L'informe núm. 3 del Consell Assessor per a la Transició Nacional, du com a títol Les relacions de cooperació entre Catalunya i l'Estat espanyol. La primera reacció que tens quan el llegeixes per primer cop, aquest títol, és que ens trobem davant d'un nou exemple de voluntarisme bonista. Qui l'ha escrit, pressuposa que hi haurà relacions d'aquest tipus. De cooperació, vull dir. Donant per descomptat que des de la República de Catalunya no ens farà res cooperar amb Espanya i a ajudar-la a sortir de la seva crisi econòmica, és evident que la càrrega de la prova la tenen els espanyols. Voldran els espanyols cooperar d'igual a igual amb Catalunya? El seu orgull ferit per haver perdut la seva joia de la corona, se l'empassaran? Jo, la veritat, felicito els redactors de l'informe, pel seu optimisme, atès que sembla que donen per suposat que ho faran.
El problema és que quan acabes de llegir l'informe, per poc coneixement que tinguis del nacionalisme espanyol, condició que una servidora compleix, no pots deixar de pensar que la perspectiva d'una Espanya civilizada que tracta d'igual a igual a una seva antiga possessió, és una prova de wishful thinking, és pensar que els espanyols es comportaran com a europeus, de forma lògica i racional. I això és d'un optimisme que voreja el comportament naif. Vull que se m'entengui: l'informe eleva la categoria moral dels espanyols, els fa més bons, de manera que tornem a trobar un voluntarisme. Ells voldrien que els espanyols fossin com un poble europeu se suposa que ha de ser. Però això és demanar massa. És com en una relació de parella, que un dels membres s'entossudeix en canviar la manera de ser de l'altre. I ja se sap que, sobretot si l'intent es fa amb mala traça o directament amb mala folla, la cosa acaba com el rosari de l'aurora.
En definitiva, i com comentari general del text és que es tracta d'un document que des d'una perspectiva europea, culta, civilitzada, moderna, és perfecte. El problema és que és més una desiderata que un document que se situï en la realitat on vol actuar. I això el fa de poca aplicabilitat.
Entrant més en el detall, el document pretén, explorar futures fórmules de cooperació. La inspiració, és clar bé d'Europa. Vull dir que les fonts d'inspiració són exemples europeus. I és clar el referent és el Consell Nòrdic. I d'aquí apareix el Consell Ibèric. Jo és que la veritat, això de l'iberisme em treu de polleguera.
Primer, és posar-se de cul Portugal que, més conscient que ningú, per raons òbvies, que la torna de la seva Independència, va ser la submissió dels territoris catalans, no vol saber res, excepte honrades excepcions, de la Independència de Catalunya. I de cap mena de relació al mateix nivell entre les dues nacions, perquè automàticament suposa una degradació, cap a l'avern dels no-estats. Però no podeu deixar els portuguesos en pau? No els emprenyeu, que després es reboten i són més espanyolistes que l'Aznar i la Rosa Díez plegats, oi Durao Barroso?
I és que a més a més Catalunya té com a àrees de relació naturals França i Itàlia, i el Magrib. Històricament ha estat així, i sempre serà així. No entendre això, és no entendre res.
Pel que fa al consell Catalanoespanyol, més val no dir, perquè simplement no s'aguanta per enlloc. Bé excepte en un tema, que paradoxalment no s'esmenta en l'informe, o jo no l'he sabut veure. La qüestió de la gestió de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. I no és una qüestió menor, atès que una part molt important del territori català del Principat s'hi troba inclòs. Amb la Independència, òbviament, la CHE passarà a ser un organisme internacional i no únicament espanyol. Això vol dir que el seu estatus jurídic haurà de canviar de dalt a baix. Caldrà adaptar-se al model existent en els casos del Tajo, del Duero (Espanya-Portugal) o per exemple al del Rin o el Danubi entre d'altres. M'aposto un pèsol que els directius de la CHE els costarà moltíssim de canviar el xip, però ho hauran de fer de grat o de grat.
Tres. Hi ha un apartat que realment el trobo força depriment. Em refereixo és clar al del futbol. És quan realment em queda un gust de franquisme sociològic en tot plegat. Realment algú es pensa que el futbol pot condicionar un país? Que el Barça i els equips catalans que juguen en les categories, professionals o no, espanyoles sigui un cas que mereixi l'estudi d'uns consellers em sembla excessiu. Jo ho tinc claríssim. Lliga catalana de futbol, i convidant els equips de la resta de la nació a participar-hi i avall que fa baixada. És que no mereix cap comentari més.
Quatre. Una altra decepció és l'adopció per part de l'informe de terminologia blavera. Això no és només frustrant sinó que és sobretot indignant. Què vol dir parlar de pancatalanisme? Pancatalanisme seria per exemple ocupar Saragossa i annexionar-la a Cataunya perquè la minoria catalana resident en aquesta ciutat així ho demanés al Govern de la República Catalana. Però parlar de pancatalanisme referint-se als territoris històrics catalans, només té un nom. Pur i dur blaverisme. Punt.
Això ens porta, naturalment al darrer punt de l'informe que és el referent a les relacions de la República Catalana amb els territoris de llengua i cultura catalana que romandran, inicialment, sota sobirania espanyola. Aquí tornem a caure en el wishful thinking bonista. Només cal veure com estan prement l'accelerador els espanyols en el seu procés de lingüicidi al País Valencià i a les Illes. La millor cooperació serà, òbviament la integració d'aquests territoris a la República Catalana el més aviat possible. Jo, particularment, estic convençut que als pocs anys de rutllar la independència de Catalunya i quan es vegi els primeres efectes, els ciutadans d'aquests territoris es bolcaran massivament cap a la Independència, com si es tractés d'una fruita madura. Naturalment, nosaltres hem de fer tot el possible per facilitar-ho i en cap cas posar-hi obstacles imbècils en nom d'una legalitat estatal.
Finalment, i en coherència amb el que he dit més amunt, aprovo de totes totes, i felicito els redactors de l'informe per incloure la demanda d'ingrés a la francofonia de la República de Catalunya.
En definitiva, un informe voluntarista, ben intencionat, però que cau en una cert plantejament naif, que limita de forma molt considerable, excepte en alguns casos concrets, la seva hipotètica aplicabilitat.
