In memoriam Blanca Serra i Puig (1943-2026), per Agustí Barrera i Puigví

Numquam destiterit

animo bellare cum Romanis.

( Corneli Nepos, Hannibal ( 1,3)

No s’aturarà mai de combatre

en el fons del seu cor,

contra els romans.

Al principi 

No vaig tenir molt de tracte personal amb ella, però durant quaranta anys vam militar a les mateixes organitzacions independentistes, primer al FNC, després del 1968 al PSAN, i més tard al PSANp del (1974- 1979). La Blanca Serra era Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (UB), formà part del nucli universitari del FNC que recollí les experiències teòriques i pràctiques de les lluites anticolonials, la Revolució Xinesa el 1949, la Cubana el 1959, l’Algeriana el 1963, i la guerra del Vietnam deu anys més tard, interpretats aquests moviments en clau marxista, una lectura de la història que permetia extreure’n ensenyaments aplicables a la nostra realitat.

Jo des de la meva posició de soldat disciplinat, sempre he vist a la Blanca com a una dirigent política lliurada en cos i ànima a la lluita política, tot i que era una persona afable i dialogant, intentant sempre acostar posicions. L’estiu del 1976 es celebrà per primera vegada una extensió de la UCE a l’interior a Vic, allí vaig llegir un article a la revista “Zutik”, on parlava de la importància dels sindicats nacionals se’n va encendre la bombeta, el moviment independentista no tenia cap sindicat nacional com tenien bascos, gallecs, bretons, i corsos, era una mancança que no ens podíem permetre políticament. A l’endemà vaig convocar una assemblea per exposar el problema i aportar solucions, l’acte tingué més èxit del que en principi jo suposava, em vaig trobar desbordat, vaig trucar a la Blanca demanant ajut ella vingué i varem fer una presentació més endreçada, fou l’embrió dels Col·lectius d’Obrers en Lluita (COLL).

El mateix any 1976, els dies 9,10, i 11 d’octubre es celebraren les Jornades de debat sobre els Països Catalans, dins el marc del Congrés de Cultura Catalana, la Blanca Serra va presentar una ponència cosignada amb la Carme Travesset, jo una altre sense signar en nom dels COLL, sobre el sindicalisme nacional i de classe.

Tinc un record nítid de la Blanca Serra quan va venir amb la seva germana Eva, un dia fred i plujós del 4 de febrer del 1996 a Arenys de Mar de l’enterrament de Fèlix Cucurull i Tey (1919-1996), van ésser les dues úniques persones foranes que vingueren al soterrament de l’il·lustre patriota, historiador i, novel·lista.

La causa obrera és la causa d’Irlanda i,

la causa d’Irlanda és la causa obrera.

James Connolly (1868-1916)

La Blanca Serra és un model de coherència entre els seus plantejaments teòrics, i la seva trajectòria militant.

• Exili a la Catalunya Nord el 1975, on treballa en el Congrés de Cultura Catalana.
• Detenció el 1976, per suposades converses amb militants d’ETA pm.
• Empresonament el 1980 per contactes amb Terra Lliure (TL).
• Detenció el 1982 per apologia de la rebel·lió.

És tota una línia d’anar-hi, anar-hi, com deia el bergadà Antoní Massaguer(1947-2000) constància en la lluita. El 2012 és membre del secretariat de l’ANC, sempre al servei de l’alliberament nacional i de classe. Per sort ha pogut veure editat el llibre que ha redactat junt amb el seu amic i col·laborador en Carles Benítez, La revolució pendent, que és la història del PSANp publicat per edicions del 1979.

Només desitjar-li com diu el poeta que: bon viatge al guerrer que al seu poble fou fidel. 

Record i homenatge. 

Adéu amb el puny clos.

Agustí Barrera. abril del 2026

(NOTA: Fotos triades per J. Sort)

Conferència anual 2021 MEMORIAL: AGUSTÍ BARRERA SOBRE LA FIGURA DE FÈLIX CUCURULL (8 DE DESEMBRE 2021)

 

NO US LA PODEU PERDRE!

 

IMMA ALBÓ, LA LLUITA CONTINUA

Fa pocs dies penjava un post de record al patriota Josep Planchart i Martori. Avui, l'Agustí, m´ha comunicat el traspàs de l'Imma Albó i Vidal de Llobatera. Una altra patriota. Tots dos, en Josep i l'Imma, amb profundes arrels osonenques.

Com és d'injusta la vida que ara que tenim la victòria a l'abast, aquesta gent se'n vagi, físicament ja no siguin amb nosaltres. Després de tantes dècades de lluita, quasi un segle, en el cas d'en Josep. 

Però no ens hem de posar tristos. Perquè ells, l'Imma i en Josep, ja havien guanyat. La seva victòria ha estat total i absoluta. Rotunda. Perquè ells ens van salvar el país en els moments més durs, quan tot semblava perdut. 

Ells van continuar el fil patriòtic que Espanya va voler tallar salvatgement quan aquell malnascut amb uniforme espanyol va escopir davant el cos assassinat del President Companys: "Catalanes, hemos matado a vuestro Presidente!".

Elles i ells, van entomar aquell "Los Catalanes son una mierda", que va cridar aquell altre en plena nit franquista.

I no es van rendir. I després va venir la Transició i totes les renúncies que ja sabem i que tan durament van denunciar personatges com en Lluís Maria Xirinachs o en Fèlix Cucurull, dos patriotes amb els quals l'Imma va col.laborar molt estretament. I tant ella com en Josep, cadascú en la seva via, van continuar picant pedra. 

L'Imma a l'Assemblea de l'ANC a Tarragona

És summament interessant llegir l'autobiografia de l'Imma que ens mostra el recorregut personal i polític d'una catalana, d'una patriota, que li va valer un reconeixement. És la història no d'una líder mediàtica, ni d'una celebrity, si no d'una dona senzilla, que estimava el país i la seva gent. Una dona que va viure temps difícils i que, per descomptat, se'n va ensortir. Va guanyar, malgrat tots els obstacles. Una victòria que potser no serà mediàtica, però una victòria fonda, d'aquelles que no fan soroll, però que sense ella, res s'entén del que passa ara.

L'Imma, primera a l'esquerra, en un sopar a Vic amb altres reconeguts patriotes

De l'autobiografia esmentada, hi ha passatges colpidors. Tanmateix, permeteu-me que reprodueixi un paràgraf, possiblement no el més emotiu, però sí que dóna compte de la seva feina, no de formiga, sinó de gegant que va fer al llarg de la seva vida:

"He col·laborat a través de la meva militància en la publicació del llibre Cròniques colonials, de Manuel de Pedrolo (El Llamp, Barcelona, 1982). Vaig escriure el llibre: Fèlix Cucurull. La lluita per l’autenticitat (La Llar del Llibre, Barcelona, 1987) per la gran amistat que tenia amb ell. Publico juntament amb Sílvia Aymerich el llibre Roca i Ferreras 100 anys després (Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1995). Col·laboro en l’edició dels «Quaderns Roca i Ferreras» i en la publicació dels seus Fulls Informatius, que ja estan al número 39 del seu tretzè any. Col·laboro amb l’edició del llibre sobre Exercir l’autodeterminació. Perspectiva per al poble català al segle XXI (Pagès editors, Lleida, 2001) a través de la Convenció per la Independència Nacional, de la qual he format part de la Junta diversos anys. Publico articles a diverses revistes i estic revisant un treball d’investigació que vaig fer fa anys, d’un mas pairal a través dels documents que se’n conserven (1240-1980), per finalment proposar-me editar-lo."

Imma, gràcies per tot el que ens has donat. Des del teu (fals) silenci. Tu has fet possible que això que està a punt de passar, passi. Oblidem-nos dels que ara malden per sortir a les llistes. Els Patriotes de debò no són idiotes, Són homes i dones que moren amb la consciència d'haver fet el que s'havia de fer.

I tu, Imma, has guanyat! Un petó.