Quan declarem la Independència, de fet, només el 60% de la Nació Catalana haurà assolit la llibertat. És molt, però no ho és tot. Penso que cal preparar l'escenari de la post-independència. Naturalment n'hi haurà que diran que els la bufa la sort de la Catalunya sud i de la Catalunya insular. D'aquests sempre n'hi ha hagut. De fet, a ells només els importa que el seu poble, i com a màxim la seva comarca, siguin independents. La resta, a fer la mà. És el localisme de la pitjor mena. Quan perden de vista el campanar de l'església del poble, ja els agafa maldecap. Només estan satisfets si ells són el gall i tenen a la seva disposició totes les gallines.
L'estratègia de reunificació nacional portada a terme en els darrers 40 anys ha estat totalment suïcida, i els resultats són a la vista de tothom. Des de Barcelona s'ha deixat a la seva sort els patriotes del sud i de les illes, llençant-los algunes engrunes de tant en tant, que no han servit gairebé per res, o per poca cosa. Amb això, i amb la seva força de voluntat, que és enorme, s'han hagut de valer per resistir i continuar la lluita. Però el cost ha estat altíssim, enorme. L'espanyolització ha actuat sense cap mena de contemplació, i ho continua fent ara amb més força que mai.
Concretament, davant la certesa de la independència de la Catalunya Central, l'actuació d'Espanya es basa en una doble direcció.
La primera en l'eliminació de la catalanitat en els territoris que restaran a l'Estat espanyol un cop consumada la independència. D'aquí la negació del caràcter de llengua catalana a la Franja de Ponent, al País Valencià i a les Illes. Davant l'obvietat que la República Catalana recorrerà a totes les instàncies internacionals per denunciar el lingüicidi que es comet i es continuarà cometent en aquests territoris, Espanya accelera l'estratàegia de dissociació lingüística afirmant que en cap cas és català la llengua que allà s'hi parla.
Hi ha, però, una altra estratègia, que encara és més agosarada. Darrerament hem vist com tant el PP com el PSOE, estan centrant la seva ofensiva anti-independentista en segregar Tarragona i la seva rodalia de la resta del país.
És evident que Tarragona té una importància estratègica per a Espanya. Hi ha dues centrals nuclears i sobretot el complex petroquímic del Camp. I no podem oblidar les plataformes petrolieres de la costa. La pèrdua de tots aquests recursos enfonsarà encara més l'economia espanyola i sobretot el sector energètic. Per això semblen decidits a donar la batalla.
Naturalment, per tirar endavant aquesta estratègia, caldrà que s'inventin algun tipus de discurs que el legitimi.En això els espanyols no tenen manies. Amb el tema del lapao, ja ha quedat més que clar. No són uns finolis, ni els importa un rave fer el ridícul.
Hem de preparar-nos, doncs, per als escenaris post-independència. Per una banda, hem de tenir clar que un cop assolida la independència, hi haurà molta feina a fer, perquè el 40% dels catalans i les catalanes encara estaran sota la bota espanyola. I no hem d'esperar a que això s'esdevingui, cal actuar ara. I de l'altra, hem d'estar amatents als intents de desestabilització d'aquells territoris que els espanyols es pensen que són més assequibles per als seus interessos,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada