SIGNES DELS TEMPS*

Com un signe dels temps, Catalunya ha assolit un ressò internacional com mai abans ho havia assolit, i la dimensió o el front internacional ha esdevingut un dels principals camps de batalla contra el govern espanyol i els seus acòlits mediàtics. No deixa de ser significatiu que el ministre espanyol que més, inútilment, tot s'ha de dir, s'ha oposat al procés independentista, sigui el d'afers exteriors. Tota una declaració d'intencions.

I és que el balanç d'aquests darrers anys pel que fa a la visibilitat internacional de Catalunya és francament positiu. Guardo encara una notícia publicada el 2003, on el llavors encara candidat a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, prometia que si guanyava, crearia la Conselleria d'Afers Exteriors... Una promesa que no es va acomplir fins a les darreries del 2015, i que ha provocat una reacció histèrica dels espanyols i la corresponent intervenció del seu Tribunal Constitucional, que no va perdre l'oportunitat de tornar a fer el ridícul, ja que intentar que una nació com Catalunya, amb un PIB superior a Grècia, Portugal o Irlanda, no pugui desenvolupar els seus afers exteriors amb normalitat, és com intentar posar portes al camp.

Però hi ha una cosa que vull destacar per damunt de les altres: el que he anomenat silenci eixordador de la comunitat internacional respecte el cas català.

Em refereixo al fet que davant una demanda clarament democràtica, avalada electoralment, d'independència de Catalunya, cap nació del món, repeteixo, cap nació, ha gosat donar la cara pel govern espanyol, i oposar-s'hi públicament. Brutal. Ni tan sols el propi govern espanyol ha gosat adreçar-se oficialment a la Unió Europea per a preguntar-li com reaccionaria al respecte. Ni tan sols ells. 

Alguns contraris a la Independència han fet i fan el ridícul comparant-nos amb casos tan extrems com Somaliland, Transdniester, la República Turca de Xipre, Ossètia del Sud o Abkhàzia... La mateixa col-i-flor, sinó que era un bròquil. Sense comentaris. Aquest és el nivell d'alguns ambaixadors espanyols, o d'alguns opinadors... 

La independència de Catalunya, fins i tot més que la d'Escòcia, serà un esdeveniment d'abast global. De fet, ja ho està sent, per això els governs d'arreu, i sobretot els europeus, juguen al wait and see. Alguns, sobretot els que encara recorden la seva Independència recent, cada cop s'estan desacomplexant més. Perquè la veritat ha de ser dita, només cal que un, un sol estat sigui el primer en fer el pas, per a que tot s'acceleri de forma immediata. Repeteixo, només en cal un que porti el tema a una instància internacional i ja serem al cap del carrer.

Ara bé, per a que això passi, cal una fermesa i una contundència sense escletxes per part de Catalunya. Tenim un President, un Govern i un Parlament independentistes. A nivell popular, la Independència és de lluny l'opció preferida a qualsevol altra. I no em parleu del 48%, que això és una camama, que només afavoreix el processisme. Si els espanyols no volen que hi hagi un referèndum és perquè saben que estem probablement per damunt del 55%, que marca la zona grisa, i que implicaria una allau de reconeixements internacionals immediata.

Llavors hem de continuar en el full de ruta i sobretot mantenir un alt grau de credibilitat sobre els nostres objectius. Això és fonamental. Com sempre he dit, la Independència la guanyarem els catalans i les catalanes, en primer lloc, però en funció de la percepció que la resta del món tingui de la nostra determinació, la seva acció, ens pot facilitar molt la feina, àdhuc accelerar-la. Una acció, naturalment, que no serà desinteressada, però així és com funciona la política internacional. Però que sense cap dubte donarà lloc a un escenari molt millor que el de continuar subordinats, espoliats, menysprats a Espanya.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 59, Setembre 2016)