La Catalunya del post 9-N està assistint a un seguit d'esdeveniments que cal analitzar-los amb molta atenció. Abans de fer-ho, però, cal partir de la base que la consulta va ser un èxit absolut, sobretot amb un impacte internacional que, naturalment, s´ha intentat minimitzar des de posicions espanyolistes. Però la veritat és que ens va situar políticament al mapa mundial, a l'agenda dels dirigents globals, i va ser un avís per a navegants, que aquí anem a per totes.
La prova més fefaent d'això que dic ens la dóna la reacció furibunda del govern espanyol. Ofensiva dels ambaixadors espanyols intentant boicotejar els actes del Diplocat arreu del món. Naturalment, ofensiva judicial contra el president de la Generalitat (l'odien a mort), la vicepresidenta (per cert, d'Unió), i la consellera d'Educació (li tenen jurada), als quals volen empresonar (ja que no poden executar-los, no seria estètic). I darrerament, també, ofensiva des de l'Audiència Nacional, que s'ha tret de la màniga l'Operació Pandora, contra col·lectius anarquistes, una acció totalment esbojarrada, que pretén estendre un cert terror entre la població que encara conserva la imatge que el franquisme i la transició va donar a aquest moviment contestatari (recordem el cas Scala, per cert). Es tracta, és clar que posar la por al cos, i donar la imatge que Catalunya és ingovernable, tret de si es governa directament des de Madrid. En aquest tipus de polítiques del terror, cal remarcar-ho, sempre s'implica a algun tonto útil (per ser benèvol), tal com el conseller d'Interior, que va perdre una bona ocasió o bé per callar o bé per no entendre de què va tot plegat.
Per cert, tampoc m'estranyaria que en les properes setmanes, el Ministeri de l'Interior, o la pròpia Audiència Nacional, es despengés amb una, diguem-ne, operació Mohamed, que difongués arreu del món que Catalunya, a més de ser el centre de la corrupció, de l'anarquisme del món mundial, també ho és del jihadisme en totes les seves diverses branques: des de l'Isis, a Al-Qaeda, als talibans pakistanesos i si m'apures, també del Front Moro, de Boko Haram i de Hamas. De manera que fem atenció, que no trigarà gaire en donar-se.
Però potser l'operació que fins ara ha aixecat més butllofes, és la de Podemos. Tots recordem les paraules d'Aznar a la FAES (recordo que aquestes sigles també concorden amb les de Falange Española, per cert), el mes d'octubre del 2012, quan va dir que una ruptura d'Espanya només seria possible si abans Catalunya patís una pròpia ruptura interna. Bé, doncs ja som al cap del carrer. El missatge de Podemos, més de dos anys després, intenta precisament això, la ruptura interna de Catalunya. En aquest sentit, Podemos és un producte de laboratori de la FAES. No cal dir que els interessos del PP i de Podemos es reforcen mútuament. Uns assumeixen el monopoli de l'espanyolisme, i els altres el monopoli de la suposada revolta antisistema, que, naturalment, és una pura enganyifa, perquè a les primeres de canvi ja s´ha vist que la seva rebaixa de plantejaments és brutal.
En un déjà-vu que tomba d'esquena, amb els anys vint i trenta, quan es parlava de la Torrassa, ara sentim a parlar de Nou Barris, com el referent de la Catalunya de Podemos, fins i tot, es compara amb Vallecas o altres barris populars, de Madrid, naturalment. D'on si no? Roda el món i torna al Born, però en versió neoespanyolista.
Per acabar de treure's la careta, el gran dirigent Messies del tema, s'exclama contra l'abraçada més famosa de la història recent de Catalunya. Una foto que a les persones ben parides, per cert, ens va omplir d'orgull i de satisfacció. I és que Espanya té terror a la unitat del poble català, al seu potencial transversal que ja ha sacsejat, en els darrers tres anys, els mitjans de comunicació globals, i naturalment ha cridat l'atenció de molts governs i dirigents d'arreu del món.
Podemos ha nascut intel·lectualment del laboratori d'idees que es la FAES, i naturalment comparteixen objectius, a l´hora que han de fer veure que no es poden veure. Però això ja ho hem vist abans. No hi ha res que s'assembli més a un espanyols de dretes, que un espanyol d'esquerres. I encara que no s'abracin en públic, sí que ho fan en la intimitat dels seus caus.
*(NOTA: Post penjat al ND, el 29.12.2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada