La primera és que d’una tacada ha menyspreat la immensa majoria d’estats membres de la UE, que ho són. No és d’estranyar, en aquest sentit, que a Eurovision els espanyols quedin els últims. A Espanya no el vota ni el tato. Què vol dir que els estats petits són un zero a l’esquerra? Doncs jo veig que el President del Consell Europeu, Van Rompuy és belga. I que el President de la Comissió Europea és Portuguès, José Manuel Durao Barroso. Veig que qui controla l’economia espanyola a hores d’ara és un tipus anomenat Olli Rehn, que és finès. I així molts casos. De manera que els països petits compten i molt. Fixem-nos que si més no uns quants anys enrere vaig saber que si bé en termes absoluts, qui contribueix més a la UE és, naturalment, Alemanya, en termes per capita, era Holanda. No sé si encara continua sent el cas, però llavors era molt significatiu i explica moltes coses de l’actual dinàmica de la UE. Els espanyols no han après a respectar ni tan sols als seus socis, imagineu-vos als seus enemics. Són cabuts, i es pensen que són el centre del món. I això ens porta a la segona observació.
La segona és que per molt que baladregi, Espanya no és un dels països grans de la Unió Europea, sobretot en termes econòmics. És un país receptor d’enormes quantitats de transferències europees d’ençà 1986. I ja se sap que qui cobra, no mana. I Espanya no mana. És un país amb un enorme deute. I si té alguna rellevància a aquesta escala és perquè inclou com a propi els comptes de Catalunya. Sense aquests comptes, no seria res. Gosar comparar-se amb Alemanya, França, el Regne Unit, i fins i tot Itàlia, és una pura temeritat, tot que és cert que els italians van també de mal borràs.
Aquesta fatxenderia, aquest desacomplexament, aquesta supèrbia dels espanyols, d’on surt? De creure’s, de nou, el centre del món?
Molts estats més petits (demogràficament, econòmicament, territorialment) que Espanya tenen una qualitat de vida democràtica, econòmica, cultural i social molt superior que Espanya. Aquí el que importa és la qualitat de vida en tots els sentits. I no les grans dimensions macroecòmiques que sovint no ens diuren res, o molt poc.
Una Catalunya lliure, per començar, recuperarà els 16 miliards d’euros que cada any ens roba Espanya. A ningú no se li escapa que amb aquesta quantitat és poden fer moltes coses: socials, d’infrastructura, de sanitat, socials, de defensa i de seguretat.
Una Catalunya lliure disposarà d’entre 16 i 17 MEP, membres del Parlament Europeu- incrementant-se exponencialment la seva visibilitat dins el marc europeu. Us adoneu què significaria aquesta xifra per l’economia catalana i la seva gent? Només cal visualitzar quantes subvencions, transferències, fons de cohesió anirien a repartir-se no entre les diferents comunitats autònomes, sinó entre les diferents comarques. Quin canvi tan brutal!
En definitiva, una Catalunya lliure és símbol de prosperitat i bons aliments. D’estabilitat, de felicitat i de benestar. No hi ha color ni volta de full.
És així de clar. Tan clar que fins i tot va basarda dir-ho.
(NOTA: Post penjat al DGS, 05.06.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada