NOVA PUBLICACIÓ

RESSENYA FUCHS

Read more publications at Calaméo

La revista acadèmica interdisciplinària Ars Brevis, de la Càtedra Ramon Llull de la Fundació Blanquerna, m'acaba de publicar una recensió sobre el llibre del Professor Christian Fuchs, Occupy Media! Espero que us interessi

Més info

LA LLIÇÓ MAGISTRAL DEL DOCTOR FRANCESC VENDRELL

Divendres passat vaig assistir a l'acte d'investidura de doctor honoris causa del diplomàtic Francesc Vendrell i Vendrell per la Universitat Ramon Llull. Va ser un acte acadèmic com correspon, rigorós, però també molt proper, i del qual vull destacar el discurs d'acceptació, que de fet va ser una autèntica lliçó magistral, com corresponia a l'esdeveniment.

Concretament, la lliçó que va pronunciar el Doctor Vendrell tractava de les causes dels conflictes en el món contemporani. En concret en va distingir vuit. A continuació faig una recopilació de les piulades que vaig fer in situ, atès que, òbviament, no vaig poder fer una anotació completa del seu contingut per la pròpia naturalesa de l'acte. Segur que aviat tindrem a la nostra disposició el seu contingut íntegre i el podrem llegir amb més tranquil.litat, i sobretot aprendre'n.

Passo doncs, a relacionar algunes de les piulades que vaig fer, i que naturalment, recullen aquelles frases que més em van cridar l'atenció, amb el benentès que n'hi ha moltes altres que també haurien d'haver estat recollides (només els fragments en cursiva són frases pronunciades pel doctor Vendrell, segons les vaig recollir jo):

• "Hi ha quatre raons que porten a la creació d'un estat: descolonització, per voluntat del Consell de Seguretat, consentiment de l'estat preexistent, dissolució d'un estat existent". Anotació al marge: Vendrell posà alguns exemples al respecte. Pel que fa a la descolonització aquí va remarcar que els territoris colonials eren aquells que apareixien en un llistat, elaborat per la pròpia ONU poc després de la seva constitució, de "pobles (o territoris) no autònoms" sota la dependència dels estats membres, que cal dir que eren llavors només 51. A mesura que nous estats membres s'incorporaven a l'ONU, s'incloien a la llista aquells territoris no-autònoms que depenien d'ells (tot i que en alguns casos es generava un conflicte atès que el nou estat membre considerava que aquests territoris no eren colònies, sinó part integral del territori nacional. Això va passar, per exemple, en el cas de Portugal, amb Angola i Moçambic, i també amb Espanya, respecte el Sàhara Occidental, En aquests casos de conflicte, qui té la darrera paraula és l'Assemblea General, que votava en un sentit o en un altre. Pel que fa als estats creats per voluntat explícita del Consell de Seguretat, Vendrell va esmentar el cas d'Israel. Quant al consentiment de l'estat preexistent, és a dir, va esmentar els casos, més recents, d'Eritrea, Timor Est i Sudan del Sud. Finalment, respecte els casos de dissolució o crisi d'un estat existent, va exemplificar-ho amb l'antiga URSS i Iugoslàvia. Em sembla que va ser aquí on va especificar el seu convenciment que si Catalunya i el País Basc van aconseguir assolir l'autonomia, va ser aprofitant la transició de la dictadura a la democràcia.

• "Obsessió per la intangibilitat de les fronteres dels estats". Aquí va fer una referència concreta al cas africà, i sobretot als antics territoris colonials francesos. Com se sap, les fronteres actuals de molts estats africans deriven de la famosa Conferència de Berlin de 1885. Em va semblar interessant, però la reflexió que va fer respecte el fet que les actuals fronteres estatals de moltes de les antigues colònies africanes de França, prèviament havien sigut fronteres internes, diguem-ne "franceses". És així com ho vaig interpretar.

• "Les Comissions de la Veritat són útlis si estan ben creades i amb poders reals per investigar". Cal tenir en compte que Francesc Vendrell va tenir una participació de primer nivell en la formació d'aquest tipus d'organitzacions al llarg de la seva carrera diplomàtica, sobretot en el cas de l'Amèrica Central.

• "S'ha pagat un preu massa alt pel pacte del silenci a l'Estat espanyol". Frase d'una contundència brutal, que apunta, segons el meu parer, a una crítica claríssima a la situació actual en tots els àmbits (polític, econòmic, judicial...)

• "A finals dels 80 s'hauria d'haver creat una Comissió de la Veritat a l'Estat espanyol". Em sembla que aquesta frase va anar precedida d'una "Ara ja és tard...", com dient que ara ja no hi ha remei. Nova expressió contundent d'una valoració extremament crítica de l'evolució política de l'estat espanyol a les darreres dècades. Qualsevol sap que plantejar aquesta possibilitat ni tan sols ara, més de vint anys després, és literalment impensable, quan encara es prohibeix sistemàticament la recerca de les dotzenes de milers de desapareguts durant la guerra, i on ha estat impossible jutjar qualsevol responsable de la dictadura franquista.

• "La independència judicial espanyola deixa molt que desitjar després de 38 anys de democràcia". Novament posa el dit en la nafra. A ningú se li escapa que el desprestigi de la Justícia espanyola és enorme en tots els sentits, com així ho demostren els diferents rànkings internacionals de transparència, de confiança, d'independència, etc,

• "Per acabar em pregunto si el govern espanyol no té l'obligació moral de negociar" . En referència a Catalunya, és clar. Un diplomàtic que ha fet de la negociació entre les parts per aconseguir resoldre conflictes la seva raó de ser... Un diplomàtic de l'ONU que va tenir una paper clau en la celebració del referèndum d'autodeterminació de Timor Est del 1999, el resultat del qual, per cert, va obrir les portes a la seva Independència el 2002, suposo que no pot acceptar, i jo diria que ni tan sols entendre, la negativa sistemàtica d'un estat democràtic a negociar les demandes pacífiques i amb un suport popular innegable, d'una part de la seva pròpia ciutadania.

En definitiva, com es pot veure, una lliçó magistral, que cal tenir en compte, sobretot en les properes setmanes, que com ja s´ha vist en els darrers dies, el risc de l'odi i la temptació de l'assetjament a l'enemic, que no adversari, sobretot per part de determinats sectors (i que recorden l'actuació de les milícies pro-indonesies, com les Aitarak, Besi Merah Putih, Laksaur o Mahidi  del 1999) és cada cop més gran.

FRANCESC VENDRELL, UN AMBAIXADOR CATALÀ AL MÓN

Aquest divendres, dia 12 de juny, a les 12 h a l'Auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, tindrà lloc l'acte d'investidura de doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull al diplomàtic, advocat i alt funcionari de les Nacions Unides,Francesc Vendrell i Vendrell. 

Durant l'acte, l'homenatjat parlarà de “la funció de les terceres parts en la negociació i l'execució d'acords intraestatals: una aproximació basada en l'experiència d'intervenció de l'ONU en conflictes intraestatals”.

Penso que és un gran encert aquesta tria. Francesc Vendrell és un ambaixador català al món. És el català que sempre he pensat que més lluny ha arribat en la Diplomàcia. I ho ha fet sense renunciar a res, i per descomptat, sense canviar, espanyolitzant-se'l, el seu nom de pila.

La comparació entre Vendrell i the gang of four, és inevitable. Em refereixo, és clar, als quatre pàjarus, tots ells diplomàtics franquistes, que no paren de tocar el que no sona en contra de la Independència de Catalunya, a l'hora que es fan un tip, fins al ridícul, d'ofrendar nuevas glorias a Espanya. Com ridícul és el de fer-se dir Raimundo, diplomàtic franquista des del 1954(!), Fernando, diplomàtic franquista des del 1965 (!), Eudaldo i Eugenio, tots dos diplomàtics franquistes des del 1971.

Ja els vaig pentinar ara fa unes setmanes, amb motiu del seu segon atemptat intel.lectual a, naturalment, La Vanguardia.

Francesc Vendrell en una entrevista a la BBC

Per contra, en Francesc -Francesc, sempre, aquí i a la Xina popular- va ingressar al cos diplomàtic de l'ONU, el 1968. Tota una declaració d'intencions, mentre els altres servien a Franco i als seus botxins. I hi ha desenvolupat una tasca diplomàtica ingent al llarg de més de quaranta anys. Estratosfèrica. 

Potser el seu currículum més detallat el trobem en el web de la prestigiosa John Hopkins University,on continua impartint docència, concretament en la més que destacadíssima The Paul Nitze School of Advanced International Studies. Concretament, hi diu:

Adjunct Professor of International Relations Mediator-in-Residence, UN Department of Political Affairs, 2014-15; Senior Visiting Fellow, LSE, London since 2011; Chair of the Board of the Afghanistan Analysts Network since 2010; and Senior Adviser, Inter-Mediate, London since 2012 

Background and Education: Special Representative of the European Union for Afghanistan (2002-2008); Personal Representative of the Secretary-General and Head of the United Nations Special Mission for Afghanistan (2000- 2002). In a diplomatic career spanning forty years, thirty-four with the UN and over six with the EU, has been involved in mediating a variety of conflicts; EU special representative for Afghanistan; UN Special Envoy for Afghanistan, Bangladesh, East Timor, Cambodia, Papua New Guinea, Myanmar, Armenia, Azerbaijan and Central America; has served as director of the Asia and Pacific Division at the UN Department of Political Affairs and as director for Europe and Americas in the Office of the UN Secretary-General; previously an appointed diplomat-in-residence and visiting professor at the Woodrow Wilson School at Princeton University; a lecturer of Constitutional Law at the University of Papua New Guinea, director of studies at the Hague Academy of International Law and adjunct professor at Yale University and Rutgers University; Companion of the Order of St. Michael and St. George; holds the Order of Wazir Akhbar Khan of Afghanistan; M.A., University of Cambridge; LL.B., King's College London; Bachelor in law, Barcelona University

Vendrell i Catalunya

Però encara hi ha més. Francesc Vendrell, naturalment, és un diplomàtic internacional, i això marca. Però també és català. I això també marca. De manera que quan se li ha preguntat pel procés, ha respost com tot un diplomàtic... català. Fixem-nos-hi.

Francesc Vendrell entrant al Palau de la Generalitat

En una entrevista al dia Ara (17.11.2012), es mostrava així de contundent,

"El Regne Unit és un exemple de com encarar un problema de nacionalitat des de la maduresa democràtica respectant la voluntat dels escocesos. En canvi, la immaduresa democràtica d'Espanya es mou per un sentiment, que no és compartit en altres països europeus, que nega que un territori pugui decidir sobre el seu futur."

Brutal, i fet des del coneixement profund del món diplomàtic internacional i europeu.

Més. En una entrevista a Vilaweb (23.02.2014), Vendrell, referint-se a la nul.la voluntat del govern espanyol de negociar afirmava que,

"El que sí que cal dir és que hi ha pocs casos on un govern democràtic elegit democràticament no vulgui acceptar en absolut qualsevol tipus de consulta en una part del seu territori. És poc corrent que un estat democràtic (els EUA, Canadà, Europa) diguin que ho impediran. I no crec que ho impedeixen, al final. Tampoc no crec que utilitzin la força."

I reblava,

"Per què el punts de vista del poble català no pot ser pres en compte? I no em faci parlar més, que ja són les sis passades"

La veritat, no calia que parlés més...

Lògicament, el govern català ha demanat consell i el parer en diverses ocasions a l'Ambaixador Vendrell. I de ben segur que ell ha respost afirmativament. 

Princeton University

No és sobrer recordar que està vinculat a dues organitzacions amb les quals el govern Mas, a través del Diplocat, està treballant o col.laborant de forma intensa en els darrers mesos.

Em refereixo, per una banda, al grup de consultoria diplomàtica Independent Diplomat, del qual és membre del seu Consell Assessor, conjuntament amb rellevants diplomàtics americans, britànics, australians, com Gareth Evans, fundador de l'International Crisis Group (ICG) i també amb l'ex-President d'Eslovènia, Danilo Turk. 

I de l'altra, al Liechenstein Institute on Selfdetermination at Princeton University (LISD), del qual Vendrell va ser professor no resident, i on el 2013 encara va pronunciar una conferència. El LISD, segons el seu web,

"...supports teaching, research, and publication about issues related to and emerging from self-determination, especially pertaining to the state, self-governance, sovereignty, security, and diplomacy with particular consideration of socio-cultural, ethnic, and religious issues involving state and non-state actors."

Precisament, el passat 16 de març, el LISD, en col.laboració amb el Diplocat, va organitzat una taula rodona sobre The Political Future of Catalonia. Views from a Global Perspective”, on es va discutir sobre el procés d’autodeterminació de Catalunya i analitzar el futur polític del país des d’una perspectiva global. La taula rodona comptà amb Carles Boix (Universitat de Princeton), Wolfgang Danspeckgruber (Liechtenstein Institute on SelfDetermination), Albert Royo (DIPLOCAT) i, naturalment, Francesc Vendrell (Johns Hopkins University).

Vendrell amb A. Royo i C. Boix, a l'acte al LISD (16.03.2015)

Un President de la República

Francesc Vendrell seria un candidat ideal per ocupar el càrrec de President de la República de Catalunya, si aquest càrrec assumeix un paper eminentment protocolari o representatiu, a l'estil del President d'Alemanya. Seria la culminació d'una carrera dedicada tota la vida al diàleg, la mediació i la resolució del conflicte arreu del món. Però sempre amb Catalunya al cap i al cor.