PREPARAR L'ESCENARI POST-INDEPENDÈNCIA

Quan declarem la Independència, de fet, només el 60% de la Nació Catalana haurà assolit la llibertat. És molt, però no ho és tot. Penso que cal preparar l'escenari de la post-independència. Naturalment n'hi haurà que diran que els la bufa la sort de la Catalunya sud i de la Catalunya insular. D'aquests sempre n'hi ha hagut. De fet, a ells només els importa que el seu poble, i com a màxim la seva comarca, siguin independents. La resta, a fer la mà. És el localisme de la pitjor mena. Quan perden de vista el campanar de l'església del poble, ja els agafa maldecap. Només estan satisfets si ells són el gall i tenen a la seva disposició totes les gallines.

L'estratègia de reunificació nacional portada a terme en els darrers 40 anys ha estat totalment suïcida, i els resultats són a la vista de tothom. Des de Barcelona s'ha deixat a la seva sort els patriotes del sud i de les illes, llençant-los algunes engrunes de tant en tant, que no han servit gairebé per res, o per poca cosa.   Amb això, i amb la seva força de voluntat, que és enorme, s'han hagut de valer per resistir i continuar la lluita. Però el cost ha estat altíssim, enorme. L'espanyolització ha actuat sense cap mena de contemplació, i ho continua fent ara amb més força que mai. 

Concretament, davant la certesa de la independència de la Catalunya Central, l'actuació d'Espanya es basa en una doble direcció.

La primera en l'eliminació de la catalanitat en els territoris que restaran a l'Estat espanyol un cop consumada la independència. D'aquí la negació del caràcter de llengua catalana a la Franja de Ponent, al País Valencià i a les Illes. Davant l'obvietat que la República Catalana recorrerà a totes les instàncies internacionals per denunciar el lingüicidi que es comet i es continuarà cometent en aquests territoris, Espanya accelera l'estratàegia de dissociació lingüística afirmant que en cap cas és català la llengua que allà s'hi parla.

Hi ha, però, una altra estratègia, que encara és més agosarada. Darrerament hem vist com tant el PP com el PSOE, estan centrant la seva ofensiva anti-independentista en segregar Tarragona i la seva rodalia de la resta del país.

És evident que Tarragona té una importància estratègica per a Espanya. Hi ha dues centrals nuclears i sobretot el complex petroquímic del Camp. I no podem oblidar les plataformes petrolieres de la costa. La pèrdua de tots aquests recursos enfonsarà encara més l'economia espanyola i sobretot el sector energètic. Per això semblen decidits a donar la batalla.

Naturalment, per tirar endavant aquesta estratègia, caldrà que s'inventin algun tipus de discurs que el legitimi.En això els espanyols no tenen manies. Amb el tema del lapao, ja ha quedat més que clar. No són uns finolis, ni els importa un rave fer el ridícul.

Hem de preparar-nos, doncs, per als escenaris post-independència. Per una banda, hem de tenir clar que un cop assolida la independència, hi haurà molta feina a fer, perquè el 40% dels catalans i les catalanes encara estaran sota la bota espanyola. I no hem d'esperar a que això s'esdevingui, cal actuar ara. I de l'altra, hem d'estar amatents als intents de desestabilització d'aquells territoris que els espanyols es pensen que són més assequibles per als seus interessos,

ELS INFORMES DEL CATN (4): L'INFORME NÚM. 3

L'informe núm. 3 del Consell Assessor per a la Transició Nacional, du com a títol Les relacions de cooperació entre Catalunya i l'Estat espanyol. La primera reacció que tens quan el llegeixes per primer cop, aquest títol, és que ens trobem davant d'un nou exemple de voluntarisme bonista. Qui l'ha escrit, pressuposa que hi haurà relacions d'aquest tipus. De cooperació, vull dir. Donant per descomptat que des de la República de Catalunya no ens farà res cooperar amb Espanya i a ajudar-la a sortir de la seva crisi econòmica, és evident que la càrrega de la prova la tenen els espanyols. Voldran els espanyols cooperar d'igual a igual amb Catalunya? El seu orgull ferit per haver perdut la seva joia de la corona, se l'empassaran? Jo, la veritat, felicito els redactors de l'informe, pel seu optimisme, atès que sembla que donen per suposat que ho faran. 

El problema és que quan acabes de llegir l'informe, per poc coneixement que tinguis del nacionalisme espanyol, condició que una servidora compleix, no pots deixar de pensar que la perspectiva d'una Espanya civilizada que tracta d'igual a igual a una seva antiga possessió, és una prova de wishful thinking, és pensar que els espanyols es comportaran com a europeus, de forma lògica i racional. I això és d'un optimisme que voreja el comportament naif. Vull que se m'entengui: l'informe eleva la categoria moral dels espanyols, els fa més bons, de manera que tornem a trobar un voluntarisme. Ells voldrien que els espanyols fossin com un poble europeu se suposa que ha de ser. Però això és demanar massa. És com en una relació de parella, que un dels membres s'entossudeix en canviar la manera de ser de l'altre. I ja se sap que, sobretot si l'intent es fa amb mala traça o directament amb mala folla, la cosa acaba com el rosari de l'aurora.

En definitiva, i com comentari general del text és que es tracta d'un document que des d'una perspectiva europea, culta, civilitzada, moderna, és perfecte. El problema és que és més una desiderata que un document que se situï en la realitat on vol actuar. I això el fa de poca aplicabilitat. 

Entrant més en el detall, el document pretén, explorar futures fórmules de cooperació. La inspiració, és clar bé d'Europa. Vull dir que les fonts d'inspiració són exemples europeus. I és clar el referent és el Consell Nòrdic. I d'aquí apareix el Consell Ibèric. Jo és que la veritat, això de l'iberisme em treu de polleguera. 

Primer, és posar-se de cul Portugal que, més conscient que ningú, per raons òbvies, que la torna de la seva Independència, va ser la submissió dels territoris catalans, no vol saber res, excepte honrades excepcions, de la Independència de Catalunya. I de cap mena de relació al mateix nivell entre les dues nacions, perquè automàticament suposa una degradació, cap a l'avern dels no-estats. Però no podeu deixar els portuguesos en pau? No els emprenyeu, que després es reboten i són més espanyolistes que l'Aznar i la Rosa Díez plegats, oi Durao Barroso?

I és que a més a més Catalunya té com a àrees de relació naturals França i Itàlia, i el Magrib. Històricament ha estat així, i sempre serà així. No entendre això, és no entendre res. 

Pel que fa al consell Catalanoespanyol, més val no dir, perquè simplement no s'aguanta per enlloc. Bé excepte en un tema, que paradoxalment no s'esmenta en l'informe, o jo no l'he sabut veure. La qüestió de la gestió de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. I no és una qüestió menor, atès que una part molt important del territori català del Principat s'hi troba inclòs. Amb la Independència, òbviament, la CHE passarà a ser un organisme internacional i no únicament espanyol. Això vol dir que el seu estatus jurídic haurà de canviar de dalt a baix. Caldrà adaptar-se al model existent en els casos del Tajo, del Duero (Espanya-Portugal) o per exemple al del Rin o el Danubi entre d'altres. M'aposto un pèsol que els directius de la CHE els costarà moltíssim de canviar el xip, però ho hauran de fer de grat o de grat.

Tres. Hi ha un apartat que realment el trobo força depriment. Em refereixo és clar al del futbol. És quan realment em queda un gust de franquisme sociològic en tot plegat. Realment algú es pensa que el futbol pot condicionar un país? Que el Barça i els equips catalans que juguen en les categories, professionals o no, espanyoles sigui un cas que mereixi l'estudi d'uns consellers em sembla excessiu. Jo ho tinc claríssim. Lliga catalana de futbol, i convidant els equips de la resta de la nació a participar-hi i avall que fa baixada. És que no mereix cap comentari més.

Quatre. Una altra decepció és l'adopció per part de l'informe de terminologia blavera. Això no és només frustrant sinó que és sobretot indignant. Què vol dir parlar de pancatalanisme? Pancatalanisme seria per exemple ocupar Saragossa i annexionar-la a Cataunya perquè la minoria catalana resident en aquesta ciutat així ho demanés al Govern de la República Catalana. Però parlar de pancatalanisme referint-se als territoris històrics catalans, només té un nom. Pur i dur blaverisme. Punt.

Això ens porta, naturalment al darrer punt de l'informe que és el referent a les relacions de la República Catalana amb els territoris de llengua i cultura catalana que romandran, inicialment, sota sobirania espanyola. Aquí tornem a caure en el wishful thinking bonista. Només cal veure com estan prement l'accelerador els espanyols en el seu procés de lingüicidi al País Valencià i a les Illes. La millor cooperació serà, òbviament la integració d'aquests territoris a la República Catalana el més aviat possible. Jo, particularment, estic convençut que als pocs anys de rutllar la independència de Catalunya i quan es vegi els primeres efectes, els ciutadans d'aquests territoris es bolcaran massivament cap a la Independència, com si es tractés d'una fruita madura. Naturalment, nosaltres hem de fer tot el possible per facilitar-ho i en cap cas posar-hi obstacles imbècils en nom d'una legalitat estatal. 

Finalment, i en coherència amb el que he dit més amunt, aprovo de totes totes, i felicito els redactors de l'informe per incloure la demanda d'ingrés a la francofonia de la República de Catalunya.

En definitiva, un informe voluntarista, ben intencionat, però que cau en una cert plantejament naif, que limita de forma molt considerable, excepte en alguns casos concrets, la seva hipotètica aplicabilitat.

DEIXEM EN PAU EXTREMADURA!

Una de les trampes més tòpiques i típiques del nacionalisme espanyol és fer servir les regions espanyoles com espantall perquè els catalans les critiquem i d'aquesta manera deixem de fixar-nos en el que és realment important, és a dir, Espanya.

Criticar Extremadura, Andalusia, fins i tot Madrid ... perdre-hi el temps i les energies, és caure en l'estratègia de presentar la "cuestión catalana" com un problema interterritorial, regional. I no com el que realment és, un conflicte nacional.

Això, a més a més, permet al govern de l'estat de presentar-se com un àrbitre que assumeix la tasca d'apaivagar les tensions i donar una resposta racional, "neutral", als conflictes entre les regions.

A veure si aprenem a no caure en les provocacions dels Monago, Ibarra, Vara, Arenas, etc, de torn. Ells tenen el paper assignat d'excitar la bèstia, com si sacsegessin un drap vermell per tal que el toro embestís.

No. Deixem en pau Extremadura, Andalusia, Madrid i qualsevol altre de les regions espanyoles que es pretenen donar importància equiparant-se amb Catalunya. I centrem-nos en el govern de l'Estat i en les manipulacions dels seus President, Vice-presidenta, Ministres i Secretaris d'Estat. Aquests són l'objectiu i no els altres.

Naturalment, aquesta estratègia d'ignorar els polítics regionals espanyols, no és aplicables als casos que afecten a la nostra pròpia nació. Em refereixo als del País Valencià, les Illes, l'Aragó i si m'apures fins i tot Múrcia. Aquests territoris estan partint una fortíssima ofensiva espanyolitzadora que voreja l'extermini lingüísticocultural que no podem tolerar. Tot i que tinc molt clar que ara cal prioritzar la Independència de la Catalunya central, també ho tinc que no em desentendré mai de la resta de la Nació, a la qual ajudarem millor si tenim un estat propi que no si continuem sotmesos a la bota espanyola. 

PER DECRET

A la CAIB (Comunitat Autònoma de les Illes Balears) s'han carregat per decret la immersió lingüística. Ja sabeu, que jo no sóc gens partidari de fer el ploramiques, més aviat el contrari. Per això, ara no començaré a fustigar-me i a dir que els espanyols són molt dolents. No. Ben al contrari. N´hauríem d'aprendre dels espanyols.

Fixeu-vos que el tema l'han aprovat via decret, res de lleis. Un decret el fa el govern en un pim pam, perquè en el govern, per definició, no hi ha majories ni minories. A diferència d'una llei, que ha de ser aprovada per un parlament, i doncs, debatuda entre els grups que donen suport al govern i els que formen l'oposició. Quan un govern té una majoria assegurada, la temptació de governar per decret és massa llèpola per resistir-s'hi. De manera que els espanyols s'han carregat la immersió lingüística per la via ràpida.

A la CAC (Comunitat Autònoma de Catalunya), el govern actual hauria d'aprendre dels espanyols de la CAIB, I no anar amb tants romanços per evitar trepitjar els ulls de poll de Camachos, Riveras o Durans i Lleida de torn.

En una situació d'emergència nacional com la que vivim, estic més que segur que si el President Mas adoptés les mesures inajornables que s'han d'adoptar via decret, comptaria amb el suport parlamentari corresponent per convalidar-les...

El perill, però, és que de seguida apareixerien els catalanets llepafils que dirien que nosaltres no ens hem de comportar com els espanyols, que som èticament diferents i que no hem de fer com ho fan ells, i tal i tal. I segur, segur, que en Cuní, en Basté, e tutti quanti blasmarien aquest comportament...

I d'aquesta manera, el patiment dels catalans i les catalanes es perllongaria una mica més. Això sí amb una dignitat i una ètica a prova de bomba...