LA LLIÇÓ MAGISTRAL DEL DOCTOR FRANCESC VENDRELL

Divendres passat vaig assistir a l'acte d'investidura de doctor honoris causa del diplomàtic Francesc Vendrell i Vendrell per la Universitat Ramon Llull. Va ser un acte acadèmic com correspon, rigorós, però també molt proper, i del qual vull destacar el discurs d'acceptació, que de fet va ser una autèntica lliçó magistral, com corresponia a l'esdeveniment.

Concretament, la lliçó que va pronunciar el Doctor Vendrell tractava de les causes dels conflictes en el món contemporani. En concret en va distingir vuit. A continuació faig una recopilació de les piulades que vaig fer in situ, atès que, òbviament, no vaig poder fer una anotació completa del seu contingut per la pròpia naturalesa de l'acte. Segur que aviat tindrem a la nostra disposició el seu contingut íntegre i el podrem llegir amb més tranquil.litat, i sobretot aprendre'n.

Passo doncs, a relacionar algunes de les piulades que vaig fer, i que naturalment, recullen aquelles frases que més em van cridar l'atenció, amb el benentès que n'hi ha moltes altres que també haurien d'haver estat recollides (només els fragments en cursiva són frases pronunciades pel doctor Vendrell, segons les vaig recollir jo):

• "Hi ha quatre raons que porten a la creació d'un estat: descolonització, per voluntat del Consell de Seguretat, consentiment de l'estat preexistent, dissolució d'un estat existent". Anotació al marge: Vendrell posà alguns exemples al respecte. Pel que fa a la descolonització aquí va remarcar que els territoris colonials eren aquells que apareixien en un llistat, elaborat per la pròpia ONU poc després de la seva constitució, de "pobles (o territoris) no autònoms" sota la dependència dels estats membres, que cal dir que eren llavors només 51. A mesura que nous estats membres s'incorporaven a l'ONU, s'incloien a la llista aquells territoris no-autònoms que depenien d'ells (tot i que en alguns casos es generava un conflicte atès que el nou estat membre considerava que aquests territoris no eren colònies, sinó part integral del territori nacional. Això va passar, per exemple, en el cas de Portugal, amb Angola i Moçambic, i també amb Espanya, respecte el Sàhara Occidental, En aquests casos de conflicte, qui té la darrera paraula és l'Assemblea General, que votava en un sentit o en un altre. Pel que fa als estats creats per voluntat explícita del Consell de Seguretat, Vendrell va esmentar el cas d'Israel. Quant al consentiment de l'estat preexistent, és a dir, va esmentar els casos, més recents, d'Eritrea, Timor Est i Sudan del Sud. Finalment, respecte els casos de dissolució o crisi d'un estat existent, va exemplificar-ho amb l'antiga URSS i Iugoslàvia. Em sembla que va ser aquí on va especificar el seu convenciment que si Catalunya i el País Basc van aconseguir assolir l'autonomia, va ser aprofitant la transició de la dictadura a la democràcia.

• "Obsessió per la intangibilitat de les fronteres dels estats". Aquí va fer una referència concreta al cas africà, i sobretot als antics territoris colonials francesos. Com se sap, les fronteres actuals de molts estats africans deriven de la famosa Conferència de Berlin de 1885. Em va semblar interessant, però la reflexió que va fer respecte el fet que les actuals fronteres estatals de moltes de les antigues colònies africanes de França, prèviament havien sigut fronteres internes, diguem-ne "franceses". És així com ho vaig interpretar.

• "Les Comissions de la Veritat són útlis si estan ben creades i amb poders reals per investigar". Cal tenir en compte que Francesc Vendrell va tenir una participació de primer nivell en la formació d'aquest tipus d'organitzacions al llarg de la seva carrera diplomàtica, sobretot en el cas de l'Amèrica Central.

• "S'ha pagat un preu massa alt pel pacte del silenci a l'Estat espanyol". Frase d'una contundència brutal, que apunta, segons el meu parer, a una crítica claríssima a la situació actual en tots els àmbits (polític, econòmic, judicial...)

• "A finals dels 80 s'hauria d'haver creat una Comissió de la Veritat a l'Estat espanyol". Em sembla que aquesta frase va anar precedida d'una "Ara ja és tard...", com dient que ara ja no hi ha remei. Nova expressió contundent d'una valoració extremament crítica de l'evolució política de l'estat espanyol a les darreres dècades. Qualsevol sap que plantejar aquesta possibilitat ni tan sols ara, més de vint anys després, és literalment impensable, quan encara es prohibeix sistemàticament la recerca de les dotzenes de milers de desapareguts durant la guerra, i on ha estat impossible jutjar qualsevol responsable de la dictadura franquista.

• "La independència judicial espanyola deixa molt que desitjar després de 38 anys de democràcia". Novament posa el dit en la nafra. A ningú se li escapa que el desprestigi de la Justícia espanyola és enorme en tots els sentits, com així ho demostren els diferents rànkings internacionals de transparència, de confiança, d'independència, etc,

• "Per acabar em pregunto si el govern espanyol no té l'obligació moral de negociar" . En referència a Catalunya, és clar. Un diplomàtic que ha fet de la negociació entre les parts per aconseguir resoldre conflictes la seva raó de ser... Un diplomàtic de l'ONU que va tenir una paper clau en la celebració del referèndum d'autodeterminació de Timor Est del 1999, el resultat del qual, per cert, va obrir les portes a la seva Independència el 2002, suposo que no pot acceptar, i jo diria que ni tan sols entendre, la negativa sistemàtica d'un estat democràtic a negociar les demandes pacífiques i amb un suport popular innegable, d'una part de la seva pròpia ciutadania.

En definitiva, com es pot veure, una lliçó magistral, que cal tenir en compte, sobretot en les properes setmanes, que com ja s´ha vist en els darrers dies, el risc de l'odi i la temptació de l'assetjament a l'enemic, que no adversari, sobretot per part de determinats sectors (i que recorden l'actuació de les milícies pro-indonesies, com les Aitarak, Besi Merah Putih, Laksaur o Mahidi  del 1999) és cada cop més gran.