LETTER TO ANGLO-QUEBECERS FROM PQ LEADER

Paul St-Pierre Plamondon: Anglo-Quebecers deserve better government

The PQ will solve Quebec's problems, for the benefit of English- and French-speakers

The following is an open letter written by Parti Québécois Leader Paul St-Pierre Plamondon to Quebec’s English-speaking population.

Foto de la Universitat McGill, anglòfona, de Montreal

To all English-speaking Quebecers,

I am writing to you today with a sense of hope and an open mind at the dawn of a pivotal election campaign.

While we may not always agree on Quebec’s constitutional future, we share something fundamental: a deep attachment to this nation, its democratic institutions and the quality of life we want to preserve and strengthen for future generations. That is why I believe the election ahead is of critical importance for our shared future.

Because Quebec certainly deserves better than what we’ve seen in the last eight years.

We must state it plainly and without hesitation: we’ve gone through one of the worst regressions in quality of life in Quebec’s recent history. Quebecers know it, and they see it in their daily lives. Their purchasing power has vanished, home ownership has become an increasingly distant dream for too many young people. Our health-care and education systems are struggling to provide the quality of services that our citizens have every right to expect. Security and tidiness have suddenly become major issues in our cities and the number of homeless people has exploded. Meanwhile, our infrastructure projects make headlines only because of soaring costs and endless delays. While the government neglected road maintenance, schools and hospitals, it has normalized the waste of public funds through scandals like SAAQclic and financial debacles such as Northvolt. A part of that decline is connected to the ideological beliefs at the federal level that brought uncontrolled and unlimited immigration during those eight years, yet the Coalition Avenir Québec (CAQ) chose to stand by as a resigned spectator, leading to the consequences we see today.

Quebecers were promised a wind of “change” by the CAQ. Instead, what we have witnessed is not even the status quo — it is decline. We cannot blame citizens for losing faith in the state when, year after year, they pay more and receive less.

I am convinced that we all share this assessment. Over the past months, many Anglo-Quebecers have told me they would vote for the Parti Québécois (PQ) for the first time in their lives, simply because they agree with our stances on a vast majority issues. Underneath that pledge is also the fact the Anglos don’t fear the PQ anymore, since Anglos and Francos share the same realities and concerns. Public discourse has too often encouraged the mistaken belief that the concerns of French-speaking and English-speaking Quebecers are fundamentally at odds. Nothing could be further from the truth. We are all in the same boat. We live under the same institutions. We pay the same taxes. We deserve the same high-quality public services and individual financial well-being.

Together, we have a shared responsibility to reject decline. We would be wrong to accept a Quebec that has grown accustomed to doubting itself, to distrusting its institutions or to settling for less. We would be wrong to allow our ambitions to shrink. Above all, we would be wrong to believe that our interests somehow diverge simply because of the language we speak at home.

The Parti Québécois is the party of all Quebecers. It believes Quebecers should govern themselves. But that project has never and will never be a project that excludes the English-speaking minority. On the contrary, its purpose is to build a new model founded on social harmony and the idea that we are all Quebecers. It seeks to give all Quebecers the ability to make their own decisions, to shape their own future and to build a government that is more effective, and more accountable.

As we clearly stated in our blue book, the country of Quebec that we are building is one where the rights of the historic English-speaking minority will be fully protected. Its institutions will continue to exist and be called on to play their essential role. The Parti Québécois will even ensure that the rights currently enjoyed by the English-speaking community are entrenched in the constitution.

In the years ahead, if Quebecers so choose, we will collectively resume our reflection on the place Quebec wishes to occupy within Canada and within the world, and we will decide that question democratically. But that conversation should not put aside the numerous urgent issues before us in this upcoming election

Who can Quebecers trust to get our nation back on track? Who can embody the change in the way we govern that we so desperately need?

Can we trust the CAQ to restore our public services after they have deteriorated under its leadership? Can we trust the party to make us wealthier when life has never been more expensive? Can we seriously believe that a government that promised so much and delivered so little will suddenly solve the very problems it allowed to flourish?

The real ballot question this upcoming October is who can form a good government for Quebec: a competent government, an honest government, a government prepared to tell the truth about the challenges we face and then hit the ground running to solve them.

It is in that spirit that I extend my hand to you. Let us take an honest look at what we have in common. And when others once again seek to pit French-speaking and English-speaking Quebecers against one another, let us remember the simple, enduring truth that former premier Lucien Bouchard once expressed: “It’s good to know there is one unalterable truth we can cling onto: the knowledge that in the end we are all Quebecers. Nous sommes tous Québécois. We all love Québec --because Quebec is our home.”

NOTA DE J.S.:Cal tenir en compte que, a diferència de Catalunya, la comunitat anglòfona, existeix des la conquesta britànica, el 1763, establerta al Quebec. Els anglòfons del Quebec, fins al 1960s, van ocupar llocs preeminents a dins del Quebec, sobretot els procedents d'Anglaterra i Escòcia, i més modestos, els procedents d'Irlanda. Els irlandesos, en concret, en una part important, es van integrar més en la societat quebequesa, sobretot per la influència de l'Església catòlica, seguida també majoritàriament dels quebequesos francòfons. A partir de la dècada dels 60 del segle XX, però, la situació privilegiada dels anglòfons al Quebec va començar a decaure, a mesuria que el nou independentisme quebequès, i sobretot, la fundació del Partit Quebequès, el 1968, va començar a créixer i fins i tot va arribar al govern l'any 1976. En definitiva, els angloquebequesos fa 263 anys, moltes generacions, doncs que són presents al Quebec. Per contra, a Catalunya la presència d'espanyols, no va començar fins a les obres de l'exposició universal del 1929 i sobretot amb el règim franquista, en els anys cinquanta a setanta, en un intent de minorització demogràfica, molt més recent, inspirada clarament en les polítiques feixistes de la Itàlia mussoliniana dels anys 20, i que en les darreres dècades s'han vista reforçades per l'enginyeria demogràfica dels governs del PP i del PSOE, amb el foment de la regularització administrativa, sobretot de contingents de població llatinoamericana, arribada via aèria (on l'aerport de Barajas ha jugat un paper fonamental) i, de forma més minoritària, de població d'Àfrica i Àsia per via marítima. Es tracta doncs, de dues situacions totalment divergents.

DÉCLARATION DU PRÉSIDENT DU PARTI QUÉBÉCOIS, PAUL ST-PIERRE PLAMONDON

Le Parti Québécois s’engage à ne pas tenir de référendum tant que DonaldTrump sera président

Je m’adresse à vous ce matin à titre de chef de parti qui travaille ardemment à trouver la voie qui permettra de remettre le Québec sur les rails au cours des prochaines années. Comme vous le savez, le Québec a connu des reculs et un déclin inquiétant au cours des dernières années: pensons à l’augmentation de l’itinérance, au recul du français et de notre culture québécoise, au recul du pouvoir d’achat d’une majorité d’entre nous, et en général à un recul de la confiance envers nos institutions après plusieurs scandales de dilapidation des fonds publics. Comme vous le savez également, bon nombre de ces reculs sont liés à des décisions d’un gouvernement fédéral qui n’est pas le nôtre et qui s’est moqué des protestations du gouvernement caquiste, notamment sur les questions de fiscalité, de français, de culture et de politiques migratoires.

Bref, nous sommes une vaste majorité à trouver que notre société ne va pas dans la bonne direction et il y a un large consensus au Québec voulant qu’après huit ans de gouvernement caquiste, le Québec a besoin d’un vrai changement. Les Québécoises et les Québécois ont besoin de retrouver confiance et de retrouver le goût du Québec, le goût de notre avenir. Le 5 octobre, le vote doit donc d’abord porter sur cette question fondamentale : à qui pouvons-nous faire confiance pour remettre le Québec sur la bonne voie ? 

C’est dans cet esprit que je veux clarifier aujourd’hui deux choses.

Oui, un gouvernement du Parti Québécois consultera les Québécois sur l’indépendance du Québec lors de son premier mandat s’il est élu.

Cet engagement de ma part est le même depuis maintenant six ans. Tout le monde est au courant. J’ai toujours été clair et constant sur le fait qu’un jour, les Québécois vont décider par eux-mêmes, et que ce jour approche. Je crois que l’indépendance est la seule solution pour que le Québec réalise son plein potentiel et échappe à un déclin culturel, linguistique et financier qui, si nous demeurons dans le Canada, est déjà en cours.

La deuxième chose que je veux clarifier concerne le moment précis de cette consultation. Au cours des derniers mois, je me suis déjà exprimé sur le fait que le Parti Québécois exercerait son jugement pour choisir le moment de la consultation – ce qui, pour moi, allait de soi – je ne m’étais toutefois pas encore exprimé formellement sur le point suivant. Un gouvernement du Parti Québécois ne tiendra pas de référendum tant que Donald Trump sera président des États-Unis. 

Pourquoi? 

Parce qu’un enjeu aussi crucial que celui de l’avenir politique du Québec exige des conditions qui permettent un débat éclairé et serein. Il ne doit pas être confisqué par les soubresauts de la politique américaine, ni par les coups d’éclat d’un président imprévisible, ni par des campagnes de peur.

Cette imprévisibilité de l’administration américaine nuira à notre processus ainsi qu’à la qualité du débat sur notre avenir comme nation. De plus, dans tous les cas, il demeure que, dans l’état actuel du Québec, un gouvernement appelé à ramasser les pots cassés de la CAQ aura amplement de défis et de tâches à accomplir dès le début de son mandat. Les défis sont nombreux et colossaux, il y a du pain sur la planche. 

J’ai donc choisi de désamorcer complètement l’argument selon lequel ce serait le pire moment pour réfléchir à notre avenir en raison de Trump, en écartant la possibilité de la tenue d’un référendum d’ici la fin de son deuxième mandat. Nous pourrons donc ainsi mener une campagne sur nos propositions pour aider les Québécois et relancer notre avenir, plutôt que sur des arguments de peur redondants et stériles. 

Formellement, cela signifie donc qu’un gouvernement du Parti Québécois ne tiendra pas de référendum avant le 20 janvier 2029, date de la fin du mandat de Trump à la Maison-Blanche

D’ici là, notre priorité demeure claire: gouverner le Québec avec constance et redonner confiance aux Québécoises et aux Québécois. 

Nous allons remettre de l’ordre dans nos services publics en réduisant la bureaucratie, nous attaquer avec efficacité à la crise du coût de la vie, répondre à la crise du logement, lutter contre l’itinérance, mettre fin au gaspillage éhonté de fonds publics, nous occuper de la santé physique et mentale de nos gens et redonner aux Québécois le goût du Québec. Le Parti Québécois vous présentera une équipe d’une qualité inégalée pour relever ce défi. 

Comme les gouvernements de René Lévesque et de Jacques Parizeau l’ont fait avant nous, nous voulons redonner aux Québécois confiance en eux-mêmes, comme nation. 

La CAQ de Christine Fréchette devra rendre des comptes sur huit ans d’inaction et de mauvaise gestion. Nous ne les laisserons pas nous distraire pour tenter de tromper la volonté de changement réelle des Québécois. J’ai confiance en notre capacité comme peuple de se relever et de décider par nous-mêmes de notre avenir.

D’ici là, notre priorité demeure claire: gouverner le Québec avec constance et redonner confiance aux Québécoises et aux Québécois.

Je ferai avec plaisir une tournée d’entrevues aujourd’hui pour répondre aux questions, et avec encore plus de plaisir que j’irai à votre rencontre au cours de cette campagne.

Paul St-Pierre Plamondon, l’home que en cinc anys pot portar el Quebec a la independència*

Amb un discurs renovat, un estil directe i el compromís de fer el referèndum abans del 2030, les enquestes auguren una majoria absoluta per al Partit Quebequès.

Alexandre Solano

18.10.2025

L’independentisme quebequès ha viscut tres dècades de letargia i desmobilització, d’ençà de la derrota ajustadíssima del 1995, quan el referèndum d’autodeterminació es va perdre amb un 49,42% de vots a favor del sí. Durant anys, molts observadors, tant partidaris com detractors, donaven per extingida la causa independentista, com una rèmora del passat. Tanmateix, en pocs anys, tot ha canviat. La hipòtesi més plausible ara és que hi hagi un nou referèndum abans del 2030, amb el convenciment que, aquesta vegada, pot ser la definitiva. Tothom esmenta, com a principal responsable d’aquest tomb, un nom: Paul St-Pierre Plamondon, cap del Partit Quebequès (PQ). Però, què ha fet i com s’ha arribat fins aquí?

La reconstrucció del Partit Quebequès

St-Pierre Plamondon (Trois-Rivières, 17 de febrer de 1977), conegut sovint per les seves inicials, PSPP, té un perfil molt diferent del dels antics dirigents del partit. Advocat i columnista, ha impulsat un discurs que posa l’accent a donar contingut polític i econòmic a la independència, més que no pas a reduir-la a una qüestió identitària.

La trajectòria de Paul St-Pierre Plamondon ja apuntava en aquesta direcció. Va ser fiscal voluntari de l’Assemblea Permanent dels Drets Humans a Bolívia i, més endavant, va treballar en afers legals de l’OTAN a Bèlgica. De retorn al Quebec, el 2007 va cofundar Generació d’Idees, un moviment destinat a fomentar el debat públic i la participació dels joves en la vida política i econòmica del país. Després d’una formació sòlida –amb estudis de dret a la Universitat McGill, un certificat en dret internacional a la Universitat de Lund i un MBA a Oxford–, va començar la seva carrera al despatx Stikeman Elliott i, posteriorment, va esdevenir vice-president i copropietari del despatx Delegatus, especialitzat en litigis. El 2009 va ser reconegut com a advocat de l’any en la categoria pro bono pel Jove Col·legi d’Advocats de Mont-real, en reconeixement de la seva tasca social.

Durant la vaga estudiantil del 2012, va exercir d’advocat dels estudiants de la Universitat de Mont-real, i va denunciar l’augment de preu de les matrícules i la desigualtat que comportava. Dos anys més tard, el 2014, va publicar Els orfes polítics. Un manifest per a la renovació del panorama polític quebequès, un llibre que criticava la distància entre els partits tradicionals i els ciutadans i reclamava una política més honesta i participativa. Aquells anys també va esdevenir una veu habitual als mitjans, cosa que el va situar com una de les figures més representatives de la seva generació dins el debat públic quebequès.

No es pot dir que en aquell moment fos un polític totalment alineat amb el PQ d’aleshores, ni de bon tros. No obstant això, el 2016, amb trenta-nou anys, es va presentar a les primàries del PQ per donar un tomb a l’independentisme institucional. Defensava una renovació socialdemòcrata del partit, oposada a l’austeritat, amb l’objectiu de reconnectar amb la societat. Deixava el referèndum, en aquell moment, com una qüestió llunyana.

El resultat a les primàries va ser modest –un 6,84% dels vots–, però el seu enfocament innovador li va valer de ser nomenat assessor especial del nou cap del partit, Jean-François Lisée. En aquesta etapa va dirigir una àmplia consulta sobre la renovació del PQ: va fer 162 trobades amb 3.600 persones i va presentar un informe amb 156 recomanacions, bona part de les quals van ser adoptades pel partit.

També va mostrar un suport explícit a l’independentisme català, tant abans com després d’haver assumit el lideratge del partit:

L’ascens al capdavant del Partit Quebequès

Però el partit continuava enfonsat. A les eleccions del 2018 va rebre una derrota històrica i va quedar amb tan sols deu escons d’un total de 125. El gran beneficiat d’aquella desbandada va ser la Coalició Avenir Québec (CAQ), de François Legault, un ex-ministre del PQ que havia abandonat la via sobiranista i havia optat per un nacionalisme autonomista. St-Pierre Plamondon, que s’hi presentava per primera vegada, no va obtenir escó, però ja va mostrar un tarannà diferent en la campanya, en què va prioritzar el medi i la qualitat dels serveis públics.

El 9 d’octubre de 2020, St-Pierre Plamondon va guanyar les primàries i es va convertir en el nou cap del partit. L’independentisme semblava aleshores un moviment residual, sense capacitat d’influir en l’agenda política. Amb un discurs serè però ferm, va prometre que, si arribava al govern, convocaria, ara sí, un referèndum durant el primer mandat.

En segon lloc, ha sabut reconnectar amb la gent jove, que havia crescut en un context de desencís. Ha emprat un llenguatge planer i ha parlat de crisi climàtica, d’habitatge i de precarietat, tot vinculant aquests problemes amb la manca d’autonomia política del Quebec dins el Canadà. El sobiranisme ha deixat de ser percebut com una causa de gent gran per tornar a ser un debat viu als campus universitaris i als moviments socials. I, finalment, ha restituït al PQ la credibilitat com a vehicle polític de la independència. Després d’anys d’enfonsament, el partit ha recuperat impuls i les enquestes actuals li donen la majoria absoluta en les eleccions previstes l’octubre de l’any vinent.

Aquest avenç, l’han confirmat les eleccions parcials d’enguany. El 17 de març, Catherine Gentilcore va guanyar la circumscripció de Terrebonne amb el 52,74% dels vots i va capgirar un feu de la CAQ. I l’11 d’agost, Alex Boissonneault va imposar-se a Arthabaska amb el 46,37%, també en un districte fins aleshores governat pel CAQ. Aquestes dues victòries consecutives han consolidat el partit com un revulsiu dins la política quebequesa.

Un discurs modern i una nova manera de comunicar

Com a cap del PQ, Plamondon ha modernitzat el partit i ha reforçat la participació de les generacions més joves. Ha portat el debat sobiranista a escenaris nous, també fora del Quebec. Durant una visita enguany a Alberta, va subratllar que, més enllà de les diferències culturals i lingüístiques, hi havia un malestar compartit envers el centralisme d’Ottawa. Va dir que Alberta sovint se sentia maltractada pel federalisme canadenc i que aquesta frustració era comparable, en un altre registre, a la del Quebec. Amb això, vol demostrar que la seva proposta és, més enllà d’una qüestió d’identitat, una resposta política a un desequilibri estructural dins el Canadà.

En el pla polític, ha vinculat la sobirania a qüestions concretes de governança. Argumenta que un Quebec independent podria controlar millor els seus recursos naturals i fiscals per invertir-los en serveis públics i en transició ecològica. Ha proposat de reduir les subvencions a grans empreses –que qualifica de “dependència estructural del capital exterior”– i ha defensat una política lingüística més ferma. En matèria d’immigració, reclama que el Quebec recuperi la plena competència sobre les quotes i que la selecció respongui a una capacitat real d’acollida i d’integració lingüística dels nouvinguts.

També ha provat de fer del PQ un partit més transparent i menys burocràtic. Vol limitar el nombre de mandats polítics consecutius i reduir els sous dels alts càrrecs, i ha obert el debat sobre el finançament dels partits per allunyar-los dels lobbies. En l’àmbit social, defensa una renda mínima garantida i un pla d’habitatge assequible per a retenir joves i equilibrar el territori.

Una altra de les seves marques és la manera com s’adreça a la premsa i als ciutadans. Té un estil obert, dialogant i sense filtres. Respon directament als periodistes, entra en debat a les xarxes i no defuig cap pregunta, per molt polèmiques que siguin, amb respostes enraonades que transmeten la sensació que tracta els electors com a adults. Vegeu, per exemple, un fil a la xarxa social X on tracta una qüestió espinosa com la de la laïcitat:

En els debats televisats, adopta un to serè i racional, i evita l’èpica per recórrer a comparacions amb petits estats com Islàndia, Dinamarca o Estònia. Sovint utilitza la ironia i fa referències culturals, cosa que humanitza el seu perfil i el presenta més com un ciutadà actiu que no pas com un polític distant.

El referèndum a l’horitzó

Durant el consell nacional del PQ, els dies 13 i 14 d’abril de 2024, Plamondon va afirmar: “D’aquí a uns anys, segurament a final de la dècada, viurem un tercer referèndum sobre la independència del Quebec.” Va reiterar que, si arribava al poder, el convocaria durant el primer mandat. Alguns antics dirigents, com Lucien Bouchard, li han recomanat prudència, i l’han advertit que la promesa d’un referèndum podia espantar votants moderats, però Plamondon s’hi manté ferm. 

Defensa que la coherència política exigeix donar la paraula a la gent.

El novembre de l’any passat, en una trobada amb la premsa, va dir que no temia perdre un tercer referèndum i que estava “preparat per a fer-ne un de guanyador”, malgrat que les enquestes continuen donant avantatge al no. Va recordar que el 1995 el suport inicial al “sí” era del 40% i que la campanya va fer créixer aquell impuls fins a gairebé la meitat. Per ell, la independència és l’única via per a garantir el futur del francès, defensar els interessos econòmics i recuperar el control de la política migratòria, atès que és del parer que les decisions federals es prenen sense el consentiment del Quebec.

Aquesta visió el diferencia de polítics –com el primer ministre del Quebec, François Legault– que es van presentar com a gestors de “les qüestions reals” però, segons Plamondon, han fracassat precisament perquè Ottawa continua interferint en competències pròpies. Per ell, la sobirania no és una idea abstracta, sinó la condició per a governar amb eficàcia i dignitat. El debat ha revifat l’entusiasme de molts votants sobiranistes que s’havien refugiat a la CAQ o que havien deixat de votar. I Plamondon hi ha sabut afegir serenitat: no presenta el referèndum com una confrontació, sinó com un exercici democràtic normal en una nació madura.

En definitiva, Paul St-Pierre Plamondon ha aconseguit que la independència del Quebec torni a ser una proposta viva, concreta i creïble –una idea de futur, no pas un record del passat. Trenta anys després del darrer referèndum, el Quebec torna a tenir la independència a tocar.

NOU LÍDER DEL PARTIT QUEBEQUÈS: J.F. LISÉE

Fa poques hores, aquesta matinada, hora catalana, el Partit Quebequès ha escollit el seu nou líder, el novè de la seva història, iniciada el 1968. Es tracta del periodista i expert en política internacional, Jean François Lisée. 

De 58 anys, casat i amb cinc fills, Lisée ha guanyat les primàries que s'han celebrat al llarg dels darrers cinc mesos. La seva victòria ha estat definitiva en la segona volta, quan ha aconseguit el 50,63% dels vots dels militants pequistes. En la primera n'havia obtingut poc més del 47%. En segona posició ha quedat Alexandre Cloutier (31,7%) i en tercera, Martine Ouellet (17.6%). En la victòria de Lisée, probablement han estat claus els partidaris del candidat eliminat en la primera volta, Paul St-Pierre Plamondon, que l'havien triat com a segona opció. La participació de la militància ha arribat al 75% del cens.

En les anteriors primàries del 2015, que van portar a l'elecció del seu antecessor, Pierre Karl Péladeau (foto), Lisée va finalment desistir a presentar-s'hi, i va romandre neutral. Considerat com un franctirador dins el partit, Lisée va iniciar la seva campanya al lideratge del PQ amb molt poques possibilitats davant de candidats amb molt més arrelament al partit, com el propi Cloutier, considerat un home fort del Quebec profund. Tanmateix, la seva seguretat i el seu desacomplexament, demostrat en el seu eslògan de campanya Oser.Réussir l'han ajudat a pujar posicions fins a arribar amb avantatge a l'spring final.

El triomf de Lisée obre un nou escenari polític al Quebec. I és que Lisée ha estat l'únic candidat que ha declarat que postparà la celebració d'un tercer referèndum per la independència fins a la legislatura del 2022-2026. Fet que ha commogut la societat quebequesa i particularment el moviment sobiranista. Per Lisée, l'objectiu immediat i prioritari és derrotar els liberals federalistes que actualment governen al Quebec, en les properes eleccions del 2018. Aquesta victòria, permetrà, segons Lisée, dedicar un primer mandat (2018-2022) a preparar les condicions guanyadores per celebrar el referèndum, entre les quals hi ha reagrupar totes les famílies sobiranistes i reforçar el Partit que, ja fa anys es troba en una crisi de militància força important. Tant és així que alguns analistes ja han afirmat que si l'aposta de Lisée fracassa, en perilla la seva supervivència.

Però no només la seguretat demostrada per Lisée en el sentit que pot derrotar els liberals i ser reelegit i convocar el referèndum que, esperen, definitiu, ha estat la clau de la seva victòria. També cal tenir en compte la seva pròpia biografia professional i trajectòria política.

Periodista durant molts anys, va ser corresponsal a Paris i a Washington en els anys vuitanta, dues capitals claus en la política quebequesa, no cal dir-ho. En aquells anys va col.laborar en mitjans com el New York Times, Washington Post, Le Monde i Libération. També va ser autor de llibres sobre l'actualitat política que van tenir un fort impacte en la vida política dels anys noranta. Particularment interessant és Dans l'oeil de l'aigle. Washington face au Québec (1990) on repassa la reacció dels successius governs dels Estats Units respecte el Quebec.

El 1994, el llavors primer ministre del Quebec i decidit partidari de la independència, Jacques Parizeau, el va triar com a conseller polític, i això va fer que tingués un paper molt important en l'estratègia referendària del 1995, que va estar a punt de reeixir, atès que només van mancar-li uns milers de vots. Precisament, aquesta estreta relació amb Parizeau, traspassat el 2015, ha estat emprada per Lisée durant les primàries, conscient de l'estima que molts sobiranistes tenen per la seva figura. Lisée també va ser conseller polític del primer ministre Lucien Bouchard entre el 1995 i el 1999. 

Amb l'arribada al poder dels liberals, Lisée es va dedicar més a la vida acadèmica i va dirigir el Centre d'études et de recherches intérnationales de l'Université de Montréal (CERIUM), fins al 2012. El 2010 obre el seu compte a Twitter, que té milers de seguidors.

És a partir d'aquest any que opta per entrar en la primera línia política i és escollit diputat a l'Assemblea Nacional per la circumscripció de Rosemont. La primera ministra pequista Pauline Marois el nomena Ministre de Relacions Internacionals i Comerç exterior i Ministre responsable de la Regió Metropolitana de Montréal, dos càrrecs de primer nivell, no cal dir-ho. Però el seu mandat dura poc, i el 2014, malgrat la derrota sobiranista en aquelles eleccions, Lisée aconsegueix ser reelegit i assumeix la responsabilitat de ser el portantveu de l'oposició oficial (equivalent al shadow minister britànic) en polítiques socials i de la metròpoli i de l'illa de Montréal. I és des d'aquí que inicia el seu assalt al lideratge del partit, que ha culminat la darrera matinada.

La pregunta és ara si els quebequesos, i més concretament, el moviment sobiranista, s'avindran a esperar fins a ben entrada la propera dècada a celebrar el nou referèndum. Per Lisée està clar que si abans el PQ no recupera múscul, la independència és impossible, de manera que l'ordre de prioritats és claríssim. Veurem si se'n surt.