NOU LÍDER DEL PARTIT QUEBEQUÈS: J.F. LISÉE

Fa poques hores, aquesta matinada, hora catalana, el Partit Quebequès ha escollit el seu nou líder, el novè de la seva història, iniciada el 1968. Es tracta del periodista i expert en política internacional, Jean François Lisée. 

De 58 anys, casat i amb cinc fills, Lisée ha guanyat les primàries que s'han celebrat al llarg dels darrers cinc mesos. La seva victòria ha estat definitiva en la segona volta, quan ha aconseguit el 50,63% dels vots dels militants pequistes. En la primera n'havia obtingut poc més del 47%. En segona posició ha quedat Alexandre Cloutier (31,7%) i en tercera, Martine Ouellet (17.6%). En la victòria de Lisée, probablement han estat claus els partidaris del candidat eliminat en la primera volta, Paul St-Pierre Plamondon, que l'havien triat com a segona opció. La participació de la militància ha arribat al 75% del cens.

En les anteriors primàries del 2015, que van portar a l'elecció del seu antecessor, Pierre Karl Péladeau (foto), Lisée va finalment desistir a presentar-s'hi, i va romandre neutral. Considerat com un franctirador dins el partit, Lisée va iniciar la seva campanya al lideratge del PQ amb molt poques possibilitats davant de candidats amb molt més arrelament al partit, com el propi Cloutier, considerat un home fort del Quebec profund. Tanmateix, la seva seguretat i el seu desacomplexament, demostrat en el seu eslògan de campanya Oser.Réussir l'han ajudat a pujar posicions fins a arribar amb avantatge a l'spring final.

El triomf de Lisée obre un nou escenari polític al Quebec. I és que Lisée ha estat l'únic candidat que ha declarat que postparà la celebració d'un tercer referèndum per la independència fins a la legislatura del 2022-2026. Fet que ha commogut la societat quebequesa i particularment el moviment sobiranista. Per Lisée, l'objectiu immediat i prioritari és derrotar els liberals federalistes que actualment governen al Quebec, en les properes eleccions del 2018. Aquesta victòria, permetrà, segons Lisée, dedicar un primer mandat (2018-2022) a preparar les condicions guanyadores per celebrar el referèndum, entre les quals hi ha reagrupar totes les famílies sobiranistes i reforçar el Partit que, ja fa anys es troba en una crisi de militància força important. Tant és així que alguns analistes ja han afirmat que si l'aposta de Lisée fracassa, en perilla la seva supervivència.

Però no només la seguretat demostrada per Lisée en el sentit que pot derrotar els liberals i ser reelegit i convocar el referèndum que, esperen, definitiu, ha estat la clau de la seva victòria. També cal tenir en compte la seva pròpia biografia professional i trajectòria política.

Periodista durant molts anys, va ser corresponsal a Paris i a Washington en els anys vuitanta, dues capitals claus en la política quebequesa, no cal dir-ho. En aquells anys va col.laborar en mitjans com el New York Times, Washington Post, Le Monde i Libération. També va ser autor de llibres sobre l'actualitat política que van tenir un fort impacte en la vida política dels anys noranta. Particularment interessant és Dans l'oeil de l'aigle. Washington face au Québec (1990) on repassa la reacció dels successius governs dels Estats Units respecte el Quebec.

El 1994, el llavors primer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència, Jacques Parizeau, el va triar com a conseller polític, i això va fer que tingués un paper molt important en l'estratègia referendària del 1995, que va estar a punt de reeixir, atès que només van mancar-li uns milers de vots. Precisament, aquesta estreta relació amb Parizeau, traspassat el 2015, ha estat emprada per Lisée durant les primàries, conscient de l'estima que molts sobiranistes tenen per la seva figura. Lisée també va ser conseller polític del primer ministre Lucien Bouchard entre el 1995 i el 1999. 

Amb l'arribada al poder dels liberals, Lisée es va dedicar més a la vida acadèmica i va dirigir el Centre d'études et de recherches intérnationales de l'Université de Montréal (CERIUM), fins al 2012. El 2010 obre el seu compte a Twitter, que té milers de seguidors.

És a partir d'aquest any que opta per entrar en la primera línia política i és escollit diputat a l'Assemblea Nacional per la circumscripció de Rosemont. La primera ministra pequista Pauline Marois el nomena Ministre de Relacions Internacionals i Comerç exterior i Ministre responsable de la Regió Metropolitana de Montréal, dos càrrecs de primer nivell, no cal dir-ho. Però el seu mandat dura poc, i el 2014, malgrat la derrota sobiranista en aquelles eleccions, Lisée aconsegueix ser reelegit i assumeix la responsabilitat de ser el portantveu de l'oposició oficial (equivalent al shadow minister britànic) en polítiques socials i de la metròpoli i de l'illa de Montréal. I és des d'aquí que inicia el seu assalt al lideratge del partit, que ha culminat la darrera matinada.

La pregunta és ara si els quebequesos, i més concretament, el moviment sobiranista, s'avindran a esperar fins a ben entrada la propera dècada a celebrar el nou referèndum. Per Lisée està clar que si abans el PQ no recupera múscul, la independència és impossible, de manera que l'ordre de prioritats és claríssim. Veurem si se'n surt. 

THINK TANK INDEPENDENTISTA AL QUEBEC*

El professor universitari i antic diputat del Bloc Quebequès i del Partit Quebequès, Daniel Turp, serà el nou president del Consell d’Administració de l’Institut de recerca sobre l’autodeterminació dels pobles i les independències nacionals (IRAI), que acaba de fer-se públic al Quebec. Turp, professor de Dret Públic de la Universitat de Montréal, és un profund coneixedor de la situació catalana, atès que ha actuat com a observador en les consultes per la Independència (2009-2012), i ha seguit d’aprop els darrers esdeveniments polítics a Catalunya.

El nou think tank, que entrarà en funcionament aquesta pròxima primavera, es defineix com una “intel·ligència col·lectiva al servei de la independència”. Cinc seran les funcions de l’Institut.

La primera elaborar i difondre estudis sobre l’autodeterminació dels pobles i les independències nacionals. Es tractarà d’estudis rigorosos sobre les qüestions econòmiques, socials i culturals relacionades amb la Independència del Quebec, tant des d’una perspectiva comparada i internacional.

També, a través del seu web, preveu rebre i estudiar tota la informació i els estudis susceptibles de ser d’interès per a la seva tasca, així com tot el referent a l’autodeterminació i a la independència.

En tercer lloc, l’IRAI oferirà un conjunt de dades estadístiques, econòmiques i sociodemogràfiques, per tal de no només donar suport als seus investigadors, sinó també per compartir-les amb la comunitat universitària i les persones interessades en aquestes qüestions. L’accés a aquestes dades serà obert i facilitarà la recerca que els mateixos ciutadans portin a terme.

Per altra banda, l’Institut pretén esdevenir una referència internacional en continguts sobre l’autodeterminació dels pobles i les independències nacionals, incloent-hi la del Quebec, a través d’oferir una extensa base de dades digital.

Finalment, realitzarà una tasca d’educació popular i ciutadà oferint cursos a través d’internet i organitzant conferències, seminaris, tallers i xerrades en institucions educatives.

Un Institut independent

Tot i que l’origen d’aquest Institut es remunta a una promesa feta, l’any passat, durant la cursa a la direcció del Partit Quebequès pel seu actual líder, Pierre Karl Péladeau, Daniel Turp ha deixat clar que l’IRAI no és una instància dependent del Partit Quebequès, i que està obert a investigadors amb sensibilitats més properes a altres formacions independentistes com poden ser Québec Solidaire (més altermundialista) o Option Nationale (declaradament independentista). També ha posat molt èmfasi en la rigorositat dels estudis que s’hi desenvoluparan.

Daniel Turp i altres observadors internacionals sobre les consultes a Barcelona

En aquest sentit, l’IRAI té la intenció de sol·licitar la seva inclusió en el registre d’entitat sense ànim de lucre, de manera que les donacions que rebi podran desgravar fiscalment. Això també evitarà que estigui sotmès a la llei electoral, que limita les contribucions dels ciutadans a instàncies partidistes a 100 dòlars canadencs. Una altra mostra de la seva independència és el fet que en l’actualitat s’ha encarregat a una empresa de caça-talents, la selecció de la persona que n’assumirà la direcció general.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 27.02.2016)

Addenda (01.03.2016)
El 29.02 s'ha fet públic que la persona triada per ocupar la direcció general de l'IRAI ha estat Geneviève Baril, politòloga i especialista en recerca i participació ciutadana, educació cívica i feminisme polític.

PKP NOU LÍDER DEL PQ

Pierre-Karl Péladeu, ha obtingut el 57,6% dels vots

Com totes les enquestes anunciaven, Pierre-Karl Péladeau ha obtingut una rotunda victòria en la cursa pel lideratge (chefferie) del Partit Quebequès. Amb una participació del 72,9% dels seus militants, és a dir, d'uns 52.000, PKP ha aconseguit el 57,6%, molt lluny, doncs dels altres dos candidats que han arribat fins al final de la cursa. La jove promesa, Alexandre Cloutier, ha  estat votat pel 29,21%, mentre que Martine Cloutier, s'ha hagut de conformar amb només el 13.21%. En haver superat el 50%, PKP no ha hagut d'esperar a fer una segona volta.

En el seu discurs de victòria, PKP ha posat l'èmfasi en els valors que, probablement han estat claus per obtenir el triomf, i que sempre ha intentat associar a la seva carrera política: Treball, Perseverança, Coratge i Victòria, paraules que han estat rebudes amb forts aplaudiments.

També s'ha adreçat en anglès, a tots els compatriotes del Canadà anglès i també dels Estats Units, per assegurar que la seva victòria no anava en contra de ningú, sinó a favor del Quebec.

A l'inici del discurs, PKP ha recordat que el 20 de maig de 1980, a l'edat de 18 anys, ell va votar SÍ en el primer referèndum d'autodeterminació, i que trenta-cinc anys després el seu compromís continuava ferm i ple de ganes d'assolir la independència.

També ha tingut un record especial per Réné Lévesque, el pare fundador del PQ, així com a la resta dels anteriors líders del Partit.

Sembla clar, doncs, que el Partit Quebequès compta amb un element que li mancava en els darrers anys, un lideratge fort. Ara caldrà veure com gestiona aquest mandat en els propers mesos i si és capaç de redreçar el partit i fer que els quebequesos i quebequeses hi tornin a confiar

UN ALTRE FULL DE RUTA ... AL QUEBEC

Com ja he escrit en altres posts, al Quebec, aquestes setmanes s'està celebrant la cursa a la chefferie del Partit Quebequès, la votació de la qual serà el proper mes de maig. Els cinc candidats oficials estan fent campanya ja fa setmanes. 

Avui, un dels candidats, Alexandre Cloutier, ha penjat en el seu twitter el seu full de ruta cap a la Independència, que preveu que serà el 2022. Les etapes prèvies contemplen, un cop obtinguda la victòria electoral el 2018, elaborar un seguit d'estudis sobre la sobirania i redactar una Constitució del Quebec, elaborar un document informatiu sobre la sobirania i el procés de transició, llançament d'una campanya de mobilització ciutadana i, el 2021 fer una consulta popular sobre la sobirania del Quebec, per tal de culminar el 2022 amb la Declaració d'Independència.

Algunes reflexions al respecte: la primera que el Quebec ja s'han elaborat múltiples estudis sobre la sobirania i totes les qüestions que s'hi relacionen. Recordo com el 1991-1992, ja es van fer dues comissions parlamentàries al respecte. Segurament, el Quebec, és la nació on més estudiat està aquest procés. La segona, que resulta sorprenent que es parli de consultation populaire i no de referèndum... influència... catalana? 

I la tercera, que sembla més que clar que qui va endavant en la cursa no és aquest jove candidat del Quebec profund, concretament del Lac Saint Jean, sinó en Pierre Karl Péladeau (PKP), el qual ha estat atacat per la resta de candidats perquè defensa celebrar el referèndum en el segon mandat, i no pas en el primer. Això vol dir que, la consulta o referèndum se celebraria hipotèticament, no abans del 2023.

Picabaralles al marge, el fet que els pequistes es tornin a posar les piles, és un senyal positiu. Ja fa molts anys que el Partit Quebequès deambula i és una mena d'olla de grills. A veure si reacciona i agafa el camí dreturer que és la seva raó d'existir.

EL PARTIT QUEBEQUÈS ESCULL EL SEU CAP

El Partit Quebequès es troba en plena campanya per a l'elecció del seu cap. Finalment, cinc han estat els candidats oficials que s'hi han presentat. 

De totes maneres, sembla bastant clar que n'hi ha un que es troba molt per davant de la resta. Em refereixo al multimediàtic Pierre Karl Péladeau (@PKP_Qc) del qual ja en vaig parlar en dos posts, l'any passat (1 i 2) l'any passat. Un personatge un pèl polèmic que està reeixint però en esdevenir un referent d'èxit. Només cal fer un cop d'un al seu web com a candidat, on torna a remarcar el que és una constant en la seva, de moment curta carrera política, la capacitat de triomfar, de reeixir (réussir), és a dir, el de ser un home d'èxit, un home que ha triomfat en els negocis i que ara pretén fer-ho en la política.

La resta de contrincants a la chefferie del Partit són, a diferència de PKP, militants més o menys històrics del PQ. 

El que li pot fer una mica d'ombra és l'antic ministre responsables de les Institucions democràtiques i de la Participació ciutadana i president del Comitè sobre la Identitat en el govern de Pauline Marois, Bernard Drainville (@BDrainvillePQ). Periodista d'internacional de professió, la seva carrera política l'ha feta sempre en el sector més netament independentista del Partit. Ja el 2007 pertanyia a la Delegació de l'Assemblea Nacional del Quebec per a les relacions amb Catalunya i amb Baviera. Com a ministre va elaborar la Carta de Valors Quebequesos, on es refermava el caràcter laic de l'estat quebequès i la plena igualtat entre homes i dones, que va generar una gran polèmica política i que, segons alguns analistes, va tenir un fort impacte en la campanya electoral d'ara fa un any, amb una derrota humiliant del seu partit a mans dels liberals. Un cop d'ull al se web permet comprovar quins són els seus tres referents polítics: la independència, la socialdemocràcia i els valors comuns, on inclou la laïcitat i la necessitat d'integrar socialment els immigrants.

Dos altres candidats, també compten amb un notable curriculum dins del PQ, i en general, del moviment sobiranista quebequès: Alexandre Cloutier i Martine Ouellette.

Alexandre Cloutier (@alexcloutier), advocat, diputat a l'Assemblea Nacional des del 2007, va ocupar en el govern de Pauline Marois, el càrrec estratègic de Ministre per als afers intergovernamentals canadencs, de la Governança sobiranista i de la Francofonia. Provinent d'un dels districtes més clarament sobiranistes del país (Lac Saint Jean), és un valor en alça, però tal vegada la seva joventut i el fet de no tenir una base sòlida a Montréal, li pot anar a la seva contra. Entre les seves propostes hi ha l'elaboració d'un full de ruta per a la sobirania del Quebec, la redacció d'una Constitució, l'abolició del jurament de fidelitat a la Reina i de l'oficina del tinent-governador (virrei) i la implantació d'una fiscalitat justa per a combatre les polítiques de l'austeritat.

Per la seva banda, Martine Ouellet (@martineouellet), amb 28 anys de militància en el partit, és l'especialista en la política de l'aigua, i com a tal va ocupar el Ministeri de Recursos Naturals entre el 2012 i el 2014, un ministeri clau, atesa la immensa importància econòmica i del medi ambient que té per al Quebec. També havia treballat a una empresa clau en aquest àmbit com és HydroQuebec. D'entre les seves propostes, destaquem la de convertir el Quebec en el 194è estat de l'ONU, i la d'aconseguir un Quebec energèticament sostenible i intel.ligent, així com reforçar el paper de les regions.

Finalment, el darrer candidat, que té més aviat pinta de ser una mena d'outsider, és Pierre Céré (@cerepq), militant profundament compromès amb les plataformes de suport als aturats i als moviments anti-austeritat, proposa Un Quebec just i un Quebec lliure. S'ha mostrat molt crític amb PKP, al qual li exigeix que es desvinculi totalment dels seus negocis familiars, si vol ocupar càrrecs de responsabilitat política.

L'elecció del nou líder es farà entre el 13 i el 15 de maig en primera volta, i entre el 20 i el 22 de maig en segona volta, si és necessari (tot i que sembla que no caldrà). A hores d'ara ja han començat els debats oficials, és a dir organitzats pel propi partit, entre els 5 candidats. El primer es va fer el passat dia 11 a Trois-Rivières. Aquí en teniu el vídeo:

S'OBRE LA CURSA A LA "CHEFFERIE" DEL PQ

Certament, després dels desastrosos resultats de les darreres eleccions a l'Assemblea Nacional, el Partit Quebequès, sembla haver desaparegut en combat. Però no és pas cert. Un cop referent de molts independentistes d'Europa, incloent-hi, naturalment, els catalans, ha vist com darrerament, el protagonisme en aquest àmbit creuava l'Atlàntic i requeia en el cas escocès, i, també naturalment, en el cas català. I, després dels resultats del referèndum del 18 de setembre, sobretot, en el cas català.

Però malgrat el desastre, el PQ és viu, i pugna per tornar-se a aixecar, tot i que les enquestes el condemnen al tercer lloc en les intencions de vot. I un dels elements claus per aquest redreçament és, sense cap mena de dubte, el del líder. La dimissió lògica de Pauline Marois, després de perdre les eleccions, ha obert la porta a la cursa a la chefferie del partit, és a dir, a se-ne el cap o líder de la formació.

Quan encara no hi ha candidatures oficials, ja han sortit fins a cinc possibles noms, i de tots ells, el que sona amb més força, sense cap mena de dubte, és el de Pierre Karl Peladeau, o PKP. Ja m´hi vaig referir en un post anterior, ara ja fa uns mesos. 

Peladeau va ser el fitxatge estrella de Marois per a les eleccions del mes de març. Però ja llavors, el seu impacte fins i tot va fer ombra a la seva cap de files. Una vegada fora d'escena Marois, sembla clar que Péladeau té tots els números per ser el nou cap del PQ.

Jacques Parizeau

Això naturalment aixecarà butllofes en els sectors més esquerrans del partit, que veuen amb molts mals ulls aquest empresari que de cop i volta s'ha reconvertit en polític. No debades, Péladeau és el propietari d'un conglomerat d'empreses de la comunicació i la publicitat, on tradicionalment ha portat a terme una política laboral molt criticada per les organitzacions sindicals per la seva duresa i contundència. Un detall que no passa desapercebut, entre d'altres raons, perquè a diferència d'altres latituds, els sindicats quebequesos són una punta de llança del moviment independentista.

Réné Lévesque

En aquest sentit Péladeau no respon de cap de les maneres al perfil socialdemòcrata que si fa no fa, sempre ha caracteritzat als líders pequistes. Alguns parlen, en aquest sentit, d'un viratge cap a la dreta del partit. També s'especula però, amb una estratègia per tal de captar el vot dels sectors del centre i del centre dreta. No debades, Péladeau és un empresari d'èxit, una imatge que, no cal dir, sedueix molts electors.

Tot i que alguns analistes ja han parlat més de coronació que de cursa, donant ja per feta la victòria de Péladeau, caldrà anar seguint en els propers dies, la campanya interna del PQ per escollir el nou líder que retorni el partit al poder, i culmini allò que personatges tan rellevants com Réné Lévesque, Jacques Parizeau, Lucien Bouchard o Bernard Landry, no van reeixir en realitzar: la Independència del Quebec.

LA CAMPANYA AL QUEBEC S'ANIMA

Les eleccions al Quebec s'han animat amb l'anunci de la candidatura de Pierre Karl Péladeau (conegut amb l'acrònim PKP) a la circumscripció de Saint-Jérome, pel Partit Quebequès. 

Qui és PKP? Doncs l'amo, el propietari, de l'imperi mediàtic Quebecor, un magnat que controla una part molt gran de la comunicació privada al Quebec en sectors com la televisió per cable, els diaris, internet, agències de premsa, llibres, magazines, videojocs. 

Fill del fundador, PKP és un declarat sobiranista i el seu fitxatge per la líder del PQ, Pauline Marois ha fet trontollar la campanya electoral, fins al punt que tots els adversaris han hagut de posicionar-se al respecte.

Des de la seva presentació pública, la campanya electoral ha fet un tomb notable. Inicialment semblava centrar-se en el redreçament de l'economia quebequesa, per, ara, cada cop centrar-se més en el debat sobre la independència. I és que l'entrada en política d'aquest empresari ha donat una empenta a les opcions del PQ per aconseguir una majoria absoluta que li permeti governar i aplicar el seu programa, cosa que no ha pogut fer en els passats dos anys, atès que no comptava amb el suport de l'Assemblea Nacional. Fins i tot comença a difondre's la proposta de, si es confirma la victòria pequista, celebrar un referèndum per la independència, que seria el tercer, en un termini màxim de 18 mesos, és a dir, cap a la tardor del 2015.

Això no obstant, l'aposta per PKP, que ha entusiasmat molts militants pequistes té també els seus riscos.

El primer és l'enfrontament que PKP ha tingut tradicionalment amb els sindicats per conflictes laborals en les seves empreses, de les quals, per cert, ha dimitit de tots els càrrecs per entrar a la política.  Fins a un total de 14 locauts ha decretat en els darrers anys i també se l'acusa de contractar esquirols per reemplaçar els treballadors en vaga. A diferència de Catalunya, al Quebec, els sindicats són majoritàriament i desacomplexadament sobiranistes.

No és d'estranyar, en aquest sentit, que Québec Solidaire, una formació clarament d'esquerres i altermundialista, que en l'actualitat compta amb dos diputats a l'Assemblea Nacional, hagi saludat l'entrada de PKP al PQ com la demostració fefaent que aquest partit és cada cop més de dretes, i ha fet una crida als votants pequistes progressistes per que passin a votar-los. Per respondre a aquesta acusació, el propi PKP ha afirmat que ell "ni de dretes, ni d'esquerres, endavant, sempre endavant". La qual frase cadascú pot interpretar a la seva manera.

L'altre risc que corre l'arribada de PKP al PQ, afecta al propi lideratge de Marois. Tot i que fa uns pocs dies que s'ha incorporat a la campanya, el seu tarannà eminentment mediàtic i desimbolt, ja comença a fer ombra a la pròpia Marois, una política, d'altra banda, que no es distingeix precisament pel seu carisma. En aquest sentit, un vídeo que mostra la Marois empenyent literalment PKP de davant del faristol per posar-s'hi ella, ha esdevingut, lògicament, un fenomen viral.

En definitiva, unes eleccions que a mesura que passen els dies, van guanyant en interès. En seguirem parlant.