era comptar amb la participació del tercer partit present a l'Assemblea Nacional, és a dir, l'Acció Democràtica del Quebec (ADQ). Tot i tenir un sol diputat, la conjuntura reforçava el seu paper dins l'escena política quebequesa. Així, si el govern aconseguia que l'ADQ participés en la consultació, el procés d'accessió a la sobirania ja no seria vist exclusivament com un projecte de partit, sinó com un projecte plural i de retruc, s'aïllaria el Partit Liberal del Quebec (PLQ). El líder i únic diputat d'ADQ, Mario Dumont, conscient del paper clau de la seva formació, posà determinades condicions, les quals en ser acceptades per Parizeau, suposaven que l'ADQ participaria en el procés de consultació. Entre les condicions, n'hi ha una que cal subratllar. Per a ADQ, no es podia tancar la possibilitat de presentar altres opcions de futur polític pel Quebec. En conseqüència, en el procés de consultació sobre l'avantprojecte, hi era lícita la consultació d'altres alternatives que emfasitzessin el manteniment d'una associació econòmica (partneariat) amb el Canadà.

Mario Dumont

Amb qui no hi hagué tants problemes per arribar a un acord de col·laboració, no solament de cara al projecte de consultació popular, sinó ja directament respecte el referèndum, fou amb el Bloc Quebequès (BQ). Així, a finals de desembre del 1994, ambdues organitzacions acordaren treballar plegades, formant el que seria conegut popularament com a Team-Quebec.

Val a dir que els dos darrers mesos del 1994, foren difícils per a BQ. A principis de novembre, el seu líder Lucien Bouchard, pati una malaltia greu que obligà l'amputació d'una cama, cosa que estigué a punt de costar-li la vida. Aquesta desgràcia l'obligà a retirar-se de la vida política, i no hi retornà fins al mes de març següent. Si Bouchard no hagués vençut la malaltia, el BQ no sols hauria perdut el seu líder, sinó que tant el moviment sobiranista com el Quebec en el seu conjunt haurien perdut un polític a l'alça, com es demostrarà mesos després.

*Extret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.166-169. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.

NOU LÍDER DEL PARTIT QUEBEQUÈS: J.F. LISÉE

Fa poques hores, aquesta matinada, hora catalana, el Partit Quebequès ha escollit el seu nou líder, el novè de la seva història, iniciada el 1968. Es tracta del periodista i expert en política internacional, Jean François Lisée. 

De 58 anys, casat i amb cinc fills, Lisée ha guanyat les primàries que s'han celebrat al llarg dels darrers cinc mesos. La seva victòria ha estat definitiva en la segona volta, quan ha aconseguit el 50,63% dels vots dels militants pequistes. En la primera n'havia obtingut poc més del 47%. En segona posició ha quedat Alexandre Cloutier (31,7%) i en tercera, Martine Ouellet (17.6%). En la victòria de Lisée, probablement han estat claus els partidaris del candidat eliminat en la primera volta, Paul St-Pierre Plamondon, que l'havien triat com a segona opció. La participació de la militància ha arribat al 75% del cens.

En les anteriors primàries del 2015, que van portar a l'elecció del seu antecessor, Pierre Karl Péladeau (foto), Lisée va finalment desistir a presentar-s'hi, i va romandre neutral. Considerat com un franctirador dins el partit, Lisée va iniciar la seva campanya al lideratge del PQ amb molt poques possibilitats davant de candidats amb molt més arrelament al partit, com el propi Cloutier, considerat un home fort del Quebec profund. Tanmateix, la seva seguretat i el seu desacomplexament, demostrat en el seu eslògan de campanya Oser.Réussir l'han ajudat a pujar posicions fins a arribar amb avantatge a l'spring final.

El triomf de Lisée obre un nou escenari polític al Quebec. I és que Lisée ha estat l'únic candidat que ha declarat que postparà la celebració d'un tercer referèndum per la independència fins a la legislatura del 2022-2026. Fet que ha commogut la societat quebequesa i particularment el moviment sobiranista. Per Lisée, l'objectiu immediat i prioritari és derrotar els liberals federalistes que actualment governen al Quebec, en les properes eleccions del 2018. Aquesta victòria, permetrà, segons Lisée, dedicar un primer mandat (2018-2022) a preparar les condicions guanyadores per celebrar el referèndum, entre les quals hi ha reagrupar totes les famílies sobiranistes i reforçar el Partit que, ja fa anys es troba en una crisi de militància força important. Tant és així que alguns analistes ja han afirmat que si l'aposta de Lisée fracassa, en perilla la seva supervivència.

Però no només la seguretat demostrada per Lisée en el sentit que pot derrotar els liberals i ser reelegit i convocar el referèndum que, esperen, definitiu, ha estat la clau de la seva victòria. També cal tenir en compte la seva pròpia biografia professional i trajectòria política.

Periodista durant molts anys, va ser corresponsal a Paris i a Washington en els anys vuitanta, dues capitals claus en la política quebequesa, no cal dir-ho. En aquells anys va col.laborar en mitjans com el New York Times, Washington Post, Le Monde i Libération. També va ser autor de llibres sobre l'actualitat política que van tenir un fort impacte en la vida política dels anys noranta. Particularment interessant és Dans l'oeil de l'aigle. Washington face au Québec (1990) on repassa la reacció dels successius governs dels Estats Units respecte el Quebec.

El 1994, el llavors primer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència, Jacques Parizeau, el va triar com a conseller polític, i això va fer que tingués un paper molt important en l'estratègia referendària del 1995, que va estar a punt de reeixir, atès que només van mancar-li uns milers de vots. Precisament, aquesta estreta relació amb Parizeau, traspassat el 2015, ha estat emprada per Lisée durant les primàries, conscient de l'estima que molts sobiranistes tenen per la seva figura. Lisée també va ser conseller polític del primer ministre Lucien Bouchard entre el 1995 i el 1999. 

Amb l'arribada al poder dels liberals, Lisée es va dedicar més a la vida acadèmica i va dirigir el Centre d'études et de recherches intérnationales de l'Université de Montréal (CERIUM), fins al 2012. El 2010 obre el seu compte a Twitter, que té milers de seguidors.

És a partir d'aquest any que opta per entrar en la primera línia política i és escollit diputat a l'Assemblea Nacional per la circumscripció de Rosemont. La primera ministra pequista Pauline Marois el nomena Ministre de Relacions Internacionals i Comerç exterior i Ministre responsable de la Regió Metropolitana de Montréal, dos càrrecs de primer nivell, no cal dir-ho. Però el seu mandat dura poc, i el 2014, malgrat la derrota sobiranista en aquelles eleccions, Lisée aconsegueix ser reelegit i assumeix la responsabilitat de ser el portantveu de l'oposició oficial (equivalent al shadow minister britànic) en polítiques socials i de la metròpoli i de l'illa de Montréal. I és des d'aquí que inicia el seu assalt al lideratge del partit, que ha culminat la darrera matinada.

La pregunta és ara si els quebequesos, i més concretament, el moviment sobiranista, s'avindran a esperar fins a ben entrada la propera dècada a celebrar el nou referèndum. Per Lisée està clar que si abans el PQ no recupera múscul, la independència és impossible, de manera que l'ordre de prioritats és claríssim. Veurem si se'n surt.