FER EL RIDÍCUL AL MÓN*

Els darrers dies el govern espanyol no para de rebre disgustos. Fins i tot s’ha convertit en l’ase dels cops en el Parlament escocès, on el Primer Ministre Salmond li ha cantat les quaranta. Per cert, en el proper article del mes de gener parlarem del White Paper  sobre la Independència d’Escòcia, que fa pocs dies es va fer públic i que en aquests moments estic llegint amb molt d’interès.

 Ara, em limitaré a fer un seguit d’observacions sobre com està el front exterior. Abans, però, deixeu-me que dediqui unes breus paraules al recentment traspassat Nelson Mandela. Font d’inspiració del propi President Obama, Mandela ens mostra el camí cap a la Llibertat, per fer possible el que sembla impossible. I sobretot com conciliar la fermesa en els propis plantejaments amb un respecte envers els que tu derrotes, sempre i quan hi hagi un profund reconeixement dels abusos comesos, per part de tothom, primer pas cap a una reconciliació. Els polítics catalans, i els seus màxims dirigents, haurien d’emmirallar-se en Mandela. Només, repeteixo, la fermesa en les pròpies idees, garanteix arribar a aconseguir l’èxit esperat. I rebaixar-les és un mal negoci, perquè també es rebaixa la dignitat. L’única garantia indispensable és saber on vols arribar. Sense això no hi ha res que valgui la pena. Mandela ho va tenir molt clar, on volia arribar, i va emprar totes les estratègies al seu abast per arribar-hi. I ha mort com un autèntic Pare de la Nació, envoltat d’amor que ben segur l’allunya de tot el patiment que durant dècades va viure. Una mort dolça, si és que les morts dolces existeixen. Descansa en pau, germà.

Dit això tornem a la nostra realitat menys èpica, si més no de moment. Quan veus gegants com en Mandela, i després baixes el nivell, i te les heus amb tipus com el Mariano Rajoy o qualsevol altre, no pots més que pensar, “Déu meu, què he fet jo per merèixer aquest càstig”, i et vénen unes ganes boges de fotre el camp el més aviat possible. És com baixar de nivell.

El govern i la diplomàcia espanyola s’estan esforçant per tancar totes les portes a la independència de Catalunya en l’àmbit internacional. Els dos darrers viatges del President Mas a l’estranger, a Israel i a l’Índia, han estat uns èxits incontestables, i han vista com la diplomàcia espanyola (ministres, secretaris d’estat, ambaixadors) o bé es cobrien de glòria amb les seves declaracions o bé protagonitzaven episodis delirants per boicotejar els contactes bilaterals de Catalunya amb aquests països. 

La campanya de boicot ja no es limita a la UE, ara també arriba a l’OTAN, i segurament a altres instàncies, com la pròpia ONU. Passa, però, que ja han fet tard. La marxa del Poble Català cap a la independència és inexorable. I caldrà que sigui el més ferma i decidida possible.

Com Nelson Mandela ens van ensenyar.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 31, DESEMBRE 2013)