FRANCESC VENDRELL, UN AMBAIXADOR CATALÀ AL MÓN

Aquest divendres, dia 12 de juny, a les 12 h a l'Auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, tindrà lloc l'acte d'investidura de doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull al diplomàtic, advocat i alt funcionari de les Nacions Unides,Francesc Vendrell i Vendrell. 

Durant l'acte, l'homenatjat parlarà de “la funció de les terceres parts en la negociació i l'execució d'acords intraestatals: una aproximació basada en l'experiència d'intervenció de l'ONU en conflictes intraestatals”.

Penso que és un gran encert aquesta tria. Francesc Vendrell és un ambaixador català al món. És el català que sempre he pensat que més lluny ha arribat en la Diplomàcia. I ho ha fet sense renunciar a res, i per descomptat, sense canviar, espanyolitzant-se'l, el seu nom de pila.

La comparació entre Vendrell i the gang of four, és inevitable. Em refereixo, és clar, als quatre pàjarus, tots ells diplomàtics franquistes, que no paren de tocar el que no sona en contra de la Independència de Catalunya, a l'hora que es fan un tip, fins al ridícul, d'ofrendar nuevas glorias a Espanya. Com ridícul és el de fer-se dir Raimundo, diplomàtic franquista des del 1954(!), Fernando, diplomàtic franquista des del 1965 (!), Eudaldo i Eugenio, tots dos diplomàtics franquistes des del 1971.

Ja els vaig pentinar ara fa unes setmanes, amb motiu del seu segon atemptat intel.lectual a, naturalment, La Vanguardia.

Francesc Vendrell en una entrevista a la BBC

Per contra, en Francesc -Francesc, sempre, aquí i a la Xina popular- va ingressar al cos diplomàtic de l'ONU, el 1968. Tota una declaració d'intencions, mentre els altres servien a Franco i als seus botxins. I hi ha desenvolupat una tasca diplomàtica ingent al llarg de més de quaranta anys. Estratosfèrica. 

Potser el seu currículum més detallat el trobem en el web de la prestigiosa John Hopkins University,on continua impartint docència, concretament en la més que destacadíssima The Paul Nitze School of Advanced International Studies. Concretament, hi diu:

Adjunct Professor of International Relations Mediator-in-Residence, UN Department of Political Affairs, 2014-15; Senior Visiting Fellow, LSE, London since 2011; Chair of the Board of the Afghanistan Analysts Network since 2010; and Senior Adviser, Inter-Mediate, London since 2012 

Background and Education: Special Representative of the European Union for Afghanistan (2002-2008); Personal Representative of the Secretary-General and Head of the United Nations Special Mission for Afghanistan (2000- 2002). In a diplomatic career spanning forty years, thirty-four with the UN and over six with the EU, has been involved in mediating a variety of conflicts; EU special representative for Afghanistan; UN Special Envoy for Afghanistan, Bangladesh, East Timor, Cambodia, Papua New Guinea, Myanmar, Armenia, Azerbaijan and Central America; has served as director of the Asia and Pacific Division at the UN Department of Political Affairs and as director for Europe and Americas in the Office of the UN Secretary-General; previously an appointed diplomat-in-residence and visiting professor at the Woodrow Wilson School at Princeton University; a lecturer of Constitutional Law at the University of Papua New Guinea, director of studies at the Hague Academy of International Law and adjunct professor at Yale University and Rutgers University; Companion of the Order of St. Michael and St. George; holds the Order of Wazir Akhbar Khan of Afghanistan; M.A., University of Cambridge; LL.B., King's College London; Bachelor in law, Barcelona University

Vendrell i Catalunya

Però encara hi ha més. Francesc Vendrell, naturalment, és un diplomàtic internacional, i això marca. Però també és català. I això també marca. De manera que quan se li ha preguntat pel procés, ha respost com tot un diplomàtic... català. Fixem-nos-hi.

Francesc Vendrell entrant al Palau de la Generalitat

En una entrevista al dia Ara (17.11.2012), es mostrava així de contundent,

"El Regne Unit és un exemple de com encarar un problema de nacionalitat des de la maduresa democràtica respectant la voluntat dels escocesos. En canvi, la immaduresa democràtica d'Espanya es mou per un sentiment, que no és compartit en altres països europeus, que nega que un territori pugui decidir sobre el seu futur."

Brutal, i fet des del coneixement profund del món diplomàtic internacional i europeu.

Més. En una entrevista a Vilaweb (23.02.2014), Vendrell, referint-se a la nul.la voluntat del govern espanyol de negociar afirmava que,

"El que sí que cal dir és que hi ha pocs casos on un govern democràtic elegit democràticament no vulgui acceptar en absolut qualsevol tipus de consulta en una part del seu territori. És poc corrent que un estat democràtic (els EUA, Canadà, Europa) diguin que ho impediran. I no crec que ho impedeixen, al final. Tampoc no crec que utilitzin la força."

I reblava,

"Per què el punts de vista del poble català no pot ser pres en compte? I no em faci parlar més, que ja són les sis passades"

La veritat, no calia que parlés més...

Lògicament, el govern català ha demanat consell i el parer en diverses ocasions a l'Ambaixador Vendrell. I de ben segur que ell ha respost afirmativament. 

Princeton University

No és sobrer recordar que està vinculat a dues organitzacions amb les quals el govern Mas, a través del Diplocat, està treballant o col.laborant de forma intensa en els darrers mesos.

Em refereixo, per una banda, al grup de consultoria diplomàtica Independent Diplomat, del qual és membre del seu Consell Assessor, conjuntament amb rellevants diplomàtics americans, britànics, australians, com Gareth Evans, fundador de l'International Crisis Group (ICG) i també amb l'ex-President d'Eslovènia, Danilo Turk. 

I de l'altra, al Liechenstein Institute on Selfdetermination at Princeton University (LISD), del qual Vendrell va ser professor no resident, i on el 2013 encara va pronunciar una conferència. El LISD, segons el seu web,

"...supports teaching, research, and publication about issues related to and emerging from self-determination, especially pertaining to the state, self-governance, sovereignty, security, and diplomacy with particular consideration of socio-cultural, ethnic, and religious issues involving state and non-state actors."

Precisament, el passat 16 de març, el LISD, en col.laboració amb el Diplocat, va organitzat una taula rodona sobre The Political Future of Catalonia. Views from a Global Perspective”, on es va discutir sobre el procés d’autodeterminació de Catalunya i analitzar el futur polític del país des d’una perspectiva global. La taula rodona comptà amb Carles Boix (Universitat de Princeton), Wolfgang Danspeckgruber (Liechtenstein Institute on SelfDetermination), Albert Royo (DIPLOCAT) i, naturalment, Francesc Vendrell (Johns Hopkins University).

Vendrell amb A. Royo i C. Boix, a l'acte al LISD (16.03.2015)

Un President de la República

Francesc Vendrell seria un candidat ideal per ocupar el càrrec de President de la República de Catalunya, si aquest càrrec assumeix un paper eminentment protocolari o representatiu, a l'estil del President d'Alemanya. Seria la culminació d'una carrera dedicada tota la vida al diàleg, la mediació i la resolució del conflicte arreu del món. Però sempre amb Catalunya al cap i al cor.

DIVERTIMENTO

Aquest post, ho confesso, és un divertimento. Ara que estic de vacances docents, em puc permetre el luxe de dedicar-hi una estoneta.

A veure, anem a pams. Es tracta de veure si els periodistes que han cobert la notícia del pre-acord sobre el full de ruta, han fet bé la seva feina o, siguem benèvols, ja que estem en setmana de passió, s'han oblidat d'aportar informació rellevant d'aquest tema. En el document del pre-acord hi figuren set signatures, que representen a sis entitats diferents -atès que hi ha dos signants que representen un sola entitat. Aquestes entitats són CDC, Rcat, ERC,ANC,AMI i OC.

La pregunta que vull sotmetre a consideració és si els periodistes han estat fidels a aquest ínput informatiu, o si bé, han tingut, repeteixo ja que estem en setmana de passió, algun problema d'oblit, perquè ni se'm passa pel cap (i ara!) de pensar que es deu a alguna altra motivació, menys excusable.

El guanyador

Nació Digital

Sens dubte, la notícia més completa, des del nostre, sempre modest, punt de vista, és la proporcionada pels companys del Nació Digital, on apareixen les sis entitats signants en el titular, i naturalment, en el cos de l'article

Accèssits

324

Directe

Els accèssits recauen en els companys del 324 i del Directe, atès que les sis entitats signants apareixen en el subtítular de la notícia. En el cas del Directe, cal esmentar que afegeixen un guionet entre CDC i Reagrupament, cosa que podria ser qüestionable, però vaja, no ve d'un pam.

Passable

Vilaweb

La crònica de Vilaweb, en el cos de l'article, no en el titular ni en el subtitular, apareixen les sis entitats, amb el cas de CDC-Reagrupament, novament enllaçats per un guionat.

Regular

ACN

La crònica de l'ACN, comet l'errada de només mencionar 5 de les entitats signants en el titular. Tot i que després ho esmena en el cos del text, on apareixen les sis entitats signants, i on novament apareix el guionet de marres.

Els suspesos

La Vanguardia

El Singular Digital

Ara

El Periódico de Catalunya

E-notícies

Cinc són els mitjans suspesos, atès que no informen acuradament sobre quines són les sis entitats signats del pre-acord de full de ruta. Ni La Vanguardia, ni El Singular Digital, ni l'Ara, ni l'E-notícies, ni El Periódico de Catalunya donen una informació completa,atès que coincideixen en ignorar per complet la presència de Reagrupament en l'acte. Crida realment l'atenció que dos mitjans com El Singular Digital  i l'Ara, tinguin aquest error, repeteixo, sense cap mena de dubte (i ara!) voluntari. Sobretot, en el cas del darrer, atès que el seu responsable, diríem que és un periodista suficientment informat al respecte.

En el cas del diari El Punt-Avui, no he pogut accedir al seu contingut, per la qual cosa no l'he pogut incloure en aquest divertimento.

Bé, penso que amb aquest post he posat el meu gra de sorra per aclarir quins són els mitjans catalans que donen una informació completa i sense risc de caure en l'oblit (involuntari, naturalment) en un tema tan sensible com el que ens ocupa. 

CARDÚS REIVINDICA EL PAPER DE REAGRUPAMENT I DE CARRETERO

En un article d'opinió al diar ARA, Salvador Cardús fa un elogi al paper de Reagrupament i de Joan Carretero en el procés cap a la Independència dels darrers anys. Concretament, hi diu:

"(...) l’actual relat a favor de la independència ha estat estretament vinculat a l’objectiu de la radicalitat democràtica i al de la prosperitat i la justícia social. I no tan sols el relat, sinó que és obvi que el gir sobiranista de la societat catalana l’ha provocat la baixa qualitat de la democràcia espanyola, el maltractament fiscal a partir del moment que ha empobrit els nostres serveis públics i, esclar, l’ofensa sistemàtica a la dignitat nacional. Només cal recordar, entre d’altres, la mobilització de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre del 2007 per les infraestructures; l’article fundacional de Reagrupament que escrivia Joan Carretero el juny del 2008, Patriotisme i dignitat, i els posteriors textos programàtics d’un moviment precursor que va ser clau d’aquest desvetllament, o encara les consultes populars nascudes a Arenys de Munt el 2009 a partir d’una idea vinculada a Josep Manuel Ximenis i la CUP. Radicalitat democràtica, justícia social, prosperitat i dignitat nacional, i la identitat, en tot cas, com a projecte de futur."

Deixant a banda l'error de datació de l'article de Carretero, que es va publicar el 18 d'abril, i no pas el mes de juny, és significatiu que un referent intel.lectual i mediàtica com és en Cardús, subratlli la importància de l'associació i del seu President en el desvetllament nacional del país. No se m'escapa la qualificació de precursor que empra. Generalment quan s'utilitza aquest concepte és per suggerir que es tracta d'algú que es va avançar al conjunt de la societat... i que normalment acaba pagant-ne un preu per aquest agosarament. I no cal dir que tant l'una, l'associació, com l'altre, el seu referent, han (hem) pagat aquest comportament precursor. 

És una reflexió que s'escau del tot precisament avui, que és el tercer aniversari de la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, al Palau Sant Jordi. A ningú se li escapa que l'ANC va ser una mena de Reagrupament 2, sobretot pel que fa a la seva reivindicació de la transversalitat nacional. I com a mostra hi ha el fet que molts reagrupats van passar-hi a treballar i a ocupar llocs de responsabilitat, bé a nivell nacional, comarcal o local. La gran diferència entre Rcat i l'ANC, va ser que el primer no comptà amb el suport dels dos partits grans (CDC i ERC), ans més aviat la seva oposició ferotge, que van fer tot el possible per desestabilitzar-lo, al marge dels errors propis que, naturalment també es van (vam) cometre els propis reagrupats. Només cal recordar, en aquest sentit, que casualment, a la constitució de l'ANC avui fa tres anys, es va ignorar, no esmentant-lo, el suport que Rcat li donava, i el fet que molts reagrupats érem presents al Palau. Una casualitat que, quan es repeteix de forma reiterada ja resulta més que sospitosa.

Greuges al marge, el que realment importa, és que el procés en un moment determinat va fer un salt endavant, al setembre del 2012, que impactà en les institucions polítiques, i més en concret, en la pròpia Presidència de la Generalitat, que a partir de llavors va assumir el beau risque que es diu en el vocabulari polític quebequès, d'apostar per un procés democràtic d'autodeterminació i d'independència, que ens ha portat on som ara. 

MASCARELL: "CATALUNYA MAI SERÀ UN PROBLEMA PER EUROPA. ESPANYA JA HO ÉS"

Gran frase!

PORTADES PER A LA HISTÒRIA

DOS ARTICLE REFERENCIALS

S'acaben de publicar dos articles de caire econòmic, però on també es refereixen a la Independència que són de lectura obligatòria.

El primer que he llegit és el del senyor Miquel Puig, i porta per títol Independència i multinacionals, i el trobareu al diari Ara. Sosté un argument que, modestament, jo també he defensat des d'aquest mateix bloc i en altres àmbits digitals. Bàsicament, que a banda dels estats, és evident que les multinacionals amb presència arrelada a Catalunya, pressionaran d'allò més per impedir qualsevol veleïtat d'expulsar una Catalunya independent de la Unió Europea, que és el que borden, dia sí i dia també, els espanyols. Però que és evident que no té cap mena de sentit.

Concretament, el senyor Puig, el qual vaig entrevistar fa una pila d'anys, poc després d'abandonar la direcció de la llavors anomenada CCRTV, diu:

"Em semblaria extremadament ingenu pensar que, en la hipòtesi d'una secessió, Volkswagen, Renault i BASF, entre altres moltíssimes empreses industrials, no farien mans i mànigues per evitar que això posés el més mínim entrebanc físic, regulatori o fiscal al flux de productes entre les seves factories i les dels seus proveïdors. Volkswagen, Renault i BASF pesen molt a Europa, potser més que alguns estats atribolats."

Exacte. I per no parlar de moltes altres multinacionals. En aquest sentit, la interdependència entre Catalunya i el mercat mundial, és a dir, el no espanyol, ens pot ajudar molt en el nostre procés d'independència. Quant més global sigui l'economia catalana, més fàcil serà la independència.

L'altre article que m´ha agradat molt és la de l'Ernest Sena, penjat a Vilaweb. Amb l'Ernest hi vaig treballar a la dècada dels 90, i darrerament hem tornat a reprendre el contacte gràcies al Linkedin. En l'article, "Independència i coeficients", Sena es mostra perplex perquè el govern català no recorre al sistema bancari català, com sí que ho fa el govern espanyol amb el seu propi. Amb una exquisida elegància, la deixa anar amb contundència, quan diu,

"La segona font, la que correspondria ara al proclamat sistema bancari català, no existeix; això es dedueix de les informacions disponibles. I no per la inexistència d’aquest sistema. De tot el procés anihilador, almenys semblen haver sobreviscut dues entitats d’una dimensió no gens menyspreable (prop de 350.000 milions d’euros de recursos totals de clients), però d’una vocació social, de suport al país de naixença, que travessa greus dificultats, desconeguda més enllà de les accions de màrqueting corporatiu, de caire caritatiu quan no és purament propagandístic."

Quina castanya! que diria aquell. Una servidora, com que no és en Sena, ni té les seves formes quasi versallesques d'escriure, dic que es refereix clarament a La Caixa i al Banc de Sabadell, els dos supervivents del "procés anihilador". S'han mullat per salvar el país? Més enllà de l'addicció borbònica que totes dues tenen?

Bé d'aquest tema en parlaré en un altre post. De moment, llegiu Puig i Sena, i altres articles d'economistes rellevants que estan posant els punts sobre les ís.