WE THE PEOPLE*

En la seva al.locució en la Universitat de Columbia, Nova York, el President Artur Mas no va perdre l'oportunitat de llançar diverses frases o reflexions que tenien per objectiu reforçar el lligam entre Catalunya i els Estats Units. Un objectiu bàsic, quasi bé diríem que imprescindible, per tal que el procés de reconeixement internacional de la Independència de Catalunya triomfi.

D'entre les citacions esmentades, cal destacar la que obre la pròpia Constitució dels Estats Units, el més que famós We the People que és tot un referent a la democràcia, però també a la nació, a la igualtat i a la solidaritat, que el President Mas va utilitzar per reforçar la tesi del dret a decidir. Qui decideix és el Poble, no els seus representants, ni encara menys, els jutges. I no cal dir, que tampoc ho fan uns magistrats escollits amb un biaix polític tan evident com és el cas dels del Tribunal Constitucional espanyol. No, és el poble. El poble català, en el nostre cas, naturalment.

A continuació, i seguint amb la lògica abans esmentada, va recordar el We shall overcome, referent del moviment dels drets civils dels anys 60, una cançó de protesta interpretada per molts autors entre ells Pete Seeger i Joan Baez, i que ha esdevingut un símbol de la victòria del poble contra les lleis injustes. El poble sempre guanya, someday. Una cançó, per cert, que guarda molts paral.lelisme amb l'Estaca de Lluís Llach, tant en el sentit cronològic, com estrictament polític, de contingut.

Finalment, el que més va ser reproduïda mediàticament, va ser el famós We Can del candidat Obama, en les eleccions del 2004. D'aquesta manera, repeteixo, el President Mas volia atraure l'atenció i la solidaritat de l'audiència americana que l'escoltava.

Catalan and American Patriots in Montserrat

Un objectiu que encara es va reforçar més arran la referència a la creació per part de John Adams, un dels Pares Fundadors dels Estats Units, del consolat a Barcelona, en una data tan inicial com fou la de 1797. Un Consolat que, a hores d'ara, cal dir-ho, és molt més que un simple Consolat, atès que té una importància estratègica fins i tot diríem que regional, en l'àmbit euromediterrani, com ho demostra el fet d'incloure una oficina de seguiment de temes de seguretat. Per això, resulta patètic, els intents matussers del ministre de l'interior espanyol, d'intentar vendre a l'opinió pública mundial, els Estats Units inclosos, naturalment, algun tipus de relació o complicitat entre l'independentisme i el gihadisme. Washington, a través del consolat, és el primer en rebutjar de ple aquesta intoxicació, aquesta guerra bruta malaltissa, que no fa més que augmentar la desconfiança envers Espanya dels seus suposats aliats.

La Llumanera de New York (1874-1881)

Fet que de retruc, beneficia a la causa per la Independència de Catalunya. No debades, el President Mas, va deixar ben clar, que la Catalunya Independent seria un soci de confiança dels Estats Units, i un factor d'estabilitat per a la zona euromediterrània. Una zona que, a ningú se li escapa, s'està convertint en objecte d'atenció creixent arran dels darrers esdeveniments a Líbia i a Tunísia.

Per això, la Independència de Catalunya és una garantia de seguretat. Per contra, Espanya, amb el seu enfrontament permanent amb el Regne Unit pel tema de Gibraltar; amb la tossuderia de mantenir Sabta i Mililla, convertits en porta d'entrada de gihadistes a la Unió Europea, i, naturalment, la seva política sistemàtica de boicotejar o amagar informació d'intel.ligència als Mossos d'Esquadra, que és el cos encarregat de la seguretat pública a Catalunya, no només posa en risc els catalans i les catalanes, sinó els milions de ciutadans d'arreu del món, molts d'ells americans, que ens visiten cada any. Un risc que es mitiga, val a dir, per l'excel.lent feina de la nostra policia, com s'acaba de demostrar. 

En definitiva, la necessitat estratègica d'una forta entesa entre els Estats Units i Catalunya, farà aquesta part del món més segura i estable. Un escenari que també serà ben vist per la Unió Europea. No debades, l'Europa Mediterrània està més que necessitada d'ambdós escenaris.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 46, Abril 2015)