No vaig tenir molt de tracte personal amb ella, però durant quaranta anys vam militar a les mateixes organitzacions independentistes, primer al FNC, després del 1968 al PSAN, i més tard al PSANp del (1974- 1979). La Blanca Serra era Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (UB), formà part del nucli universitari del FNC que recollí les experiències teòriques i pràctiques de les lluites anticolonials, la Revolució Xinesa el 1949, la Cubana el 1959, l’Algeriana el 1963, i la guerra del Vietnam deu anys més tard, interpretats aquests moviments en clau marxista, una lectura de la història que permetia extreure’n ensenyaments aplicables a la nostra realitat.
Jo des de la meva posició de soldat disciplinat, sempre he vist a la Blanca com a una dirigent política lliurada en cos i ànima a la lluita política, tot i que era una persona afable i dialogant, intentant sempre acostar posicions. L’estiu del 1976 es celebrà per primera vegada una extensió de la UCE a l’interior a Vic, allí vaig llegir un article a la revista “Zutik”, on parlava de la importància dels sindicats nacionals se’n va encendre la bombeta, el moviment independentista no tenia cap sindicat nacional com tenien bascos, gallecs, bretons, i corsos, era una mancança que no ens podíem permetre políticament. A l’endemà vaig convocar una assemblea per exposar el problema i aportar solucions, l’acte tingué més èxit del que en principi jo suposava, em vaig trobar desbordat, vaig trucar a la Blanca demanant ajut ella vingué i varem fer una presentació més endreçada, fou l’embrió dels Col·lectius d’Obrers en Lluita (COLL).
El mateix any 1976, els dies 9,10, i 11 d’octubre es celebraren les Jornades de debat sobre els Països Catalans, dins el marc del Congrés de Cultura Catalana, la Blanca Serra va presentar una ponència cosignada amb la Carme Travesset, jo una altre sense signar en nom dels COLL, sobre el sindicalisme nacional i de classe.
Tinc un record nítid de la Blanca Serra quan va venir amb la seva germana Eva, un dia fred i plujós del 4 de febrer del 1996 a Arenys de Mar de l’enterrament de Fèlix Cucurull i Tey (1919-1996), van ésser les dues úniques persones foranes que vingueren al soterrament de l’il·lustre patriota, historiador i, novel·lista.
La causa obrera és la causa d’Irlanda i,
la causa d’Irlanda és la causa obrera.
James Connolly (1868-1916)
La Blanca Serra és un model de coherència entre els seus plantejaments teòrics, i la seva trajectòria militant.
Exili a la Catalunya Nord el 1975, on treballa en el Congrés de Cultura Catalana.
Detenció el 1976, per suposades converses amb militants d’ETA pm.
Empresonament el 1980 per contactes amb Terra Lliure (TL).
Detenció el 1982 per apologia de la rebel·lió.
És tota una línia d’anar-hi, anar-hi, com deia el bergadà Antoní Massaguer(1947-2000) constància en la lluita. El 2012 és membre del secretariat de l’ANC, sempre al servei de l’alliberament nacional i de classe. Per sort ha pogut veure editat el llibre que ha redactat junt amb el seu amic i col·laborador en Carles Benítez,La revolució pendent, que és la història del PSANp publicat per edicions del 1979.
Només desitjar-li com diu el poeta que: bon viatge al guerrer que al seu poble fou fidel.
El proper dissabte, 11 de gener del 2025, a les 11 hores, a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll, presentarem el llibre "Per Catalunya, Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-47) i a l'exili (1954-59)", escrit per Agustí Barrera i Puigví i per Robert Surroca i Tallaferro.
A la presentació parlarem l'Agustí Barrera, autor, en Rafael Dalmau, editor i una servidora, en Josep Sort com a historiador. Ens farà molta il·lusió que hi assistiu i participeu en aquest acte en homenatge a les generacions de patriotes que van lluitar en els moments més durs de la Catalunya del segle XX, i sense la participació dels quals, res hauria estat possible en l'actualitat. Ells i elles van ser els i les que van fer possible la resistència contra el franquisme i els seus continuadors de les darreres dècades.
Gregori Font i Catibiela (1913-1991) fou l’amic de tota la vida de Jaume Martínez i Vendrell, que era dos anys més gran que el primer. Tots dos van viure a la Colònia Güell, G. Font en una de les primeres cases del carrer del Bosc coneguda com a Ca la Facunda, el nom de la seva mare, una aragonesa d’Egea de los Caballeros, on ell va néixer i J. Martínez al carrer Reixac, a Cal Quico. Des dels 4 anys van compartir els jocs d’infants. Tots dos entren a treballar a la manyaneria de la fàbrica de la Colònia Güell, una fàbrica tèxtil especialitzada en l’elaboració de panes on hi treballaven al voltant d’uns 1.000 obrers.
Gregori Font i Catibiela (1913-1991)
Pere Carbonell i Fita, company de militància i presó de G. Font el descriu en el llibre: NadalalaPresóModel (1944-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, a les pàgines 27 i 28 el retrata així: «enGregoriFonterafísicamentunminyódemitjanaestatura,cepat,rossenc,d’ullsverdsibigotiretallat,comelsdelsartistesdel’època.Eraunhomed’acció,decidit,moltsegurdesimateix,calmós,fred,elsseusamicsdeienqueteniamiradadelinx,semprebenvestit,practicaval’atletisme.» Tenia molt d’èxit entre l’element femení, que es rendia als encants de la seva personalitat.
Entren plegats a militar a l’organització Nosaltres Sols! (NS!), a partir de la seva fundació el 1931. Formen part, junt amb altres militants d’Estat Català, de la Columna (8.000 milicians) que, comandada pel capità Alberto Bayo, intenta alliberar Mallorca, és l’Operació Reconquesta de Mallorca (16 d’agost a 12 de setembre de 1936). Fracassada l’expedició, a la tornada a la Península, els militants independentistes s’agrupen a Farlete, formant la Columna Volant Catalana, on ell s’integra. Durant poc temps, forma part, amb el seu amic J. Martínez, de les Milícies de Muntanya de NS! destacades a Sant Llorenç de Morunys.
Milicians d’Estat Català a bord del “Almirante Miranda” rumb a les Balears per a l’alliberament dels catalans insulars
Tots dos entren a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, però, per problemes administratius, només J. Martínez es gradua com a tinent d’artilleria. G. Font ingressa a l’Escola de Transmissions de Premià de Mar, a l’acabament de la guerra estava adscrit com a caporal de transmissions, en una estació d’escolta aèria, prop del Monestir de sant Pere de Rodes (El Port de la Selva- Alt Empordà).
Durant la retirada, el gener del 1939, en la seva marxa cap a la frontera, es troben amb en J. Martínez a prop de Malgrat. És internat primer al camp de concentració de Sant Cebrià i després traslladat al d’Agde, el camp dels catalans.
En els camps de concentració els militants independentistes (Estat Català,Nosaltres Sols!) es reorganitzen, entenen que han de seguir la lluita patriòtica i antifeixista, a la França i la Catalunya ocupades. Gregori Font recorda sovint a Jaume Martínez el que havia dit en travessar la frontera:«passielquepassi,ambeldesglaç,quanalcimdelCanigónohihagineutornaremacasa.» Des del camp d’Agde, veien la plana del Rosselló i el cim del Canigó, estaven amatents al seu desglaç. A primers de juliol del 1939, G. Font i J. Martínez s’evadeixen del camp d’Agde i es posen en contacte a Perpinyà amb el líder de NS! Daniel Cardona.
Gregori Font assegut a l’esquerra, Camp d’Agde
Quan es forma, després d’un seguit de converses, el que serà el nucli inicial del Front Nacional de Catalunya (FNC), a Perpinyà, el 1939, hi trobem entre d’altres: Joan Cornudella, Andreu Abelló, Manuel Cruells, Gregori Font i Joan Sardà, aquests dos darrers, amb falsos documents d’identificació fets per Manuel Viusà, organitzen un servei de passos de frontera, en tres mesos fan set viatges a Catalunya.
En el darrer pas de frontera de G. Font el gener del 1941, abans de la seva detenció, ajuden a passar la frontera la Maria, la xicota de Joaquim Casamitjana, aquest formà part de la xarxa Maurice I d’ajut als aliats, creada el 1943. J. Casamitjana fou detingut pels alemanys i assassinat poques hores després.
En Font és detingut el gener del 1941, al Cafè de la Rambla, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa. El delicte era haver passat de contraban muntures d’ulleres. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial escassejaven tot un seguit de matèries de primera necessitat. En alguns dels seus viatges els resistents transportaven petites quantitats de productes (agulles de telers), que venuts al mercat negre, els permetien de menjar i ajudar les famílies dels amics. Pel delicte de contraban G. Font fou condemnat a dos anys de presó.
El 1943 G. Font surt de la presó com si hagués estat de vacances, fred, impertorbable, disposat a tornar a la lluita. Després d’un breu període de temps de tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia Güell, deixa la feina i fa tasques d’informació per l’IntelligenceServicesbritànic, junt amb en Santiago Pey. Són enviats a la Badia de Roses, per tal d’estudiar les possibilitats d’un desembarcament aliat en aquell indret, topografia, tipus de vegetació, unitats militars desplegades en aquella zona, característiques d’aquestes i la seva situació. Amplien la recerca fins a l’àrea de Cadaqués i Empúries. És nomenat responsable de l’organització del FNC a comarques.
El 23 de novembre del 1943, després de gairebé dos mesos de seguiments per funcionaris de la Brigada Político Social (BPS), són detinguts uns 70 militants i simpatitzants del FNC, el nucli dirigent i els delegats dels districtes. La Secció Militar (SM) restà indemne, la seva estructura no fou desarticulada. Del total de detinguts, 49 seran processats pel TribunalMilitarEspecialdeEspionajeyotrasactividades, acusats de delitodeespionajeyactividadessubversivas. Octavi Viladrosa detingut als calabossos de la Via Laietana, junt amb G. Font escriu en el llibre: Sang,dolor, esperança, segona edició, 2010, pàgina 212:
A finals del 1945, i com a resultat de la victòria dels aliats i d’algunes gestions diplomàtiques que aquests feren, els militants del FNC començaren a sortir de les presons el desembre del 1945, Joan Cornudella fou el darrer detingut que sortí de la presó el 22 de febrer del 1946.
El 18 d’abril del 1946, se celebrava a la casa pairal del militant del FNC Esteve Albert i Corp, a Dosrius (El Maresme), la primera Conferència del FNC, que representà l’apogeu polític del FNC, i que alhora marcà la predominança de la línia política sobre la militar.
La caiguda de la Secció Militar del FNC, a començament del mes de juny del 1946, és l’inici del cant del cigne del FNC. La detenció de 14 militants de la SM, la pèrdua de l’equipament, armes, explosius, i l’arrencada de la Guerra Freda, que vol dir l’aïllament polític internacional dels resistents, fa que el FNC iniciï un llarg procés d’hibernació, que es perllongarà fins a finals dels anys cinquanta. Una part dels militants del FNC s’exilien a l’Estat francès, els altres s’esforçaran a sobreviure en una societat on la repressió, la delació dels rojo-separatistas, la gana, el control ideològic de l’església i els aparells del règim, les llargues jornades de feina per un sou migrat, són les característiques d’aquest primer franquisme.
Els darrers anys de la seva vida, G. Font entrà en una fase de tristesa profunda, es tanca en si mateix en veure el seu millor amic, en J. Martínez, malalt i empresonat.
En Gregori Font fou un home audaç, fidel als amics, a la defensa de la Nació i la seva llibertat social, fou un guerrer, per això pensem que li escauen les paraules del poeta Lluís Llach:
«Bonviatgepelsguerrersquealseupoblesónfidels. Que la seva vida de fidelitat a la Terra, a la Pàtria, esdevingui un exemple a seguir.»
*AgustíBarrera, Grup d’Historiadors Jaume Compte (9.12.2021)
PS.- Vull donar les gràcies a un dels cinc fills d’en G. Font, en Gregori Font i Marimon, pel seu ajut amb la informació que m’ha permès entendre més la figura del seu pare. També fer extensiu el meu agraïment a l’amic Llibert Seguí, per haver valorat la importància del biografiat.
Dijous 3 de desembre, amb un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom, el Grup Enciclopèdia Catalana va conmemorar els 50 anys de l’inici de l’obra de la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Al pati de butaques dos expresidents del Govern de la Generalitat, Jordi Pujol i José Montilla, i el President en funcions, Artur Mas, els tres separats físicament pels rengles de cadires. L’acte durà 90 minuts Antoni Bassas féu de presentador, Jordi Porta President de la Fundació Enciclopèdia Catalana, en el seu parlament destacà com, de la matriu de la GEC en naixeren tot un seguit d’obres sobre llengua, art, història, diccionaris. Ramon Folch amb la seva oratòria florida, gairebé jocfloralesca, ens parlà de l’esforç col·lectiu que representà l’obra.
Pensem que potser l’acte fou massa formal, un pèl encotillat per una litúrgia amb regust de naftalina, apte per a enyoradissos. En els dos parlaments vam trobar a faltar una reflexió sobre la història i les vicissituds de la GEC des del seu inici, el 1963, de la mà de Max Cahner i Enric Lluch, amb la constitució, el 1965, d’Enciclopèdia Catalana SA, (ECSA) fins al 15è volum de la primera edició completa, que sobrepassava els 140.000 articles redactats per més de 1.500 col·laboradors. I pensem que hauria estat interessant aquest trànsit en el temps, perquè ens hauria permès entendre l’època i les condicions socials i polítiques en les quals fou redactada la GEC i, per tant, els seus conflictes, contradiccions, i èxits.
La GEC va patir dos problemes d’origen:
1.- Una manca de planificació sobre l’extensió de l’obra ja que, es va passar de la idea inicial dels 3 volums, als 8 volums, fins al 15è del redactat final.
2.- Una dificultat de diàleg entre els responsables i finançadors de l’edició, primer edicions 62, i des del 1969 Banca Catalana, i els treballadors de la GEC.
Jordi Pujol a les seves Memòries (1930-1980), editorial Proa, Barcelona 2009, a la página 249, explica: "La radicalitat i utopisme que de tant en tant ens afecten van florir amb molta ufana. Semblava que hi havia gent que preferien que la Gran Enciclopèdia Catalana naufragués engolida per la inviabilitat inicial, que no pas que tingués continuïtat d’una manera racional i assenyada". No crec que cap dels treballadors de la GEC volgués el que diu J.Pujol, entre d’altres raons perquè els hi anava el sou, la feina. Calia només establir canals de diàleg àgils entre els dos sectors, no es va voler fer per qui ho podía fer, resultava més còmode la condemna fácil centrada en la radicalitat i l’esquerranisme malaltís dels treballadors. Cal dir que el nucli inicial de la GEC estava format per Max Cahner, Josep Ferrer, Ramon Folch, Núria Aramon, Enric Lluch; després vingué Jordi Carbonell, Joan Carreras.
La GEC fou una gran i reixida obra d’infraestructura cultural. Obeïa a la idea pujolista de “ Fer País”, i en aquest aspecte cal reconèixer en la història del pujolisme l’encert i l’èxit de la seva idea, i no només culturalment, sinó fins i tot econòmicament, d’una primera aproximació sobre els subscriptors que es podrien aconseguir uns 10.000, es passà als 62.000 reals, es recuperà amb escreix la inversió inicial.
L’esforç de la GEC amb els seus equips de redactors, lexicògrafs, correctors, maquetistes, il·lustradors, va fer possible realitzar una eina cabdal per a l’elaboració d’una cultura autocentrada en la nostra realitat nacional de Països Catalans, la construcció d’una història nacional, una ciència nacional, una llengua nacional, i com aquestes àrees de la nostra cultura, esdevenien aportacions a la cultura universal.
En l’elaboració de neologismes, en la tasca de depuració de l’idioma, recuperàvem el significat d’antics mots oblidats pel procés de substitució cultural. El meu amic i insigne químic, Salvador Alegret, redactà l’acepcció bugada, quan vaig llegir el text vaig recordar la meva àvia Quima fent la bugada, ara, pels carrers veiem rètols amb el nom de bugaderia, salvant els mots, que digué el poeta sinerenc, construïm cultura nacional.
Dels treballadors de la GEC recordo amb estima el professor Heribert Barrera, d’ERC, els bessons Carles i Rafel Castellanos, les germanes Eva i Blanca Serra, aleshores, anys 1974-1979, militants del PSAN provisional, en Feliu Formosa, proper al PSUC, Raimon Obiols, encara als rengles del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el meu amic, en Jaume Costa, provinent del FNC i aleshores com jo al PSANp, un nucli molt actiu de Bandera Roja, el nucli anarcoindependentista de l’OLLA, un aiguabarreig de sigles, utopies, projectes, idees i lluita política.
Desconec quants treballadors de la GEC coneixien l’obra de Frantz Fanon (1925-1961), el psiquiatre martiniquès teòric de la lluita anticolonial, en el seu llibre de referència Els damnats de la Terra, escriu: "Sense un Estat que li doni suport , la llengua nacional, la cultura nacional es decandeix, només amb la independència la cultura nacional podrá desplegar totes les seves potencialitats". La GEC fou una estructura cultural de resistència i suplència d’un Estat Català que no teníem, tingué també la funció d’actuar com a baula de connexió, de recuperació, entre el model cultural del període de la Generalitat Republicana i el procés d’espanyolització franquista de després del 1939.
En el camí cap a la construcció de la República catalana, la GEC seguirà essent un referent valuós en el procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans. Ara, els antics treballadors de la GEC podem explicar que nosaltres hi érem, que estimàrem l’obra perquè ens permeté anar refent les estructures culturals de la nació.
El pròxim dijous 8 de juny, a partir de les 19.15 h, a Can Palauet (Carrer d’en palau, 32. Mataró), el Grup d’Historiadors Jaume Compte organitza una xerrada-debat al voltant de la figura de Joan Peiró.
L’acte serà moderat per la historiadora Maria Salicrú–Maltas i comptarà amb les intervencions inicials de Gemma Soriano, militant de Confederació Nacional del Treball (CNT), Andreu Bautis, militant de la COS (Coordinadora Obrera Sindical) i d’Agustí Barrera, membre del Grup d’Historiadors Jaume Compte i de Poble Lliure. Després de les intervencions s’obrirà el debat entre el públic assistent.
Amb aquest post
vull felicitat la Mireia Barrera, guardonada
amb el Premi Nacional de Cultura 2014, en la modalitat de música, que lliura la Generalitat de
Catalunya. La Mireia és una lluitadora en tots els sentits, i una perfeccionista
extrema, per la qual cosa no és d'estranyar que li arribi aquest reconeixement
d'una carrera que encara té molts anys per recórrer.
Ha estat
directora titular del Coro Nacional de España, de la Capella de Música de Santa
Maria del Mar i, fins al desembre de 2005, va dirigir el Coro de la Orquesta
Ciudad de Granada, del qual va ser fundadora. Ha col•laborat amb l'Orquesta
Nacional de España, l’Orquestra Barroca Catalana, el Cor de Cambra del Palau de
la Música Catalana i el Coro de la RTVE. Des de 1993 és directora del Cor
Madrigal de Barcelona, on ha introduït l’obra de compositors contemporanis.
També vull
felicitar , son fill, el seu company, sa mare, els seus germans i, last but not least, l'Agustí, el
seu pare, amb el qual m'uneix una amistat de fa molts anys. D'ell n'he parlat
en diverses ocasions en aquest bloc o en l'anterior. Precisament, aprofito
l'avinentesa per recomanar la lectura del seu darrer llibre, Inscrit en la
Memòria històrica, del qual aquestes darreres setmanes està fent
presentacions. La propera, el dia 22 a Badalona.
Fa uns quants mesos, algú va dir, penso que era un catedràtic d'universitat, que "ara és el moment de la independència, no dels independentistes". Una frase dura. Molt dura. La interpretació és molt clara. Per entendre'ns, cal que la puta infanteria s'aparti i que no faci nosa en el moment de la victòria, per tal que surtin ben pentinadets i clenxinats aquells que fins fa quatre dies eren autonomistes, federalistes, regionalistes i tot el que volgueu, però que tenen l'olfacte d'un rosegador per saber on és el formatge. És probablement el destí del patriota sincer, honrat, que fa de la lluita una causa ètica i moral, i no una menjadora. Tant és així, que fins i tot no sortint a la foto, ben pentinadet i ben clenxinadet, ell o ella, n'estarà content, perquè podrà mirar-se i saber, encara que només ho sàpiga ell, que la feina l'ha feta bé i a més no ha pagat cap peatge per fer-la. La victòria, íntima, serà seva, tota ella, i això l'omplirà i justificarà molts sacrificis, penes, maldecaps, etc.
Acaba de sortir publicat el llibre Inscrit en la memòria històrica, de l'Agustí Barrera i Puigví. Qui em coneix de fa temps, sap que l'Agustí és el meu amic, de manera que possiblement se suposarà que jo no puc dir res més que benaurances i lloar l'obra. I, naturalment, no s'equivocarà. Fa molts anys que ens coneixem, i encara que pequi d'egoista, goso dir que conèixer l'Agustí, m'ha estat una de les coses millor que m'han succeït. Amb ell he conegut tot l'entorn històric de l'independentisme, o una part molt notable del qual. I amb ell, també he madurat i m'ha ensenyat com és la naturalesa humana, amb els seus aspectes positius i els seus aspectes negatius. Amb ell he rigut molt, i també hem passat moments menys alegres.
Per mi l'Agustí representa sense cap mena de dubte la puta infanteria de l'independentisme de sempre, si bé amb una diferència cabdal. Es tracta d'un guerrer-savi, d'un mestre en el sentit oriental del terme, d'una persona que fa de la lluita no una simple destrucció de l'adversari, que també, naturalment, si no una manera de conèixer-se un mateix, per saber fins on es pot arribar, quins són els límits. Qui coneix l'Agustí, sap perfectament que no suporta que hi hagi algú més situat en una posició més extrema que ell, i això, naturalment es paga.
Per mi, i també per centenars, per milers d'independentistes que han escoltat les centenars de conferències, cursos, xerrades que ha fet des de fa dècades, l'Agustí és el mestre que t'ensenya que les coses no es fan a la babalà, que la raó ha de guiar els teus actes, i que cal explicar, contextualitzar l'acció política, fugint dels comportaments cecs, acrítics, de ramat, que no exigeixen respostes. Que cal ser dur, si cal com una roca. I que qui la fa, naturalment, la paga.
L'Agustí, probablement, no sortirà a la foto de la victòria. Però la petja que ha deixat, com ho prova aquest llibre, del qual encara no m'he llegit una sola línia, ja és ben permanent i ben fonda. I encara no només no s'ha rendit, sinó que ara, al caire de la victòria total i definitiva del nostre poble, ell continuarà burxant, perquè com a bon guerrer-savi, la victòria només és total i definitiva quan s'han assolit tots els objectius establerts. I per l'Agustí, el nostre guerrer-savi, encara hi ha moltes coses que cal transformar.
El llibre ha estat publicat per Edicions del 1979.
