QUE GUANYI EL DIÀLEG, QUE LES URNES DECIDEIXIN*

El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: 'Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o No '. Sense més. Va haver-hi acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.

Pactar la forma de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la forma de resoldre-les; les diferències són consubstancials amb la societat democràtica, no són negatives, cal tractar-les fins i tot amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i es consolida davant la pulsió populista i ximpleta de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i indestructibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle per a la recerca de solucions.

Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment, una majoria d'escocesos va optar pel No, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, sense més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hagués seguit amb la victòria del Sí. El referèndum d'independència va comptar amb una participació rècord del 84,59 per cent, 12 punts més que en el referèndum del brèxit, que va ser del 72,2 per cent, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d’anotar els que acusen els partidaris de canvis com una mena d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Insistim-hi: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.

L'escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya

En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que desitjaríem a Catalunya. Volem recordar que ja l'hem proposat en diverses ocasions. Avui, tot i els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap mena de matís, la comparteixen PP, PSOE i Cs.

Així les coses, sembla bastant indiscutible que l'actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s'assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l'actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s'assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d'ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d'inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s'espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.

Sondejos de tota mena i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien ser consultats sobre el futur polític de Catalunya respecte d’Espanya

En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s'ha posat en marxa a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, del qual participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tota mena i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien ser consultats sobre el futur polític de Catalunya respecte d’Espanya. El Pacte que té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions, que optar per no desgastar-se i fer del quietisme virtut.

Si es manté el rebuig frontal no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem el que calgui i més perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, rendint comptes davant els electors. I no se'ns ocorre pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix govern que, amb la seva habitual manera de fer, ha aconseguit un cansament molt majoritari en la societat catalana fins i tot en sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya esdevingui un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com ningú i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i en paguin també les conseqüències. L'Estat ha abandonat també els catalans que haguessin volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran. 

Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya la fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, comprometent la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'estat de dret, com es desprèn del recent informe de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares advocant per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en què participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.

En democràcia no existeix el dret a no dialogar

Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol com Antonio Garrigues Walker recordava una cosa amb la qual estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? Encara més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau no ens mireu a nosaltres. Sigueu, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els vostres governants immòbils com ho heu estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum".

Carles Puigdemont. President de la Generalitat

Oriol Junqueras. Vicepresident de la Generalitat

*(NOTA: Publicat a EL PAIS, 19.03.2017)

EL PERIÓDICO, COM L'ABC

El Periódico de Catalunya, com el diari Abc, no dedica la seva portada a la victòria del Barça i a la demostració de catalanitat desacomplexada que es va viure ahir a Berlin, amb tot el Món mirant-ho i sense la presència ni d'una sola bandera espanyola, ni, naturalment, del Borbó, ni del corrupte President de Govern espanyol.

És enormement significatiu que El Periódico de Catalunya coincideixi en destacar, per això, la celebració del dia de les Forces Armades espanyoles, fet que ens confirma que la línia espanyolista d'aquest diari no té aturador. El seu paper en el procés cap a la Independència és clarament obstruccionista i espanyolista. 

Tampoc El Pais fa cap referència en la seva portada a la victòria del Barça. Però això no és cap novetat. Senzillament, és el reconeixement del que es va viure ahir. Que Catalunya no és Espanya,

EL FRONT MEDIÀTIC (2A PART)

Fetes les consideracions generals en l’article de la setmana passada, toca ara entrar en material. Abans però cal deixar clara una cosa. Una servidora fa deu anys que escriu un bloc, en fa uns quants menys que té compte a Facebook, i més darrerament també a twitter a google, i a tot el que es posi a tret (ep! a tuenti no, que encara hi ha classes). Amb això vull dir, que una servidora es troba plenament inserit en el món d’internet, les xarxes socials, i tot el que penja, malgrat ser-ne allò que es diu un immigrant digital –sí, a la universitat vaig utilitzar durant molts anys la màquina d’escriure i fins i tot el paper carbó, i només als darrers anys vaig incorporar l’ordinador. Però aquesta inserció en el món digital, no m’impideix veure que encara a hores d’ara, el canal mediàtic dominant és la televisió. Matiso: si ho analitzem globalment. És a dir, si no distingim en funció de l’edat, sobretot, però també del nivell educatiu, socioeconòmic, residencial, etc. La television continua sent el mitjà més rellevant a l´hora d’entretenir-se i, també, d’informar-se. En general. No l’únic, naturalment. La Xarxa, la ràdio i la premsa escrita, la segueixen, i en el cas de la primera, la superen entre la gent més jove, i ja no tan jove.

Tot i això, a l’hora d’analitzar el front mediàtic espanyol contra la transició nacional catalana, és adient partir dels canals televisius i veure’n de quins conglomerats mediàtics formen part.

En aquest sentit, podem destacar tres grans conglomerats. Dos de privats i un de públic: Mediaset España, Atresmedia i TVE.

Mediaset España, compta amb els següents canals de televisió: Telecinco, Cuatro, La Siete, Factoria de Ficción, Boing, Divinity, Energy, Nueve, Telecinco HD i Cuatro HD. El grup compta també amb la participació de dos altres actors importants en el món mediàtic espanyol, Prisa i Telefónica. La primera és propietària del 17,3% de les accions del grup. Mediaset España és controlada en un 41.5% per l’empresa italiana Mediaset, que al seu torn és controlada per Fininvest, també italiana, fundada el 1978 pel mismíssim Sílvio Berlusconi. Mediaset España, a banda de la televisió, també treballa en la publicitat i en el multimèdia.

Les dues cadenes estrella del grup, Telecinco i Cuatro, són les que dediquen més espai a la informació política, però en general, aquesta ocupa un lloc bastant marginal en el global de la programació.

En general es tracta d’un grup que prioritza molt més l’entreteniment que la informació, però això no vol dir, ans ben al contrari que no tingui res a dir en el debat polític, atès que com ja se sap, les tendències actuals en moltes cadenes de televisió s’inclinen cap a l’anomenat infotainment, que és una manera d’incloure informació –també política- en programes de format d’entreteniment o d’oci. A més, Telecinco ha donat molta importància als Esports, una altra de les seccions tradicionals on també es fa una enorme propaganda espanyolista.

Mediaset España, com es pot veure, treballa en el món audiovisual prioritàriament, de manera que la seva presència a altres canals com la ràdio o la premsa, és més aviat marginal. Aquesta mancança, en gran part, la cobreix el seu “soci” PRISA, una companyia que en anys anteriors havia tingut una gran rellevància, però que a hores d’ara es troba en una situació complicada. Com és ben conegut, PRISA és un grup mediàtic que compta entre le seves empreses principals el diari El País i la Cadena Ser, totes dues amb una notable presència en els seus respectiu ambits, si bé El País es troba molt lluny dels seus anys de glòria.

(NOTA: Post penjat al DGS, 21.08.2013)