En un article d'opinió al diar ARA, Salvador Cardús fa un elogi al paper de Reagrupament i de Joan Carretero en el procés cap a la Independència dels darrers anys. Concretament, hi diu:
"(...) l’actual relat a favor de la independència ha estat estretament vinculat a l’objectiu de la radicalitat democràtica i al de la prosperitat i la justícia social. I no tan sols el relat, sinó que és obvi que el gir sobiranista de la societat catalana l’ha provocat la baixa qualitat de la democràcia espanyola, el maltractament fiscal a partir del moment que ha empobrit els nostres serveis públics i, esclar, l’ofensa sistemàtica a la dignitat nacional. Només cal recordar, entre d’altres, la mobilització de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre del 2007 per les infraestructures; l’article fundacional de Reagrupament que escrivia Joan Carretero el juny del 2008, Patriotisme i dignitat, i els posteriors textos programàtics d’un moviment precursor que va ser clau d’aquest desvetllament, o encara les consultes populars nascudes a Arenys de Munt el 2009 a partir d’una idea vinculada a Josep Manuel Ximenis i la CUP. Radicalitat democràtica, justícia social, prosperitat i dignitat nacional, i la identitat, en tot cas, com a projecte de futur."
Deixant a banda l'error de datació de l'article de Carretero, que es va publicar el 18 d'abril, i no pas el mes de juny, és significatiu que un referent intel.lectual i mediàtica com és en Cardús, subratlli la importància de l'associació i del seu President en el desvetllament nacional del país. No se m'escapa la qualificació de precursor que empra. Generalment quan s'utilitza aquest concepte és per suggerir que es tracta d'algú que es va avançar al conjunt de la societat... i que normalment acaba pagant-ne un preu per aquest agosarament. I no cal dir que tant l'una, l'associació, com l'altre, el seu referent, han (hem) pagat aquest comportament precursor.
És una reflexió que s'escau del tot precisament avui, que és el tercer aniversari de la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana, al Palau Sant Jordi. A ningú se li escapa que l'ANC va ser una mena de Reagrupament 2, sobretot pel que fa a la seva reivindicació de la transversalitat nacional. I com a mostra hi ha el fet que molts reagrupats van passar-hi a treballar i a ocupar llocs de responsabilitat, bé a nivell nacional, comarcal o local. La gran diferència entre Rcat i l'ANC, va ser que el primer no comptà amb el suport dels dos partits grans (CDC i ERC), ans més aviat la seva oposició ferotge, que van fer tot el possible per desestabilitzar-lo, al marge dels errors propis que, naturalment també es van (vam) cometre els propis reagrupats. Només cal recordar, en aquest sentit, que casualment, a la constitució de l'ANC avui fa tres anys, es va ignorar, no esmentant-lo, el suport que Rcat li donava, i el fet que molts reagrupats érem presents al Palau. Una casualitat que, quan es repeteix de forma reiterada ja resulta més que sospitosa.
Greuges al marge, el que realment importa, és que el procés en un moment determinat va fer un salt endavant, al setembre del 2012, que impactà en les institucions polítiques, i més en concret, en la pròpia Presidència de la Generalitat, que a partir de llavors va assumir el beau risque que es diu en el vocabulari polític quebequès, d'apostar per un procés democràtic d'autodeterminació i d'independència, que ens ha portat on som ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada