Ahir vaig acabar el dia veient-ho clar. El perill, com deia Joan Peiró, és a la reraguarda. El perill amagat, traidor, covard, pusil.lànime, derrotista, intoxicador. Diguem-ho clar: entre les tertúlies de TV3 pel matí i, encara que amb una audiència molt menor, però amb molta més mala llet, les del Cuní al vespre, els mitjans de comunicació nostres, estan intentant fer-nos el llit. Estan intentant capgirar l'opinió dels catalans i les catalanes, cosa que seria legítima fins a cert punt, a no ser, i aquí és on es troba la meva indignació, que sempre, sistemàticament, és cap a la mateixa direcció, cap a un reforçament de l'unionisme, de la catalanofòbia.
S'està arribant a extrems verament ridículs. Ahir a aquest despropòsit amb potes, aquest homenatge a la megalomania d'un home que es pensa que es Déu a la terra, que és 8aldia, un dels tertulians va fer la quadratura del cercle. Em refereixo a J.J.López Burniol, que va gosar comparar la figura de Mandela amb la unitat d'Espanya. Al.lucinant oi? Segons aquest individu, que amb el seu to notarial sembla que sedueix d'allò més, Mandela ens demostra que es pot arribar a pactar amb el teu més odiat enemic, i que llavors, en el cas del problema Catalunya-Espanya, se suposa, també hauria de ser possible arribar a un acord, i resoldre-ho en algun tipus de reforma constitucional arregladeta, i vinga tothom a menjar els torrons i les neules i qui dia passa any empeny.
Passa, que a diferència del cas africà:
1. els espanyols no reconeixen que existeixi un poble català com a subjecte polític amb plens drets, inclòs, naturalment, el dret a l'autodeterminació. Aquest petit detall, és la clau de tot plegat. Per negociar amb el teu enemic, l'has de reconèixer. I això els espanyols no ho han fet. Ni ho faran. Si Mandela aixequés el cap simplement diria, que aquests espanyols, estan bojos.
2. els espanyols no tenen cap mena d'intenció de negociar res, més enllà d'algunes petites reformes que no seran més que pedaços que no resoldran l'statu quo i que continuaran ofenent la diginitat del poble català.
3. Si no et reconeixen, no existeixes. Si no existeixes, no pots decidir.
4. els espanyols parteixen d'una missió històrica que és la de sotmetre els catalans, espoliar-los i, com deia Ortega, amb la conllevància, anar-los assimilant. Darrerament hem assistit a dos episodis que no es poden descriure més que com experiments de laboratori al respecte: la destrucció de la immersió lingüística a les Illes, i la desaparició de Canal 9 al País Valencià. El problema d'aquestes missions històriques és que poden acabar de cop, com els va passar amb els Països Baixos, Portugal, a l'Amèrica Llatina, a Filipines, a la Guinea Equatorial....
5. Els espanyols parteixen de plantejaments supremacistes, segons els quals hi ha llengües de primera i llengües de segona, hi ha pobles i subpobles (llegiu les sentències del Tribunal Constitucional), naturalment, equiparar aquests plantejaments amb els de Mandela, és no només incorrecte, sinó una manipulació brutal, indigna, de la història.
6. Algú ha vist per enlloc de l'actuació dels espanyols, cap engruna de voluntat de crear comissions de la veritat i la reconciliació, que va ser la clau de volta de l'èxit de Mandela? Oi que no? Perquè no existeix ni se l'espera. Ben bé al contrari, cada dia que passa la catalanofòbia, atiada pels mitjans de l'odi, és més gran i més descarada. En la cultura política espanyola, respecte a Catalunya, només existeix el trágala.
7. En definitiva, l'actitud de Mandela, com a polític és totalment antagònica a la dels espanyols respece Catalunya. En ell l'enemic era fonamentalment un altre jo. En el cas dels espanyols, els catalans no som un altre nosaltres, sinó que simplement, no som. L'únic que hi ha és un govern autonòmic, que com a tal està subordinat a la constitució. Catalunya és únicament una comunitat autonòmica, i s'ha de sotmetre a la llei suprema que la va crear que no és altra que la Constitució, i que pot ser modificada sense tan sols la seva intervenció. No hi ha reconeixement de l'existència del poble català.
És això el que realment deia Mandela?
La pregunta realment clau és si sabrem, els catalans i les catalanes, sobreposar-nos a aquests intents mediàtics de capgirar un procés que va clarament cap a la nostra Independència? No tinc cap dubte que sí. És una pregunta retòrica, però que cal fer-la i cal respondre-la, perquè ho tinguin clar qui ho ha de tenir clar.
I no només ens sobreposarem. Si no que a més a més, tindrem, tenim de fet, memòria.
