LA REVOLUCIÓ DELS COMITÈS

Durant els darrers mesos, a estones lliures, he estat llegint el llibre d'Agustin Guillamon La Revolución de los Comités. L'obra podem considerar que forma part, la darrera, d'una trilogia, dedicada sobretot als primers mesos, quasi un any, de la guerra, bàsicament durant l'etapa de més lluita pel control del procés revolucionari que, com tothom sap, es va cloure en els fets de maig de 1937.

En concret, aquest llibre estudia la documentació, les actes, de les reunions d'algunes de les principals instàncies o comitès sorgits després de la immediata derrota del feixisme espanyol al juliol del 36: el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el Comitè Central de Proveïments, el Consell d'Economia, etc. així com el Govern de la Generalitat, la Junta de Seguretat, i les reunions dels comitès superiors llibertaris...

L'autor fa un buidatge de les actes de les reunions i en treu unes reflexions polítiques que, cal reconèixer-ho, apareixen en cursiva, de manera que permet una diferenciació clara entre el resum de les actes i la corresponent crítica política que en fa.

Una crítica feta des de posicions del marxisme revolucionari o de l'esquerra comunista que posa l'accent en denunciar l'escissió entre els comitès superiors llibertaris, que van apostar per la política antifeixista i unitària, renunciant a la revolució, i els comitès de barri i de defensa, que, segons l'autor, era els veritables artífexs del procés revolucionari i que, amb el pas dels mesos, poc a poc van ser marginats. Aquests eren els sempre rebutjats, incontrolats que van ser els qui empraren la violència, el terror, per acabar amb l'enemic de classe, però que aviat van ser reconduits per les institucions unitàries, entre elles les Patrulles de Control que, a diferència dels comitès de defensa de barri, que eren tots ells anarquistes, tenien una composició política plural (CNT, ERC, PSUC, UGT, etc).

Aquest elogi dels incontrolats, de la seva violència directa, d'extermini de l'enemic de classe va acompanyada d'una crítica, com no podia ser d'una altra manera, al Govern de la Generalitat, a ERC, al PSUC (per cert, els anarquistes titllaven Comorera de Camorera, per les seves constants provocacions) i directament un odi immens envers Estat Català. Fins i tot l'autor considera el Decret de Col.lectivitzacions com massa moderat...

Al marge de les típiques paranoies d'aquesta gent, el llibre m'ha interessat per diversos aspectes, N'esmento algunes:

• Va ser, segons l'autor, el propi Tarradellas qui va excloure Estat Català del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, al.legant que Dencàs era un feixista. 
• L'expedició a Mallorca es va fer al marge del CCMA, per iniciativa de la Generalitat, fet que va provocar un veritable atac de banyes, sobretot per part dels dirigents anarquistes que van constatar que quan calia la Generalitat anava per lliure. L'obsessió dels anarquistes, i sobretot de Durruti, era conquerir Saragossa.
• L'espanyolisme recalcitrant de Federica Montseny que fins i tot arribava a la identificació de l'exèrcit franquista amb el dels moros.
• Els conflictes entre els anarquistes catalans i els aragonesos, amb la pretensió del Consell (anarquista) d'Aragó de manar les columnes catalanes (però quins collons!)
• La degeneració de la columna Durruti un cop mort el seu dirigent al Front de Madrid, que va ocasionar molts problemes dins del moviment anarquista.
• L'odi dels anarquistes cap a les Milícies Alpines, que, amb tota la raó del món, les veien com una amenaça. 

Llegint el llibre encara ha crescut més la meva admiració per tots els patriotes d'Estat Català que van aguantar el tipus durant tot aquest període, atès l'odi animal que aquesta gent els tenia. Si el van aguantar va ser perquè anaven armats fins a les dents i perquè quan calia plantaven cara a tots els cafres que se'ls volien cruspir, La liquidació d'indesitjables com el Cojo de Màlaga, paradigma del revolucionari compromès, en opinió de Guillamon, o el paper clau que van tenir en els Fets de Maig o en les Patrulles de Control (on molts dels patrullers teòricament d'ERC, de fet eren d'Estat Català), o en els fronts de guerra, i el control de llocs estratègics, sobretot a la frontera, demostren que malgrat la seva teòrica marginació política, Estat Català va tenir un protagonisme més que notable en aquells mesos i anys.         

Sense aquesta gent, res del que ara passa s'entendria,