Soldats danesos a l'Afganistan |
La formulació d'una política de defensa creïble és quelcom imprescindible per obtenir el reconeixement internacional. Ja ho hem dit en d'altres ocasions, però les recentsnotícies sobre una enquesta sobre la matèria entre la militància de CDC ens obliguen a fer unes observacions. Volem deixar clar d'entrada que ho fem amb ànim constructiu, però en cap cas podem ometre coses que creiem que caldria rectificar. Ens referim, òbviament, a les opcions que es plantejaven a la pregunta: "Davant l'entorn de la neceasitat de tenir exèrcit, creus que el nou país ha de tenir exèrcit?"
Les possibles respostes eren:
- A-Sí, ha de tenir exèrcit propi.
- B-No ha de tenir exèrcit propi però ha de formar part d'un exèrcit supraestatal.
- C-No ha de tenir exèrcit propi ni formar part de cap altre
Comencem per la darrera de les opcions. Si en el context de tensions actual a Europa i la Mediterrània la tendència general és millorar les capacitats de defensa, podem esperar cap reconeixement si anunciem que serem un "forat negre"? El cas català pot despertar més o menys simpaties, però les relacions internacionals no funcionen per raons sentimentals, sinó per interessos. Si la independència del Principat suposa el més mínim risc per la defensa d'Europa, no en tinguem cap dubte, s'optarà per mantenir la situació actual. És a dir, seguir formant part d'Espanya.
Soldats estonians a l'Afganistan |
Descartada doncs la opció C per qualsevol qui desitgi la independència, passem a la opció B. Hem de dir que un "exèrcit supraestatal" ni hi és ni se'l espera. La proposta formulada per Jean-Claude Junker fa un any topà, com amb la majoria d'àmbits de la Unió Europea, amb la qüestió de la sobirania nacional. Però imaginem que s'assolís un consens en aquest àmbit, i es formés una força de defensa europea a escala supraestatal. A tots els membres se'ls exigiria contribuir. No seria èticament acceptable pagar perquè d'altres estats posessin en risc la vida dels seus ciutadans per tal de protegir-nos, mentre nosaltres no aportem res. Així funcionen les aliances militars (les que siguin), com en una cooperativa: tothom hi contribueix en la mesura de les seves possibilitats, no pas pagant una quota i prou.
Soldats eslovens a Mali |
Finalment queda l'opció A: disposar d'un exèrcit propi. Aquest és un missatge que hem de transmetre de forma inequívoca a la comunitat internacional. Ras i curt, que acceptarem els compromisos que ens pertoquin en defensa, tal com ho fan països de menor dimensió demogràfica que la nostra. Pensem en Noruega, Eslovàquia o Estònia, per exemple. Cap d'ells ha renunciat a la defensa, i contribueixen en operacions internacionals.
Soldats nord-catalans a Mali |
Celebrem que CDC abordi un àmbit tan important com la política de defensa, i esperem que totes les forces independentistes ho facin. Però com hem dit en d'altres ocasions, podem debatre sobre el model de forces que tindrem, però no pas si n'hem de tenir.
*(NOTA: Post de la SEM, penjat el 15.03.2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada